Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XIII)

Aquest article és la continuació d'aquest.

Queia la tarda al barri de Pontocho, i vam decidir aparcar les bicicletes una estona per seure i fer unes patatetes i unes cervesetes (òbviament comprades en un Seven Eleven d'allà el costat). L'ambient era molt agradable, i es respirava certa motivació per sortir aquella nit. Per algun extrany motiu que desconeixíem, la zona s'anava omplint de grup de joves que cada cert temps desapareixien. Vam pensar que seria gent que feien viatges amb algun autobus-llançadera cap a algún local o club.

Després de comentar si empalmar directament o anar a l'alberg, vam decidir passar per 'casa' a descansar una mica, i sortir a sopar. Vora l'alberg vam trobar un curiós restaurant en una 2a planta que a l'entrar ens vam sorprendre no només per la zero clientel·la que hi havia, sinó per una samarreta del Barça que hi havia penjada a l'entrada. La parella de cambrers/cuiners ens van servir amablement i una vegada més el おすすめひんわなんですか？ (cal que a aquestes alçades del viatge expliqui que vol dir: "què em recomana?") va funcionar. Excepte per en Juan, que rabiava amb els seu no-vegetables perquè hi havia algues quan ell volia carnaca, i la ràbia era major quan veia per la finestra que teniem el nostre amic McDonald's a l'edifici de davant. Finalment li van canviar el plat per un de nou sense cap verdura. Ens van portar uns bols de fideus amb molts condiments (no puc assegurar si era yakisoba) i unes cerveses.

La nit prometia, i vam decidir sortir a prendre alguna cosa. En Ramón i en Xavi van abandonar, de manera que Biel, Juan i jo vam decidir anar cap a Pontocho mentre aprofitàvem els Seven Eleven's pel camí. Pel carrer vam conèixer a 3 noies amb qui ens vam fer unes fotos en una màquina de purikura i vam riure una bona estona. Ens van comentar que estarien per una disco anomenada Sam&Dave, no sonava malament.

Curiós i divertit entreteniment el purikura...

Vam seguir el passeig, i en un altre Seven Eleven vam conèixer uns personatges peculiars. En Biel portava una samarreta de Ramones, i dos japonesos molt flipats se li van acostar a preguntar-li molt motivats "Do you like...Ramones?" (tot tocant-li la samarreta, més aviat a la zona del mugró...l'expressió d'en Biel era impagable). Altres noms de grups com Joy Division van sortir de la boca del company. Al sortir del Seven ens vam trobar un altre noi que anava amb ells, amb un estat etílic considerable, eixugant-se la boca amb una banderola d'un bar, i fent esforços per aguantar-se dret mentre es mirava una taca de sang que portava a la samarreta. Seguint la recerca d'algun local interessant, vam trobar el famós Sam&Dave (a la 3a o 4a planta d'un edifici) però no vam arribar a sortir de l'ascensor, la música i l'ambient de guiris ens va fer enrera. Pel carrer, vam trobar una noia ens va guiar fins al World. Abans d'entrar ens ho vam rumiar tot fent una copa, i visquent una situació curiosa quan una japonesa d'uns quaranta anys s'ens va fotre a ballar al lavabo. Després d'allò en Biel va decidir marxar, així que el vam acompanyar al taxi indicant-li on havia d'anar (tot i així, el taxista es va equivocar i en Biel va haver de caminar), total, que vam ser en Juan i jo qui vam acabar anant de festa al World. El local estava molt bé, era una mena de soterrani, amb unes columnes i arcades que semblava una església. La música prou bona (hi han punxat cracks de la talla de Shinichi Osawa, 2many DJ's), i l'ambient curiós, amb alguns estudiants no japonesos amb qui vam creuar algunes paraules. Després d'una bona estona ballant, en Juan es va cansar de 'l'escalfadora de Massachussets' i vam marxar caminant fins l'alberg.

L'endemà vam anar amb en Ramón al temple de Sanju Sangendo, no dels més grans, però sí un dels més bonics i amb molt d'encant. Amb les bicis vam anar a buscar les portes de Fushimi Inari Taisha, però pel camí ens va agafar una gran pluja que no va parar en tot el dia. Vam arribar xops a l'alberg i allà ens vam quedar fent uns UNO's amb en Xavi, gran partida. Amb l'arribada d'en Juan i en Biel (que havien anat a la caça de més geishes) vam anar a sopar al Sukiya (altrament conegut com Kinnikuman), allà vam creuar com podíem algunes paraules amb un grup d'avis que no sé si van arribar a entendre que veníem de Barcelona... Vam anar a dormir aviat perquè l'endemà encara hi havia coses per veure i era l'últim dia sencer a Kyoto d'en Biel, Juan i Xavi...

Minuts després d'aquest moment estava caient el gran diluvi

L'entrada a l'alberg presentava aquest aspecte a qualsevol hora del dia

Més fotos i vídeos de Kyoto aquí.