Quan Dover va donar a conèixer Let Me Out, el primer single del seu disc Follow The City Lights, hi va haver opinions de tot tipus. Des dels rockers que els havien escoltat sempre i els posaven a parir, fins al nou públic que no coneixia el passat del grup i es va deixar seduir pel so, passant per gent que criticava el gran salt comercial (que abans no ho era?) que van fer, i el canvi de jaqueta.
Jo sóc dels que pensa que va encertar. Un grup és lliure de provar nous estils, siguin més comercials o més indies. El so d'una banda no té perquè ser sempre el mateix, i olé aquells que s'arrisquen a fer-ho i els surt bé. A Dover li ha sortit bé, no només comercialment. Crec que no ha perdut la seva escència, i de fet, no sona tant diferent d'abans. Han canviat alguns instruments, però l'estructura de les cançons i sobretot la veu de la Llanos és encara el que era abans.
Dover ja era molt comercial abans del FTCL, totes les seves cançons tenien estrofes fàcils, ritmes enganxosos i sonaven als 40 Principales... No entenc aquells que critiquen el fet de passar-se al so dance o disco, quan ho han fet de la millor manera que ho podrien haver fet.
Ara, de cara al consumisme nadalenc, Dover publica el recopilatori de rigor '2', un doble CD on trobem el disc 1 amb 'vells' èxits, i un disc 2 amb els singles del FTCL, unes noves versions de temes del disc 1 (Serenade, DJ, Cherry Lee, King George i Devil Came To Me), una remescla de Let Me Out de Spam i el single de presentació de l'album: Soldier (que m'agrada com sona).
Les noves versions dels temes no sonen malament, no m'atreveixo a dir que superin a la original, però semblen temes nous, extrets del FTCL. Així Dover aprofiten la fórmula que tan bé els ha funcionat, i ho apliquen als seus clàssics.
