Nihon: cròniques del viatge a Japó (part X)

Aquest article és la continuació d'aquest.

En Xavi, en Juan i jo vam matinar relativament per anar a Nikko. Un poble no gaire llunyà de Tokyo on és típic fer-hi una excursió per passar-hi el dia, sobretot pels paissatges de muntanya, els temples i els onsens que hi ha.

En Xavi controlava com arribar-hi, així que ens vam deixar guiar per ell. Descansant i gaudint del paissatge en tren fins arribar-hi.

Un cop allà, vam veure que no estava tant ple de turistes com ens pensàvem, potser era el dia. Però les botigues de souvenirs estaven més aviat buides (per no dir desertes). Sense cap pressa vam anar enfilant carretera amunt, aquell dia era per desconnectar una mica de tanta ciutat. I així va ser!

Teníem intenció de veure molts temples i paissatges naturals, Nikko està considerat patrimoni de la humanitat per la Unesco. Però a la que vam entrar a l'onsen la mandra i el relax es van apoderar de nosaltres. 500 yens l'entrada, bé. Era com una mena de balneari, la clientela eren majoritàriament gent gran, molt tranquils, que es miraven les telenoveles a una mena de sala força gran amb sofas i coixins pel terra. Vam entrar als banys, ni banyador ni històries, tothom despullat, això sí, homes i dones separats. L'onsen tenia dues parts ben diferenciades: la zona interior, amb una mena de piscina d'aigua molt, molt calenta, les dutxes (d'aquestes d'estas assegut a un tamboret) i una piscineta petita d'hidromassatge, amb l'aigua molt calenta també. Una gran finestra de vidre separava la zona interior de l'exterior. A fora, l'onsen enmig de roques i arbres, i d'aigua també d'allò més calenta era de les experiències més relaxants que he tingut mai. El contrast del fresquet que corria entre els arbres amb l'aigua era genial. Amb en Xavi i en Juan vam anar combinant interior, exterior i sauna. No recordo quantes hores hi vam estar, però vam tenir aigua fins que ens en vam cansar.

Aprofitant que les instal·lacions tenien una cuina on feien alguns plats, vam decidir dinar allà mateix. Un bol de Gyudon i un altre de sopa amb uns orgàsmics udon, i un platet de tempura verdures, tot plegat per 1000 yens. Espectacular. I si no fos poc, unes simpàtiques àvies es van acostar a nosaltres per oferir-nos unes boles d'arròs marinat amb llimona i el que semblava pell de pollastre. No estava gens malament, però haviem menjat molt i estavem molt tips. Tot i així ens ho vam menjar exclamant un bon ありがとうarigatou (gràcies) i un おいしい　oishii (deliciós). Les iaies van somriure molt contentes i van seguir a la seva, no sense tornant-nos alguna mirada i somrient.

Per païs tot allò vam canviar de sala i vam anar a fer una bona migdiada. La sala en qüestió deuria estar habilitada per això a aprt de per menjar. Algunes taules les ocupaven grups d'amics (sempre gent gran), que també s'havien posat les botes i es quedaven clapats una estona. La saludable migdiada ens va ocupar una bona estona (potser 2 hores?) i ens va treure les ganes de tornar a banyar-nos.

Ja marxant d'allà vam perdre el bus de tornada a l'estació de tren, total que vam anar caminant mentre comentavem l'excursió, i com no, alguns temes de cinema ja molt recurrents durant el viatge...

Un cop a l'estació, vam decidir fer un truc a les oficines que portem el tema dels ferries cap a Izu Shoto. Izu Shoto és un arxipèlag d'illes al sud de Tokyo, illes volcàniques amb una gran quantitat d'onsens naturals, on és gratuït acampar-hi. En Juan ens ho havia venut molt bé, i fins llavors haviem dubtat si podriem anar-hi o no. Per desgràcia, la meva trucada no va resultar positiva. L'endemà no hi havia ferries programats degut a la previsió de tifons per la zona. Què hi farem. La propera vegada serà!

Ja tornant cap a Tokyo ciutat, haviem d'anar al Sakura a recollir les motxilles i canviar altra vegada d'alberg. Tornàvem al Shinjuku Ace Inn! Allà ens vam retrobar amb el Ramón i en Biel, que havien fet coses diferents: En Ramón d'excursió al Fujiyama, i en Biel de compres per Ginza i altres zones de Tokyo. Un cop intercanviades les experiències del dia, vam aprofitar que erem allà i vam decidir sortir una estona per Shinjuku a veure si trobavem el Golden Gai. Abans però vam sopar a un Sukiya (a.k.a. Kinnikuman), en Ramón però, estava rebentat i es va quedara l'alberg a descansar.

El Golden-Gai és una petita zona de Shinjuku plena de petitíssims bars (dic petitíssims perque amb prou feines tenen 5 o 6 tamburets a la barra cadascun). Solen ser bars on anant amb els amics ja s'omplen, i estar en un bon ambient íntim, en plena interaccióamb el cambrer/a, que solen ser tota mena d'artistes, des de músics, pintors o cineastes,i això es veu reflectit en la decoració i l'ambient de cada un dels bars. Molts d'aquests bars només accepten clientela habitual, i es salven dels curiosos i guiris fent pagar una elevada taxa per entrar. De fet, són ben pocs els bars sense taxa, i un d'ells és el Nana: El bar d'estil flamenc on vam anar a parar.

Sonava Camarón, i les parets eren plenes de posters de flamenc, motius espanyols, i alguna guitarra penjada. Un petit grup de japonesos xerraven mentre el cambrer els anava servint vinet i altres begudes. Nosaltres ens vam asseure a la barra a veure uns vinets i unes cerveses mentre comentàvem l'ambient i intercanviàvem algunes paraules amb el cambrer, que anava ben fia base de Burbon a palo seco (segons en Juan). Amb un ambient una mica tens al principi, el tio es va enrollar i ens va convidar a unes tapes de pipes salades, unes gominoles rares i una mica de sofregit de tomàquet i pebrot.

Ja marxant, en Juan i en Biel van decidir agafar un taxi per tornar a l'Ace Inn. En Xavi i jo, per principis ens hi vam negar i vam tornar xino xano fent alguna cerveseta més pel camí, que en el fons no era tan llarg.

Un cop a l'Ace Inn, no vam trigar a anar a dormir. L'endemà tocava trasllat, deixariem Tokyo per anar a l'antiga capital nippona: Kyoto!

Més fotos i vídeos de Nikko i Tokyo, aquí i aquí.