31 de des. 2008

Alguns Beats del 2008

Per acabar l'any...una selecció dels Beats del 2008. Temes que he descobert,o quem'han agradat, o que han impactat o que he escoltat molt sovint...
Potser el tema que més m'agrada del Hard Candy de Madonna...
Temazo de la Rihanna...no cal dir més.
Ending de A 2 Metros Bajo Tierra, crec que no m'he emocionat mai tant davant d'una sèrie
Lady Gaga, una nova promesa em va impactar amb aquest Just Dance
El retorn de la Lauper no sona pas malament, molt de festa.
Tornant de Japó...havia de provar els supervendes d'allà, i del recopilatori A-Complete d'Ayumi Hamasaki em quedo amb Whatever
Per esclafar abans de sortir de festa
He redescobert a NIN
i també als Prodigy
I seguint amb el tema asiàtic...
i per acabar, una tranquileta d'Explosions In The Sky. He reinventat les meves migdiades!

29 de des. 2008

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XI)

Aquest article és la continuació d'aquest.
Amb (poca) ressaca ens vam aixecar i fer maletes per marxar de l'Ace Inn Shinjuku. Enrera quedarien aquelles 'capsules' i les petites taquilles on deixar la roba i objectes personals... Abans de marxar, en Xavi s'ho va currar negociant amb la simpàtica recepcionista xinesa, que ens va ajudar a reservar allotjament a Kyoto. Així doncs, haviem d'anar cap a K's House, un dels albergs més modernets i amb més renom de Kyoto.
Deixàvem Tokyo, la capital, la gran metròpili plena de llums, colors, musiquetes i gent, per anar a l'antiga capital, on abunden els temples, la fusta i es respira l'ambient del misteri de les geishes. El trajecte en Shinkansen ens va ocupar bona part del matí. Pensant que arribaríem amb gana, en Xavi va aprofitar una parada per comprar alguna cosa per menjar. Aquí va arribar un petit ensurt, en el qual, en Xavi, que havia volgut gravar el Fuji des del tren...tenia el seu equipatge escampat mentre havia anat al lavabo. I tot just ja arrivàbem a Kyoto... Els altres 4, esperant-lo fora, intentant parlar amb un treballador del tren, intentant-li fer entendre que teniem encara un company dins, que el tren no marxés... El Xavi al veure'ns fora va recollir amb les presses tot, però la càmera, que la tenia tota desperdigada no (perquè l'havia recollit jo abans, intentant-lo gravar en el seu punt d'estrès des de l'andana). Finalment no hi van haver ferits i el tren va marxar amb tots nosaltres i les nostres coses a l'andana de l'estació de Kyoto. I per cert, quin tros d'estació!
Kyoto station
No ens va costar trobar el K's House (tot i que he de reconèixer que Kyoto va ser la ciutat on menys em vaig saber orientar de tot el viatge... serà perquè em vaig relaxar i vaig deixar que els altres ens guiéssin allà on haviem d'anar?). L'alberg tenia de tot, i tot molt net i modernet: habitacions tant estil japonès com occidental, bugaderia, cuina, sala comú, ordinadors amb internet (de pagament), i una cafeteria amb un interessant esmorzar de bufet...
Ens vam dividir en 4 i 1. Un servidor no volia jugar-se a sorts la possibilitat de pringar (o de fer pringar als altres) amb els roncs... així que Biel, Juan, Ramón i Xavi van anar a una habitació de 4 estil japonès i jo a una de 4 estil occidental.
