Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XI)

Aquest article és la continuació d'aquest.

Amb (poca) ressaca ens vam aixecar i fer maletes per marxar de l'Ace Inn Shinjuku. Enrera quedarien aquelles 'capsules' i les petites taquilles on deixar la roba i objectes personals... Abans de marxar, en Xavi s'ho va currar negociant amb la simpàtica recepcionista xinesa, que ens va ajudar a reservar allotjament a Kyoto. Així doncs, haviem d'anar cap a K's House, un dels albergs més modernets i amb més renom de Kyoto.

Deixàvem Tokyo, la capital, la gran metròpili plena de llums, colors, musiquetes i gent, per anar a l'antiga capital, on abunden els temples, la fusta i es respira l'ambient del misteri de les geishes. El trajecte en Shinkansen ens va ocupar bona part del matí. Pensant que arribaríem amb gana, en Xavi va aprofitar una parada per comprar alguna cosa per menjar. Aquí va arribar un petit ensurt, en el qual, en Xavi, que havia volgut gravar el Fuji des del tren...tenia el seu equipatge escampat mentre havia anat al lavabo. I tot just ja arrivàbem a Kyoto... Els altres 4, esperant-lo fora, intentant parlar amb un treballador del tren, intentant-li fer entendre que teniem encara un company dins, que el tren no marxés... El Xavi al veure'ns fora va recollir amb les presses tot, però la càmera, que la tenia tota desperdigada no (perquè l'havia recollit jo abans, intentant-lo gravar en el seu punt d'estrès des de l'andana). Finalment no hi van haver ferits i el tren va marxar amb tots nosaltres i les nostres coses a l'andana de l'estació de Kyoto. I per cert, quin tros d'estació!

No ens va costar trobar el K's House (tot i que he de reconèixer que Kyoto va ser la ciutat on menys em vaig saber orientar de tot el viatge... serà perquè em vaig relaxar i vaig deixar que els altres ens guiéssin allà on haviem d'anar?). L'alberg tenia de tot, i tot molt net i modernet: habitacions tant estil japonès com occidental, bugaderia, cuina, sala comú, ordinadors amb internet (de pagament), i una cafeteria amb un interessant esmorzar de bufet...

Ens vam dividir en 4 i 1. Un servidor no volia jugar-se a sorts la possibilitat de pringar (o de fer pringar als altres) amb els roncs... així que Biel, Juan, Ramón i Xavi van anar a una habitació de 4 estil japonès i jo a una de 4 estil occidental.

Vam descansar fins ben entrada la tarda, i ja fent-se fosc vam anar a voltar pels barris propers a veure què ens trobàvem. Ens va ploure una mica, però ho vam compensar entrant a un super i comprant algunes coses per menjar i beure. Pel camí va caure alguna biru, i tots sols ens allunyavem del centre per carrerons amb casetes de fusta molt tradicionals fins arribar al temple Kodaiji. Allà vam tenir una estona de tranquilitat. Fent un vinet, una sessió de fotos pel primer single dels JapanGo (Alone In Kyoto) i contemplant la pagoda Yasaka.

Mentre contemplavem meravellats les vistes de Kyoto, i queien 4 gotes s'ens va obrir la gana. La cosa va ser tocar la campana (quin soroll fotia!), i marxar d'allà a buscar un lloc per sopar. Dit i fet. Ben contents vam anar a parar a un lloc on l'entrada ja impressionava. Alerta! Aquí ens la podrien clavar! Però què coi, ja que érem allà...teniem curiositat per veure com era per dins i amb la gana que teniem tampoc estavem per voltar massa... Una senyora gran (tots coincidiem que deuria ser una ex-geisha que amb la seva pasta s'havia muntat aquell restaurant en aquella antiga okiya) ens va donar la benvinguda moltamablement i ens va acompanyar a una sala on només hi havia una parella sopant. Un simpàtica i guapíssima cambrera (ens falten fotos...Xavi! el video!) ens va prendre nota (estavem mirant la carta en anglès, la qual cosa ens havia de facilitar la feina a l'hora de decidir...però no va ser així...) jo com sempre, vaig utilitzar el ja clàssic: "おすすめ-ひん は なん です か?" (osusume-hin wa nan desu ka? = què em recomana?) i vaig triomfar amb una carn boníssima amb sèsam negre. Cal dir que tot el que ens van portar era boníssim, i ens ho cuinàvem nosaltres a les brases del centre de la taula. Ideal per anar xerrant mentre es couen els aliments. L'ex-geisha va voler oferir la seva companyia seient amb nosaltres, però veient que no era fàcil la comunicació...va abandonar la tasca.

Al portar-nos el compte, vam flipar una mica. El preu final no corresponia a la suma mental que haviem fet dels nostres plats per separat. El problema és que ens haviem portat el compte basant-se amb els preus de la carta en japonès, i els preus de la carta en anglès (d'on vam demanar nosaltres) estaven 'antiquats'. Tot això va portar una llarga estona per fer-nos entendre, perquè allà amb prou feines parlaven l'anglès. Després de diverses intervencions tant de la ex-geisha, com de la cambrera, com d'un xaval jove que s'esforçava mil...la cosa va acabar amb una rebaixa de preu, que tot i que seguia sent un sablazo...vam acabar pagant pel bé que haviem menjat i que ens havien tractat fins llavors. Sortint, es van disculpar i fer diverses reverències. Encara tenim tots el dubte si ho van fer expressament per si colava, o si realment es van equivocar i els sabia greu... La propera vegada que anem a Kyoto ho esbrinarem.

Ja tornant cap a l'alberg, negre nit i els carrers humits, vam comentar els plans per l'endemà. Tocava visitar temples i natura. Així doncs, vam fer l'última no-xerrada a l'alberg i a dormir.