Nihon: cròniques del viatge a Japó (part II)

Aquest article és la continuació d'aquest.

El Shinkansen és una passada, és com anar amb avió, però molt més còmode. Gràcies al JR Pass podiem agafar tots els Shinkansen que corren per Japó, excepte el Nozomi: la línia que fa menys parades, i per tant, va més ràpid i triga menys. Però el mateix model Hikari o inclús el Kodama, permeten plantar-se en poques hores a les ciutats més importants i més distanciades. És interessant el tema del Shinkansen, ja que les estacions estan molt més cuidades que la resta de trens. Hi ha sales d'espera quasi de luxe, i tota mena de botigues de menjar de la cadena, com si ens trobéssim un 'El rebost de l'Ave'. Així podem degustar tota mena de bentos (caixes de menjar preparat) ideal per menjar durant el trajecte. De fet és el que fa la majoria d'executius japonesos que viatgen en Shinkansen.

De Nagoya anem a Shin-Kobe (l'estació de Shinkansen a Kobe) aprofitant per dormir una mica en els amples i còmodes seients. L'arribada a Kobe és una mica caòtica, però a base de transbords a Sannomiya (a.k.a. solomillo) anem (sense JR) fins al metro més proper a l'alberg: Uozaki. Al sortir de l'estació veiem un bonic barri residencial, amb un riu net i ple de vegetació, carrers tranquils, i una autopista que s'ens creua davant nostre i ens impedeix creuar per arribar a l'alberg que es troba al sud (minami). Per saber per on podem creuar li pregunto a un trempat ciclista que resulta ser un repartidor de peix, dels autèntics, tot de blanc, amb botes, tovallola lligada al cap, suant molt i fent una ferum de peix que tira enrera. L'home no només ens diu per on creuar (en japonès clar, res d'anglès), sino que a base d'anar preguntant, ens va guiant per uns quants carrers fins que arribem a l'alberg. El Kobe Dears Backpackers. En senyal d'agraïment li donem al peixeter una xapa de Barcelona'92 tot dient-li おくりもの (okurimono=regal) gràcies a la meva fantàstica guia. El tio ens ho agraeix i no marxa fins que ens veu pujar l'escala de l'alberg.

Entrem a l'alberg, primer impacte: tot de bambes i sabates pel terra, ens hem de descalçar per entrar. L'Andrew, el marit de l'Aiko amb qui havia contactat des de Barcelona prèviament per fer la reserva ens atén i ens explica una mica les normes i facilitats de l'alberg. En realitat no té pinta d'alberg, és com una casa, amb el seu menjador-saleta, cuina, 4 dormitoris i 2 banys. El Dears mola: lliteres, portes corredisses típicament japoneses, vàter que escalfa la tassa i neteja el cul amb un raig d'aigua...(de fet, a partir d'aquí la gran majoria de vàters que ens hem trobat són així, amb alguna diferència que ja explicaré quan arribi el moment...), un pc (en japonès) amb internet de franc, cafè i tè gratis, racó de free food (restes de cereals, etc.), tele plana gran per passar l'estona a la saleta...i bon ambient.

Descansem fent unes becaines (el vol i tant de tren ens han deixat baldats) fins que es fa l'hora de sopar. La primera nit anem a passejar pel barri. Descobrim un super 24h, un 7Eleven on comprem uns fideus instantanis per sopar. El que mola dels súpers 24h és que tenen llocs per escalfar el menjar, et donen aigua calenta per fer-te els fideus, i et regalen bastonets i tovallons. Acompanyant el sopar provem una mica les cerveses, totes bones, a preus raonables. Sopem tirats en una mena de parc al costat del seven i més tard, passejant pel barri a veure si trobem una mica d'ambient coneixem als petats Antonio/Jason, i Byron/Lord Vader: un occidental i un japonès una mica beguts amb ganes de xerrar i vés a saber si alguna cosa més...acabem passant d'ells i anem a dormir a l'alberg. En Xavi i jo ens haviem anticipat i vam agafar el primer dormitori amb 2 llits lliures, això significa que en Juan i en Biel coneixerien els roncs del Ramón...

L'endemà dutxa i cap al centre de Kobe (a Sannomiya). Haviem de quedar amb en Tomohiro, però van ser mil pegues, haver-lo de trucar més tard, "oblidar-nos", total que al final no hi vam quedar. Buscant un lloc per dinar, vam entrar a un lloc bastant guarro on tenien funcionant la tele amb la telenovela. Per començar: ごびる (go biru = cinc birres) i després ja pensariem com demanar el menjar. No ens vam complicar massa i vam fer uns noodles amb porc, boníssim. Després de dinar vam passejar una mica buscant el Kitano Meister Garden sense èxit i el Sorakuen Garden al qual ens vam negar a entrar pagant i ens van fotre fora amablement mentre intentàvem fer una migdiada a l'entrada. Buscant un lloc on apalancar-nos vam acabar a un parc fent unes partides d'Uno per més tard descobrir unes interessants galeries comercials que conduien fins a Motomachi i Nankin-machi (china town).

Acabem al port, on pugem a la Kobe Port Tower: magnífiques vistes de la ciutat, allà s'ens fa fosc i aprofitem per fer unes quantes fotos. Després decidim buscar un lloc per sopar. Acabem a un lloc acollidor on hi ha uns salarymen fotent-se fins al cul de birres amb els quals compartim uns brindis i intentem comunicar-nos una mica com podem, ja que només un d'ells xapurreja poc l'anglès. Després d'uns kampai i fotos se'ns fa tard i anem a buscar el metro, no sense abans comprar una ampolla de sake pel llarg camí que ens espera fins l'alberg. Sorprenentment no ens perdem, passem una estona en un parc: és increïble la tranquilitat que es respirava en aquell barri de Kobe a aquelles hores de la nit.

Arribant a l'alberg ens quedem al carrer fents uns Uno's, i en Xavi ens fa una confessió: va comprar el seu reproductor d'mp3 al MercaMarket! Cansadets de tant caminar i l'hora que és, anem a dormir. O almenys això ens pensàvem: Estem dividits 4 i 1, l'1 és en Ramón que no vol compartir els seus roncs amb nosaltres, ho acabem entenent. Segons abans d'anar a dormir en Juan para de riure i entra en modo profe i rabia: "Aquí no s'adorm ningú fins que no aparegui el mando de l'aire acondicionat" (cal dir que a moltes cases de Japó dormen amb l'aire acondicionat, a lo bèstia, i en Xavi i jo vam flipar durant la primera nit ja que les dues noies japoneses amb qui compartiem l'habitació s'aixecaven a fotre'l més fort si algú de nosaltres el baixava...resultat: l'endemà el coll fet caldo).

L'endemà tocava fer camí cap a Osaka, abans però, mentre m'afaitava, vaig conèixer la Yuiko, una simpàtica japonesa que s'estava recorrent el país tota sola visitant llocs on no havia estat mai. Em va facilitar les seves dades i es va oferir a fer-nos un tour si arrivàbem a visitar Yokohama, d'on era ella. La ruta fins a Osaka era senzilla: Shinkansen fins a Shin-Osaka, i des d'allà agafar la JR Loop Line que ens portaria fins a Shin-Imamiya: l'estació més propera a l'hotel Chuo que tan amablement ens havia reservat l'Aiko al Dears de Kobe. 

(Més fotos i vídeos de Kobe aquí)

Lady Gaga - The Fame

Amb un nom atístic inspirat en la cançó de Queen, Radio Gaga, aquesta jove americana s'està fent un lloc en el panorama pop internacional. Des de ben joveneta ja corria pels clubs de Nova York actuant i més tard, gràcies a la fama aconseguida amb internet i les seves visualment cuidades actuacions presenta el seu primer disc: The Fame, amb llançament mundial a finals d'aquest mes d'octubre.

Lady Gaga ja tocava el piano als 4 anys, es va passar la infància i l'adolescència entre escenaris. Té una gran visió per les actuacions en viu, ella mateixa es dissenya la indumentària. Recentment ha escrit cançons per les Pussycat Dolls i pel proper treball de la Britney Spears, Circus.