Vam descansar fins ben entrada la tarda, i ja fent-se fosc vam anar a voltar pels barris propers a veure què ens trobàvem. Ens va ploure una mica, però ho vam compensar entrant a un super i comprant algunes coses per menjar i beure. Pel camí va caure alguna biru, i tots sols ens allunyavem del centre per carrerons amb casetes de fusta molt tradicionals fins arribar al temple Kodaiji. Allà vam tenir una estona de tranquilitat. Fent un vinet, una sessió de fotos pel primer single dels JapanGo (Alone In Kyoto) i contemplant la pagoda Yasaka.
Kodaiji
JapanGo photo session 4
Pagoda
Pagoda i jo fantasma
Xavi solo
Mentre contemplavem meravellats les vistes de Kyoto, i queien 4 gotes s'ens va obrir la gana. La cosa va ser tocar la campana (quin soroll fotia!), i marxar d'allà a buscar un lloc per sopar. Dit i fet. Ben contents vam anar a parar a un lloc on l'entrada ja impressionava. Alerta! Aquí ens la podrien clavar! Però què coi, ja que érem allà...teniem curiositat per veure com era per dins i amb la gana que teniem tampoc estavem per voltar massa... Una senyora gran (tots coincidiem que deuria ser una ex-geisha que amb la seva pasta s'havia muntat aquell restaurant en aquella antiga okiya) ens va donar la benvinguda moltamablement i ens va acompanyar a una sala on només hi havia una parella sopant. Un simpàtica i guapíssima cambrera (ens falten fotos...Xavi! el video!) ens va prendre nota (estavem mirant la carta en anglès, la qual cosa ens havia de facilitar la feina a l'hora de decidir...però no va ser així...) jo com sempre, vaig utilitzar el ja clàssic: "おすすめ-ひん は なん です か?" (osusume-hin wa nan desu ka? = què em recomana?) i vaig triomfar amb una carn boníssima amb sèsam negre. Cal dir que tot el que ens van portar era boníssim, i ens ho cuinàvem nosaltres a les brases del centre de la taula. Ideal per anar xerrant mentre es couen els aliments. L'ex-geisha va voler oferir la seva companyia seient amb nosaltres, però veient que no era fàcil la comunicació...va abandonar la tasca.
Contents del sopar
Biel i Xavi, degustant
Al portar-nos el compte, vam flipar una mica. El preu final no corresponia a la suma mental que haviem fet dels nostres plats per separat. El problema és que ens haviem portat el compte basant-se amb els preus de la carta en japonès, i els preus de la carta en anglès (d'on vam demanar nosaltres) estaven 'antiquats'. Tot això va portar una llarga estona per fer-nos entendre, perquè allà amb prou feines parlaven l'anglès. Després de diverses intervencions tant de la ex-geisha, com de la cambrera, com d'un xaval jove que s'esforçava mil...la cosa va acabar amb una rebaixa de preu, que tot i que seguia sent un sablazo...vam acabar pagant pel bé que haviem menjat i que ens havien tractat fins llavors. Sortint, es van disculpar i fer diverses reverències. Encara tenim tots el dubte si ho van fer expressament per si colava, o si realment es van equivocar i els sabia greu... La propera vegada que anem a Kyoto ho esbrinarem.
Ja tornant cap a l'alberg, negre nit i els carrers humits, vam comentar els plans per l'endemà. Tocava visitar temples i natura. Així doncs, vam fer l'última no-xerrada a l'alberg i a dormir.

