15 des. 2011

Escapada a Tokyo -part 1-

Per temes de visat, vaig haver de sortir de Corea i anar a una ambaixada coreana fora Corea del Sud. I un dels llocs que queden més a prop i barats des de Seül és el meu estimat Japó.

L'ambaixada de Corea a Japó està a Tokyo, a la part de Shinjuku. Així que vaig buscar vols i per sort, JAL tenia unes ofertes interessants per anar-hi entre setmana. El tema de l'allotjament no em preocupava. El Couchsurfing ha funcionat bé cada vegada que he anat a Japó. Així que vaig enviar algunes peticions i ben aviat vaig obtenir algunes respostes positives, vaig poder triar entre alguns couchsurfers que estaven encantats d'acollir-nos. Finalment vam escollir anar a casa del Jay, un xef que va resultar ser una celebritat gràcies al seu programa de TV, a una vintena de llibres sobre cuina i  alimentació i estil de vida, i a altres mogudes en el món dels mitjans de comunicació.

Vaig sortir un dijous al matí des de l'aeroport de Gimpo (més petit que el d'Incheon, dedicat a vols nacionals i a alguns de països propers) i en dues hores ja era a Haneda, agafant el tren i el metro en direcció a Kameari. El barri on viu en Jay.

La xarxa de metro i trens de Tokyo és una bestialitat. Hi ha diverses línies gestionades per diverses companyies, la qual cosa fa que hi hagi una gran quantitat d'estacions amb transbords i canvis de línia. Per sort, les tarifes estan totes integrades, però la compra de bitllet senzill resulta una mica incòmode ja que s'ha de comprar en unes màquines i varien de preu segons a quina estació anem. Tot i que molta gent encara va amb aquest sistema, ja fa temps que hi ha la tarja Suica, que permet pagar a tot arreu (inclús en botigues i establiments fora del metro)i recarregar diners.

Sense perdre'm gaire, vaig arribar a Kameari cap a les 4-5 de la tarda. Al baixar del metro hi havia un bonica posta de sol que no vaig voler deixar escapar. Al final de l'andana hi havia un home gran amb dues càmeres, però no feia fotos. Em va dir alguna cosa en japonès, fent gestos amb els braços. Jo vaig respondre amb un somriure i com vaig poder, barrejant una mica d'anglès i poc japonès li vaig dir que allò era molt bonic, però l'home seguia dient alguna cosa, i vaig decidir esperar.

Sunset from Kameari St.


Al cap de poc, quan el sol es va amagar, l'home va assenyalar cap a la llunyania i llavors ho vaig entendre. el Fujisan, Fujiyama, o la muntanya Fuji es podia veure clarament, dibuixant una mena d'ombra fosca al cel...llavors va venir un altre fotògraf més amb un tele objectiu dels cars. Allò devia ser un lloc privilegiat per veure la posta de sol amb el Fuji a la llunyania. Em va donar molt bon rollo, quina gran benvinguda!

Fuji
Sí! El Fuji és com màgic!

Vaig seguir el viatge i vaig trucar al Jay i em venir a recollir a l'estació. Va venir amb ulleres de sol que ja no feia sol, símbol clar de la seva condició de celebritat-divo. Vam caminar fins a casa, a 5 minuts de l'estació.

El barri de Kameari és sorprenentment tranquil i acollidor. No hi ha grans gratacels, i les petites botigues i restaurants el fan molt atractiu. Es podria dir que era una mica com un poble, però amb el centre de Tokyo a mitja hora de metro, fet que encareix els preus de la vivenda de la zona. Kameari és famós pel manga Kochikame, sobre una estació de policia al propi barri. Hi ha dibuixos i figures del protagonista per tot arreu, feu un cop d'ull aquí.

El pis del Jay és dels més alts del barri, un pis senzill, bastant gran per a una persona. Dues habitacions, bany i vàter separats, cuina gran i saló-menjador amb molt bones vistes de la ciutat. Vam xerrar una mica, vam fer alguna partida a la play i el vaig acompanyar el súper per curiosejar una mica. M'encanta passejar i mirar la inmensa varietat de productes tan diferents dels nostres que tenen en uns grans magatzems. Després vaig anar a dormir d'hora, que l'endemà tocava anar a l'ambaixada.

L'ambaixada de Corea a Tokyo es troba l'estació de metro de Yotsuya-Sanchome, ben a prop de Shinjuku. Però jo vaig haver d'anar al consulat, que es troba a Azabu-juban. Feta la paperassa vaig quedar amb la Hyekyong que ja havia aterrat i ens vam trobar de camí de cal Jay.

Abans d'arribar a casa vam dinar uns bons fideus i despres de deixar trastos a casa vam anar cap a Omotesando i Gaiame, volíem veure la famosa avinguda dels arbres de les nous ginko, el Icho Namiki.

Icho Namiki



Mentre passejàvem i feia fotos, vaig tenir un moment d'empanada mental mentre feia aquesta foto. Havia posat el mòbil sota la càmera per aixercar-la una mica i fer una foto amb disparador automàtic. Fins aquí tot bé, la foto va sortir bé i vam continuar...Però més tard, em vaig palpar la butxaca i...no tenia mòbil! M'havia desaparegut, bé, no. Evidentment me l'havia descuidat allà al terra, uns quants metres enrera. Malhauradament quan vaig arribar ja no hi era, i des del mòbil de la Hyekyong truca que truca, finalment algú va respondre al meu telèfon: La persona que l'havia trobat el va portar a l'oficina de policia de Asakasa, a uns 10 minuts d'allà. Sort en vam tenir! Però recuperar el mòbil va resultar més llarg del que em pensava! Allà a la policia ens van estar una bona estona omplint formulari d'objectes perduts, preguntant on l'havia perdut exactament, i per un moment vaig pensar que no el recuperaria, però finalment després de molta paperassa i cares dels policies aparentment dubitatius, vaig recuperar el telèfon.

Aquí em teniu, omplint un formulari d'objectes perduts (que ja havien trobat).

Continuant el nostre passeig, vam tornar a passar per Icho Namiki, i vam enfilar cap a Shibuya on havíem quedat amb la Natsumi i el J.B., uns amics de la Hyekyong.

Icho Namiki trees at night


Icho Namiki at night


Com que ens sobrava temps vam voltar una mica i sopar un deliciós donkatsu. I finalment ens vam trobar. Vam deixar-nos portar per ells, que havien reservat a The Lockup, un bar-restaurant temàtic ambientat en una cova-presó. Allà no vam parar de menjar i beure, podíem demanar contínuament durant 3 hores... El lloc està ambientat com una presó, i les cel·les són les nostres sales-menjador privades. Cada cert temps, hi ha algun esdeveniment, "algú" s'escapa de la seva cel·la i hi ha una mena de motí, canvien els llums, sona l'alarma...i alguns delinqüents o monstres campen lliures per la presó i ens venen a espantar mentre mengem, fins que els guardes els atrapen de nou. Vaig a arribar a inclús riure més pels crits de por que feien les japoneses que hi havia per allà que no pas pels propis 'delinqüents'. Vam passar una nit molt entretinguda, vam menjar molt i molt bé i vam provar còctels de tot tipus! La propera vegada serà al restaurant ninja!


Nomihodai, tabehodai

No només fritanga, també amanides i carn ben bona!

Playing chemistry
Un còctel al nostre gust, afegint amb comptagotes allò que volguem a la base de...llet!

Continuarà...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada