Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XII)

Aquest article és la continuació d'aquest.

El primer despertar a Kyoto va anar acompanyat d'un gran esmorzar de bufet en el mateix alberg. Esmorzar 'continental' amb molt greix i proteïnes, ideal omplir-nos la panxa i potser poder prescindir del dinar.

Tots 5 vam agafar un bus per anar cap a la zona de temples de de Nanzen-ji. Espectacular, i amb la sort que com que havia plogut hi havia poca gent de visita. Alguns temples estaven realment perduts i ens haviem d'endinsar cap al bosc. I enmig del bosc hi ha el Salt del Tigre, un espectacular salt d'aigua que aporta vida a tota la vegetació dels voltants. Passegem per més temples, coincidint amb els mateixos que visita Scarlett Johansson a la pel·lícula Lost In Translation: el mateix Nanzen-ji i el santuari Heian. Arribada l'hora de dinar, parem a una mena d'alberg on dinem una sopa i curry força bona i barats.

Vam enganxar un rodatge d'alguna peli o sèrie...

el salt del tigre

Els amics d'en Juan (i d'en Xavi)

Per anar tornant cap a l'alberg vam agafar un altre bus, però aquesta vegada parant al barri de Gion, el barri tradicional de geishes i geikus. Allà vam descobrir que a Kyoto també hi ha molt d'ambient, i alguns carrers comercials (sense arribar als extrems aústicolor-lumínics de Tokyo o Osaka). Endinsar-se per Gion és com un conte, en qualsevol moment pot aparèixer una geisha sortint d'alguna casa, o arribant amb algun cotxe luxós i escapant-se per algún carreró sota la curiosa mirada de turistes. La sensació d'estar en aquell barri és difícil d'explicar, la novel·la Memories d'una geisha es queda curta describint el caliu i a la vegada el misteri que es respira per aquells carrers. En Juan havia entrat en mode fotògraf caçador i anava a la recerca d'alguna bona imatge de geishes, per això el vam perdre. Confiant que sabria tornar cap a l'hostal, en Biel, Xavi, Ramon i jo vam seguir passejant per Gion i fent camí cap a l'alberg, no sense abans parar per sopar a un petit lloc on vam fotre'ns un gran okonomi-yaki.

L'endemà vam repetir esmorzar de campions per agafar forces i pujar en bici fins a Kyomizu-dera, el que vindria a ser el reclam més turístic de Kyoto (batejat com el Port Aventura del temples, per en Juan o en Xavi si no recordo malament). L'arribada va ser una mica caòtica. Un carrer amb força pendent que ens va fer arribar cansats de pedalejar, i molta gent amunt i avall, ple de botigues de souvenirs curiosos i a la vegada inútils (com la majoria de souvenirs...). Bona part del matí el vam dedicar al Kyomizu, és prou gran i s'hi poden perdre fins i tot les xancles, com li va passar a en Xavi, que es va atrevir a culpar-me a mi dient que li havia amagat ;)

De tornada a recollir les bicis vam entrar a algunes botigues on oferien provar uns yatsuhashi (una mena de pasta tova dolça (feta de farina d'arròs) amb farcit d'alguna fruita (deliciós els de choco-banana, mora, maduixa...) molt típic de Kyoto. No cal dir que vam entrar a diverses botigues a 'tastar-ne' uns quants.

De baixada, vam anar cap a Gion, però aquesta vegada ens vam desviar una mica cap a la zona comercial, entrant a botigues de frikades (aquí tots vam caure amb alguna figureta de Dragon Ball o algun altre manga), i galeries diverses de moda i complements. Vam dinar ràpid a una mena de Yoshinoya i vam continuar el passeig fins al Nishiki Market, un gran mercat amb molta varietat de menjar, i amb molt bona pinta. Espectacular.

Més tard vam fer uns passejos en bici pels voltants del jardins on vam jugar una mica a tocar i parar amb bicicleta i ampolles d'aigua, en Xavi ho va disfrutar d'allò més ;). Vam estirar-nos tot observant la gent de per allà, gent fent coreografies, alguna altra gent jugant en rotllana... I d'allà vam anar cap a Pontocho, el barri que ens convenceria per sortir de festa aquella mateixa nit...

Més videos i fotos de Kyoto aquí.

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part V)

Aquest article és la continuació d'aquest.

L'arribada a Koyasan es va fer llarga, però el trajecte en tren i funicular fins allà ja val molt la pena. Paratges naturals amb una gran gamma de tonalitats de vegetació que no estem acostumats a veure. Tal com vam baixar del funicular calia anar al lavabo, allà ja ens vam trobar el primer amic que ens va fer adonar que estàvem a zona de muntanya.

Koyasan (o muntanya Koya) és un poble d'uns 7000 habitants on hi ha uns 100 temples budistes dels Shingon, va ser fundat per 空海 (Kūkai) / 弘法大師 (Kōbō-Daishi) (diferents noms per la mateixa persona). Es diu que aquest monjo va ser el qui va inventar el sistema d'escriptura japonès kana a partir dels seus coneixements del xinès. El 2004 Koyasan va ser declarat patrimoni de la humanitat, i no és per menys, és un lloc preciós.

Un cop baixats del funicular i pixats, haviem d'agafar un bus que porta fins al poble en si. Davant la parada hi havia l'oficina de turisme, on tenen registrats una gran quantitat de temples oberts al públic on s'hi pot reservar allotjament. Ens va semblar una mica Port Aventura, tant de tràmit amb l'oficina de turisme...però en el fons és una manera de controlar i gestionar tots els allotjaments i facilitar feina al visitant. Allà vam reservar nit a l'Ekô-In, però com que el check-in no era fins les dues vam parar a un petit súper a comprar dinar: fideus instantanis, una mica d'snacks i platans, bé, aquí algú va comprar coses rares que van resultar ser mig fastigoses mig delicioses... Després de que caiguéssin quatre gotes vam anar l'Ekô-In amb un sol espatarrant. No ens va costar trobar-lo. La majoria de temples estan a tocar el carrer principal del poble, la qual cosa fa que es pugui veure tot tranquilament sense haver de perdre's per carrerons o zones llunyanes.

A l'Ekô-In ens van rebre uns monjos força joves amb la seva túnica, i la seva calma ens van donar les indicacions del lloc (amb un anglès una mica patilleru, això si): sopar a les 17:00, tancament de portes a les 22:00, llevar-se a les 6:00 per anar al ritual, 6:30 emorzar a l'habitació, 10:00 check-out. Perfecte! vam voltar una estona pel temple, un lloc molt tranquil i molt maco per allà on es mirés. Semblava la pròpica casa d'en Ranma (però molt més gran): Un jardí central, passadissos de fusta, biombos, sales de meditació, i escales per tot arreu...i una llum solar que il·luminava els racons amb un encant especial. Sabent l'hora a la que haviem de tornar a sopar, vam sortir a passejar entrant a cases i temples del poble. Llocs espectaculars, jardins molt ben cuidats, i alguns monjos passejant. Quan s'acostava l'hora de sopar ja vam veure quina mena d'horaris portaven allà: els nens ja tornaven de l'escola a casa, els monjos tots a cobert, les botigues tancant i ben pocs cotxes pel carrer.

El sopar va ser tota una sorpresa. Ens el van portar a la mateixa habitació (una habitació molt gran dividida en dos per una porta corredissa de paper, on vilment en Biel i en Xavi es van quedar sols al·legant que en Juan i jo havíem roncat la nit abans a Nara, i per tant ens tocava estar aïllats amb en Ramón...) en unes safates amb potes. No recordo exactament què era cada cosa, però hi havia tofu, sopa de miso, algues, verdures vàries, fideus, tempura i pera-nashi, ah! i un gran bol d'arròs per tots, per servir-nos el que volíem i que no ens vam poder acabar. Alguns no es van poder/voler acabar el sopar. Jo que ho vaig menjar tot, he de dir que hi havia coses que valien molt la pena, i hi havia coses prescindibles. A destactar les 'cebetes'(?) de colors, que semblaven caramels.