El disc The Fame (aquí un video promocional on actua una mica de cada tema) obre amb el primer single: Just Dance, un potent tema ballable amb una cuidadíssima producció, on col·labora Colby Odonis (apadrinat per Akon). Altres temes destacables són la mid-tempo Paparazzi, i Poker-Face. Menció especial al tema Beautiful Dirty Rich, escollit per la cadena de televisió ABC per promocionar la sèrie Dirty Sexy Money.

Lady Gaga- The Fame

1.- Just Dance
2.- LoveGame
3.- Paparazzi
4.- Beautiful Dirty Rich
5.- (Eh Eh) Nothing Else I Can Say
6.- Poker Face
7.- The Fame
8.- Money Honey
9.- Starstuck (Ft. DJ Space Cowboy & Flo-Rida)*
10.- Boys Boys Boys
11.- Paper Gangsta*
12.- Brown Eyes
13.- Summer Boy
14.- I Like It Rough

I aquí teniu el video oficial de Just Dance, temazo on els hi hagi!

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part I)

Havent matinat, ens vam plantar a El Prat on l'incompetent de Finnair ens assegurava que les motxilles que en Biel i en Xavi havien deixat a la cinta transportadora anirien cap a Nagoya també. Durant el vol ens en vam oblidar, i vam gaudir de l'arros amb pollastre al curri que ens van donar per...esmorzar? dinar? Arribada a Helsinki ben puntual. Fora l'aeroport plovia, i l'espera pel vol de Nagoya es va fer llarga, sobretot per la gana que teníem. Ens vam plantejar d'agafar trossos de pizza que sobraven als plats de la gent que havia marxat del restaurant, però en Juan ens va regalar unes gambetes de la seva pizzaca de mil euros. Davant la porta per embarcar ja es respirava un ambient diferent. Molts japonesos i japoneses ens miraven com dient "vosaltres heu de venir al nostre país?"... ja s'ho faran!

L'avió era un pedazo d'airbus on hi havia unes pantalles tàctils individuals a cada seient. Però fins ben enlairats no vam poder veure els continguts: pel·lícules (en molts idiomes i subtitols), capítols de sèries de tv, música, videojocs, documentals...en fi, una passada per passar les més de 8 hores de vol. Dormir en aquests vols no em resulta fàcil, així que entre pelis i sèries, amb en Juan vam fer una excursioneta fins la Business class, on no hi havia ningú, i per tant, era cantat que havíem de catar aquells comodíssims seients per dormir una estoneta. Al cap de poc, una hostessa japonesa va passar i es va quedar flipant al veure'ns allà. La nostra explicació intentant colar que no sabiem de què anava, i que ens voliem relaxar perquè feia molt de soroll, no li va servir i ens va fer tornar al nostre lloc.

L'arribada a Nagoya és d'allò més agraida. Havent dormit ben poc a l'avió, arribem de bon matí a un aeroport on per sort hem de fer poca cua perquè ens revisin el passaport, ens agafin les empremptes dactilars, i ens facin una foto. L'espera es va fer amena tot contemplant una funcionària joveneta que feia guàrdia davant d'una porta, i s'estava adormint dreta per moments. Per combatre la son s'anava mossegant al braç, i movent una mica les cames...però que professional!!

Sorpresa desagradable al passar tots els controls: Les motxilles d'en Biel i d'en Xavi no han arribat! Per sort, l'amable Minagawa-san (a.k.a. pluma man) ofereix fer la paperassa i possibles solucions.

Sortint de l'aeroport i anant a buscar el tren cap a l'estació central de tren de Nagoya vam conèixer un home, ja gran, que parlava espanyol. Li agradava la llengua espanyola perquè sonava "romántica", "fuerte", "rrrr, rrrr". Sort d'ell, que ens va ajudar a comprar el bitllet i ens va indicar la via correcta. En el fons tampoc era tan complicat, preguntant als japonesos es pot arribar a trobar tot. No ens entenem en res, però la seva paciència i cordialitat els fa insistir fins que trobem el lloc.

A l'estació central de Nagoya localitzem l'oficina de la JR (Japan Railway, la principal empresa ferroviària d'allà) on bescanviem el cupó pel JR Pass, que ens permetrà agafar tots els trens que volguem durant 21 dies. Ja podem anar a buscar el Shinkansen (tren bala) cap a Kobe!

'The comeback'

Molts dies han passat des de l'últim article a aquest blog. El dia 3 de setembre marxava a Japó 24 dies. La tornada està resultant dura: reentrada a la uni, economia pel terra, i solteria no desitjada. Un bon cacau per afrontar la tardor i l'hivern: aquestes estacions depriments, fredes, i sense llum solar.

Bits & Beats no es veurà afectat per totes aquestes circumstàncies, al contrari, torna amb més força que mai: més continguts, més canya, i més tonyina per tothom. Prepareu els ratolins i teclats que vull comentaris per tot!

Tinc molts temes per parlar. Entre ells una sèrie d'articles que narren les experiències i anècdotes viscudes a Japó, dels qual ja podeu anar veient fotos i videos al meu flickr. Moltes novetats musicals dignes de comentar. Tornada de sèries, cinema, curiositats, mogudes...

Novetats des de Japo

Tenia la intencio d'escriure en aquest blog, pero al final en farem un de collectiu.

Es aquest.

http://japandgo.blogspot.com/

Sayonara!

Si tot va bé, ara dec estar volant des de Barcelona a Helsinki, per més tard agafar un avió fins a Japó. Concretament a l'aeroport Centrair de Nagoya.

El motiu del viatge? Una mica de tot: vacances que no he fet, escampar la boira, reflexionar, desconnectar, oblidar, i visitar el país dels meus somnis.

Tot gràcies a un tros d'oferta que em va comentar en Juan San. 495 euros anar i tornar. Una ganga tenint en compte que normalment ronda els mil eurazos.

Marxo amb en Juan, en Biel i en Xavi. Motxilla a l'esquena i a l'aventura, a veure què ens depara el país del sol naixent. Només tenim reservada la primera nit, a Kobe. La resta ja es veurà, però no  deixarem escapar uns dies a Tokyo, Kyoto i a altres ciutats de postal.

Intentaré mantenir el blog una mica al dia, i anar penjant les fotos al meu Flickr.

Deixo un tema que associo amb 'adéu'.

Tot té un final

Ahir vaig acabar la cinquena i última temporada de A 2 metros bajo tierra (Six Feet Under). Portava molt de temps que la volia veure, i no ha estat fins aquest estiu que he pogut gaudir de llargues sessions de capítols seguits, emocionant-me amb les històries i les vivències de la familia Fisher i companyia. Finalment ahir vaig arribar al capítol final, la guinda d'aquesta obra, tal com mencionen en altres blogs, un final perfecte, que ja voldria qualsevol sèrie. La millor manera de tancar el cercle, d'una sèrie gens pretenciosa que ens acosta a la mort, la vida, els sentiments. No em costa gens reconèixer que em vaig fer un fart de plorar, sobretot amb els 6 minuts finals. I no han estat els únics moments amb els nervis a flor de pell. La sèrie té uns personatges i unes situacions totalment creïbles, quotidianes, i és fàcil sentir-se identificat. I quan ells pateixen, tu pateixes. No puc deixar de recomanar-la. És de les millors coses que han sortit de la televisió.

En total són 5 temporades d'uns 12-13 capítols (de 50 minuts), i he de destacar alguns grans capítols, sobretot els finals i inicis de temporada, que tot i no provocar grans cliffhangers, alguns m'han deixat bocabadat.

Si us interessa, podeu trobar fàcilment les 5 temporades, tant en pando com en torrent (i segurament en xarxes eMule...).

La peli del Joker és la canya

Dic del Joker perquè és el personatge que fa avançar la història, el que domina als altres personatges, i el que les seves escenes són les més sorprenents i esperades pel públic.