28 de des. 2008

El petit fracàs (comercial) de Dido


Quan a l'estiu es va anunciar que tindriem nou treball de Dido em vaig il·lusionar. Dido és una d'aquelles artistes que no és que tingui grans temes (que de fet sí que els té), però que escoltar els seus discos sencers es converteix en tot un moment particular d'intimitat. Ja va trigar a publicar el seu segon treball: Life For Rent, que em va encantar (tot i tenir alguns temes fluixets) i vaig estar escoltant durant força temps.
Un tema d'avançament (no un single) d'aquest nou disc Safe Trip Home, es va pujar a la web oficial disponible per descarregar de franc: Look No Further. Un tema que ja trenca amb la idea de vida passatgera del Life For Rent, i declara un cert sedentarisme acompanyat de la frase "Cause my heart has found its home". És un tema molt tranquil sense guitarres ni percussió, només un suau piano i unes cordes d'acompanyament...

El primer single Don't Believe In Love, i la pista que obre el disc, és més animat. Amb el ritme que ens té acostumats l'artista. Ha estat sonant bastant temps a les ràdios, però a mi personalment no m'entusiasma.

La resta del disc té alguns bons temes, i altres més fluixets. Destaco la gran Grafton Street, on lletra i música casen a la perfecció i creen una atmòsfera de nostàlgia que costa de desfer-se'n. Espectacular l'ending de flauta (flauta? sembla que sí), on acaba de rematar el sentiment i fa venir ganes que no s'acabi mai la cançó.



It Comes And It Goes és també un dels temes que em criden. El marcat ritme a les estrofes i les variacions a la tornada el fa realment curiós. I altra vegada, aquest profund piano que es fusiona amb la dolça veu...

Acabant el disc arriba Northern Skies, amb una percussió lenta que em recorda molt la balada Stranger In Moscow del mestre Jacko. El tema va creixent, afegint-se cordes i agafant aires molt de banda sonora. Poca broma, gairebé 9 minuts de tema, i no es fa gens pesat, al contrari, el ritme hiptònic ens farà voler repetir-lo més d'una vegada. El remix de Rollo (el germà de Dido i component de Faithless) com a bonus track, no el fa variar gaire, incorpora algun so més electrònic però conserva l'atmosfera del tema original. Ideal per veure passar el paissatge en tren...

És una llàstima que Dido hagi trigat 5 anys en publicar nou material, i a sobre no sorprengui gaire. Això afecta a les vendes i es queda altra vegada amb aquells que l'han seguit des del principi. Trobo que hauria d'haver arriscat experimentant amb més sons nous, i algun tema més mogudet com tenia en els seus anteriors treballs. De totes maneres, no deixa de ser un disc ideal per escoltar amb la calma a casa mentre escoltem la forta pluja a l'exterior.

25 de des. 2008

Comencen les vacances!

Feia dies que no escribia, i últimament només ho feia parlant de les cròniques del viatge a Japó (que encara no han acabat!). Però ara comencen les vacances i se suposa que tinc més temps per anar actualitzant el blog...
Avui és el primer dia de vacances. Sí, a la UAB ens han fet pringar el 22 i 23, mentre la resta de unis i escoles ja gaudien d'hores per començar a gastar i fer augmentar el consumisme que tant es respira en aquestes dates.
Les últimes setmanes a la UAB han sigut una mica mogudes. Tot el tema de les ocupacions, les manis contra el Pla Bolonya, després el tema de les expulsions... Tot plegat ha fet que l'actual semestre sigui ben diferent dels altres.
Ara arriben les vacances i sembla que tot torna a la normalitat, treballs per fer, parcials per estudiar, algunes festetes...
Encara no em sento gaire nadalenc, però la cosa ja comença!
Tió pillant


Bits&Beats us desitja Bones Festes i Bon Any 2009!

15 de des. 2008

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part X)

Aquest article és la continuació d'aquest.
En Xavi, en Juan i jo vam matinar relativament per anar a Nikko. Un poble no gaire llunyà de Tokyo on és típic fer-hi una excursió per passar-hi el dia, sobretot pels paissatges de muntanya, els temples i els onsens que hi ha.
Cap a Nikko

En Xavi controlava com arribar-hi, així que ens vam deixar guiar per ell. Descansant i gaudint del paissatge en tren fins arribar-hi.
Dormint al tren

Un cop allà, vam veure que no estava tant ple de turistes com ens pensàvem, potser era el dia. Però les botigues de souvenirs estaven més aviat buides (per no dir desertes). Sense cap pressa vam anar enfilant carretera amunt, aquell dia era per desconnectar una mica de tanta ciutat. I així va ser!
Pont de Nikko

