1 nov. 2008

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part V)

Aquest article és la continuació d'aquest.

L'arribada a Koyasan es va fer llarga, però el trajecte en tren i funicular fins allà ja val molt la pena. Paratges naturals amb una gran gamma de tonalitats de vegetació que no estem acostumats a veure. Tal com vam baixar del funicular calia anar al lavabo, allà ja ens vam trobar el primer amic que ens va fer adonar que estàvem a zona de muntanya.


Koyasan (o muntanya Koya) és un poble d'uns 7000 habitants on hi ha uns 100 temples budistes dels Shingon, va ser fundat per 空海 (Kūkai) / 弘法大師 (Kōbō-Daishi) (diferents noms per la mateixa persona). Es diu que aquest monjo va ser el qui va inventar el sistema d'escriptura japonès kana a partir dels seus coneixements del xinès. El 2004 Koyasan va ser declarat patrimoni de la humanitat, i no és per menys, és un lloc preciós.

L'entrada vigilada


Koyasan

Un cop baixats del funicular i pixats, haviem d'agafar un bus que porta fins al poble en si. Davant la parada hi havia l'oficina de turisme, on tenen registrats una gran quantitat de temples oberts al públic on s'hi pot reservar allotjament. Ens va semblar una mica Port Aventura, tant de tràmit amb l'oficina de turisme...però en el fons és una manera de controlar i gestionar tots els allotjaments i facilitar feina al visitant. Allà vam reservar nit a l'Ekô-In, però com que el check-in no era fins les dues vam parar a un petit súper a comprar dinar: fideus instantanis, una mica d'snacks i platans, bé, aquí algú va comprar coses rares que van resultar ser mig fastigoses mig delicioses... Després de que caiguéssin quatre gotes vam anar l'Ekô-In amb un sol espatarrant. No ens va costar trobar-lo. La majoria de temples estan a tocar el carrer principal del poble, la qual cosa fa que es pugui veure tot tranquilament sense haver de perdre's per carrerons o zones llunyanes.

Jardí Ekô-in

A l'Ekô-In ens van rebre uns monjos força joves amb la seva túnica, i la seva calma ens van donar les indicacions del lloc (amb un anglès una mica patilleru, això si): sopar a les 17:00, tancament de portes a les 22:00, llevar-se a les 6:00 per anar al ritual, 6:30 emorzar a l'habitació, 10:00 check-out. Perfecte! vam voltar una estona pel temple, un lloc molt tranquil i molt maco per allà on es mirés. Semblava la pròpica casa d'en Ranma (però molt més gran): Un jardí central, passadissos de fusta, biombos, sales de meditació, i escales per tot arreu...i una llum solar que il·luminava els racons amb un encant especial. Sabent l'hora a la que haviem de tornar a sopar, vam sortir a passejar entrant a cases i temples del poble. Llocs espectaculars, jardins molt ben cuidats, i alguns monjos passejant. Quan s'acostava l'hora de sopar ja vam veure quina mena d'horaris portaven allà: els nens ja tornaven de l'escola a casa, els monjos tots a cobert, les botigues tancant i ben pocs cotxes pel carrer.



Entrada a Ekô-in

Sunxez als passadissos de l'Ekô-in


Accés a habitacions Ekô-in

El sopar va ser tota una sorpresa. Ens el van portar a la mateixa habitació (una habitació molt gran dividida en dos per una porta corredissa de paper, on vilment en Biel i en Xavi es van quedar sols al·legant que en Juan i jo havíem roncat la nit abans a Nara, i per tant ens tocava estar aïllats amb en Ramón...) en unes safates amb potes. No recordo exactament què era cada cosa, però hi havia tofu, sopa de miso, algues, verdures vàries, fideus, tempura i pera-nashi, ah! i un gran bol d'arròs per tots, per servir-nos el que volíem i que no ens vam poder acabar. Alguns no es van poder/voler acabar el sopar. Jo que ho vaig menjar tot, he de dir que hi havia coses que valien molt la pena, i hi havia coses prescindibles. A destactar les 'cebetes'(?) de colors, que semblaven caramels.