Ahir vaig anar a l'estrena d'El Caballero Oscuro, la secuela de Batman Begins del gran director Christopher Nolan, i durant les gairebé dues hores i mitja que dura, no em vaig avorrir ni un moment. La pel·lícula no es centra en Batman, sino en la situació de Gotham. Les màfies, la corrupció, la política, i el caos. Aquest caos generat pel gran personatge del Joker interpretat per Heath Ledger. Totes les seves escenes són genials, la caracterització, els discursos i la tensió que es respira cada vegada que apareix és incomparable a qualsevol altre personatge. El Joker inspira ràbia i a la vegada admiració. Admiració per com se surt sempre amb la seva, generant el caos, i fent ballar la resta de personatges al seu ritme.

Tot i que durant tota la pel·lícula el Joker se surt, no hi ha una clara evolució del personatge. Al final segueix tant desquiciat com al principi. Els que sí evolucionent són Bruce Wayne/Batman, Harvey Dent, i el comissari Gordon. Entre els 3 fan tirar endavant la trama, enfrontant-se al Joker i als seus 'no-principis' que fan trontollar els d'aquests.

Estava pensant que després d'aquesta impressionant interpretació (i també acollida per part del públic) d'aquest Joker, s'hauria de fer un spin-off. Però no pot ser perquè Ledger ja no podria fer el paper. I buscar un altre actor seria com intentar substituïr aquest magnífic Joker que ens ha donat l'actor.

Creieu que es podria trobar un altre actor que igualés o millorés la interpretació de Ledger. Seria genial comptar amb una pel·lícula dedicada al Joker on s'expliqués els seus origens i evolució cap al malvat en què s'acaba convertint (tal com es feia alguna pinzellada en la primera Batman amb en Jack Nicholson fent de Jack Napier/Joker). Quin actor proposeu?

Doncs no!

No m'he mort, aquí estic, aguantant la calor de l'estiu i intentant-me distreure amb les coses gratuïtes que ofereix internet. Revisant l'últim article publicat (per cert, era patrocinat) veig que no he dit gran cosa des que vaig tornar d'Eivissa. Doncs per començar, aquí teniu ració de fotos d'Eivissa:

Només aterrar i començar a circular, em va impressionar la gran quantitat de tanques publicitàries anunciant les grans discoteques, els dj's i les sessions. No sé fins a quin punt l'illa viu del turisme clubber, però és impressionant la quantitat de publicitat, comerços, i gent dedicada a promocionar els grans clubs.

La moguda de mercats hippies també està molt explotat. Sargantanes, imatges de Buda, i tota mena d'objectes artesans (si, clar, per això hi ha el mateix a tot arreu) conviuen amb les sessions chillout i els didgeridoos. I la gent, com sempre, consumint.

Les platges, hi ha de tot. La típica plena de gent, ombrel·les i tumbones, i alguna que gràcies a estar al cul del món i amb aparcament de pagament permet gaudir de més tranquilitat amb menys gentada. Destaco la cala Es cavallet, nudista, on a part de cremar-me el cul i fer un fent de l'òstia, hi havia uns quants quilos d'algues i personal fent massatges en camilla i tot. Molt currat.

L'imperdible Cafe del Mar. Una posta de sol ben bonica, envoltada d'una immensa quantitat de gent a les roques i gaudint d'alguna cervesa, cafè o cubata a preu top dollar (ultra car).

Més (i millors) fotos al meu Flickr.

El mateix dia de tornar d'Eivissa, tocava fer ruta amb l'Amonra (i més gent) a Osca. Anàvem a la Vall d'Ordesa a pujar fins al refugi de Góriz. Divendres, després d'un llarg camí i quedar 'Asín de Brotos' vam acampar al camping Pineta. Allà vam veure que l'endemà s'hi feia una festa reggae: un factor a tenir en compta a l'hora de decidir si fèiem nit a Góriz o pujàvem i baixàvem el mateix dia. La segona opció va triomfar, i dissabte, després de matinar, caminar, escalar, menjar, patir, i sobretot suar, vam tornar al càmping a relaxar-nos a la piscineta i gaudir de la festeta reggae.

L'endemà no calia matinar tant, el temps just per recollir les tendes i fer camí cap a Laspuña a dinar, no sense abans fer un banyet al riu i gaudir amb l'aigua contracorrent. La tornada cap a Barcelona va estar putejada per l'avaria del climatitzador del cotxe, amb la qual cosa tots 5 vam suar més del previst.

Fotos de Góriz aquí.

Després d'aquell cap de setmana van arribar uns dies força oblidables, poca cosa a fer, desànims, i feina de mudances (encara!) a casa. Vaig aprofitar per veure algunes temporades de A 2 metros bajo tierra, una sèrie que ja fa temps que volia veure, però ja se sap, fins que un no s'hi posa seriosament... I la recomano moltíssim a tothom. Una sèrie sobre la vida, la mort, l'amor, les pors i totes aquelles emocions humanes que fan que sigui fàcil sentir-se identificat. Té 5 temporades d'uns 13 capítols (de 50 minuts) cada una. Jo estic a punt d'acabar la 4a i no m'ha decebut gens. Si voleu llegir un bon article a veure si us anima a enganxar-vos-hi, al blog d'Hernán Casciari n'hi ha un de bo, i sense spoilers.

Ara que tinc uns dies i temps, miraré d'escriure més, i recuperar temes pendents. De ja tinc deures per demà. L'estrena de Batman: The Dark Knight (em nego a acceptar El Caballero Oscuro!).

Vacancetes a bon preu

Aquesta setmana passada he estat a Eivissa, amb despeses pagades (la Di ha hagut d'anar allà a treballar uns dies, i li pagaven l'estada de l'acompanyant). És una sort poder viatjar de franc, o almenys pagar poc. En aquest últim cas, des de Zync m'arriben unes ofertes de Destinia sobre hotels barats a Benidorm (caram! quin gran destí!). Allà a Eivissa, per sort comptàvem amb un cotxe de lloguer que ens ha servit per anar amunt i avall sense preocupacions, això del lloguer de cotxes és la clau. Suposo que a Benidorm també deu fer falta un cotxe de lloguer per visitar els llocs més interessants. El buscador d'hotels de Destinia ofereix possibilitats de recerca per preus, categories i altres, ideal per trobar allò que busquem.

És una sort poder comptar amb un buscador d'hotels d'aquella zona o regió on volem anar. Sobretot perquè els podem ordenar per preu. Si l'any passat haguéssim tingut més calers, potser haguéssim tirat d'un buscador així en el nostre viatge interroad. Tot i que al final ens en vam poder sortir sobre la marxa amb una mica de wifis als albergs, i allò del boca orella i les xarxes d'hotels F1 i Ibis.

És possible que no tiri de Benidorm, però si prop. perquè al setembre Madonna farà un concert al circuit de Xest, i veient com està el panorama, l'hotel seria un factor important a tenir en compte.

En fi, el mateix anunci (el qual està currat pel tema de les habitacions amb vistes, molt original, i molt de pel·lícula a la vegada) ho descriu:


Per cert, aquest article és un post finançat per Zync.

Me'n vaig a Eivissa

Demà marxem amb la Di a Eivissa. Qüestió de feina (seva) amb despeses pagades. Ideal per desconnectar després de l'estrès dels examens...

Potser m'enduc el portàtil, però segurament estaré tan out que no escriuré al blog. Això sí, quan torni...fotos i videos de tot el que trobi interessant.

Bones 'vacances'!

Rock and roll baby!

Ja vaig comentar que divendres passat vaig acabar examens, i ara mateix estic de vacances. Bé, currant algun dia, però això de no haver de pensar en la uni...són autèntiques vacances. El cas és que per donar la benvinguda a les vacances, i premiar-me d'alguna manera per com m'ha anat el curs, m'he comprat el Guitar Hero: Aerosmith per la PS2. Vaig veure que el pack d'edició limitada amb dues guitarres es posava a la venda a finals del mes passat, i vaig convèncer a l'Amonra, el qual estrena blog sobre fotos i més, per comprar-nos-el a mitges.

Havia provat el primer Guitar Hero algun dia al Fnac quan va sortir, i també vaig provar el genial emulador per a pc/mac/linux Frets On Fire (amb la seva corresponent escena de fans, i centenars de cançons conegudes per baixar i tocar amb el teclat girat).