Teníem intenció de veure molts temples i paissatges naturals, Nikko està considerat patrimoni de la humanitat per la Unesco. Però a la que vam entrar a l'onsen la mandra i el relax es van apoderar de nosaltres. 500 yens l'entrada, bé. Era com una mena de balneari, la clientela eren majoritàriament gent gran, molt tranquils, que es miraven les telenoveles a una mena de sala força gran amb sofas i coixins pel terra. Vam entrar als banys, ni banyador ni històries, tothom despullat, això sí, homes i dones separats. L'onsen tenia dues parts ben diferenciades: la zona interior, amb una mena de piscina d'aigua molt, molt calenta, les dutxes (d'aquestes d'estas assegut a un tamboret) i una piscineta petita d'hidromassatge, amb l'aigua molt calenta també. Una gran finestra de vidre separava la zona interior de l'exterior. A fora, l'onsen enmig de roques i arbres, i d'aigua també d'allò més calenta era de les experiències més relaxants que he tingut mai. El contrast del fresquet que corria entre els arbres amb l'aigua era genial. Amb en Xavi i en Juan vam anar combinant interior, exterior i sauna. No recordo quantes hores hi vam estar, però vam tenir aigua fins que ens en vam cansar.
Aprofitant que les instal·lacions tenien una cuina on feien alguns plats, vam decidir dinar allà mateix. Un bol de Gyudon i un altre de sopa amb uns orgàsmics udon, i un platet de tempura verdures, tot plegat per 1000 yens. Espectacular. I si no fos poc, unes simpàtiques àvies es van acostar a nosaltres per oferir-nos unes boles d'arròs marinat amb llimona i el que semblava pell de pollastre. No estava gens malament, però haviem menjat molt i estavem molt tips. Tot i així ens ho vam menjar exclamant un bon ありがとうarigatou (gràcies) i un おいしい oishii (deliciós). Les iaies van somriure molt contentes i van seguir a la seva, no sense tornant-nos alguna mirada i somrient.
Gyudon + Udon = de menphis!

Per païs tot allò vam canviar de sala i vam anar a fer una bona migdiada. La sala en qüestió deuria estar habilitada per això a aprt de per menjar. Algunes taules les ocupaven grups d'amics (sempre gent gran), que també s'havien posat les botes i es quedaven clapats una estona. La saludable migdiada ens va ocupar una bona estona (potser 2 hores?) i ens va treure les ganes de tornar a banyar-nos.
Zona de siesta
Siesta time


Ja marxant d'allà vam perdre el bus de tornada a l'estació de tren, total que vam anar caminant mentre comentavem l'excursió, i com no, alguns temes de cinema ja molt recurrents durant el viatge...
Nikko Mirall

Un cop a l'estació, vam decidir fer un truc a les oficines que portem el tema dels ferries cap a Izu Shoto. Izu Shoto és un arxipèlag d'illes al sud de Tokyo, illes volcàniques amb una gran quantitat d'onsens naturals, on és gratuït acampar-hi. En Juan ens ho havia venut molt bé, i fins llavors haviem dubtat si podriem anar-hi o no. Per desgràcia, la meva trucada no va resultar positiva. L'endemà no hi havia ferries programats degut a la previsió de tifons per la zona. Què hi farem. La propera vegada serà!
Ja tornant cap a Tokyo ciutat, haviem d'anar al Sakura a recollir les motxilles i canviar altra vegada d'alberg. Tornàvem al Shinjuku Ace Inn! Allà ens vam retrobar amb el Ramón i en Biel, que havien fet coses diferents: En Ramón d'excursió al Fujiyama, i en Biel de compres per Ginza i altres zones de Tokyo. Un cop intercanviades les experiències del dia, vam aprofitar que erem allà i vam decidir sortir una estona per Shinjuku a veure si trobavem el Golden Gai. Abans però vam sopar a un Sukiya (a.k.a. Kinnikuman), en Ramón però, estava rebentat i es va quedara l'alberg a descansar.
Gyudon @ Suki-ya (a.k.a. Kinnikuman)

El Golden-Gai és una petita zona de Shinjuku plena de petitíssims bars (dic petitíssims perque amb prou feines tenen 5 o 6 tamburets a la barra cadascun). Solen ser bars on anant amb els amics ja s'omplen, i estar en un bon ambient íntim, en plena interaccióamb el cambrer/a, que solen ser tota mena d'artistes, des de músics, pintors o cineastes,i això es veu reflectit en la decoració i l'ambient de cada un dels bars. Molts d'aquests bars només accepten clientela habitual, i es salven dels curiosos i guiris fent pagar una elevada taxa per entrar. De fet, són ben pocs els bars sense taxa, i un d'ells és el Nana: El bar d'estil flamenc on vam anar a parar.
Golden Gai
Rincon Flamenco Nana