Després de sopar vam anar al gran cementiri budista d'Okuno-in. Ja de nit, vam estar passejant entre les tombes amb una tranquilitat absoluta, escoltant els grills i els ocells, i veient algun esquirol volador saltant entre els alts arbres. Vam fer algunes fotos amb llarga exposició, i seguint el passeig vam arribar al gran musoleu de Kōbō-Daishi: espectacular. Ens va semblar sentir càntics de monjos, estaven fent un ritual, però el templeestava tancat, vam intentar mirar entre les escletxes de les grans portes de fusta, veient alguna cosa. Darrera del temple vam flipar amb els que ens vam trobar: unes dones amb els seus fills, tots descalços, anant de punta a punta d'un camí de pedra, parant a dir unes plegàries cada vegada que arrivaben a l'extrem. He de dir que entre aquesta imatge, l'olor d'encens que es respirava, i l'atmòsfera en gerenal, se'm va posar la pell de gallina. D'aquesta zona no en tinc fotos perquè estava prohibit, i per respecte, no vaig treure la càmera. Aquelles imatges mes les quedo jo al meu cap...

Ja tornant, passejant tranquilament, però sense pausa perquè a les deu ens tancàven l'Ekô-In, vam acabar de fer algunes fotos i a dormir. En Juan ja dormia quan vaig entrar a l'habitació (i va rabiar perquè entrava fred amb la porta oberta), i a mi em va costar degut als roncs de ja sabeu qui. Vaig rabiar una mica desperant-lo, però crec que no vaig trigar a adormir-me.

Tan bé deuriem dormir que gairebé no vam sentir el monjo que ens va picar a la porta per avisar-nos del ritual matinal. Com a autèntics turistes, ara ve una bona cagada: no només vam arribar tard a la cerimònia, sino que en Ramón i jo, sense saber quina roba portar, ens vam posar les yukata (el kimono d'estiu, per anar al bany i tal, com si fos un barnús o una bata). Sorpresa la nostra quan ningú mes a la cerimònia portava yukata, tothom anava amb roba de carrer, excepte els monjos, clar. En Juan va fer alguna foto. A l'acabar aquella cerimònia, ens esperava un monjo amb cara de mala llet que fotent-li un cop al braç del Ramón i estirant-me a mí de la yukata ens va deixar anar un "Go. Change. Your Room". No calien més paraules. Entrar al ritual amb yukata havia suposat una gran ofensa a buda (qui va amb barnús a una església?). Ràpidament vam anar a canviar-nos i al tornar vam anar a un altre lloc a seguir el ritual. Cal dir que no ens vam sentir tan malament com podriem, perquè tampoc havien donat explicacions, així que simplement va ser un error de comunicació. Al sortir del segon ritual vam conèixer al Diego i la Sara, uns espanyols que li van demanar fotos al Juan.

A l'arribar a l'habitació ja teniem l'esmorzar preparat. I quin esmorzar! Una bona quantitat d'arròs, i no recordo massa, però era de l'estil del sopar de la nit abans. Com que ens havíem quedat amb les ganes de veure el cementiri de dia vam anar-hi a fer un vol. De dia també tenia el seu encant (però és que de nit era bestial!).

Més tard, quan ja haviem fet motxilles i vam seure davant l'ordinador (sí, aquests monjos la saben llarga, ordinadors amb internet, teles planes...) a buscar allotjament per la propera destinació: Tokyo! Ja tocava aparcar el tema rural i temples. Voliem l'estrès de la gran metròpoli. Veure gratacels, llums de neó i perdre'ns entre la multitud. En Diego i la Sara ens van dir alguns llocs on allotjar-nos, però trucant des del temple vam saber que estaven plens. Finalment vam creure que sense reservar res, podriem trobar algun lloc on dormir, al cap i a la fi és una de les ciutats més grans i més poblades del món. Dit i fer, en Xavi va trucar al Ricard, un amic seu estava durant uns dies treballant a Japó, i si no trobàvem res, potser podriem anar al seu hotel.

El camí de tornada va ser per parlar de frikades i intercanviar opinions del viatge i els llocs amb la Sara i el Diego, que ens van convidar a visitar la part més underground d'Amsterdam si algun dia els anem a visitar. També vam aprofitar per dormir l'estona que els monjos no ens havien deixat. Uns quants trens regionals...un Shinkansen...i cap a Tokyo!

Més fotos de Koyasan aquí.

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part IV)

Aquest article és la continuació d'aquest.

Sense haver d'agafar Shinkansen des d'Osaka, vam arribar en tren normal a Nara, allà teniem reservat un alberg (gràcies a la maca i amable recepcionista de l'Hotel Chuo d'Osaka). Per arribar a l'alberg havíem d'agafar un bus, cosa que encara no havíem fet en tot el viatge... Sort que a l'oficina de turisme de l'estació central ens van indicar exactament quin bus agafar, on baixar i la direcció per arribar al Naraken Seisyonen-Kaikan Youth Hostel. La zona era molt tranquila, amb el bus haviem recorregut part de la ciutat i es podia apreciar que gairebé no hi havia edificis alts, i la majoria de carrers no són amples, això és el que buscàvem, una mica de tranquilitat.

