Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XIII)

Aquest article és la continuació d'aquest.

Queia la tarda al barri de Pontocho, i vam decidir aparcar les bicicletes una estona per seure i fer unes patatetes i unes cervesetes (òbviament comprades en un Seven Eleven d'allà el costat). L'ambient era molt agradable, i es respirava certa motivació per sortir aquella nit. Per algun extrany motiu que desconeixíem, la zona s'anava omplint de grup de joves que cada cert temps desapareixien. Vam pensar que seria gent que feien viatges amb algun autobus-llançadera cap a algún local o club.

Després de comentar si empalmar directament o anar a l'alberg, vam decidir passar per 'casa' a descansar una mica, i sortir a sopar. Vora l'alberg vam trobar un curiós restaurant en una 2a planta que a l'entrar ens vam sorprendre no només per la zero clientel·la que hi havia, sinó per una samarreta del Barça que hi havia penjada a l'entrada. La parella de cambrers/cuiners ens van servir amablement i una vegada més el おすすめひんわなんですか？ (cal que a aquestes alçades del viatge expliqui que vol dir: "què em recomana?") va funcionar. Excepte per en Juan, que rabiava amb els seu no-vegetables perquè hi havia algues quan ell volia carnaca, i la ràbia era major quan veia per la finestra que teniem el nostre amic McDonald's a l'edifici de davant. Finalment li van canviar el plat per un de nou sense cap verdura. Ens van portar uns bols de fideus amb molts condiments (no puc assegurar si era yakisoba) i unes cerveses.

La nit prometia, i vam decidir sortir a prendre alguna cosa. En Ramón i en Xavi van abandonar, de manera que Biel, Juan i jo vam decidir anar cap a Pontocho mentre aprofitàvem els Seven Eleven's pel camí. Pel carrer vam conèixer a 3 noies amb qui ens vam fer unes fotos en una màquina de purikura i vam riure una bona estona. Ens van comentar que estarien per una disco anomenada Sam&Dave, no sonava malament.

Curiós i divertit entreteniment el purikura...

Vam seguir el passeig, i en un altre Seven Eleven vam conèixer uns personatges peculiars. En Biel portava una samarreta de Ramones, i dos japonesos molt flipats se li van acostar a preguntar-li molt motivats "Do you like...Ramones?" (tot tocant-li la samarreta, més aviat a la zona del mugró...l'expressió d'en Biel era impagable). Altres noms de grups com Joy Division van sortir de la boca del company. Al sortir del Seven ens vam trobar un altre noi que anava amb ells, amb un estat etílic considerable, eixugant-se la boca amb una banderola d'un bar, i fent esforços per aguantar-se dret mentre es mirava una taca de sang que portava a la samarreta. Seguint la recerca d'algun local interessant, vam trobar el famós Sam&Dave (a la 3a o 4a planta d'un edifici) però no vam arribar a sortir de l'ascensor, la música i l'ambient de guiris ens va fer enrera. Pel carrer, vam trobar una noia ens va guiar fins al World. Abans d'entrar ens ho vam rumiar tot fent una copa, i visquent una situació curiosa quan una japonesa d'uns quaranta anys s'ens va fotre a ballar al lavabo. Després d'allò en Biel va decidir marxar, així que el vam acompanyar al taxi indicant-li on havia d'anar (tot i així, el taxista es va equivocar i en Biel va haver de caminar), total, que vam ser en Juan i jo qui vam acabar anant de festa al World. El local estava molt bé, era una mena de soterrani, amb unes columnes i arcades que semblava una església. La música prou bona (hi han punxat cracks de la talla de Shinichi Osawa, 2many DJ's), i l'ambient curiós, amb alguns estudiants no japonesos amb qui vam creuar algunes paraules. Després d'una bona estona ballant, en Juan es va cansar de 'l'escalfadora de Massachussets' i vam marxar caminant fins l'alberg.

