MDNA

L'esperat onzè album d'estudi de Madonna acaba de ser publicat sota el segell d'Interscope Records i com a primer disc després de signar amb el gran gegant promotor de concerts Live Nation després de molts anys amb Warner. Semblava que a la diva li interessava fer més calaix a base de concerts que currant-se un disc a l'estudi. Doncs sembla que no tant. En plena preparació de la nova gira d'aquest 2012, la reina del pop ha s'ha deixat portar aquesta vegada per la producció de Martin Solveig, William Orbit, i els germans Benassi.

El resultat és MDNA que els talifans diuen que bé pot ser joc de paraules entre MDMA (la popular èxtasi o droga de l'amor) i M DNA, que vindria a ser l'ADN de M (sí, a Madonna també se la coneix amb el sobrenom 'M'). El títol importa ben poc quan cliquem al play del nostre iTunes (algú encara compra i reprodueix el CD en un equip de música?). Tenim un bon grapat de temes, alguns pels quals ha valgut molt la pena esperar des d'aquell petit fail titulat Hard Candy, i alguns altres més aviat descartables. Anem un per un?

Girl Gone Wild: Intro que sona a Sorry, estil Confessions, però que aviat arrenca amb so Benassi i uns ritmes prou rapids com per fer venir ganes de ballar. Amb el recent videoclip, senzill però efectiu, i el single ja número a diversos països, GGW està clar que havia de ser single. Entra fàcil i no es complica. Molt de radiofórmula. Alerta a les remescles que ja corren per internet. La propia Madonna va pujar a l'escenari a introduir al DJ Avicii que va obrir la sessió de l'Ultra Music Festival amb el seu remix del tema.

Gang Bang: Un experiment? Una broma? Un "em puc permetre fer un tema així, que per alguna cosa sóc la reina de pop". Amb so molt fosc, i una temàtica encara més fosca, aquesta segona pista serveix per avisar que el disc també té la seva part dark made in Orbit i que tant m'agrada. Juga una mica amb el dubstep que tan tasten les dives del pop últimament. Alguns cops de guitarra elèctrica, i la parrafada polèmica final tan gratuïta la poden fer un dels plats forts de la gira. És la cançó preferida del disc de la pròpia Madonna.

I'm Addicted: Aquí tenim un viatge electrònic al més pur estil Impressive Instant. Sintetitzadors que es van afegint uns sobre els altres per arribar a un clímax repetint el títol de l'àlbum. Podria ser obra de Mirwais (on para aquest home?) però, tornen a ser els Benassi fent gala de la seva habilitat per produïr trencapistes.

Turn Up The Radio: I arribem a la primera pista produïda per Martin Solveig. La part 'light' (en el sentit de lluminós) del disc. Un xut d'adrenalina i bon rotllo, recordant molt al popular Hello amb Dragonette. Potencial single per rebentar subwoofers de cotxes tunejats i fer saltar la gent als xiringos de la platja. Molt efectiva.

Give Me All Your Luvin': Primer single que a aquestes alçades tot ja haureu avorrit. També a càrrec del Solveig. No gens representatiu de l'àlbum, i amb un parell de featurings que al principi semblaven posats amb calçador, però que acaben convencent. Nicki Minaj rapejant amb la seva inconfusible veu, i M.I.A. posant el toc irreverent com ella sap fer en la part dubstep de la canço. El single funciona, però no hem d'oblidar les remescles.

Some Girls: Una de les pistes que un no sap molt bé con prendre-se-la. Aquí Orbit fa una mica de llufa. La cançó no destaca per cap aspecte. Només es deixa escoltar però fa olor de farcit i cansa.

Superstar: Pel títol podria ser un tema autodedicat, però no. La cançó la dedica a algú altre amb frases com "I'm yout biggest fan, it's true. Hopelessly attracted to you". Cançó alegre i enganxosa, però no passarà a la història.

I Don't Give A: Madonna ja té una edat i ja fa temps que canta sobre el que li dóna la gana sense importar-li gens a qui ofengui. Aquest tema va precisament d'això. Nicki Minaj col·labora en el que podria haver sigut una bona castanya, però es queda només en un gran últim minut orquestral èpic amb coral inclosa. Bon intent.

I'm A Sinner: Molta gent ja la compara amb aquella Beautiful Stranger de l'era Ray Of Light. I sense dubte, aquí William Orbit deixa la seva empremta en un tema gens fosc, amb les guitarres, sintetitzadors i demés percussió pseudo-hindú que ens va captivar amb l'obra mestra d'àlbum de la diva.

Love Spent: Potser la cançó més maca del disc. Musicalment sublim, i líricament agradable. Només al binomi Madonna/Orbit se li acudiria començar amb un banjo per seguir amb cordes orquestrals per acabar amb una explosió de sintetitzadors que fan d'aquesta pista un pic en el recorregut del disc. Corre també una interessant versió acústica que fa molt difícil decidir-se sobre quina versió és millor. En directe, sense dubte volem la versió electrònica amb molta canya i pirotècnia. Amaga uns acords de Hung Up/Gimme gimme gimme. Potser part de la màgia de la cançó?

Masterpiece: Per relaxar-nos del clímax de l'anterior pista, Madonna col·loca aquesta balada que forma part de la banda sonora original de W.E., la pel.lícula dirigida per ella estrenada l'any passat i guanyadora del Globus d'Or a la millor cançó. La lletra, comparant l'amor amb una obra d'art...es pot prendre en broma o seriosament, però s'ha de dir que la cançó en conjunt compleix la seva funció.

Falling Free: Si algú dubtava de les capacitats vocals de Madonna, aquí es demostra que encara pot fer una balada amb cara i ulls sense l'ús de l'auto-tune ni vocoders. Una cançó maca per tancar el disc. En cas que no sigui la...

Deluxe Edition, compta amb 5 pistes més. Algunes pur farcit que ni calia publicar, i algunes de bones que podrien reemplaçar algunes de la versió estàndard del disc.

Beautiful Killer: Hi ha gran divisió d'opinions d'aquest alegre tema produït per Martin Solveig. No té res d'especial i potser per això forma part del CD2 de l'edició Deluxe. Però podria ocupar perfectament el lloc de Some Girls i el disc milloraria.

I Fucked Up: Una mid-tempo on Madonna s'autoculpa i que instrumentalment no té res més que uns moments d'acceleració que no acaben de convèncer. Descaradament i desgraciadament una cara-B, que ni hi arriba.

B-Day Song: Altra vegada l'alegria de Solveig, aquesta vegada amb l'ajuda de M.I.A. en una cançó que sembla molt teenager. No quadra gens en un disc així. Només uns últims cors són aprofitables, i haurien servit per millorar Give Me All Your Luvin'.

Best Friend: Amb un so que recorda el passat Hard Candy, els germans Benassi ho proven amb un tema no destinat a les pistes de ball, i se'n surten prou bé. Tot i així, no acaba de passar el llistó general del disc.

Give Me All Your Luvin' (Party Rock Remix): Els populars LMFAO remesclen el primer single del disc, i sense tenir la força dels seus singles més exitosos, el tema funciona. No hauria de ser l'única col·laboració entre Madonna i LMFAO. El remix/mash-up de Music VS Party Rock Anthem que van deixar anar a l'actuació de la SuperBowl no pintava gens malament.

En general MDNA és un bon retorn de la Reina del Pop, i els temes que més brillen són els produïts per William Orbit (amb excepció de Turn Up The Radio). Madonna demostra que té ull per fer èxits i encara té corda per estona. Ara falta veure amb quin espectacle en directe ens sorprèn.