19 d’oct. 2008

Keane es reinventen?

Curiós i interessant el gir que Keane han fet al seu estil amb el nou album Perfect Symmetry (publicat aquesta setmana passada). Almenys amb el primer single Spiralling, produït per Stuart Price. Un so vuitanter, amb un toc de gamberrisme, i molt apte per pistes de ball. Pel que he pogut escoltar de la resta del disc, no s'assembla massa a Spiralling, però tampoc sonen com els anteriors 2 discs.

El segon single, The Lovers are Losing no té massa ganxo, així que millor ens quedem amb el video de Spiralling.

14 d’oct. 2008

Una mica al dia amb les sèries

Estant al Japó, amb la resta de companys comentàvem que just tornant ja començarien les sèries que seguim, entre elles Dexter i Heroes. Aquí va una mica d'opinió sobre què m'han semblat els inicis de temporada:
Dexter: Va començar diumenge 28, i la vam veure junts amb en Juan. Vam coincidir en que el primer capítol no és gran cosa. Bo, però acostumats al altíssim nivell que ens va deixar la segona temporada, aquesta tercera es presenta una mica com 'más de lo mismo' amb l'agreujant que té pinta de convertir-se en una mica de drama-culebrón. Perill! Esperem que millori, ja es poden aconseguir el 2n i 3r capítol, confio en que millorarà i el nostre assassí ens oferirà un bon entreteniment! Per cert, al canal oficial de Showtime de YouTube podeu veure els capítols sencers online (sense subtítols).


Heroes: Amb les expectatives força altes després de les promeses dels guionistes a l'acabar la segona, he de dir que aquesta tercera no s'aguanta per enlloc. Ja no sorprèn res perquè ens han fet creue que tot és possible i pot passar de tot. D'un episodi a un altre canvien les coses radicalment. Trobo que ja no hi ha evolució de la trama (i molt menys dels personatges!), és tot un gran despiporre. Tot i així, la seguiré veient a veure si millora. En Hiro, amb l'apreci que li tenia...cada dia l'odio més, està molt atontat.
Desperate Housewives: Un plat fort que mai decep. La quarta temporada va acabar amb la sorpresa d'un salt temporal de cinc anys. Així doncs, se'ns presenten les desesperades amb unes vides força canviades (factor ideal per enganxar nou públic), i amb alguns flashbacks al més pur estil Lost que ens expliquen una mica perquè es troben en la situació actual, o què les ha portat a acabar així. Interessant l'evolució dels fills dels Scavo, que s'han convertit en uns petits delinquents juvenils. Un sèrie entretinguda que no deixaré de veure (aquesta temporada m'he atrevit a veure-la sense subtítols, i sembla que me'n surto!).

Prison Break: Quèee? Hi ha nova temporada de Prison Break? Doncs sí. Després del final precipitat (i de merda) de la tercera, sembla que els guionistes s'han posat les piles i han replantejat la sèrie. De fet ja no cal que es digui Prison Break: en el primer capítol trenquen amb tot el passat, s'obliden de les anteriors temporades i van de cara a barraca: Scofield i els seus es converteixen en una mena d'Ocean's Eleven que per encàrrec han d'enfonsar La Companyia. No pinta malament, li donarem una oportunitat...

Fringe: El nou projecte del creador de Lost, J.J. Abrams és una mena d'Expediente X actualitzat. Una agent de l'FBI és fitxada per una unitat per investigar casos força paranormals, amb una suposada connexió entre tots ells. Efectes especials, conspiració, misteris...ingredients que se li donen bé a Arbams, però que per mi no va més lluny. Cada episodi planteja un cas diferent que es resol (d'aquella manera) en el mateix episodi, a part de la trama principal que avança (o no) capítol a capítol. De moment em sembla una mica patillera. És molt atractiva visualment, les introduccions als misteris dels capítols són genials, però perden força durant el capítol. És com una tia bona que no té res a explicar. A veure si amb el quart capítol la cosa millora.


True Blood: Del creador de Six Feet Under (A dos metros bajo tierra), Alan Ball i una garantia per la cadena on s'emet HBO): Ens planteja un futur proper on els vampirs conviuen amb els humans, però problemes com que la seguretat social no abasteixi de la sang que necessiten o que hi hagi cert racisme contra aquests fan que no sigui la típica història de vampirs. Només he vist el capítol pilot, així que tampoc puc opinar massa: provarem de veure'n alguns a veure què tal.


Les dues grosses (Lost i Galactica) no tornen fins al febrer, així que ens tocarà esperar...

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part II)

Aquest article és la continuació d'aquest.

El Shinkansen és una passada, és com anar amb avió, però molt més còmode. Gràcies al JR Pass podiem agafar tots els Shinkansen que corren per Japó, excepte el Nozomi: la línia que fa menys parades, i per tant, va més ràpid i triga menys. Però el mateix model Hikari o inclús el Kodama, permeten plantar-se en poques hores a les ciutats més importants i més distanciades. És interessant el tema del Shinkansen, ja que les estacions estan molt més cuidades que la resta de trens. Hi ha sales d'espera quasi de luxe, i tota mena de botigues de menjar de la cadena, com si ens trobéssim un 'El rebost de l'Ave'. Així podem degustar tota mena de bentos (caixes de menjar preparat) ideal per menjar durant el trajecte. De fet és el que fa la majoria d'executius japonesos que viatgen en Shinkansen.