Aquest Guitar Hero: Aerosmith és similar a la resta de jocs. El funcionament és exactament el mateix, tocar les notes en el moment precís, fent sonar correctament la cançó, i fent punts. M'encanta la idea de la palanqueta per distorsionar notes llargues, i també el moviment vertical que s'ha de fer amb la guitarra per activar el multiplicador de punts. El joc, entre els seus nivells mostra alguns videos d'entrevistes amb els components d'Aerosmith, des dels seus inicis, fins als seu reconegut èxit internacional i l'entrada al Rock & Roll Hall Of Fame.

És una llàstima que faltin alguns temazos del grup com Crazy, Crying, o I Don't Want To Miss A Thing o Dude (Looks Like a Lady). Però està bé que no s'hagin oblidat de Dream On, Sweet Emotion, o Walk This Way (amb Run DMC).

La curva de dificultat del joc és molt correcta. Els primers temes són fàcils i de mica en mica es va complicant la cosa. És molt gratificant aconseguir fer bé alguns solos, i de pas flipar-se amb una mica de moviment guitarrero. La modalitat de dos jugadors és interessant, podem competir un contra l'altre amb igual o diferent nivell de dificultat, o cooperar tocant un la guitarra i l'altre el baix, o també competir en el mode guerra, on les cadenes de notes ben tocades ens donen atacs per putejar i fer perdre al contrincant.

Ara només falta anar agafant pràctica, i provar altres edicions de Guitar Hero. De moment, aquesta nit ja tindrem una bona ració de heavy amb el concert de Silent Scream. No hi pot faltar ningú!

Heroes pinta molt bé

Després de la fluixeta segona temporada de Heroes, la NBC i Tim Kring s'han posat les piles per oferir una nova temporada amb el bon nivell de qualitat que exigien els fans. Tot apunta que aquesta nova entrega serà molt més fosca, i es centrarà en els dolents (hi ha alguna traducció fidel de villano en català?).

La nova temporada s'estrenarà el proper 8 de setembre, però per anar fent boca, la NBC ha preparat uns webisodes (petits capítols via internet) que de ben segur que ja ens enganxaran altra cop a la sèrie.

Aquí en teniu la primera promo...això promet!

11 de Juliol, torna Silent Scream

Aquest blog sempre s'ha declarat fan número 1 de la banda Silent Scream, i és una gran notícia anunciar el seu retorn als escenaris.

El proper divendres 11 de juliol, Silent Scream oferirà un concert gratuït en motiu del 20è aniversari de l'agrupament escolta i guia La Formiga. El concert serà a l'Auditori Marc Grau, a Gavà a partir de les 21:00. Teniu info de com arribar-hi aquí.


Silent Scream es troba en ple procés de gravació del seu primer disc d'estudi, els temes del qual es presentaran en el concert, juntament amb algun tema de la seva primera maqueta, alguna versió, i algunes sorpresas. Jo no m'ho penso perdre.

Per saber les últimes novetats, no deixeu de visitar la pàgina web oficial, el myspace, el facebook i el recentment estrenat blog de Silent Scream.

Recentment, gràcies a l'assignatura de ràdio de la carrera, el meu company Joan i jo vam poder entrevistar els germans Xavi i Lluís Cano (guitarrista i bateria, respectivament), que expliquen alguns secrets de la banda, el seu pas per l'estudi, i els seus plans més immediats:

Ja era hora!

Això de combinar feina i estudis es converteix en un suplici quan s'ajunten èpoques d'examens i de màxima feina. Durant aquest darrer mes de juny he estat força embolicat. Reconec que sí que he tingut temps per escriure al blog, però estava cansat i amb l'espina aquella de "tinc un examen d'aquí uns dies, hauria d'estudiar", tot i que després em distregui fent altres coses menys estudiar.

El cas és que ja he acabat examens, no tinc res per setembre, però sí una (de moment, i espero que no siguin més) assignatura per repetir el curs que ve. Durant tot juny també he treballat bastant, bolos aqui, casaments allà, i horaris fotuts, com sempre. No em faré més el víctima, perquè ara mateix estic ben content. Amb examens acabats, la butxaca plena (almenys per unes setmanes) i amb l'estiu i el bon temps esperant-me amb els braços oberts.

Divendres passat vaig fer l'últim examen, i l'endemà tenia un petit bolo fent de disc-jòquei a una festeta provada d'aniversari, a una cala prop de Palamós. Tot hauria anat bé si no hagués estat per la policia, o millor dit, els veïns que van avisar a la policia. Un cop passada l'hora fins la qual teniem permís per 'fer soroll', es van presentar els municipals a fer apagar la gresca i la música. Just quan començava la festa i més m'estava divertint, estrenant en directe la meva última adquisició (de la qual en penso parlar més endavant) vam haver de plegar veles.

Amb tants dies sense escriure tinc pendents alguns temes a parlar...però alguns, en comptes d'explicar-los millor en veieu algunes fotos o videos...

Coldplay viu la vida

Avui es publica el nou àlbum (que ja fa dies que corre per internet) de Coldplay: Viva la vida or death and all his friends. El grup és avui a Barcelona per presentar el disc en un concert exclusiu gratuït amb invitació (que no he guanyat en cap sorteig dels que he participat) a l'Espacio Movistar.

És curiós però avui mateix m'he trobat amb un video on el cantant del grup Creaky Boards diu que el segon single de la banda de Chris Martin, Viva la vida s'assembla molt o massa a un tema seu. El tio ha fet un video i tot i l'ha penjat a youtube.



Jo crec que s'hi assemblen, de fet, estic segur que els Coldplay s'hi van inspirar, però no sé si se li'n pot dir plagi. Els temps (i algun jutge, si toca) ho dirà.

Independentment si és plagi o no, l'anunci que apareix al final del video, on s'anuncia la iTunes Store m'encanta. Espero que el videoclip oficial tingui una estètica similar (fa temps que Coldplay no es curra un bon videoclip).

Per si fos poc, a youtube també hi ha qui diu que el mateix tema, s'assembla sospitosament a J'en ai marre de l'Alizee (si, aquella franceseta que cantava Lolita), de fet, em penso que són els mateixos acords.



Què hi dieu? Qui s'ha inspirat en qui? Us cauen Coldplay als peus? A mi em sap una mica de greu que una de les poques bones cançons del seu nou disc sigui 'poc original' per dir-ho d'alguna manera. Diràn alguna cosa al concert d'avui?

Finals que arriben massa aviat

Fa un parell de setmanes vam quedar amb la colla per veure la Season Finale de Lost. El final de la quarta temporada prometia, i tal com vam fer amb el final de la tercera, vam quedar a casa per veure-ho en projector i crispetes.

-Si no has vist la quarta temporada...et recomano que en comptes de seguir llegint comencis a veure-la ara mateix-

La quarta temporada de Lost va tenir un punt important per al desenvolupament de les seves trames: Només tindria 16 capítols (això estava plantejat així inicialment, després, degut a la vaga de guionistes es va retallar a 12, però finalment van ser 14 capítols). La narrativa audiovisual en aquesta temporada ha variat força de les anteriors: No només hi ha flashback, ara també hi ha flashforwards, i no dedicats a un sol personatge. Els flashbacks del 4x02, on es presentaven els 4 nouvinguts va sorprendre a tothom. I en els últims 2 capítols, el flashforward era compartit entre els Oceanic 6. El més sorprenent és que els guionistes han encaminat la trama cap a un "perquè" i no el "què" que buscàvem inicialment: "Perquè" han de tornar els Oceanic 6 a l'illa? Quines coses tan terribles han passat? Fins ara, buscàvem: "Què" és aquesta illa? "Què" és Dharma?" i moltes coses més referents a l'illa (el peu d'estàtua de 4 dits, que ja no ens l'han ensenyat més, què li van fer a Walt, què volen dir realment els números...).

En aquesta temporada s'han centrat en la lluita per l'illa i els Oceanic 6: Els mercenaris de Widmore contra Ben i els 'others' ha estat el toc d'acció. No hi hagut lloc per a capítols de farciment, gairebé tots els capítols feien avançar la trama de l'illa. Ens van presentar uns personatges interessant que no han explotat gaire (espero que ho facin en properes temporades). I el capítol final ens va revelar una cosa que més o menys ja ens ensumàvem, però que tampoc es revel·la el que volem saber de l'illa.