Sonava Camarón, i les parets eren plenes de posters de flamenc, motius espanyols, i alguna guitarra penjada. Un petit grup de japonesos xerraven mentre el cambrer els anava servint vinet i altres begudes. Nosaltres ens vam asseure a la barra a veure uns vinets i unes cerveses mentre comentàvem l'ambient i intercanviàvem algunes paraules amb el cambrer, que anava ben fia base de Burbon a palo seco (segons en Juan). Amb un ambient una mica tens al principi, el tio es va enrollar i ens va convidar a unes tapes de pipes salades, unes gominoles rares i una mica de sofregit de tomàquet i pebrot.
Japonès flamenc
Sun al Nana
Escoltant Camarón
Xavi aflamencat
Barra al Nana

Ja marxant, en Juan i en Biel van decidir agafar un taxi per tornar a l'Ace Inn. En Xavi i jo, per principis ens hi vam negar i vam tornar xino xano fent alguna cerveseta més pel camí, que en el fons no era tan llarg.
Un cop a l'Ace Inn, no vam trigar a anar a dormir. L'endemà tocava trasllat, deixariem Tokyo per anar a l'antiga capital nippona: Kyoto!
Més fotos i vídeos de Nikko i Tokyo, aquí i aquí.

11 de des. 2008

Tràiler Dragon Ball Evolution

Ja corre per YouTube el tràiler de la pel·lícula Dragon Ball Evolution, adaptació patillera del manga i anime llegendari del gran Akira Toriyama. Millor no intentar comparar-ho amb l'obra original, i intentar gaudir-la com una pel·lícula d'acció amb uns efectes especials molt ben parits, això sí.

5 de des. 2008

Nous posters promocionals de Lost

Després de les videopromos, ara arriben els cartells promocionals de la 5a temporada de Lost.


Si a l'anterior temporada el poster mostrava barrejats als personatges, però amb el reflex de la ciutat i el 6 a l'aigua, ara ja apareixen totalment separats i amb fons diferent. L'objectiu de la temporada? Ja ho deia en Jack: "We have to go back!"

Aquest és més curiós. S'han vestit tos ben arregladets i ben guapes i guapos en un interior una mica salvatge. Li trobeu algun significat? El poster mola, però dubto que tingui missatges ocults com ens tenen acostumats...

2 de des. 2008

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part IX)