Old man eating in the Shinkansen

De Nagoya anem a Shin-Kobe (l'estació de Shinkansen a Kobe) aprofitant per dormir una mica en els amples i còmodes seients. L'arribada a Kobe és una mica caòtica, però a base de transbords a Sannomiya (a.k.a. solomillo) anem (sense JR) fins al metro més proper a l'alberg: Uozaki. Al sortir de l'estació veiem un bonic barri residencial, amb un riu net i ple de vegetació, carrers tranquils, i una autopista que s'ens creua davant nostre i ens impedeix creuar per arribar a l'alberg que es troba al sud (minami). Per saber per on podem creuar li pregunto a un trempat ciclista que resulta ser un repartidor de peix, dels autèntics, tot de blanc, amb botes, tovallola lligada al cap, suant molt i fent una ferum de peix que tira enrera. L'home no només ens diu per on creuar (en japonès clar, res d'anglès), sino que a base d'anar preguntant, ens va guiant per uns quants carrers fins que arribem a l'alberg. El Kobe Dears Backpackers. En senyal d'agraïment li donem al peixeter una xapa de Barcelona'92 tot dient-li おくりもの (okurimono=regal) gràcies a la meva fantàstica guia. El tio ens ho agraeix i no marxa fins que ens veu pujar l'escala de l'alberg.
Entrem a l'alberg, primer impacte: tot de bambes i sabates pel terra, ens hem de descalçar per entrar. L'Andrew, el marit de l'Aiko amb qui havia contactat des de Barcelona prèviament per fer la reserva ens atén i ens explica una mica les normes i facilitats de l'alberg. En realitat no té pinta d'alberg, és com una casa, amb el seu menjador-saleta, cuina, 4 dormitoris i 2 banys. El Dears mola: lliteres, portes corredisses típicament japoneses, vàter que escalfa la tassa i neteja el cul amb un raig d'aigua...(de fet, a partir d'aquí la gran majoria de vàters que ens hem trobat són així, amb alguna diferència que ja explicaré quan arribi el moment...), un pc (en japonès) amb internet de franc, cafè i tè gratis, racó de free food (restes de cereals, etc.), tele plana gran per passar l'estona a la saleta...i bon ambient.
Descansem fent unes becaines (el vol i tant de tren ens han deixat baldats) fins que es fa l'hora de sopar. La primera nit anem a passejar pel barri. Descobrim un super 24h, un 7Eleven on comprem uns fideus instantanis per sopar. El que mola dels súpers 24h és que tenen llocs per escalfar el menjar, et donen aigua calenta per fer-te els fideus, i et regalen bastonets i tovallons. Acompanyant el sopar provem una mica les cerveses, totes bones, a preus raonables. Sopem tirats en una mena de parc al costat del seven i més tard, passejant pel barri a veure si trobem una mica d'ambient coneixem als petats Antonio/Jason, i Byron/Lord Vader: un occidental i un japonès una mica beguts amb ganes de xerrar i vés a saber si alguna cosa més...acabem passant d'ells i anem a dormir a l'alberg. En Xavi i jo ens haviem anticipat i vam agafar el primer dormitori amb 2 llits lliures, això significa que en Juan i en Biel coneixerien els roncs del Ramón...
L'endemà dutxa i cap al centre de Kobe (a Sannomiya). Haviem de quedar amb en Tomohiro, però van ser mil pegues, haver-lo de trucar més tard, "oblidar-nos", total que al final no hi vam quedar. Buscant un lloc per dinar, vam entrar a un lloc bastant guarro on tenien funcionant la tele amb la telenovela. Per començar: ごびる (go biru = cinc birres) i després ja pensariem com demanar el menjar. No ens vam complicar massa i vam fer uns noodles amb porc, boníssim. Després de dinar vam passejar una mica buscant el Kitano Meister Garden sense èxit i el Sorakuen Garden al qual ens vam negar a entrar pagant i ens van fotre fora amablement mentre intentàvem fer una migdiada a l'entrada. Buscant un lloc on apalancar-nos vam acabar a un parc fent unes partides d'Uno per més tard descobrir unes interessants galeries comercials que conduien fins a Motomachi i Nankin-machi (china town).
Kobe at night 2
Kobe Port Tower
Acabem al port, on pugem a la Kobe Port Tower: magnífiques vistes de la ciutat, allà s'ens fa fosc i aprofitem per fer unes quantes fotos. Després decidim buscar un lloc per sopar. Acabem a un lloc acollidor on hi ha uns salarymen fotent-se fins al cul de birres amb els quals compartim uns brindis i intentem comunicar-nos una mica com podem, ja que només un d'ells xapurreja poc l'anglès. Després d'uns kampai i fotos se'ns fa tard i anem a buscar el metro, no sense abans comprar una ampolla de sake pel llarg camí que ens espera fins l'alberg. Sorprenentment no ens perdem, passem una estona en un parc: és increïble la tranquilitat que es respirava en aquell barri de Kobe a aquelles hores de la nit.