S'han escrit milers de teories sobre Lost, però la que més quadra és la Time Loop Theory. Mireu-vos-la i en parlem.

No tindrem Lost fins al gener/febrer de l'any que ve. Això queda molt lluny! Després d'aquesta curta i intensa temporada...els fans estem desesperats!

Algunes dades personales sobre aquesta 4a temporada:

Millor capítol: The Constant: Tot i no fer avançar la trama de l'illa, els viatges temporals de Desmond, la connexió amb Faraday, i la història d'amor amb la Penelope fan que aquest capítol sigui el meu preferit d'aquesta 4a temporada.

Millor personatge: Locke, des de sempre ha estat el meu preferit, però en aquesta temporada ha patinat una mica, segueix sent el rei, però ha perdut l'encant que tenia. Juliet, tot i no tenir gaire pes en aquesta temporada segueix sent la millor dona de Lost, espero que tingui més pes en la propera temporada.

Millor cliffhanger: N'hi ha en tots els capítols, però sempre hi ha aquell que ens sorpren a tots i ens deixa estabornits: Descarto la revelació de que Locke és el mort del taút al capítol final per destacar el gran moment en el vaixell on un Kevin Johnson a l'ombra es mostra davant Sayid i Desmond com... Michael!
Gran moment també en el capítol dedicat a Sayid, on al final, veiem que col·labora amb Ben, revelant-nos que aquest també és fora de l'illa. Per acabar, en el 4x09 el gran moment on Ben visita a Charles Widmore i li declara la guerra. Genial!

Millor flashback: El gran capítol de Locke, on veiem des del seu naixement, on ja intervé un 'jove'? Richard Alpert fins a Abaddon empenyant la cadira de rodes...

Millor flashforward: Sense cap mena de dubte, els 4x12 i 4x3-14. Els Oceanic 6 sortint de l'avió, donant la roda de premsa, i sobretot a l'enterrament del pare d'en Jack, en el qual la mare de la Claire li revela a Jack que era sa germana.

Quins han estat els vostres millors d'aquesta temporada?

Telefonica, Apple, i la tonyina

Amb la febre iPhone 3G, els redactors de notes de premsa de Telefonica deurien estar pensant "quanta tonyina que ens ve a sobre". Perquè de ben segur que l'iPhone farà que hi hagi molta gent que es passi a Movistar, noves altes, canvis de contracte i tarifes...

Fins i tot, a la nota de premsa (descarregable des de la web oficial) on anuncien que portaran l'iPhone a Espanya el proper 11 de juliol, se'ls ha escapat això:


Ho haveu vist? ATUNES! La tienda online atunes! Segur que tal com està l'economia, la benzina i els aliments...Apple es dedicarà a vendre productes alimentaris, no seria la primera vegada!

Si això és una pífia...no serà poca la gent que la vegi. Que la rectifiquin abans no sigui massa tard! Si es tracta d'un error fet expressament...olé pel redactor! Cal tenir sentit de l'humor inclús en operacions que mouen milions d'euros!

La nova imatge de la ràdio i tv pública

Fa uns dies, es va presentar a Televisió Espanyola el que serà la nova imatge corporativa de RTVE a partir del proper setembre. A mi em xoca una mica que una corporació sovint tan carca faci un disseny tan modern i fresc. Serà que realment l'entitat pública està canviant i s'adapta als nous temps? Hi tindrà alguna cosa a veure Muchachada Nui?

A mi personalment m'agrada: el rotllo minúscules, colors vius...estètica web 2.0 total. Ara només falta que l'ànima de rtve sigui igual que la imatge corporativa.

L'iPhone que tothom esperava

L'avorrida keynote d'avui de Steve Jobs a la WWDC 2008 ha sabut donar el cop d'efecte just al final, havent-nos d'empassar totes les poc interessants novetats de software, SDK, etc.

El nou iPhone 3G compta amb connexió 3G, GPS! millores de software i alguns petits canvis en la carcassa i un preu d'escàndol: 199$ (preus d'Apple: 199€) en la versió de 8 GB!


No s'ha dit res de la càmera de fotos integrada, així que no crec que n'hagin augmentat els megapíxels.

De totes maneres un iPhone 3G de 8 Gb per 199€ està mooolt bé. Jo ja espero que arribi el dia 11 de juliol, data de llançament mundial. Ara li toca moure fitxa a Telefonica i currar-s'ho amb un bon preu i pla de tarifes. Tot i que sempre el podrem adquirir directament d'EEUU i desbloquejar-lo...

Estic pensant com deuen estar ara els responsables de Nokia, Sony Ericsson, Rim i altres fabricants de mòbils...

Bon Jovi VS Triumph

Diumenge Bon Jovi van fer el seu únic concert a Espanya. L'Estadi Olímpic es va omplir amb més de 50.000 espectadors. Jo no hi vaig ser (altres despeses tinc...) però m'hagués encantat veure un reportatge com el del gos Triumph.

Pesatboy Slim

Una vegada més, gràcies a ritmes.cat, vaig guanyar una entrada per anar a veure a Fatboy Slim a l'Espacio Movistar. No és que sigui un fan del DJ, però em venia molt de gust anar de concert, i si és de ballaruca, millor. Ara que he acabat classes i vaig més relaxat (tot i que d'aquí res tinc els examens) no podia deixar escapar l'oportunitat de veure'l. I a l'Espacio Movistar, que mola molt.

Amb el temps just vam arribar al recinte, hi havia cua, molta més que quan vam anar a veure a The Chemical Brothers, però clar, aquell dia hi vam anar amb temps. A l'entrar, cua a les barres, i la pista força plena, ens vam situar bastant endavant. Quan va acabar el DJ teloner, el públic ja cridava. L'arribada de Fatboy Slim va ser triomfal. Amb l'inici de Praise You va engegar els primers beats de la sessió. Tothom motivadíssim, i el divo Slim aplaudint(-se). Ja se sap el què es va a veure a un concert de Fatboy Slim: música (més o menys coneguda), espectacle de llum i color i vídeo, i un DJ que és tot un showman. El problema és que en aquesta sessió va pecar més de showman que de DJ, i els temes que va seleccionar no eren pas massa bons. Sí que van sonar imprescindibles com Star 69, Right Here Right Now, i va deixar anar alguns samplers xulus com Fatboy Slim is Fuckin in Heaven. Però en comptes d'apartar-se dels plats i passejar-se per l'escenari mentre la gent l'aclama, podria haver-se entretingut més a punxar temes interessants.

Fatboy Slim @ Espacio Movistar - Barcelona from sunxez on Vimeo.

Quan estavem cansats de tanta tralla sense sentit (i pocs 'subidons') vam anar a buscar alguna cosa per beure, cerveseta ben freda era la clau, i quedar-se lluny de la multitud també. Vam gaudir més el concert cap al final, quan va punxar algun clàssic com Love Is In The Air i teníem més espai per ballar. Finalment la cosa va acabar com molt de cop. Ni bisos, ni sortir a rebre aplaudiments, un comiat ràpid i fora.


Fatboy Slim - Right Here Right Now from sunxez on Vimeo.



No és que m'ho passés malament, la festa va estar prou bé. Però si hagués hagut de pagar, me n'hauria penedit.

Facebook ja parla català!

Només han passat 5 mesos des que Facebook va començar a estar disponible en castellà. Gràcies la gran quantitat d'usuaris catalans, i grups com 'Volem Facebook en català', ara la traducció està feta i ja podem utilitzar la xarxa social en la nostra llengua. Espero que aquest pas endavant serveixi perquè s'hi afegeixi molta més gent catalana, tot i que actualment, no som pocs!

Fringe, la nova sèrie de J.J.Abrams

El creador de Lost (i Alias) i la resta de l'equip creatiu de Mission Impossible III i Star Trek (Roberto Orci i Alex Kurtzman) tenen preparada una nova sèrie de cara a la temporada que ve, la temporada normal, la que comença al setembre-octubre (i no la putada que ens fan amb Lost o amb Battlestar Galactica que tornaran al febrer de l'any que ve).