Aquest article és la continuació d'aquest.
Dimarts ens vam llevar al Sakura amb l'absència d'en Ramón, que havia marxat ben d'hora cap a la seva mega excursió al Fujiyama. Nosaltres també vam matinar per anar al Tsukiji Market, la gran llotja i mercat del peix de Tokyo (de fet, dubto si en Ramón ja havia marxat, o si vam marxar més d'hora que ell...). No recordo haver esmorzat, però vam anar agafar el metro en companyia d'un petit grup d'espanyols i italians (o eren només italians?) i vam nar fins a la parada de metro del Tsukiji.
Arrossegant encara una mica de son, les gotes d'una suau pluja ens van fer reaccionar i veure que aquell mercat no era qualsevol cosa. El Tsukiji és un immens mercat on hi ha grandioses quantitats de peix i marisc. Ben fresc, de fet, acabat de pescar. Vam arribar a una hora que encara no hi havia gaires compradors, de fet, encara s'estaven muntant les paradetes, i tothom anava bastant de cul. La feina era nostra per no ser embestits per un d'aquells curiosos carri-cotxes monoplaça. Vam anar a la zona de subhastes on tot just havia acabat l'última. Es veu que allà és una zona una mica vetada als turistes, hi ha cartells amb consells com aquest:
Attention Visitors
Fish market
Últims peixos grossos
Atúuuun
Fisherman
Tot i això, allà estàvem, recreant-nos fent algunes fotos de les megatonyines i altres peixos que deurien pesar vés a saber quant, i s'haurien comprat per un bon grapat de milers de yens. Vam coincidir altra vegada amb la Sara i el Diego, amb els quals vam compartir uns moments de vídeo abans d'acomiadar-nos ja que era el seu últim dia i des d'allà anàven cap a l'aeroport de tornada a Amsterdam (saludos parejita! nos vemos pronto! ;)). Un cop vist l'estrès i l'ambient del mercat, ens vam separar. Ni a en Biel, ni a en Juan ni a en Xavi els feia això d'anar a passar el dia a Yokohama amb un tour inclòs fet per una nativa.
Així que vaig anar a Tokyo Terminal a agafar el Shinkansen. Com que encara era molt d'hora, vaig aprofitar per comprar-me un bento, amb un entrepà de carneta. Va durar poc, ja que la son em va poder i vaig estar descansant en una de les còmodes sales d'espera de què disposen les estacions de Shinkansen. Quan ho vaig creure convenient vaig agafar el tren cap a Shin-Yokohama i d'allà la Yokohama Line fins a Sakuraguicho. A fora l'estació m'estaria esperant la Yuiko, en teoria. Em va tocar a mi esperar-la, i patia per si no la reconeixia (a aquelles hores, encara veia totes les noies iguals). Finalment va aparèixer, i vam començar a voltar. A estones plovia, així que vaig fer ús del paraigües que havia prestat de la recepció del Sakura.
La zona de Sakuragicho és la més coneguda de Yokohama. És on hi ha l'altíssima Landmark Tower, el car Yokohama Grand Intercontinental Hotel, i tota la zona del Minato Mirai 21. L'escultura metàl·lica inclosa.
Sakura-gicho
Tentacle metàl·lic i Landmark Tower
Cosmo world

Vam passejar per la zona del port atravessant el parc d'atraccions de Cosmo World fins la Red Brick Warehouse: un antic magatzem de mercaderies d'importació/exportació que actualment és un centre comercial amb restaurants, cafeteries i alguna zona per esdeveniments.
Me & Red Brick House

Després vam entrar cap al barri xinès. El China Town de Yokohama és un dels més grans i famosos de Japó. Bàsicament està ple de restaurants, botigues de menjar per emportar, de roba, inclús hi ha temples. Bé, hi ha de tot. Vam acabar dinant en un retaurant xinès (però no com els d'aquí! sino ben bo!) una sopa de fideus amb diverses verdures.
Chinatown
Colorful Dragon

Després de tastar una refrescant i extranya beguda tipus tè, amb unes mongetes o algo semblant, vam agafar un bus fins una parada de la Tokaido Line, i un tren cap a la zona de Fujisawa, on viu la Yuiko. Vam baixar a l'estació de Tsujido, més propera a casa seva i on tenia la bicicleta aparcada. El trajecte fins a casa seva va resultar arriscat. Conduïr una bicilceta portant una passatgera per carrers que no es coneixen, amb cotxes que et poden sortir de qualsevol banda té el seu perill. Aquell barri semblava totalment el del Doraemon i en Nobita. Carrers on gairebé no hi passa un cotxe, cases baixetes, algun parc i racons preciosos com aquest amagats en algun carreró:
ロマン主義の  隠れ場所
Ready for ride?

