Aquest article és la continuació d'aquest.
L'endemà al matí vam anar cap al barri de Jimbocho, prop de Suidobashi. Una zona potser no tan propera com l'Ace-Inn d'Akebonobashi, però més ben comunicada per metro i línies JR. El Sakura Hotel no està gens malament, ens vam agafar habitació de 4+1 estil occidental: lliteres de tota la vida. Tocava visitar barris nous. Aoyama és una mica el barri d'artistes, molt tranquil, amb algun museu i galeries, però en Ramon i jo aviat ens en vam cansar i vam tirar pel dret cap al Yoyogui Park. Un parc immens on hi ha racons tant per cel·lebrar-hi casaments, com per gent suposadament perillosa segons les guies. Un diumenge al matí no vam trobar res d'això, però al passar el pont per sobre les vies del tren vam arribar a Harajuku. Quina passada de lloc: és el barri on la gent va literalment disfressada. Flipats i flipades d'edats entre 15 i 25 (no n'estic segur) llueixen els seus modelets de tota mena. Noies amb cabells multicolors, goth-lolita's passejant-se entre la multitud, i botigues de roba de tota mena, que fins i tot semblen de disfresses. Inclús vam veure una curiosa botiga de vestidets per gossos: d'abella, de rocker, de princesa...i hi havia fotos de com quedava elgos amb el modelet...flipant.
Vam dinar per allà Harajuku i més tard vam anar cap a Shinjuku, en Ramon havia de preguntar uns temes de transports a la gran estació (sí, la que veu passar més de 3 milions de persones al dia) perquè l'endemà tenia previst anar cap al Fujiyama. Quin tiu en Ramón! Després vam tornar a Shibuya a veure alguns llocs interessants que ens haviem deixat, com l'Apple Store, la gran botiga de comics, figures i frikades Mandarake, i una mena de El Corte Ingles a la japonesa que es diu Tokyu Hands. Interessants articles, però no vam comprar res. En Ramón se'n va anar a descansar però jo encara tenia corda. Vaig anar cap a Roppongi, allà vaig pujar a la Tokyo Tower: una mini-reproducció de la torre Eiffel de París que ofereix unes magnífiques vistes. Una vegada més, mirés allà on mirés, la ciutat no s'acabava mai: Gratacels il·luminats, autopistes elevades, llums dels cotxes, i a la llunyania algun racó tranquilet com algun parc o temple. De tornada cap al metro vaig passar pel famós complex de Roppongi Hills, que és una mena d'Heron City amb moltes botigues, locals d'oci, cinemes, museus, forces llums i una curiosa mostra d'aquaris a l'aire lliure. Des d'allà vaig voltar una mica més per Roppongi, sense anar-me'n massa del centre i vaig acabar sopant a un Yoshinoya (que ja feia dies que els veia i tenia ganes de provar-los). Primera vegada però no l´última. Els Yoshinoya són una cadena de menjar ràpid tradicional d'arròs amb carn: gyūdon. No hi ha molta varietat de plats, però per pocs yens et quedes tip i no has d'esperar gens (i aigua o tè gratis tant com vulguis). Més endavant convenceria als companys de viatge i el Yoshinoya o el Suki-ya a.k.a. Kinnikuman es convertiria en un recurs boníssim a l'hora de buscar llocs per dinar o sopar.
Després de sopar vaig baixar fins al Gonpachi, el restaurant on es va rodar la famosa escena de Kill Bill. Vaig treure una mica el cap, i veient que estava pleníssim de gent menjant, no vaig entrar massa per no donar la nota. Un cop vist, vaig marxar quedant-me amb ganes d'anar-hi algun dia a sopar. Fora hi havia la carta i tampoc eren preus tan cars.
De tornada amb metro em vaig trobar al Diego i la Sara (quina coincidència trobar-nos al mateix vagó, mateix tren, en aquell moment i en una ciutat tan gran!) que em van explicar que s'havien trobat amb en Biel. en Juan i en Xavi a Harajuku. Quines coincidències, del petit poblet Koyasan a trobar-nos a la gran metròpoli! Em van comentar que s'allotjaven prop del nostre Sakura, i vam comentar que l'endemà podriem anar junts al Tsukiji Fish Market, una mena de llotja on a primera hora es subasta el peix.
Vaig tornar al Sakura per anar dormir d'hora, però ens van despertar en Diego i la Sara dient que l'endemà el mercat estava tancat. Així que ho vam postposar per més endavant. En comptes de mercat del peix, dilluns vam anar al Ryogoku Kokugikan, a veure unes 6 hores de sumo. Anar a veure sumo és passar-hi gairebé tot el dia. Primer surten els participants de les categories més baixes, van fent els combats un a un, però amb una calma impressionant. Si el combat en si potser dura 30 segons, almenys es tiren 6 minuts fent ritual, que si comença que si no comença... i clar, el públic (des de famílies senceres, fins a grups de joves passant per parelles d'avis) va allà amb tot de menjar preparat, cervesetes... com qui va a fer un pic-nic. Ben entrada la tarda ja arriben els de 1a categoria, aquests ja ofereixen molt d'espectacle i l'estadi és ple a rebentar. El públic s'emociona amb cada gest i els combats es tornen espectaculars. És tota una experiència veure i viure una jornada de sumo. He de reconèixer que tots vam tenir algun moment de migdiada entre tant combat...
De tornada (molta gentada) en Biel ens va abandonar i vam anar a buscar la línia Yurikamome, sense conductor, que va fins a l'illa artificial d'Odaiba per contemplar la Tokyo Bay i vistes del Rainbow Bridge. Allà vam gaudir d'uns moments tranquils a la platja vam fer una mica de reflexió del viatge i plans pels propers dies, òbviamnent va sortir Izu-shoto...
Tornant, en Ramon i en Juan van anar tirant cap al Sakura, però en Xavi i jo vam anar cap a Akihabara, al famós Yodobashi Camera a mirar no només gadgets, sino també joguines i frikades. De tornada cap a Suidobashi el veig convèncer per sopar a un Yoshinoya i en va quedar ben content. Quan faltava poc per arribar a 'casa' vaig aprofitar per comprar-me una tarja de memòria de 4gb, que les d'1 i 2 gb ja les estava a punt d'omplir del tot. Abans d'anar a dormir vam fer una mica de bugada, i aprofitar fent una mica d'internet de gratis a la recepció per quedar l'endemà amb la Yuiko, la noia que havia conegut a Kobe.