Arribant a l'alberg ens quedem al carrer fents uns Uno's, i en Xavi ens fa una confessió: va comprar el seu reproductor d'mp3 al MercaMarket! Cansadets de tant caminar i l'hora que és, anem a dormir. O almenys això ens pensàvem: Estem dividits 4 i 1, l'1 és en Ramón que no vol compartir els seus roncs amb nosaltres, ho acabem entenent. Segons abans d'anar a dormir en Juan para de riure i entra en modo profe i rabia: "Aquí no s'adorm ningú fins que no aparegui el mando de l'aire acondicionat" (cal dir que a moltes cases de Japó dormen amb l'aire acondicionat, a lo bèstia, i en Xavi i jo vam flipar durant la primera nit ja que les dues noies japoneses amb qui compartiem l'habitació s'aixecaven a fotre'l més fort si algú de nosaltres el baixava...resultat: l'endemà el coll fet caldo).
L'endemà tocava fer camí cap a Osaka, abans però, mentre m'afaitava, vaig conèixer la Yuiko, una simpàtica japonesa que s'estava recorrent el país tota sola visitant llocs on no havia estat mai. Em va facilitar les seves dades i es va oferir a fer-nos un tour si arrivàbem a visitar Yokohama, d'on era ella. La ruta fins a Osaka era senzilla: Shinkansen fins a Shin-Osaka, i des d'allà agafar la JR Loop Line que ens portaria fins a Shin-Imamiya: l'estació més propera a l'hotel Chuo que tan amablement ens havia reservat l'Aiko al Dears de Kobe. 

(Més fotos i vídeos de Kobe aquí)

13 d’oct. 2008

Lady Gaga - The Fame

Amb un nom atístic inspirat en la cançó de Queen, Radio Gaga, aquesta jove americana s'està fent un lloc en el panorama pop internacional. Des de ben joveneta ja corria pels clubs de Nova York actuant i més tard, gràcies a la fama aconseguida amb internet i les seves visualment cuidades actuacions presenta el seu primer disc: The Fame, amb llançament mundial a finals d'aquest mes d'octubre.
Lady Gaga ja tocava el piano als 4 anys, es va passar la infància i l'adolescència entre escenaris. Té una gran visió per les actuacions en viu, ella mateixa es dissenya la indumentària. Recentment ha escrit cançons per les Pussycat Dolls i pel proper treball de la Britney Spears, Circus.
El disc The Fame (aquí un video promocional on actua una mica de cada tema) obre amb el primer single: Just Dance, un potent tema ballable amb una cuidadíssima producció, on col·labora Colby Odonis (apadrinat per Akon). Altres temes destacables són la mid-tempo Paparazzi, i Poker-Face. Menció especial al tema Beautiful Dirty Rich, escollit per la cadena de televisió ABC per promocionar la sèrie Dirty Sexy Money.

Lady Gaga- The Fame

1.- Just Dance
2.- LoveGame
3.- Paparazzi
4.- Beautiful Dirty Rich
5.- (Eh Eh) Nothing Else I Can Say
6.- Poker Face
7.- The Fame
8.- Money Honey
9.- Starstuck (Ft. DJ Space Cowboy & Flo-Rida)*
10.- Boys Boys Boys
11.- Paper Gangsta*
12.- Brown Eyes
13.- Summer Boy
14.- I Like It Rough

I aquí teniu el video oficial de Just Dance, temazo on els hi hagi!

11 d’oct. 2008

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part I)

Havent matinat, ens vam plantar a El Prat on l'incompetent de Finnair ens assegurava que les motxilles que en Biel i en Xavi havien deixat a la cinta transportadora anirien cap a Nagoya també. Durant el vol ens en vam oblidar, i vam gaudir de l'arros amb pollastre al curri que ens van donar per...esmorzar? dinar? Arribada a Helsinki ben puntual. Fora l'aeroport plovia, i l'espera pel vol de Nagoya es va fer llarga, sobretot per la gana que teníem. Ens vam plantejar d'agafar trossos de pizza que sobraven als plats de la gent que havia marxat del restaurant, però en Juan ens va regalar unes gambetes de la seva pizzaca de mil euros. Davant la porta per embarcar ja es respirava un ambient diferent. Molts japonesos i japoneses ens miraven com dient "vosaltres heu de venir al nostre país?"... ja s'ho faran!

Pedazo vol

L'avió era un pedazo d'airbus on hi havia unes pantalles tàctils individuals a cada seient. Però fins ben enlairats no vam poder veure els continguts: pel·lícules (en molts idiomes i subtitols), capítols de sèries de tv, música, videojocs, documentals...en fi, una passada per passar les més de 8 hores de vol. Dormir en aquests vols no em resulta fàcil, així que entre pelis i sèries, amb en Juan vam fer una excursioneta fins la Business class, on no hi havia ningú, i per tant, era cantat que havíem de catar aquells comodíssims seients per dormir una estoneta. Al cap de poc, una hostessa japonesa va passar i es va quedar flipant al veure'ns allà. La nostra explicació intentant colar que no sabiem de què anava, i que ens voliem relaxar perquè feia molt de soroll, no li va servir i ens va fer tornar al nostre lloc.

