Nihon: cròniques del viatge a Japó (part IV)

Aquest article és la continuació d'aquest.

Sense haver d'agafar Shinkansen des d'Osaka, vam arribar en tren normal a Nara, allà teniem reservat un alberg (gràcies a la maca i amable recepcionista de l'Hotel Chuo d'Osaka). Per arribar a l'alberg havíem d'agafar un bus, cosa que encara no havíem fet en tot el viatge... Sort que a l'oficina de turisme de l'estació central ens van indicar exactament quin bus agafar, on baixar i la direcció per arribar al Naraken Seisyonen-Kaikan Youth Hostel. La zona era molt tranquila, amb el bus haviem recorregut part de la ciutat i es podia apreciar que gairebé no hi havia edificis alts, i la majoria de carrers no són amples, això és el que buscàvem, una mica de tranquilitat.

L'alberg, tot i estar una mica apartat del centre, era acollidor. Calçat fora només entrar, i habitació inmensa estil japonès. Genial. Per no perdre massa temps desplaçant-nos vam decidir llogar unes bicis per només 500 yens tot el dia. Amb l'estómac remugant, vam parar per dinar a un lloc bastant a l'atzar i la vam clavar. El lloc no només era acollidor, molt tradicional, sino que estàvem sols i podiem allargar-nos tan com volguéssim a l'hora de demanar el menjar... Però el ja clàssic "おすすめ-ひん は なん です か?" (osusume-hin wa nan desu ka? = què em recomana?) va funcionar i la cambera ens va servir un plat molt típic: おこのみやき (okonomiyaki = una mena de pizza-truita amb una gran barreja d'ingredients, verdures i carn) en una safata, acompanyat de sopa de miso i un bol amb verduretes. No cal dir que ens vam fotre les botes a molt bon preu.

Un cop dinats, vam anar cap al temple 東大寺 (Tōdai ji), però pel camí en bicicleta ens vam començar a trobar cèrvols creuant tranquilament pel carrer, i uns nens molt simàtics que sabien quatre paraules d'anglès. El temple és immens i alberga l'estatua de buda més gran sota sostre. També hi ha grans estàtues dels guardians, i l'edifici, tant per dins com per fora és espectacular. Els voltants del temple són preciosos. Un gran llac envoltat d'arbres i camins de pedra per on els cèrvols campen lliurement, i un llarg camí que ens va conduir cap a una zona elevada amb més temples, el 二月堂 (Nigatsu-dō). Allà vam contemplar una magnífica posta de sol.

Voliem veure més temples, però allà s'hi estava tan bé que ens sabia greu marxar. Tornant cap al centre en bicicleta, vam colar-nos a dins una escola on estaven practicant beisbol i futbol. Típiques activitats extraescolars quan s'acaben les classes.

Buscant un lloc per sopar, el Juan casi ens arrossega cap al McDonald's, però vam poder més que elli vam acabar a un restaurant on vam menjar una mica de tot, destacant un plat de tempura de verdures sensacional. En Juan va quedar content. Sabent que hi havia un parc d'atraccions abandonat prop de l'alberg, vam anar a fer unes cerveses pels voltants i provar d'entrar-hi, però semblava vigilat de manera que vam girar cua i cap a l'alberg a descansar i planejar una mica l'endemà. Per sort, vam enganxar l'ofuro abans que tanquéssin, i sense voler, la vam liar una mica amb l'aigua. També vam aprofitar per fer una mica de bugada i estendre la roba, que amb una mica de sort s'assecaria en la calurosa nit. A l'hora de dormir, com que estàvem tots a la mateixa habitació, els roncs eren perillosos. En Ramón es va fer un parapeto amb un biombo i tres mil mantes per evitar que el so es propagués tan fàcilment. No sé si va funcionar, però vaig dormir bé, tan bé que segons en Biel i en Xavi, vaig roncar (i en Juan també).

L'endemà encara ens quedaven coses per veure, però com una revel·lació, en Xavi va proposar anar a Koyasan, un poblet ben apartat, perdut entre muntanyes, on seria fàcil trobar-hi un temple budista per dormir-hi. Dit i fet, vam deixar el Naraken i mentre esperavem el bus cap a l'estació, des d'una escola van començar a aparèixer nens per les finestres, saludant-nos i cridant, molt emocionats. Deurien pensar que érem americans perquè feien gestos i crits una mica yankee hiphoperos...

Un cop a l'estació de Nara, vam haver d'agafar una bona combinació de trens, pel paissatge i la poca gent que anavem trobant, era evident que ens estavem allunyant de la civilització. Finalment un funicular ens va acostar fins l'estacio de busos que porten cap a Koyasan. Estàvem enmig d'una vall, perduts entre el verd de les muntanyes, a punt de conviure entre monjos...

(Més fotos i videos de Nara aquí)