Fringe és el nom d'aquest nou projecte que presenta una agent de l'FBI que es fica en uns misteriosos casos amb difícil explicació científica. Es diu que la sèrie barreja ciència-ficció i mitologia (com ens té acostumats J.J.Abrams), i serà una mena de barreja entre X-Files i The Twilight Zone. Tot i que veient el tràiler, això de que primer aparegui un avió fa pensar en Lost...

Mireu-vos el tràiler, en parlem, i el 26 d'agost a veure el pilot!

Jo no vull un iPod, el que jo vull és fer les paus!

L'iPod, aquest desitjat gadget d'Apple que tanta gent té, i més gent vol, ha baixat unes posicions en el meu rànkig de desitjos (materials, s'entén). El motiu s'anomena Pacemaker i és ni més ni menys que un reproductor d'mp3 (i d'altres formats, clar) amb funcions de mescla, és a dir, permet reproduir dues cançons a la vegada, ajustar-ne el pitch, el tempo, fer loops, afegir-hi efectes i tot el que se li pot demanar a un equip de dj. Amb unes dimensions superiors a un iPod, el Pacemaker té una capacitat de 120 gb, gens malament comptant que és només per a música (recordeu que és un equip de dj portàtil: qui vol vídeo o podcasts quan pots mesclar a qualsevol lloc?).

Ja fa temps que Pacemaker s'anunciava per internet, però amb alguns retards no s'ha comercialitzat fins el passat mes de març. No obstant, la forta promoció va fer que des del principi hi hagués molta demanda, i la gent de Tonium (l'empresa sueca que fabrica el Pacemaker) ha sabut acollir els seus clients creant una comunitat online d'usuaris (dj's) on tothom penja les seves mescles fetes amb el Pacemaker, escolteu-ne algunes i flipareu amb el que pot fer l'aparell!

Una de les coses que més em crida l'atenció (a banda de totes les eines per mesclar) és que les 'sessions' es guarden, per després poder-les passar a l'ordinador, pujar-les a internet, conservant el tracklist original (si reproduiu algunes de les mescles de la web, veureu com en el tracklist queda marcat el tema que està sonant), i després es pot editar amb l'aplicació descarregable tant per Mac OS X com per PC. Teniu més info i un llistat complet de les característiques aquí.

És interessant també els videos a mode de tutorial que el propi equip del Pacemaker penja a youtube. Veureu les possibilitats que té.

De moment el preu és força elevat: 520 €, cosa que fa tirar-me enrera. Qui sap si amb el temps, potser treuen noves versions i ajusten el preu (i si no, doncs a estalviar!).

Lost, s'acaba la quarta...

Al final resultarà que la vaga de guionistes ha acabat afavorint la qualitat de les sèries. Ho dic més que res perquè el fet que Lost hagi vist escurçada la temporada de 16 a 13/14 capítols (tampoc són tants) ha fet que els guionistes se centrin en la trama principal i vagin de cara a barraca, és a dir, s'han acabat els capítols de farciment, fora la palla, el que ens interessa és l'illa (tot i que he de reconèixer que la trama dels viatges temporals d'en Desmond m'encanta i el capítol The Constant ha estat un dels meus preferits d'aquesta quarta temporada.).

Aquesta setmana no hi ha capítol, però divendres que ve (dijous s'emet "allà") podrem veure el 4x12 amb algunes escenes eliminades, i la season finale (m'encanta com ho pronuncien en les promos) de dues hores.

Amb aquesta cara, en Jack ja té un motiu per tornar a l'illa...

Està clar que els Oceanic 6 tenen un pes important (i crec que encara en tindran més a la propera temporada) i segurament seran la clau per acabar de rematar la relació entre Linus i Widmore. De l'últim capítol, que com tots els previs a final de temporada, no passa gran cosa i ho deixa tot preparat per esclatar (jaj! mai millor dit!), però torna un dels personatges misteriosos: Richard Alpert, aquest tio té moltes coses a explicar, i espero que com a mínim a la season finale deixi anar alguna perla...

De futurs concerts

Avui m'he llevat (millor dit, m'ha despertat la curiosa aplicació Aurora amb una cançó de la meva biblioteca d'iTunes) i he vist a El Periódico una molt bona notícia: Madonna a Barcelona el 18 de setembre. Precisament ahir miràvem preus d'entrades, vols, busos, trens i albergs a llocs com Cardiff o Niça, perquè si la diva no confirma data a Espanya, la muntanya haurà d'anar a Madonna. No m'acabo de creure això d'El Periódico, ja que el dia abans, los40.com publicava que només hi hauria una única data espanyola i que seria a Alacant. En què quedem? Jo de moment esperaré a veure si es confirma una data espanyola i tenir-ne les entrades, sino, si que tocarà fer unes visites a atrapalo.com (per dir-ne alguna).

El que sí que està confirmat és el concert gratuït de Coldplay el 17 de juny a l'Espacio Movistar. Des de la seva web oficial donaràn els detalls de com aconseguir les entrades (crec que faràn una cosa similar a com quan van posar el primer single Violet Hill disponible per descarregar, és a dir, premiaran la fidelitat dels internautes).

Per cert, curiós videoclip de Violet Hill alternatiu a l'original. Aquest segueix sent oficial, i de ben segur que se'n parlarà...

Em falta temps!

No he abandonat el blog (encara). Però em penso que aquesta és l'actualització que més he trigat a fer. La darrera va ser ja fa un parell de setmanes, per Sant Jordi. Des de llavors no és que hagi estat fora ni molt ocupat, però no he trobat el moment de posar-me davant l'ordinador i escriure tranquil com m'agrada fer:

Heus ací un petit resum del que ha passat aquestes dies, que espero poder ampliar en articles posteriors (almenys els temes més interessants)

- Durant la setmana de Sant Jordi vaig estar treballant en la il·luminació d'una sessió fotogràfica per fer el proper catàleg de moda de Caramelo.

- Vaig anar al teatre (cosa poc habitual en mi) aprofitant uns descomptes de Telentrada. Vaig veure Germanes i Soterrani. Obres molt diferents entre si, però que em van agradar totes dues. Ja en parlaré més endavant, però d'entrada ja us les recomano totes dues (Germanes per riure i distreure's, tot i que en el fons és un dramón. I Soterrani sobretot pel text, que és d'aquells que deixa coses a l'aire on l'espectador ha d'interpretar el que vulgui).

- Com es nota que ja fa bon temps, he estat fora els 2 darrers caps de setmana. Primer a Girona, cel·lebrant l'aniversari de ma germana i alguna cosa més... I aquest passat cap de setmana a Masarbonès en companyia d'en Joan, que un curt seu havia estat seleccionat pel Fic-Cat, un festival de curts que promet. L'any que ve repetirem. Com a curiositat, vam gaudir d'un concert d'en Gerard Quintana que era l'actuació que tancava el festival. Per cert, el nou iPod d'en Joan 'allthewayfromtheusa' m'ha fet venir ganes de nou de comprar-me'n un...de moment el factor economia domèstica farà que m'esperi uns mesos més.

- Em va morir el disc dur del meu iBook. Ja té 3 anys i uns mesos, i no negaré que li he fotut bastanta canya. Tement el pitjor (època d'examens i treballs, sense ordinador) vaig espabilar-me i vaig comprar un disc dur nou(i una mica de ram, de passada). Gràcies als precisos i detallats manuals d'iFixit, vaig poder obrir les entranyes del portàtil per canviar el difunt de 60gb per un nou Samsung de 120gb. Instal·lant de nou el sistema operatiu (i recordant els útlims dies de llargues arranquades i penjades del sistema) és com si tingués un ordinador nou.

- Tinc un munt de fotos per penjar a Flickr, i uns quants articles pendents (entre ells el concert de Pastora al Palau de la Música -fotos aquí-). Espero tenir internet a casa (no la wifi-caca del veí) ben aviat i tornar amb el ritme de sempre d'actualitzacions.