L'alberg, tot i estar una mica apartat del centre, era acollidor. Calçat fora només entrar, i habitació inmensa estil japonès. Genial. Per no perdre massa temps desplaçant-nos vam decidir llogar unes bicis per només 500 yens tot el dia. Amb l'estómac remugant, vam parar per dinar a un lloc bastant a l'atzar i la vam clavar. El lloc no només era acollidor, molt tradicional, sino que estàvem sols i podiem allargar-nos tan com volguéssim a l'hora de demanar el menjar... Però el ja clàssic "おすすめ-ひん は なん です か?" (osusume-hin wa nan desu ka? = què em recomana?) va funcionar i la cambera ens va servir un plat molt típic: おこのみやき (okonomiyaki = una mena de pizza-truita amb una gran barreja d'ingredients, verdures i carn) en una safata, acompanyat de sopa de miso i un bol amb verduretes. No cal dir que ens vam fotre les botes a molt bon preu.

Un cop dinats, vam anar cap al temple 東大寺 (Tōdai ji), però pel camí en bicicleta ens vam començar a trobar cèrvols creuant tranquilament pel carrer, i uns nens molt simàtics que sabien quatre paraules d'anglès. El temple és immens i alberga l'estatua de buda més gran sota sostre. També hi ha grans estàtues dels guardians, i l'edifici, tant per dins com per fora és espectacular. Els voltants del temple són preciosos. Un gran llac envoltat d'arbres i camins de pedra per on els cèrvols campen lliurement, i un llarg camí que ens va conduir cap a una zona elevada amb més temples, el 二月堂 (Nigatsu-dō). Allà vam contemplar una magnífica posta de sol.

Voliem veure més temples, però allà s'hi estava tan bé que ens sabia greu marxar. Tornant cap al centre en bicicleta, vam colar-nos a dins una escola on estaven practicant beisbol i futbol. Típiques activitats extraescolars quan s'acaben les classes.

Buscant un lloc per sopar, el Juan casi ens arrossega cap al McDonald's, però vam poder més que elli vam acabar a un restaurant on vam menjar una mica de tot, destacant un plat de tempura de verdures sensacional. En Juan va quedar content. Sabent que hi havia un parc d'atraccions abandonat prop de l'alberg, vam anar a fer unes cerveses pels voltants i provar d'entrar-hi, però semblava vigilat de manera que vam girar cua i cap a l'alberg a descansar i planejar una mica l'endemà. Per sort, vam enganxar l'ofuro abans que tanquéssin, i sense voler, la vam liar una mica amb l'aigua. També vam aprofitar per fer una mica de bugada i estendre la roba, que amb una mica de sort s'assecaria en la calurosa nit. A l'hora de dormir, com que estàvem tots a la mateixa habitació, els roncs eren perillosos. En Ramón es va fer un parapeto amb un biombo i tres mil mantes per evitar que el so es propagués tan fàcilment. No sé si va funcionar, però vaig dormir bé, tan bé que segons en Biel i en Xavi, vaig roncar (i en Juan també).

L'endemà encara ens quedaven coses per veure, però com una revel·lació, en Xavi va proposar anar a Koyasan, un poblet ben apartat, perdut entre muntanyes, on seria fàcil trobar-hi un temple budista per dormir-hi. Dit i fet, vam deixar el Naraken i mentre esperavem el bus cap a l'estació, des d'una escola van començar a aparèixer nens per les finestres, saludant-nos i cridant, molt emocionats. Deurien pensar que érem americans perquè feien gestos i crits una mica yankee hiphoperos...

Un cop a l'estació de Nara, vam haver d'agafar una bona combinació de trens, pel paissatge i la poca gent que anavem trobant, era evident que ens estavem allunyant de la civilització. Finalment un funicular ens va acostar fins l'estacio de busos que porten cap a Koyasan. Estàvem enmig d'una vall, perduts entre el verd de les muntanyes, a punt de conviure entre monjos...

(Més fotos i videos de Nara aquí)