El nou single de les Sugababes mola i no mola

Get Sexy és el títol del nou single de les britàniques Sugababes, per contrarrestar el poc èxit que van tenir amb el seu darrer disc, han dotat d'un so nou (serà nou per elles, perquè ja portem temps escoltant hits tralleros d'aquest estil) a aquesta nova cançó.

A mi em sembla que té pujadesi baixades, de fet, estic completament d'acord amb la gent de Popjustice: té moments baixos però una tornada ben enganxosa. Entre aquestes, i els Black Eyed Peas...la tralla-pop està servida!

El 'Lemon Tree' Coreà

Porto menys d'una setmana aquí, i ja he sentit diverses vegades aquesta versió del clàssic Lemon Tree dels Fool's Garden: al súper, a les botigues... M'agrada!

La canta una tal Park Hye Kyung. No la conec, no sé si és gaire famosa...ja en buscaré informació.

Annyonghaseyo!

Finalment, després d'una llarga espera de mesos, sóc a Seül. Preparat per passar-hi un any cursant les últimes assignatures de la carrera de periodisme a la Hankuk University Of Foreign Studies (HUFS).

Perquè Seül? Perquè Corea del Sud? Doncs perquè sempre m'ha atret el món asiàtic, i després d'estar a Japó de vacances l'any passat, no podia deixar escapar tota oportunitat de tornar a trepitjar terres orientals. El programa propi d'intercanvi de la UAB no ofereix conveni d'intercanvi amb la Facultat de Comunicació amb Japó, però sí amb Corea del Sud, de manera que la decisió va ser ràpida. La concessió de la beca i l'acceptació definitiva per part de la universitat de destí van trigar molt, de fet, fins fa gairebé un mes no tenia la seguretat de poder venir. Però per sort, tot va anar bé i un cop acceptat vaig poder comprar bitllets, aconseguir visat d'estudiant i arreglar tota la paperassa restant en poc temps.

I aquí estic. Després d'agafar un vol de Barcelona a Munic i un altre fins a Seül, i havent dormit poques hores, ja estic instal·lat a la residència universitària de la HUFS. Per ser una universitat 'internacional' es respira un ambient força autòcton, la majoria de gent és coreana, d'altres parts del país, com el meu company d'habitació,que és de Kwangju. He vist ben poca gent occidental, però crec que això canviarà a partir de dilluns que ve, que és quan comencen les classes de l'International Summer Session (ISS), en el qual estudiarem un intensiu de coreà i altres assignatures per integrar-nos al país.

La meva habitació (de moment)

I és que déu n'hi do la diferència i l'impacte que causa aterrar a una ciutat com Seül. Per mi, que vinc d'una ciutat 'gran' com Barcelona ja em resulta increïble la immensitat d'aquesta gran metròpoli. En part, en recorda a Tokyo i Osaka, grans ciutats de contrastos, on conviuen grans zones d'oci, consumisme, gratacels, llums de neó, musiquetes i jingles sonant a tot volum,i grans afluències de gent, amb zones completament silencioses, botigues humils, cases petites, paradetes al carrer, i palaus i edificis antics. I per descomptat, la sensació d'estar perdut, entre un idioma del qual encara no entenc ni deu paraules, i una gent que té costums aparentment ben diferents a les nostres.

 

Estació de metro a la HUFS

Cruïlla prop del Campus HUFS

La HUFS a la llunyania

De moment els dos primers dies ja han donat bastant de si. Una mica de reconeixement pel campus universitari, modern i petit, es veu ràpid. I pel barri dels voltants de la uni, on ja es respira molta vida. Es pot dir que tenim de tot ben a prop. I això que no estem al centre.

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XVI)

Aquest article és la continuació d'aquest.

Gaudint l'últim trajecte en Shinkansen, els anuncis de les estacions, i deixant passar de llarg Himeji (queda pendent per un proper viatge a Japó) vam arribar a Nagoya. Gran ciutat, altra vegada gratacels (altíssimes torres les de l'estació de Japan Railway), i a buscar lloc on dormir.

Abans però, tocava dinar. Vam trobar un Sukiya (a.k.a. Kinnikuman) on vam menjar un plat d'oferta força picant amb ou. I vam anar a buscar un alberg. El cansansi ens va poder, i ens vam quedar a un alberg força cutre, edifici gran, antic, bastant ranci i amb molt poc ambient. De fet, semblava més un hotel de negocis de mala mort. Oblidant-nos del lloc on dormir, vamsortir a voltar, a veure la TV Tower, l'Oasis 21, una mica de carrers amb botigues interessants i curioses. Al vespre vam sopar al restaurant associat amb l'alberg un Youth Hostel Menú, gens malament. A l'arribar a l'habitació descobrim que ens toca compartir tatami amb un senyor australià que ronca i un xaval jove japonès que s'està recorrent en bici el país.

L'endemà al matí vam passar-lo al museu de la ciència. En general és bastant més cutre que el de Barcelona, però amb algunes coses diferents força interessants, sobretot el planetari. Vam acabar dinant un menú barat al Yoshinoya, on em va caure la sopa de miso al pantaló, i vaig portar la cuixa calenta i mullada durant una bona estona. Per compensar en Ramón em va deixar 'decidir' una mica la ruta següent-. Apple Store, i unes quantes botigues bastant frikis per curiosejar.