Airbus

L'arribada a Nagoya és d'allò més agraida. Havent dormit ben poc a l'avió, arribem de bon matí a un aeroport on per sort hem de fer poca cua perquè ens revisin el passaport, ens agafin les empremptes dactilars, i ens facin una foto. L'espera es va fer amena tot contemplant una funcionària joveneta que feia guàrdia davant d'una porta, i s'estava adormint dreta per moments. Per combatre la son s'anava mossegant al braç, i movent una mica les cames...però que professional!!

Sorpresa desagradable al passar tots els controls: Les motxilles d'en Biel i d'en Xavi no han arribat! Per sort, l'amable Minagawa-san (a.k.a. pluma man) ofereix fer la paperassa i possibles solucions.

Sortint de l'aeroport i anant a buscar el tren cap a l'estació central de tren de Nagoya vam conèixer un home, ja gran, que parlava espanyol. Li agradava la llengua espanyola perquè sonava "romántica", "fuerte", "rrrr, rrrr". Sort d'ell, que ens va ajudar a comprar el bitllet i ens va indicar la via correcta. En el fons tampoc era tan complicat, preguntant als japonesos es pot arribar a trobar tot. No ens entenem en res, però la seva paciència i cordialitat els fa insistir fins que trobem el lloc.

A l'estació central de Nagoya localitzem l'oficina de la JR (Japan Railway, la principal empresa ferroviària d'allà) on bescanviem el cupó pel JR Pass, que ens permetrà agafar tots els trens que volguem durant 21 dies. Ja podem anar a buscar el Shinkansen (tren bala) cap a Kobe!

Nagoya Station

Japan Rail Pass

9 d’oct. 2008

'The comeback'

Molts dies han passat des de l'últim article a aquest blog. El dia 3 de setembre marxava a Japó 24 dies. La tornada està resultant dura: reentrada a la uni, economia pel terra, i solteria no desitjada. Un bon cacau per afrontar la tardor i l'hivern: aquestes estacions depriments, fredes, i sense llum solar.
Bits & Beats no es veurà afectat per totes aquestes circumstàncies, al contrari, torna amb més força que mai: més continguts, més canya, i més tonyina per tothom. Prepareu els ratolins i teclats que vull comentaris per tot!
Tinc molts temes per parlar. Entre ells una sèrie d'articles que narren les experiències i anècdotes viscudes a Japó, dels qual ja podeu anar veient fotos i videos al meu flickr. Moltes novetats musicals dignes de comentar. Tornada de sèries, cinema, curiositats, mogudes...

8 de set. 2008

3 de set. 2008

Sayonara!


Si tot va bé, ara dec estar volant des de Barcelona a Helsinki, per més tard agafar un avió fins a Japó. Concretament a l'aeroport Centrair de Nagoya.
El motiu del viatge? Una mica de tot: vacances que no he fet, escampar la boira, reflexionar, desconnectar, oblidar, i visitar el país dels meus somnis.
Tot gràcies a un tros d'oferta que em va comentar en Juan San. 495 euros anar i tornar. Una ganga tenint en compte que normalment ronda els mil eurazos.
Marxo amb en Juan, en Biel i en Xavi. Motxilla a l'esquena i a l'aventura, a veure què ens depara el país del sol naixent. Només tenim reservada la primera nit, a Kobe. La resta ja es veurà, però no  deixarem escapar uns dies a Tokyo, Kyoto i a altres ciutats de postal.
Intentaré mantenir el blog una mica al dia, i anar penjant les fotos al meu Flickr.
Deixo un tema que associo amb 'adéu'.

1 de set. 2008

Tot té un final

Ahir vaig acabar la cinquena i última temporada de A 2 metros bajo tierra (Six Feet Under). Portava molt de temps que la volia veure, i no ha estat fins aquest estiu que he pogut gaudir de llargues sessions de capítols seguits, emocionant-me amb les històries i les vivències de la familia Fisher i companyia. Finalment ahir vaig arribar al capítol final, la guinda d'aquesta obra, tal com mencionen en altres blogs, un final perfecte, que ja voldria qualsevol sèrie. La millor manera de tancar el cercle, d'una sèrie gens pretenciosa que ens acosta a la mort, la vida, els sentiments. No em costa gens reconèixer que em vaig fer un fart de plorar, sobretot amb els 6 minuts finals. I no han estat els únics moments amb els nervis a flor de pell. La sèrie té uns personatges i unes situacions totalment creïbles, quotidianes, i és fàcil sentir-se identificat. I quan ells pateixen, tu pateixes. No puc deixar de recomanar-la. És de les millors coses que han sortit de la televisió.
En total són 5 temporades d'uns 12-13 capítols (de 50 minuts), i he de destacar alguns grans capítols, sobretot els finals i inicis de temporada, que tot i no provocar grans cliffhangers, alguns m'han deixat bocabadat.
Si us interessa, podeu trobar fàcilment les 5 temporades, tant en pando com en torrent (i segurament en xarxes eMule...).