L'endemà vam anar amb en Ramón al temple de Sanju Sangendo, no dels més grans, però sí un dels més bonics i amb molt d'encant. Amb les bicis vam anar a buscar les portes de Fushimi Inari Taisha, però pel camí ens va agafar una gran pluja que no va parar en tot el dia. Vam arribar xops a l'alberg i allà ens vam quedar fent uns UNO's amb en Xavi, gran partida. Amb l'arribada d'en Juan i en Biel (que havien anat a la caça de més geishes) vam anar a sopar al Sukiya (altrament conegut com Kinnikuman), allà vam creuar com podíem algunes paraules amb un grup d'avis que no sé si van arribar a entendre que veníem de Barcelona... Vam anar a dormir aviat perquè l'endemà encara hi havia coses per veure i era l'últim dia sencer a Kyoto d'en Biel, Juan i Xavi...

Minuts després d'aquest moment estava caient el gran diluvi

L'entrada a l'alberg presentava aquest aspecte a qualsevol hora del dia

Més fotos i vídeos de Kyoto aquí.

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part VII)

Aquest article és la continuació d'aquest.

L'endemà al matí tocava canviar d'alberg. L'amabla recepcionista del Sakura ens havia facilitat lloc a un altre Sakura (aquesta vegada 'Hotel' en comptes de 'Hostel') però abans haviem de passar un parell de nits a l'Ace Inn Shinjuku. Així que vam fer combinacions de metro fins arribar a Akebonobashi (hi ha un acudit molt dolent en relació a aquest nom, algú s'atreveix a recordar-lo als comentaris?). Aquest alberg era una mica de l'estil càpsula, però molt internacional. Com ja anava sent habitual, descalçar-se només a l'entrar, omplir full de registre, i a deixar trastos a "l'habitació" que era un armari amb clau on deixar la motxilla, i un llit tipus càpsula, però ni tele ni ràdio. Almenys hi havia una sala comú al pis de dalt de tot, amb sofàs, tele i dvd's, cuina, etc. A la planta baixa alguns pc's amb connexió a internet de gratis, i al sòtan les dutxes i rentadores.

Un cop instal·lats (si és que es pot dir així) vam fer camí cap a Shinjuku centre, però ens vam desviar cap al gran Gyoen National Garden.  Un immens jardí amb diferents parts diferenciades: Estil francès, estil anglès i estil japonès. Amb algunes cases de tè tradicionals. S'hi estava a gust i vam reposar una mica fent plans de cap a on aniríem (mentida! vam estar discutint i rajant sobre modernitos, Dexter, de com estan pujant les noves generacions, i altres temes força recurrents durant el viatge). Finalment vam sortir del jardí per anar cap al centre de Shinjuku.

Gratacels i més gratacels, carrers netíssims, executius atrefegats parlant pel mòbil, i joves colegiales sortint d'escola i anant a comprar manga. Sucumbint a la insistència d'en Juan vam anar a parar a un McDonald's, però alerta! Almenys vam provar les especialitats d'allà: Hamburguesa de pollastre al teriyaki (també hi havia altres menús més nippons com entrepà de gamba). Un cop enmig de tot, envoltats de gent al carrer, decidim separar-nos. Tots volem veure moltes coses, i el millor és anar descobrint carrer a carrer, entrant a tot arreu i flipant amb tot. A l'anar-se fent fosc vaig anar a buscar les Goverment Towers, que pel que havia sentit, tenien unes magnífiques vistes. Preguntant, vaig anar a parar a l'Hotel Plaza, on un conserge molt expressiu (feia posicions gairebé en plan forces especials) em va dir que podia pujar fins ben amunt del mateix hotel. Dit i fet, vaig estar contemplant les magnífiques vistes de la infinita ciutat des de la planta 47 fins que vaig decidir trobar les Goverment Towers. Cap problema, preguntant s'arriba a tot arreu, i efectivament, les torres gaudien també d'unes grans finestres en una de les plantes superiors on es podia admirar la immensitat del barri (perquè Shinjuku ja era prou gran com perquè la vista arribés més enllà!).

Al vespre, haviem quedat amb en Ricard i els seus companys catalans de Sony. Vam sopar per Shibuya en un lloc on ens van donar uns curiosos bastonets salats (que semblaven bigotis de gamba, però segur que no ho eren). I ens vam trobar amb els soniers al creuament de Shibuya, envoltats d'una gran multitud de persones, edificis, pantalles, llums, músiques, colors i olors. Tot un desafiament pels sentits!