Al vespre vam fer un bon onsen i sopar al Kinnikuman i unes cerveses per relaxar-nos tot escoltant la banda sonora d'Amelie, comptant les hores que faltaven per marxar i fent balanç del viatge. L'últim dia a nagoya tenia el handicap que portavem les maletes a sobre, i no podíem tornar a l'alberg, amb la qual cosa vam fer temps a un McDonald's prop de l'estació per no pagar tant a la consigna. És increïble veure el moviment i la vida que hi ha en un McDonald's un matí entre setmana, Gent de totes les edats, menjant de tot i evidentment, connectats al mòbil, NDS i qualsevol altre aparellet amb pantalla.

Finalment vam deixar les bosses a l'estació i vam dinar al Nakau (una mena de Yoshinoya o Sukiya-Kinikuman, però amb màquina expenedora de tickets de menús, amb una mica més de glamour, i una taladrant banda sonora promocionant el nom del restaurant contínuament...). Vam passar la tarda voltant més, una estona al Eiden-Comp Mart, on vam aprofitar per fer les ultimes connexions a internet i massatgets amb els sofàs automàtics. Visites a galeries, al Tokyu Hands dins l'edifici central de JR. Cap a les 9 agafàvem el tren cap a l'aeroport de Nagoya, Centrair. Per fer temps, ja que el vol sortia l'endemà al matí, vam estar buscant wifi's, però res, cap sort. Quan estàvem ben còmodes dormient a una saleta amb sofàs, l'aeroport va tancar i ens van fer fora d'allà, amb la qual cosa vam haver d'anar a dormir fora, al vestíbul, no tan còmode, però vam dormir igualment. A quarts de 8 ja ens va despertar el rebombori dels primers viatgers, vam fer un cafè i a embarcar! La tornada va estar acompanyada del dinar a l'avió, una llarga conversa amb una parella de naturòpates que viatjàven sovint a Japó per motius de feina, i alguna pel·lícula visualitzada al sistema multimèdia dels seients de l'avió.

El nou disc dels... Black Eyed Peas?

La primera vegada que vaig escoltar el nou single dels Black Eyed Peas, Boom Boom Pow gairebé vomito. Vaig al·lucinar, allò no sonava a música negra com els seus anteriors discos! Allò era una barreja de beats i ritmes (molt típics de Will.I.Am, això sí) i una tralla electrònica de ca l'ample, afegint un ús (o abús) dels vodocer per flipar. No em va convèncer gaire. Però s'ha de reconèixer que el tema enganxa. Pot ser una merda que enganxa, de fet, hi ha molta merda enganxifosa sonant a les ràdios i als mp3 de la gent...

L'altre dia veig veure el videoclip a l'MTV, i la cosa va canviar. És un videoclip amb uns efectes especials a l'altura del despilfarro de producció i efectes de la cançó. Videoclip com feia temps no en veia, que sorprèn gratament. Va ser llavors quan em va entrar curiositat per saber com sonava la resta del disc...i Spotify va fer la resta.

(està restringida la inserció directa del video, però a canvi, aquí va una interpretació en directe, per si teniu curiositat per saber com s'ho fan sense tanta màquina en una actuació)

El disc es titula The E.N.D. (The Energie Never Dies), i realment és un títol encertat, tant per la part del End (això podria ser el final de la carrera dels B.E.P., o el final dels B.E.P. tal i com els coneixíem fins ara..), i per la part d'Energie perquè el disc desprèn energia contínuament. Les pistes següents al single que obre el disc, fan adonar-se que els B.E.P. han canviat, i molt. Com molts dels rappers i artistes R&B, s'han passat a un sò molt electrònic, bases dance o inclús tecno. En alguns casos la cosa surt bé, i en alguns vénen ganes de passar de cançó. El disc és exactament així, dels 16 temes, hi ha alguna petita perla que sona prou bé. Com el segon single I Gotta Feeling, la introducció del qual em recorda sospitosament algun tema de David Guetta. Aquest I Gotta Feeling sona bé, enganxa, i afegeix ritme progressivament fins arribar a un nivell molt festivaler, m'ensumo que pot ser un tema de l'estiu. El vídeoclip també està prou bé, ballaruques, efectes i colorins...

La resta del The E.N.D., sense abandonar l'ús i abús de beats i vocoders, presenta altres pistes interessants com Alive, Missing You, Party All The Time, Showdown i Rockin To The Beat (amb el que sembla un sample de Billie Jean)

Lady Gaga ho peta amb el seu nou vídeo 'Paparazzi'

El tercer single de l'àlbum debut de Lady Gaga, The Fame és Paparazzi, una mid-tempo que des del principi ja era candidat a single. El vídeo, amb la seva pròpia història a mode de curtmetratge (m'encanten aquesta mena de vídeos! perquè ja no se'n fan gaires?) està dirigit pel gran Jonas Äkerlund.

Bon videoclip, coreografies atrevides, vestuari estrambòtic, i la Gaga amb el seu estilazo.

Röyksopp - The Girl And The Robot

Ja tenim nou single de Junior. Aquesta vegada és la col·laboració amb la cantant sueca Robyn. La segona pista del disc, i m'encanta que sigui single. El video no és espectacular, però no està malament. I per sort, han aparegut bons remixes, jo em quedo amb el de Chateau Marmont, i aquests grans canvis de ritme, m'encanta!

The Girl and The Robot (Chateau Marmont Remix) by Stayloose

The Girl And The Robot from Röyksopp on Vimeo.