14 d’ag. 2008

La peli del Joker és la canya

Dic del Joker perquè és el personatge que fa avançar la història, el que domina als altres personatges, i el que les seves escenes són les més sorprenents i esperades pel públic.


Ahir vaig anar a l'estrena d'El Caballero Oscuro, la secuela de Batman Begins del gran director Christopher Nolan, i durant les gairebé dues hores i mitja que dura, no em vaig avorrir ni un moment. La pel·lícula no es centra en Batman, sino en la situació de Gotham. Les màfies, la corrupció, la política, i el caos. Aquest caos generat pel gran personatge del Joker interpretat per Heath Ledger. Totes les seves escenes són genials, la caracterització, els discursos i la tensió que es respira cada vegada que apareix és incomparable a qualsevol altre personatge. El Joker inspira ràbia i a la vegada admiració. Admiració per com se surt sempre amb la seva, generant el caos, i fent ballar la resta de personatges al seu ritme.

Tot i que durant tota la pel·lícula el Joker se surt, no hi ha una clara evolució del personatge. Al final segueix tant desquiciat com al principi. Els que sí evolucionent són Bruce Wayne/Batman, Harvey Dent, i el comissari Gordon. Entre els 3 fan tirar endavant la trama, enfrontant-se al Joker i als seus 'no-principis' que fan trontollar els d'aquests.

Estava pensant que després d'aquesta impressionant interpretació (i també acollida per part del públic) d'aquest Joker, s'hauria de fer un spin-off. Però no pot ser perquè Ledger ja no podria fer el paper. I buscar un altre actor seria com intentar substituïr aquest magnífic Joker que ens ha donat l'actor.

Creieu que es podria trobar un altre actor que igualés o millorés la interpretació de Ledger. Seria genial comptar amb una pel·lícula dedicada al Joker on s'expliqués els seus origens i evolució cap al malvat en què s'acaba convertint (tal com es feia alguna pinzellada en la primera Batman amb en Jack Nicholson fent de Jack Napier/Joker). Quin actor proposeu?

13 d’ag. 2008

Doncs no!

No m'he mort, aquí estic, aguantant la calor de l'estiu i intentant-me distreure amb les coses gratuïtes que ofereix internet. Revisant l'últim article publicat (per cert, era patrocinat) veig que no he dit gran cosa des que vaig tornar d'Eivissa. Doncs per començar, aquí teniu ració de fotos d'Eivissa:

Pacha

Només aterrar i començar a circular, em va impressionar la gran quantitat de tanques publicitàries anunciant les grans discoteques, els dj's i les sessions. No sé fins a quin punt l'illa viu del turisme clubber, però és impressionant la quantitat de publicitat, comerços, i gent dedicada a promocionar els grans clubs.

Les Dàlies (mercat hippy)

La moguda de mercats hippies també està molt explotat. Sargantanes, imatges de Buda, i tota mena d'objectes artesans (si, clar, per això hi ha el mateix a tot arreu) conviuen amb les sessions chillout i els didgeridoos. I la gent, com sempre, consumint.

Cala Benirràs

Vistes des de Benirràs

Les platges, hi ha de tot. La típica plena de gent, ombrel·les i tumbones, i alguna que gràcies a estar al cul del món i amb aparcament de pagament permet gaudir de més tranquilitat amb menys gentada. Destaco la cala Es cavallet, nudista, on a part de cremar-me el cul i fer un fent de l'òstia, hi havia uns quants quilos d'algues i personal fent massatges en camilla i tot. Molt currat.

Posta de sol des de St. Antoni

L'imperdible Cafe del Mar. Una posta de sol ben bonica, envoltada d'una immensa quantitat de gent a les roques i gaudint d'alguna cervesa, cafè o cubata a preu top dollar (ultra car).

Més (i millors) fotos al meu Flickr.

El mateix dia de tornar d'Eivissa, tocava fer ruta amb l'Amonra (i més gent) a Osca. Anàvem a la Vall d'Ordesa a pujar fins al refugi de Góriz. Divendres, després d'un llarg camí i quedar 'Asín de Brotos' vam acampar al camping Pineta. Allà vam veure que l'endemà s'hi feia una festa reggae: un factor a tenir en compta a l'hora de decidir si fèiem nit a Góriz o pujàvem i baixàvem el mateix dia. La segona opció va triomfar, i dissabte, després de matinar, caminar, escalar, menjar, patir, i sobretot suar, vam tornar al càmping a relaxar-nos a la piscineta i gaudir de la festeta reggae.

L'endemà no calia matinar tant, el temps just per recollir les tendes i fer camí cap a Laspuña a dinar, no sense abans fer un banyet al riu i gaudir amb l'aigua contracorrent. La tornada cap a Barcelona va estar putejada per l'avaria del climatitzador del cotxe, amb la qual cosa tots 5 vam suar més del previst.

Fotos de Góriz aquí.