Finalment vam arribar a casa seva, on vaig conèixer a la gossa Chiro, a sa mare i son germà. Era la primera casa particular en la qual entrava des de l'inici del viatge. Vaig poder veure com viu una familia normal japonesa. Semblant a la casa d'en Nobita: Dos pisos, passadís de fusta, estret, portes corredisses, i totes les habitacions no gaire grans. Sa mare em va convidar a un tè fred (s'ha de dir que feia força calor) i a alguna cosa de picar. Vam reposar una estona i més tard sa mare es va oferir a acostar-nos en cotxe fins a la platja. Teniem encara una estona per gaudir de la platja d'Enoshima i la posta de sol. L'illa d'Enoshima queda just davant de la platja de Fujisawa, allà hi ha alguns temples i unes coves que no penso deixar escapar la propera vegada que hi vagi. A la platja vam estar reposant una estona, i com que jo ja anava preparat, no vaig perdre l'oportunitat de banyar-me a l'oceà pacífic. Patia per si hi havia meduses, però segons la Yuiko, l'aigua estaria molt freda. De fet flipava quan va veure que era l'únic que em banyava. Bé, més lluny hi havia alguns surfistes. Però l'aigua no estava tan freda com pensava. S'hi estava de maravella. Vam aprofitar per descansar una estona de tant anar amunt i avall durant tantes hores.
Enoshima
Famous bridge
Yu & Me
Ja cap al vespre ens vam acomiadar. Era una sort haver conegut algú tan amable i simpàtic, la Yuiko s'ho havia currat molt i jo encantat. La propera serà quan ella vingui de visita a Barcelona. De tornada, vaig aprofitar per dormir al tren, estava rebentat! Vaig anar directe cap a l'hotel Sakura, l'endemà tocava matinar (altra vegada) per anar d'excursió a Nikko!

Més fotos i videos de Yokohama, aquí.

29 de nov. 2008

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part VIII)

Aquest article és la continuació d'aquest.
L'endemà al matí vam anar cap al barri de Jimbocho, prop de Suidobashi. Una zona potser no tan propera com l'Ace-Inn d'Akebonobashi, però més ben comunicada per metro i línies JR. El Sakura Hotel no està gens malament, ens vam agafar habitació de 4+1 estil occidental: lliteres de tota la vida. Tocava visitar barris nous. Aoyama és una mica el barri d'artistes, molt tranquil, amb algun museu i galeries, però en Ramon i jo aviat ens en vam cansar i vam tirar pel dret cap al Yoyogui Park. Un parc immens on hi ha racons tant per cel·lebrar-hi casaments, com per gent suposadament perillosa segons les guies. Un diumenge al matí no vam trobar res d'això, però al passar el pont per sobre les vies del tren vam arribar a Harajuku. Quina passada de lloc: és el barri on la gent va literalment disfressada. Flipats i flipades d'edats entre 15 i 25 (no n'estic segur) llueixen els seus modelets de tota mena. Noies amb cabells multicolors, goth-lolita's passejant-se entre la multitud, i botigues de roba de tota mena, que fins i tot semblen de disfresses. Inclús vam veure una curiosa botiga de vestidets per gossos: d'abella, de rocker, de princesa...i hi havia fotos de com quedava elgos amb el modelet...flipant.
Sakura Hotel
Yoyogui park
Yoyogui park
Harajuku rainbow girls
Harajuku scholar girls
Harajuku girls 3



Vam dinar per allà Harajuku i més tard vam anar cap a Shinjuku, en Ramon havia de preguntar uns temes de transports a la gran estació (sí, la que veu passar més de 3 milions de persones al dia) perquè l'endemà tenia previst anar cap al Fujiyama. Quin tiu en Ramón! Després vam tornar a Shibuya a veure alguns llocs interessants que ens haviem deixat, com l'Apple Store, la gran botiga de comics, figures i frikades Mandarake, i una mena de El Corte Ingles a la japonesa que es diu Tokyu Hands. Interessants articles, però no vam comprar res. En Ramón se'n va anar a descansar però jo encara tenia corda. Vaig anar cap a Roppongi, allà vaig pujar a la Tokyo Tower: una mini-reproducció de la torre Eiffel de París que ofereix unes magnífiques vistes. Una vegada més, mirés allà on mirés, la ciutat no s'acabava mai: Gratacels il·luminats, autopistes elevades, llums dels cotxes, i a la llunyania algun racó tranquilet com algun parc o temple. De tornada cap al metro vaig passar pel famós complex de Roppongi Hills, que és una mena d'Heron City amb moltes botigues, locals d'oci, cinemes, museus, forces llums i una curiosa mostra d'aquaris a l'aire lliure. Des d'allà vaig voltar una mica més per Roppongi, sense anar-me'n massa del centre i vaig acabar sopant a un Yoshinoya (que ja feia dies que els veia i tenia ganes de provar-los). Primera vegada però no l´última. Els Yoshinoya són una cadena de menjar ràpid tradicional d'arròs amb carn: gyūdon. No hi ha molta  varietat de plats, però per pocs yens et quedes tip i no has d'esperar gens (i aigua o tè gratis tant com vulguis). Més endavant convenceria als companys de viatge i el Yoshinoya o el Suki-ya a.k.a. Kinnikuman es convertiria en un recurs boníssim a l'hora de buscar llocs per dinar o sopar.
Vistes des de Tokyo Tower 1