- D'actualitat musical: Madonna està en plena promoció del seu nou disc Hard Candy. Ja ha fet un parell de concerts promocionals i ja es van sabent dates de la gira que ja té títol: Sticky & Sweet Tour. Estiguem al tanto per saber quan es posen a la venda les entrades per Madrid (tot els rumors indiquen que passarà per la capital espanyola i no per la catalana).

Feliç Sant Jordi

Avui és un dia bonic. Sant Jordi és el dia de la rosa, el llibre i els enamorats a Catalunya. És maco veure com els carrers s'omplen de paradetesamb roses i llibres, el bon temps acompanya i ve de gust passejar amb la parella.

Jo encara no he regalat la rosa a la meva estimada, i no crec que rebi llibre, encara pendents d'acabar els dos anteriors... farem cultura d'una altra manera. Aquesta nit al teatre, a veure Germanes, aprofitant els descomptes de la Setmana Sant Jordi a Telentrada.

El Liceu dels Antònia Font

Ja fa unes setmanes, la gent de ritmes.cat em van sorprendre amb un correu electrònic en el qual deien que havia guanyat una entrada per anar a veure als Antònia Font al Liceu. Em va fer molta il·lusió al principi, però després, al veure que es tractava d'una entrada individual em va saber greu no poder anar-hi amb la Di, i finalment hi vaig anar sol. Sol al Liceu!

El disc que presenten en l'actual gira és Coser y Cantar, un doble CD que no és un recopilatori, però sí que agafa els seus grans èxits i els versiona acompanyats d'una orquestra, donant un resultat espectacular (sempre m'han agradat les barreges de música pop, o rock o el que sigui amb tocs orquestrals).

Diumenge 30 a la tarda, hi havia cua per entrar al Liceu de Barcelona. Jo mai hi havia anat, i no sabia si s'hi havia d'anar mudat o què, però pensant en el tipus de públic que pot ajuntar Antònia Font, vaig anar amb roba normal, i bambes. Mentre esperava per entrar vaig quedar-me tranquil veient que la gent anava vestida d'allò més normal, i llavors va arribar la sorpresa: "3er pis" em va dir un dels acomodadors. Sí que té pisos! Vaig pensar, i allà on em vaig quedar jo encara hi havia escales que anaven més amunt. Al sortir al 'balcó' vaig flipar. Sabia que el Liceu era un lloc especial, però és d'aquelles coses que fins que no hi ets no te n'acabes de fer una idea (així que per molt que us descrigui, crec que hi heu d'anar alguna vegada a la vida, i si ja hi heu anat, enhorabona!).

Mentre esperava a l'inici del concert observava la grandària del teatre, i buscava elements d'escenografia, pensant que un grup tan indie o pop (jaj les etiquetes són la peste!) es curraria una bona il·luminació. Per sorpresa meva, el concert no entrava pels ulls, però no calia perquè la música sonava molt i molt bé (però una mica més de tema visual, crec que no haués molestat a ningú i haugés donat una mica de vidilla a l'espectacle).

Els Antònia Font van començar a tocar acompanyats de l'Orquestra ("nosequè") Cuatro Quesos, i si no recordo malament, van seguir bastant fidelment l'ordre de les cançons de l'àlbum. A destacar especialment els temes que van animar al públic a aplaudir i aixecar-se de les butques (quines butaques les del Liceu, amb recolzapeus i tot!): Alegria, Alpinistes Samurais, i l'esperat Wa Yeah! El més interessant van ser els bisos (que no crec que estiguéssin gaire previstos) on van repetir temes i van regalar al públic un espectacular Astronauta Rimador que va deixar-nos estabornits a tots.

No porten tants watts com els U2, ni falta que els fa!

A destacar com guanyen en directe tots els temes però sobretot Batiscafo Katiuskas, Bamboo o Vos estim a tots igual. Molt agraïts i semblant que no s'hoacabàven de creure, els grup i l'orquestra es va acomiadar amb un públic que corejava/taral·lejava les notes de Wa Yeah! I l'acústica del Liceu seguia sent espectacular, pell de gallina.

Una mica de caramel dur

Per fi, com en anteriors discos, una setmana abans de la seva publicació, ja s'ha filtrat el nou àlbum de la gran M. Com ja és habitual, els engranatges d'internet i algun executiu de la Warner una mica malparit han permès que el gran públic gaudeixi de l'esperat nou disc d'estudi de la diva de Detroit.

Jo el vaig baixar ahir a la nit d'aquí. L'arxiu en zip no conté tots els temes del disc, en deuen faltar uns 4 si no recordo malament: Dance 2night, Devil wouldn't recognize you, Spanish Lesson i Voices. No us queixeu que amb la gran She's Not Me la cosa queda molt compensada. De moment baixeu-lo, i jo faré una petita revisió tema per tema... De moment la primera impressió és positiva totalment, i no és tant timbaland com pensava, més aviat és so Neptunes (Pharrel Williams).

Ara que ja tinc el disc...només falta esperar la gira!!

Googolopoly, el joc de Monopoly de Google (i més)

Des de Bitelia llegeixo que ha aparegut una versió de Monopoly dedicat al món de les empreses d'internet: el Googolopoly. En aquesta versió els carrers esdevenen empreses, les cases programadors i els hotels servidors. Els calers s'anomenen Google Shares.

Podeu baixar-vos el pdf (que inclou el tauler, les tarjes, els diners...tot) des d'aquí.

És ideal per conèixer una mica més el món de les empreses d'internet. Tot i que trobo que al tauler podrien haver utilitzat els logotips de cada empresa, i no lletres normals.

Arriben a Espanya els ultraportàtils low cost

El proper 15 d'abril el fabricant Airis posarà a la venda la sèrie de portàtils Kira. El precedent d'aquesta moda en portàtils és el model EEE Pc d'Asus: Un model que ronda els 900 grams de pes, té una pantalla de 7 polzades i una memòria més pròpia de telèfon mòbil o reproductor mp3 que no pas d'ordinador.

Aquesta nova sèrie anomenada Kira comptarà amb ordinadors amb processador VIA, 512 MB de ram, tarja de xarxa, wifi, webcam i la memòria interna variarà depenent del model, podent escollir entre memòiria flash nand de 2 o 4 GB o bé disc dur d'1,8 polzades i 40 GB. L'avantatge d'aquests ultraportàtils és el preu, que no arriba als 300 euros. L'estalvi en la despesa en la maquinària ve donada per la situació actual, en la qual es tendeix a cada vegada utilitzar més els serveis a internet com processadors de textos online, etc. En un món on a la xarxa podem trobar-hi tota mena de software, cada vegada es necessita menys capacitat d'emmagatzemantge en disc.

Un altre dels avantatges és que l'usuari pot escollir el sistema operatiu entre una distribució de Linux (Mandriva) amb totes les eines habituals preinstalades i el ja conegut de Microsoft, Windows XP. Asus ha sabut aprofitar que al mercat espanyol encara no hi ha cap model en circulació i els experts auguren un bon futur per a aquesta nova línia de productes de l'empresa.

El primer model en aparèixer serà el Kira 100 de color negre, amb un preu ridícul si es contracta juntament amb el Duo a 3 Mb de Telefónica: 99 euros. La resta de models i colors arribaran al maig. Airis ja està treballant amb nous models amb 3G inclòs, pantalles més grans i processadors Intel.

Flickr ja té video!

Sí amics, finalment el popular servei d'allotjament i galeria de fotos online ha ampliat horitzons d'imatges estàtiques ha passat a permetre allotjar i visualitzar imatges en moviment, o sigui, videos.

Ja feia temps que corria el rumor, i ara, anunciat al propi blog de Flickr, ja és una realitat (de moment només poden pujar video els usuaris amb compte pro, els que tene compte gratuït només poden veure videos, no pujar-ne). No es tracta d'allotjar videos de llarga durada com podrien fer Google Video o Vimeo. La duració està limitada a 90 segons i el tamany a 150 mb. Sí, sembla ben poc, però l'excusa o el motiu que exposen a Flickr és simple: La idea és comptar amb fotos extenses, si la gent puja a Flickr petites imatges de la seva vida, ara podrà pujar-hi petits fragments. Més info aquí.