Després d'aquell cap de setmana van arribar uns dies força oblidables, poca cosa a fer, desànims, i feina de mudances (encara!) a casa. Vaig aprofitar per veure algunes temporades de A 2 metros bajo tierra, una sèrie que ja fa temps que volia veure, però ja se sap, fins que un no s'hi posa seriosament... I la recomano moltíssim a tothom. Una sèrie sobre la vida, la mort, l'amor, les pors i totes aquelles emocions humanes que fan que sigui fàcil sentir-se identificat. Té 5 temporades d'uns 13 capítols (de 50 minuts) cada una. Jo estic a punt d'acabar la 4a i no m'ha decebut gens. Si voleu llegir un bon article a veure si us anima a enganxar-vos-hi, al blog d'Hernán Casciari n'hi ha un de bo, i sense spoilers.

Ara que tinc uns dies i temps, miraré d'escriure més, i recuperar temes pendents. De ja tinc deures per demà. L'estrena de Batman: The Dark Knight (em nego a acceptar El Caballero Oscuro!).

21 de jul. 2008

Vacancetes a bon preu

Aquesta setmana passada he estat a Eivissa, amb despeses pagades (la Di ha hagut d'anar allà a treballar uns dies, i li pagaven l'estada de l'acompanyant). És una sort poder viatjar de franc, o almenys pagar poc. En aquest últim cas, des de Zync m'arriben unes ofertes de Destinia sobre hotels barats a Benidorm (caram! quin gran destí!). Allà a Eivissa, per sort comptàvem amb un cotxe de lloguer que ens ha servit per anar amunt i avall sense preocupacions, això del lloguer de cotxes és la clau. Suposo que a Benidorm també deu fer falta un cotxe de lloguer per visitar els llocs més interessants. El buscador d'hotels de Destinia ofereix possibilitats de recerca per preus, categories i altres, ideal per trobar allò que busquem.

És una sort poder comptar amb un buscador d'hotels d'aquella zona o regió on volem anar. Sobretot perquè els podem ordenar per preu. Si l'any passat haguéssim tingut més calers, potser haguéssim tirat d'un buscador així en el nostre viatge interroad. Tot i que al final ens en vam poder sortir sobre la marxa amb una mica de wifis als albergs, i allò del boca orella i les xarxes d'hotels F1 i Ibis.

És possible que no tiri de Benidorm, però si prop. perquè al setembre Madonna farà un concert al circuit de Xest, i veient com està el panorama, l'hotel seria un factor important a tenir en compte.

En fi, el mateix anunci (el qual està currat pel tema de les habitacions amb vistes, molt original, i molt de pel·lícula a la vegada) ho descriu:


Per cert, aquest article és un post finançat per Zync.

13 de jul. 2008

Me'n vaig a Eivissa

Demà marxem amb la Di a Eivissa. Qüestió de feina (seva) amb despeses pagades. Ideal per desconnectar després de l'estrès dels examens...

Potser m'enduc el portàtil, però segurament estaré tan out que no escriuré al blog. Això sí, quan torni...fotos i videos de tot el que trobi interessant.

Bones 'vacances'!

11 de jul. 2008

Rock and roll baby!

Ja vaig comentar que divendres passat vaig acabar examens, i ara mateix estic de vacances. Bé, currant algun dia, però això de no haver de pensar en la uni...són autèntiques vacances. El cas és que per donar la benvinguda a les vacances, i premiar-me d'alguna manera per com m'ha anat el curs, m'he comprat el Guitar Hero: Aerosmith per la PS2. Vaig veure que el pack d'edició limitada amb dues guitarres es posava a la venda a finals del mes passat, i vaig convèncer a l'Amonra, el qual estrena blog sobre fotos i més, per comprar-nos-el a mitges.

Guitarrilles

Havia provat el primer Guitar Hero algun dia al Fnac quan va sortir, i també vaig provar el genial emulador per a pc/mac/linux Frets On Fire (amb la seva corresponent escena de fans, i centenars de cançons conegudes per baixar i tocar amb el teclat girat).

Aquest Guitar Hero: Aerosmith és similar a la resta de jocs. El funcionament és exactament el mateix, tocar les notes en el moment precís, fent sonar correctament la cançó, i fent punts. M'encanta la idea de la palanqueta per distorsionar notes llargues, i també el moviment vertical que s'ha de fer amb la guitarra per activar el multiplicador de punts. El joc, entre els seus nivells mostra alguns videos d'entrevistes amb els components d'Aerosmith, des dels seus inicis, fins als seu reconegut èxit internacional i l'entrada al Rock & Roll Hall Of Fame.

És una llàstima que faltin alguns temazos del grup com Crazy, Crying, o I Don't Want To Miss A Thing o Dude (Looks Like a Lady). Però està bé que no s'hagin oblidat de Dream On, Sweet Emotion, o Walk This Way (amb Run DMC).

La curva de dificultat del joc és molt correcta. Els primers temes són fàcils i de mica en mica es va complicant la cosa. És molt gratificant aconseguir fer bé alguns solos, i de pas flipar-se amb una mica de moviment guitarrero. La modalitat de dos jugadors és interessant, podem competir un contra l'altre amb igual o diferent nivell de dificultat, o cooperar tocant un la guitarra i l'altre el baix, o també competir en el mode guerra, on les cadenes de notes ben tocades ens donen atacs per putejar i fer perdre al contrincant.