Aranyota @ Roppongi Hills
Finding Nemo
Roppongui Hills
Aquaris @ Roppongi Hills
Roppongi
Després de sopar vaig baixar fins al Gonpachi, el restaurant on es va rodar la famosa escena de Kill Bill. Vaig treure una mica el cap, i veient que estava pleníssim de gent menjant, no vaig entrar massa per no donar la nota. Un cop vist, vaig marxar quedant-me amb ganes d'anar-hi algun dia a sopar. Fora hi havia la carta i tampoc eren preus tan cars.
De tornada amb metro em vaig trobar al Diego i la Sara (quina coincidència trobar-nos al mateix vagó, mateix tren, en aquell moment i en una ciutat tan gran!) que em van explicar que s'havien trobat amb en Biel. en Juan i en Xavi a Harajuku. Quines coincidències, del petit poblet Koyasan a trobar-nos a la gran metròpoli! Em van comentar que s'allotjaven prop del nostre Sakura, i vam comentar que l'endemà podriem anar junts al Tsukiji Fish Market, una mena de llotja on a primera hora es subasta el peix.
Vaig tornar al Sakura per anar dormir d'hora, però ens van despertar en Diego i la Sara dient que l'endemà el mercat estava tancat. Així que ho vam postposar per més endavant. En comptes de mercat del peix, dilluns vam anar al Ryogoku Kokugikan, a veure unes 6 hores de sumo. Anar a veure sumo és passar-hi gairebé tot el dia. Primer surten els participants de les categories més baixes, van fent els combats un a un, però amb una calma impressionant. Si el combat en si potser dura 30 segons, almenys es tiren 6 minuts fent ritual, que si comença que si no comença... i clar, el públic (des de famílies senceres, fins a grups de joves passant per parelles d'avis) va allà amb tot de menjar preparat, cervesetes... com qui va a fer un pic-nic. Ben entrada la tarda ja arriben els de 1a categoria, aquests ja ofereixen molt d'espectacle i l'estadi és ple a rebentar. El públic s'emociona amb cada gest i els combats es tornen espectaculars. És tota una experiència veure i viure una jornada de sumo. He de reconèixer que tots vam tenir algun moment de migdiada entre tant combat...
Ryogoku Kokugikan
Sumo ready
Sumo & iPhone
Sumo bento
Ritual sumo

De tornada (molta gentada) en Biel ens va abandonar i vam anar a buscar la línia Yurikamome, sense conductor, que va fins a l'illa artificial d'Odaiba per contemplar la Tokyo Bay i vistes del Rainbow Bridge. Allà vam gaudir d'uns moments tranquils a la platja vam fer una mica de reflexió del viatge i plans pels propers dies, òbviamnent va sortir Izu-shoto...
Tokyo Bay
Tokyo Bay friends
Jo i la Tokyo Bay

Tornant, en Ramon i en Juan van anar tirant cap al Sakura, però en Xavi i jo vam anar cap a Akihabara, al famós Yodobashi Camera a mirar no només gadgets, sino també joguines i frikades. De tornada cap a Suidobashi el veig convèncer per sopar a un Yoshinoya i en va quedar ben content. Quan faltava poc per arribar a 'casa' vaig aprofitar per comprar-me una tarja de memòria de 4gb, que les d'1 i 2 gb ja les estava a punt d'omplir del tot. Abans d'anar a dormir vam fer una mica de bugada, i aprofitar fent una mica d'internet de gratis a la recepció per quedar l'endemà amb la Yuiko, la noia que havia conegut a Kobe.