Sopar de l'Ekô-in


Després de sopar vam anar al gran cementiri budista d'Okuno-in. Ja de nit, vam estar passejant entre les tombes amb una tranquilitat absoluta, escoltant els grills i els ocells, i veient algun esquirol volador saltant entre els alts arbres. Vam fer algunes fotos amb llarga exposició, i seguint el passeig vam arribar al gran musoleu de Kōbō-Daishi: espectacular. Ens va semblar sentir càntics de monjos, estaven fent un ritual, però el templeestava tancat, vam intentar mirar entre les escletxes de les grans portes de fusta, veient alguna cosa. Darrera del temple vam flipar amb els que ens vam trobar: unes dones amb els seus fills, tots descalços, anant de punta a punta d'un camí de pedra, parant a dir unes plegàries cada vegada que arrivaben a l'extrem. He de dir que entre aquesta imatge, l'olor d'encens que es respirava, i l'atmòsfera en gerenal, se'm va posar la pell de gallina. D'aquesta zona no en tinc fotos perquè estava prohibit, i per respecte, no vaig treure la càmera. Aquelles imatges mes les quedo jo al meu cap...


Camí a Okunoin


Fanals a Okunoin


Cami a Okunoin

Ja tornant, passejant tranquilament, però sense pausa perquè a les deu ens tancàven l'Ekô-In, vam acabar de fer algunes fotos i a dormir. En Juan ja dormia quan vaig entrar a l'habitació (i va rabiar perquè entrava fred amb la porta oberta), i a mi em va costar degut als roncs de ja sabeu qui. Vaig rabiar una mica desperant-lo, però crec que no vaig trigar a adormir-me.

Tan bé deuriem dormir que gairebé no vam sentir el monjo que ens va picar a la porta per avisar-nos del ritual matinal. Com a autèntics turistes, ara ve una bona cagada: no només vam arribar tard a la cerimònia, sino que en Ramón i jo, sense saber quina roba portar, ens vam posar les yukata (el kimono d'estiu, per anar al bany i tal, com si fos un barnús o una bata). Sorpresa la nostra quan ningú mes a la cerimònia portava yukata, tothom anava amb roba de carrer, excepte els monjos, clar. En Juan va fer alguna foto. A l'acabar aquella cerimònia, ens esperava un monjo amb cara de mala llet que fotent-li un cop al braç del Ramón i estirant-me a mí de la yukata ens va deixar anar un "Go. Change. Your Room". No calien més paraules. Entrar al ritual amb yukata havia suposat una gran ofensa a buda (qui va amb barnús a una església?). Ràpidament vam anar a canviar-nos i al tornar vam anar a un altre lloc a seguir el ritual. Cal dir que no ens vam sentir tan malament com podriem, perquè tampoc havien donat explicacions, així que simplement va ser un error de comunicació. Al sortir del segon ritual vam conèixer al Diego i la Sara, uns espanyols que li van demanar fotos al Juan.

A l'arribar a l'habitació ja teniem l'esmorzar preparat. I quin esmorzar! Una bona quantitat d'arròs, i no recordo massa, però era de l'estil del sopar de la nit abans. Com que ens havíem quedat amb les ganes de veure el cementiri de dia vam anar-hi a fer un vol. De dia també tenia el seu encant (però és que de nit era bestial!).

Més tard, quan ja haviem fet motxilles i vam seure davant l'ordinador (sí, aquests monjos la saben llarga, ordinadors amb internet, teles planes...) a buscar allotjament per la propera destinació: Tokyo! Ja tocava aparcar el tema rural i temples. Voliem l'estrès de la gran metròpoli. Veure gratacels, llums de neó i perdre'ns entre la multitud. En Diego i la Sara ens van dir alguns llocs on allotjar-nos, però trucant des del temple vam saber que estaven plens. Finalment vam creure que sense reservar res, podriem trobar algun lloc on dormir, al cap i a la fi és una de les ciutats més grans i més poblades del món. Dit i fer, en Xavi va trucar al Ricard, un amic seu estava durant uns dies treballant a Japó, i si no trobàvem res, potser podriem anar al seu hotel.

El camí de tornada va ser per parlar de frikades i intercanviar opinions del viatge i els llocs amb la Sara i el Diego, que ens van convidar a visitar la part més underground d'Amsterdam si algun dia els anem a visitar. També vam aprofitar per dormir l'estona que els monjos no ens havien deixat. Uns quants trens regionals...un Shinkansen...i cap a Tokyo!

Més fotos de Koyasan aquí.

2 comentaris:

  1. ja m'hagués agradat veure't la cara a l'aparèixer amb el "barnús"....
    en fi, com tu dius, falta de comunicacio.... petons Tere

    ResponElimina