Ara només falta anar agafant pràctica, i provar altres edicions de Guitar Hero. De moment, aquesta nit ja tindrem una bona ració de heavy amb el concert de Silent Scream. No hi pot faltar ningú!

9 de jul. 2008

Heroes pinta molt bé

Després de la fluixeta segona temporada de Heroes, la NBC i Tim Kring s'han posat les piles per oferir una nova temporada amb el bon nivell de qualitat que exigien els fans. Tot apunta que aquesta nova entrega serà molt més fosca, i es centrarà en els dolents (hi ha alguna traducció fidel de villano en català?).

La nova temporada s'estrenarà el proper 8 de setembre, però per anar fent boca, la NBC ha preparat uns webisodes (petits capítols via internet) que de ben segur que ja ens enganxaran altra cop a la sèrie.

Aquí en teniu la primera promo...això promet!

7 de jul. 2008

11 de Juliol, torna Silent Scream

Aquest blog sempre s'ha declarat fan número 1 de la banda Silent Scream, i és una gran notícia anunciar el seu retorn als escenaris.

El proper divendres 11 de juliol, Silent Scream oferirà un concert gratuït en motiu del 20è aniversari de l'agrupament escolta i guia La Formiga. El concert serà a l'Auditori Marc Grau, a Gavà a partir de les 21:00. Teniu info de com arribar-hi aquí.


Silent Scream es troba en ple procés de gravació del seu primer disc d'estudi, els temes del qual es presentaran en el concert, juntament amb algun tema de la seva primera maqueta, alguna versió, i algunes sorpresas. Jo no m'ho penso perdre.

Per saber les últimes novetats, no deixeu de visitar la pàgina web oficial, el myspace, el facebook i el recentment estrenat blog de Silent Scream.

Recentment, gràcies a l'assignatura de ràdio de la carrera, el meu company Joan i jo vam poder entrevistar els germans Xavi i Lluís Cano (guitarrista i bateria, respectivament), que expliquen alguns secrets de la banda, el seu pas per l'estudi, i els seus plans més immediats:

Ja era hora!

Això de combinar feina i estudis es converteix en un suplici quan s'ajunten èpoques d'examens i de màxima feina. Durant aquest darrer mes de juny he estat força embolicat. Reconec que sí que he tingut temps per escriure al blog, però estava cansat i amb l'espina aquella de "tinc un examen d'aquí uns dies, hauria d'estudiar", tot i que després em distregui fent altres coses menys estudiar.

El cas és que ja he acabat examens, no tinc res per setembre, però sí una (de moment, i espero que no siguin més) assignatura per repetir el curs que ve. Durant tot juny també he treballat bastant, bolos aqui, casaments allà, i horaris fotuts, com sempre. No em faré més el víctima, perquè ara mateix estic ben content. Amb examens acabats, la butxaca plena (almenys per unes setmanes) i amb l'estiu i el bon temps esperant-me amb els braços oberts.

Divendres passat vaig fer l'últim examen, i l'endemà tenia un petit bolo fent de disc-jòquei a una festeta provada d'aniversari, a una cala prop de Palamós. Tot hauria anat bé si no hagués estat per la policia, o millor dit, els veïns que van avisar a la policia. Un cop passada l'hora fins la qual teniem permís per 'fer soroll', es van presentar els municipals a fer apagar la gresca i la música. Just quan començava la festa i més m'estava divertint, estrenant en directe la meva última adquisició (de la qual en penso parlar més endavant) vam haver de plegar veles.

Amb tants dies sense escriure tinc pendents alguns temes a parlar...però alguns, en comptes d'explicar-los millor en veieu algunes fotos o videos...

17 de juny 2008

Coldplay viu la vida

Avui es publica el nou àlbum (que ja fa dies que corre per internet) de Coldplay: Viva la vida or death and all his friends. El grup és avui a Barcelona per presentar el disc en un concert exclusiu gratuït amb invitació (que no he guanyat en cap sorteig dels que he participat) a l'Espacio Movistar.

És curiós però avui mateix m'he trobat amb un video on el cantant del grup Creaky Boards diu que el segon single de la banda de Chris Martin, Viva la vida s'assembla molt o massa a un tema seu. El tio ha fet un video i tot i l'ha penjat a youtube.



Jo crec que s'hi assemblen, de fet, estic segur que els Coldplay s'hi van inspirar, però no sé si se li'n pot dir plagi. Els temps (i algun jutge, si toca) ho dirà.

Independentment si és plagi o no, l'anunci que apareix al final del video, on s'anuncia la iTunes Store m'encanta. Espero que el videoclip oficial tingui una estètica similar (fa temps que Coldplay no es curra un bon videoclip).

Per si fos poc, a youtube també hi ha qui diu que el mateix tema, s'assembla sospitosament a J'en ai marre de l'Alizee (si, aquella franceseta que cantava Lolita), de fet, em penso que són els mateixos acords.



Què hi dieu? Qui s'ha inspirat en qui? Us cauen Coldplay als peus? A mi em sap una mica de greu que una de les poques bones cançons del seu nou disc sigui 'poc original' per dir-ho d'alguna manera. Diràn alguna cosa al concert d'avui?