Jo de moment estic intentant pujar un petit video del concert d'Antònia Font al Liceu (del qual tinc pendent pujar-ne unes quantes fotos i videos, i per descomptat parlar-ne en aquest blog) però sembla que no hi ha manera (deu ser la poca senyal de la WiFi que agafo del veí...)

Estrena videoclip 4 Minutes!

Fa unes hores que ja corre el videoclip del nou single de Madonna: 4 minutes. Un duet amb Justin Timberlake i la col·laboració (i producció) de Timbaland. El tema, que ja sona a les ràdios del nostre país i ja arribat al número 1 de llistes (entre elles el single més venut a iTunes Store d'Espanya -parlant de la iTS: el disc ja va en 6è lloc en els discos més venuts, i això que encara no ha sortit a la venda, només és una comanda anticipada-).

No us explicaré el videoclip, és millor que el veieu, i després comentem (afanyeu-vos a veure'l perquè la Warner estan fent treure tots els videos que es van penjant a YouTube):



-M'agrada que Madonna no surti al principi, sempre va de reina, però està bé que cedeixi protagonisme als col·laboradors del disc (en això el Timbaland hi està més que acostumat...)
-M'agrada l'efecte aquest de l'ona polièdrica que es va mengant l'escenari.
-M'agrada la complicitat que sembla que hi ha entre M i Justin.
-La introducció, amb Timbo i ensenyant als protagonistes de la cançó mola.
-El look de M la fa semblar jove, sobretot quan es posen a saltar pels cotxes.
-Interessant el lluïment de tots sobre la cinta transportadora del súper al més pur estil Nobody Knows Me del Re-Invention Tour.
-És una llàstima que no s'hagin aprofitat més els 2 ballarins japonesos, són uns cracks!
-Per fi Madonna fa un vídeo més currat, els últims vídeos (sobretot els del Confessions) no tenien gaire suc.
-El video acaba molt de sobte, tindrà una continuació.

Els directors del videoclip Jonas & François són també els responsables del D.A.N.C.E. de Justice. Si ja tenien certa popularitat, treballar amb Madonna crec ja els acabarà d'obrir totes les portes.

El vídeo s'estrena teòricament avui (dia 4) a les 4:44 (no sé d'on, suposo de d'EUA) a tick-tock.tv

Us agrada el video? Opineu el contrari que jo? Heu vist detalls que val la pena comentar? Què en penseu del 4 Minutes? Espero els vostres comentaris!

Pastora - Circuitos de Lujo

Feia molts dies que volia parlar del nou disc de Pastora. Però entre que tinc poc temps, paro poc per casa i gairebé no puc disposar d'internet...la cosa ha trigat.

Després dels 2 primers discos amb Dolo Beltrán, esperava amb moltes ganes nou material dels Pastora. La seva música a cavall entre el pop i l'electrònica, i les seves lletres tan fresques, amb temes del dia a dia fan que mai m'hagi interessat tant per un grup nacional.

Després d'haver escoltat el single de Grandes Despedidas i vist el vídeo (res de l'altre món) era hora d'escoltar el disc sencer. Circuitos de Lujo l'he escoltat unes quantes vegades, i crec que s'ha guanyat el primer lloc dels discos de Pastora. Sense deixar de banda del tot els sons electrònics (que hi són presents en bona part i molt ben trobats) i donant un so més pop a la seva música, Pastora s'en va una mica d'aquelles lletres tant directes, ara juga amb algunes metàfores i amaga missatges en les seves aparentment estrofes buides.

1. Paseo Encendido: Una bona primera pista, ideal per escalfar motors. Deixa veure una mica per on va el disc, però guardant el millor per més endavant.

2. Grandes Despedidas: Acostumo a criticar bastant els primers singles. En aquest cas no és perquè no trobi que reculli força l'essència del disc, sino perquè trobo que és massa semblant a música d'altres grups, com buscant un lloc als 40principales. En fi, no és un mal tema, bona lletra i bona música.

3. 1000 kilómetros: Un tema que d'entrada sembla avorrit, lent, però que millora a mesura que va entrant el ritme i sobretot quan arriba la tornada. A mi, que m'agraden més aviat les cançons mogudes de Pastora, trobo que queda prou bé, sobretot amb el final que sense fer un silenci enllaça amb la següent pista.

4. Domingo de resaca: Tornem als Pastora d'abans, música tranquila però amb cert ritme optimista, i lletra d'aquella que és fàcil identificar-se. És un gran tema, i encara no hem arribat als millors del disc.

5. Cósmica: L'entrada electrònica fosca i la melodia del piano van fer que em fixés amb aquest tema des de la primera vegada que els vaig escoltar. Parlant d'una persona amb certa particularitat (com la Mirona del 1er disc) el ritme ballable no para en cap moment un cop arrenca. Un tema que m'agrada molt, possiblement acabi sent single gràcies a la lletra fàcil de recordar i el ritme ballable.

6. Cuanta Vida: Gran tema, que Pastora van llençar com a single molt abans de publicar el disc. Així que no es considera el primer single de Circuitos de Lujo. Vaig trobar molt encertada la idea de llençar singles (tan bons com aquest) tenint en compte l'actual panorama de la indústria discogràfica. És més fàcil que la gent es compri un sol tema en botigues online que un disc sencer. La inclusió de Cuanta Vida al disc estava cantada, un gran tema com aquest no podia deixar de formar-ne part. Tant la part instrumental com la vocal demostren ja un gran domini i molta cura en la producció. Genial l'ending, entre gemecs de la Dolo i la desaparició gradual dels instruments.

7. Me tienes contenta: Un tema tranquil per descansar reposar després de l'anterior. Agradable, amb cert ritme i una lletra que es queixa d'allò típic dels homes de que "no ho tenim clar".

8. Bolera falaz: Amb més ritme que l'anterior, però sense arribar a ser ballable la Dolo raja bastant. És la continuació ideal per la pista anterior. No sabia que era una versió (bastant fidel) de Bolero Falaz dels Aterciopelados.

9. Cosas malas: Una introducció de teclats deixa entrar un ritme i veu molt marcats. Lletra agradable però li falta alguna cosa. Encara no hem arribat a la millor part del disc.

10. Cuerpo transparente: Un d'aquells temes que des del principi ja promet. Deixa entreveure que el contingut és gran. La lletra em recorda el tema de Y que pasa si soy del montón de l'anterior disc. Amb una gran producció les estrofes porten a grans subidóns i el fan un tema d'aquells que venen de gust posar a tot volum i cantar.

11. Parece que viene: Un tema que comença molt suau. La dolça veu ens fa visualitzar imatges fins que arriba la part orquestral, que de una forma gairebé èpica ens inunda amb una profunda lletra. Destacable el no magistral però sí molt emocionant solo de guitarra que augmenta encara més la intensitat de la cançó.

12. Decibelios: El que sembla pel títol i la lletra un tema discotequer i mogut resulta ser un desig a càmara lenta d'una festa on es troben els dos cossos enmig de la multitud. Genial la part orquestral on entra una veu masculina que es barreja fa acabar un dels millors temes del disc.

13. Circuitos de Lujo: Aquest tema em fa pensar en el videoclip de All is full of Love de Björk, (de fet segur que és un homenatge) i no més per la lletra, la música lenta i la melodia són ideals pel tema de robots (o màquina en aquest cas). Estaria bé que fos single amb vídeo currat a l'estil Bjork. Un altre dels millors temes del disc, i no m'hagués importat una mica d'abús de vocoder

14. Extrarradio: Per tancar el disc em sembla un tema fluixet, però té una molt bona lletra.


En general em sembla un molt bon disc, es deixa el millor del primer que eren aquelles lletres més atrevides, però millora en la producció musical (tot i que també abandoni l'atreviment per un tecno com al tema Runner) i sobretot en la veu de la Dolo.

Espero una bona posta en escena pel proper concert el dia 16 al Palau de la Música Catalana i confio que s'atreveixin amb un bon directe de temes com Transparente, Decibelios, Parece que viene, Cosmica i per descomptat Circuitos de Lujo (de la qual ja m'he imaginat una ideal posta en escena i il·luminació a base de leds i làser...).