Nihon: cròniques del viatge a Japó (part II)

Aquest article és la continuació d'aquest.

El Shinkansen és una passada, és com anar amb avió, però molt més còmode. Gràcies al JR Pass podiem agafar tots els Shinkansen que corren per Japó, excepte el Nozomi: la línia que fa menys parades, i per tant, va més ràpid i triga menys. Però el mateix model Hikari o inclús el Kodama, permeten plantar-se en poques hores a les ciutats més importants i més distanciades. És interessant el tema del Shinkansen, ja que les estacions estan molt més cuidades que la resta de trens. Hi ha sales d'espera quasi de luxe, i tota mena de botigues de menjar de la cadena, com si ens trobéssim un 'El rebost de l'Ave'. Així podem degustar tota mena de bentos (caixes de menjar preparat) ideal per menjar durant el trajecte. De fet és el que fa la majoria d'executius japonesos que viatgen en Shinkansen.

De Nagoya anem a Shin-Kobe (l'estació de Shinkansen a Kobe) aprofitant per dormir una mica en els amples i còmodes seients. L'arribada a Kobe és una mica caòtica, però a base de transbords a Sannomiya (a.k.a. solomillo) anem (sense JR) fins al metro més proper a l'alberg: Uozaki. Al sortir de l'estació veiem un bonic barri residencial, amb un riu net i ple de vegetació, carrers tranquils, i una autopista que s'ens creua davant nostre i ens impedeix creuar per arribar a l'alberg que es troba al sud (minami). Per saber per on podem creuar li pregunto a un trempat ciclista que resulta ser un repartidor de peix, dels autèntics, tot de blanc, amb botes, tovallola lligada al cap, suant molt i fent una ferum de peix que tira enrera. L'home no només ens diu per on creuar (en japonès clar, res d'anglès), sino que a base d'anar preguntant, ens va guiant per uns quants carrers fins que arribem a l'alberg. El Kobe Dears Backpackers. En senyal d'agraïment li donem al peixeter una xapa de Barcelona'92 tot dient-li おくりもの (okurimono=regal) gràcies a la meva fantàstica guia. El tio ens ho agraeix i no marxa fins que ens veu pujar l'escala de l'alberg.

Entrem a l'alberg, primer impacte: tot de bambes i sabates pel terra, ens hem de descalçar per entrar. L'Andrew, el marit de l'Aiko amb qui havia contactat des de Barcelona prèviament per fer la reserva ens atén i ens explica una mica les normes i facilitats de l'alberg. En realitat no té pinta d'alberg, és com una casa, amb el seu menjador-saleta, cuina, 4 dormitoris i 2 banys. El Dears mola: lliteres, portes corredisses típicament japoneses, vàter que escalfa la tassa i neteja el cul amb un raig d'aigua...(de fet, a partir d'aquí la gran majoria de vàters que ens hem trobat són així, amb alguna diferència que ja explicaré quan arribi el moment...), un pc (en japonès) amb internet de franc, cafè i tè gratis, racó de free food (restes de cereals, etc.), tele plana gran per passar l'estona a la saleta...i bon ambient.

Descansem fent unes becaines (el vol i tant de tren ens han deixat baldats) fins que es fa l'hora de sopar. La primera nit anem a passejar pel barri. Descobrim un super 24h, un 7Eleven on comprem uns fideus instantanis per sopar. El que mola dels súpers 24h és que tenen llocs per escalfar el menjar, et donen aigua calenta per fer-te els fideus, i et regalen bastonets i tovallons. Acompanyant el sopar provem una mica les cerveses, totes bones, a preus raonables. Sopem tirats en una mena de parc al costat del seven i més tard, passejant pel barri a veure si trobem una mica d'ambient coneixem als petats Antonio/Jason, i Byron/Lord Vader: un occidental i un japonès una mica beguts amb ganes de xerrar i vés a saber si alguna cosa més...acabem passant d'ells i anem a dormir a l'alberg. En Xavi i jo ens haviem anticipat i vam agafar el primer dormitori amb 2 llits lliures, això significa que en Juan i en Biel coneixerien els roncs del Ramón...

L'endemà dutxa i cap al centre de Kobe (a Sannomiya). Haviem de quedar amb en Tomohiro, però van ser mil pegues, haver-lo de trucar més tard, "oblidar-nos", total que al final no hi vam quedar. Buscant un lloc per dinar, vam entrar a un lloc bastant guarro on tenien funcionant la tele amb la telenovela. Per començar: ごびる (go biru = cinc birres) i després ja pensariem com demanar el menjar. No ens vam complicar massa i vam fer uns noodles amb porc, boníssim. Després de dinar vam passejar una mica buscant el Kitano Meister Garden sense èxit i el Sorakuen Garden al qual ens vam negar a entrar pagant i ens van fotre fora amablement mentre intentàvem fer una migdiada a l'entrada. Buscant un lloc on apalancar-nos vam acabar a un parc fent unes partides d'Uno per més tard descobrir unes interessants galeries comercials que conduien fins a Motomachi i Nankin-machi (china town).

Acabem al port, on pugem a la Kobe Port Tower: magnífiques vistes de la ciutat, allà s'ens fa fosc i aprofitem per fer unes quantes fotos. Després decidim buscar un lloc per sopar. Acabem a un lloc acollidor on hi ha uns salarymen fotent-se fins al cul de birres amb els quals compartim uns brindis i intentem comunicar-nos una mica com podem, ja que només un d'ells xapurreja poc l'anglès. Després d'uns kampai i fotos se'ns fa tard i anem a buscar el metro, no sense abans comprar una ampolla de sake pel llarg camí que ens espera fins l'alberg. Sorprenentment no ens perdem, passem una estona en un parc: és increïble la tranquilitat que es respirava en aquell barri de Kobe a aquelles hores de la nit.

Arribant a l'alberg ens quedem al carrer fents uns Uno's, i en Xavi ens fa una confessió: va comprar el seu reproductor d'mp3 al MercaMarket! Cansadets de tant caminar i l'hora que és, anem a dormir. O almenys això ens pensàvem: Estem dividits 4 i 1, l'1 és en Ramón que no vol compartir els seus roncs amb nosaltres, ho acabem entenent. Segons abans d'anar a dormir en Juan para de riure i entra en modo profe i rabia: "Aquí no s'adorm ningú fins que no aparegui el mando de l'aire acondicionat" (cal dir que a moltes cases de Japó dormen amb l'aire acondicionat, a lo bèstia, i en Xavi i jo vam flipar durant la primera nit ja que les dues noies japoneses amb qui compartiem l'habitació s'aixecaven a fotre'l més fort si algú de nosaltres el baixava...resultat: l'endemà el coll fet caldo).

L'endemà tocava fer camí cap a Osaka, abans però, mentre m'afaitava, vaig conèixer la Yuiko, una simpàtica japonesa que s'estava recorrent el país tota sola visitant llocs on no havia estat mai. Em va facilitar les seves dades i es va oferir a fer-nos un tour si arrivàbem a visitar Yokohama, d'on era ella. La ruta fins a Osaka era senzilla: Shinkansen fins a Shin-Osaka, i des d'allà agafar la JR Loop Line que ens portaria fins a Shin-Imamiya: l'estació més propera a l'hotel Chuo que tan amablement ens havia reservat l'Aiko al Dears de Kobe. 

(Més fotos i vídeos de Kobe aquí)