16 de juny 2008

Finals que arriben massa aviat

Fa un parell de setmanes vam quedar amb la colla per veure la Season Finale de Lost. El final de la quarta temporada prometia, i tal com vam fer amb el final de la tercera, vam quedar a casa per veure-ho en projector i crispetes.

-Si no has vist la quarta temporada...et recomano que en comptes de seguir llegint comencis a veure-la ara mateix-

La quarta temporada de Lost va tenir un punt important per al desenvolupament de les seves trames: Només tindria 16 capítols (això estava plantejat així inicialment, després, degut a la vaga de guionistes es va retallar a 12, però finalment van ser 14 capítols). La narrativa audiovisual en aquesta temporada ha variat força de les anteriors: No només hi ha flashback, ara també hi ha flashforwards, i no dedicats a un sol personatge. Els flashbacks del 4x02, on es presentaven els 4 nouvinguts va sorprendre a tothom. I en els últims 2 capítols, el flashforward era compartit entre els Oceanic 6. El més sorprenent és que els guionistes han encaminat la trama cap a un "perquè" i no el "què" que buscàvem inicialment: "Perquè" han de tornar els Oceanic 6 a l'illa? Quines coses tan terribles han passat? Fins ara, buscàvem: "Què" és aquesta illa? "Què" és Dharma?" i moltes coses més referents a l'illa (el peu d'estàtua de 4 dits, que ja no ens l'han ensenyat més, què li van fer a Walt, què volen dir realment els números...).

En aquesta temporada s'han centrat en la lluita per l'illa i els Oceanic 6: Els mercenaris de Widmore contra Ben i els 'others' ha estat el toc d'acció. No hi hagut lloc per a capítols de farciment, gairebé tots els capítols feien avançar la trama de l'illa. Ens van presentar uns personatges interessant que no han explotat gaire (espero que ho facin en properes temporades). I el capítol final ens va revelar una cosa que més o menys ja ens ensumàvem, però que tampoc es revel·la el que volem saber de l'illa.

S'han escrit milers de teories sobre Lost, però la que més quadra és la Time Loop Theory. Mireu-vos-la i en parlem.

No tindrem Lost fins al gener/febrer de l'any que ve. Això queda molt lluny! Després d'aquesta curta i intensa temporada...els fans estem desesperats!

Algunes dades personales sobre aquesta 4a temporada:

Millor capítol: The Constant: Tot i no fer avançar la trama de l'illa, els viatges temporals de Desmond, la connexió amb Faraday, i la història d'amor amb la Penelope fan que aquest capítol sigui el meu preferit d'aquesta 4a temporada.

Millor personatge: Locke, des de sempre ha estat el meu preferit, però en aquesta temporada ha patinat una mica, segueix sent el rei, però ha perdut l'encant que tenia. Juliet, tot i no tenir gaire pes en aquesta temporada segueix sent la millor dona de Lost, espero que tingui més pes en la propera temporada.

Millor cliffhanger: N'hi ha en tots els capítols, però sempre hi ha aquell que ens sorpren a tots i ens deixa estabornits: Descarto la revelació de que Locke és el mort del taút al capítol final per destacar el gran moment en el vaixell on un Kevin Johnson a l'ombra es mostra davant Sayid i Desmond com... Michael!
Gran moment també en el capítol dedicat a Sayid, on al final, veiem que col·labora amb Ben, revelant-nos que aquest també és fora de l'illa. Per acabar, en el 4x09 el gran moment on Ben visita a Charles Widmore i li declara la guerra. Genial!

Millor flashback: El gran capítol de Locke, on veiem des del seu naixement, on ja intervé un 'jove'? Richard Alpert fins a Abaddon empenyant la cadira de rodes...

Millor flashforward: Sense cap mena de dubte, els 4x12 i 4x3-14. Els Oceanic 6 sortint de l'avió, donant la roda de premsa, i sobretot a l'enterrament del pare d'en Jack, en el qual la mare de la Claire li revela a Jack que era sa germana.

Quins han estat els vostres millors d'aquesta temporada?


10 de juny 2008

Telefonica, Apple, i la tonyina

Amb la febre iPhone 3G, els redactors de notes de premsa de Telefonica deurien estar pensant "quanta tonyina que ens ve a sobre". Perquè de ben segur que l'iPhone farà que hi hagi molta gent que es passi a Movistar, noves altes, canvis de contracte i tarifes...

Fins i tot, a la nota de premsa (descarregable des de la web oficial) on anuncien que portaran l'iPhone a Espanya el proper 11 de juliol, se'ls ha escapat això:


Ho haveu vist? ATUNES! La tienda online atunes! Segur que tal com està l'economia, la benzina i els aliments...Apple es dedicarà a vendre productes alimentaris, no seria la primera vegada!

Si això és una pífia...no serà poca la gent que la vegi. Que la rectifiquin abans no sigui massa tard! Si es tracta d'un error fet expressament...olé pel redactor! Cal tenir sentit de l'humor inclús en operacions que mouen milions d'euros!