Els soniers ens van portar fins a un karaoke. Anàvem a passar una nit de festa al més pur estil tokyota! Els karaokes d'allà són ben diferents als que estem acostumats. Allà es lloguen habitacions privades per grups, amb els micros que es demanin, i cadscú es monta la seva pròpia festa: amb un comandament i un catàleg de milers i milers de cançons (tant japoneses com internacionals) es van afegint les cançons desitjades a una playlist, i el televisor va reproduïnt els videos. Tot ben acompanyat per les seves llums de colors al ritme de la música, i un bon equip de so. Si durant la cantarella tens set, només has de despenjar una mena d'intercomunicador que hi ha a la sala i demanar al cambrer què vols, al cap d'una estona t'ho porta tot en una safata, i a continuar gaudint de la festa. Cal dir que això que siguin sales privades millora molt el ritme i no hi ha la vergonya de cantar davant de desconeguts, és més, cada cançó es converteix en una festa on acaben cantant tota la colla...

Alguns dels temes que vam berrejar (perquè cantar cantar...no gaire): Take on me dels A-ha, Sweet Child o'mine de G&R, The Final Countdown, Nathalie de Julio Iglesias, Don't look back in anger i Wonderwall d'Oasis, Thriller, Bohemian Rhapsody, Master Of Puppets, Dragostea din tei, New york New York... i en un moment inesperat ens va interrompre una sueca tot cridant en anglès: que érem uns putus afortunats, que érem a l'habitació on es va rodar la famosa escena de Lost In Translation. Sense acabar-nos-ho de creure del tot, ens vam fer algunes fotos memorables i vam cantar el tema que canta Bill Murray a la peli de la Coppola: More Than This, i en Xavi era feliç (i es va animar a escriure-ho).

Per acabar va caure un Ready Or Not dels Fugees amb un flow espectacular i no recordo quines més... Hora de marxar, abans però, toca passar per la planta baixa a tornar els micros i pagar. Sent encara d'hora, decidim (ja estava decidit feia dies...) anar al Womb. Una de les discoteques més emblemàtiques de Tokyo (allà s'hi van rodar algunes escenes de la pel·lícula Babel (de l'Iñárritu). Al Womb sonava música electro i techno i altres, i l'ambient estava molt bé. El local impressionava amb el seu equip de so i una il·luminació espectacular. Els japonesos cuiden molt l'aspecte tecnològic, i els locals competeixen i obtenen prestigi pels seus equips d'última tecnologia.

L'endemà, una mica ressacosos vam estar per Shibuya de dia. S'ha de veure el moviment de masses al famós encreuament des del cafè Starbucks: Al·lucinant. Voltem una mica (molt) pel barri, mirem botigues, entrem al famós Shibuya 109, però en sortim aviat, Tower Records...els grans establiments 'del barri'. També ens trobem enmig d'un festival al carrer, una rua, i el Shibuya Sound Paradise, on una banda de batucada tocava una versió del Magalenha del Carlinhos Brown. Decidim fer bondat (i perquè estem rebentats) i tornar a l'Ace a sopar uns fideus instantanis i a dormir. L'endemà tocar canviar d'alberg.

Més fotos i vídeos de Tokyo aquí.

Moby s'acosta per aquí

No és un concert, és un DJ set, és a dir, ell darrera els plats i presentant el seu darrer àlbum Go - the Very Best Of Moby: Remixed.

La cita és aquest divendres 18 al Club Catwalk de Barcelona, l'endemà estarà a la Riviera de Madrid. Els preus són de 25 € i 23 € respectivament. No podré assistir-hi, però em penso que aquest show no és comparable a un concert en viu amb tota la seva banda i l'espectacularitat de l'escenari, llums, etc.

De totes maneres, tinc curiositat per saber què punxa Moby, quines remescles acostuma a utilitzar i sobretot si sap quin tema punxar en cada moment. Si algú el va a veure, que ho comenti aquí!

Trobo que fer aquesta minigira de shows en club és una bona manera de promocionar un àlbum de remeslces. Així també es pot dedicar paral·lelament al seu nou projecte.