Nihon: cròniques del viatge a Japó (part I)

Havent matinat, ens vam plantar a El Prat on l'incompetent de Finnair ens assegurava que les motxilles que en Biel i en Xavi havien deixat a la cinta transportadora anirien cap a Nagoya també. Durant el vol ens en vam oblidar, i vam gaudir de l'arros amb pollastre al curri que ens van donar per...esmorzar? dinar? Arribada a Helsinki ben puntual. Fora l'aeroport plovia, i l'espera pel vol de Nagoya es va fer llarga, sobretot per la gana que teníem. Ens vam plantejar d'agafar trossos de pizza que sobraven als plats de la gent que havia marxat del restaurant, però en Juan ens va regalar unes gambetes de la seva pizzaca de mil euros. Davant la porta per embarcar ja es respirava un ambient diferent. Molts japonesos i japoneses ens miraven com dient "vosaltres heu de venir al nostre país?"... ja s'ho faran!

L'avió era un pedazo d'airbus on hi havia unes pantalles tàctils individuals a cada seient. Però fins ben enlairats no vam poder veure els continguts: pel·lícules (en molts idiomes i subtitols), capítols de sèries de tv, música, videojocs, documentals...en fi, una passada per passar les més de 8 hores de vol. Dormir en aquests vols no em resulta fàcil, així que entre pelis i sèries, amb en Juan vam fer una excursioneta fins la Business class, on no hi havia ningú, i per tant, era cantat que havíem de catar aquells comodíssims seients per dormir una estoneta. Al cap de poc, una hostessa japonesa va passar i es va quedar flipant al veure'ns allà. La nostra explicació intentant colar que no sabiem de què anava, i que ens voliem relaxar perquè feia molt de soroll, no li va servir i ens va fer tornar al nostre lloc.

L'arribada a Nagoya és d'allò més agraida. Havent dormit ben poc a l'avió, arribem de bon matí a un aeroport on per sort hem de fer poca cua perquè ens revisin el passaport, ens agafin les empremptes dactilars, i ens facin una foto. L'espera es va fer amena tot contemplant una funcionària joveneta que feia guàrdia davant d'una porta, i s'estava adormint dreta per moments. Per combatre la son s'anava mossegant al braç, i movent una mica les cames...però que professional!!

Sorpresa desagradable al passar tots els controls: Les motxilles d'en Biel i d'en Xavi no han arribat! Per sort, l'amable Minagawa-san (a.k.a. pluma man) ofereix fer la paperassa i possibles solucions.

Sortint de l'aeroport i anant a buscar el tren cap a l'estació central de tren de Nagoya vam conèixer un home, ja gran, que parlava espanyol. Li agradava la llengua espanyola perquè sonava "romántica", "fuerte", "rrrr, rrrr". Sort d'ell, que ens va ajudar a comprar el bitllet i ens va indicar la via correcta. En el fons tampoc era tan complicat, preguntant als japonesos es pot arribar a trobar tot. No ens entenem en res, però la seva paciència i cordialitat els fa insistir fins que trobem el lloc.

A l'estació central de Nagoya localitzem l'oficina de la JR (Japan Railway, la principal empresa ferroviària d'allà) on bescanviem el cupó pel JR Pass, que ens permetrà agafar tots els trens que volguem durant 21 dies. Ja podem anar a buscar el Shinkansen (tren bala) cap a Kobe!

Voldemort es posa les piles

Ahir vaig anar a l'estrena de Harry Potter y la Orden del Fénix. La cinquena pel·lícula de la saga, que des de la tercera entrega m'està agradant força. He de dir que el millor de la saga Potter és veure l'evolució 'fosca' que pateix cada pel·lícula. Si a la primera, en Harry era un mocós que ara s'està fent gran i tot just comença a entrar al món adult, trobo que està molt acertat que les pelis avancin cap a un estil més obscur, més 'de por'. Això em fa pensar en la ràbia que em fa que la gent es pensi que és una pel·lícula per a nens. No! Que el protagonista sigui un nen i faci màgia no vol dir que sigui una pel·lícula dirigida als nens! I els Simpsons són dibuixos i NO són per nens!

Aquest cartell mola molt més que tota la resta que he vist

Aquesta cinquena part de la saga tenia el llistó força alt després de Harry Potter i el Caliz de Fuego, on apareixia Voldemort per primera vegada. Només he llegit la primera novel·la, i pel que he sentit, el llibre més llarg és el cinquè, i la cinquena peli és la més curta. No s'entén. El plantejament d'aquesta Orden del Fénix és el retorn de Voldemort. Com si de Sauron es tractés, Voldemort se suposa que va reclutant personatges i criatures per tornar amb més força. I els bons, han de fer front reunint-se, però per diversos motius els costa bastant. No vull explicar res més de l'argument. Només dir que m'esperava més acció i menys sentimentalisme i moral. Visualment està molt ben feta. Falla una mica en el doblatge, les veus no acaben de ser convincents. I sembla que es vulguin explicar moltes coses per al final acabar amb un no res. És destacable el combat final, i sobretat és genial el paper d'Helena Bonham Carter, que li queda fet a mida, genial personatge el de Bellatrix Lestrange, que espero que tingui més protagonisme a la propera entrega.

Aquesta tal Bellatrix està sonadíssima...

...i parlant de boges: La Luna Lovegood no es queda curta!

Des d'aquí vull criticar a l'Imax-Port Vell, o qui sigui responsable que la versió amb els últims 20 minuts en 3D no hagi arribat a Barcelona però sí a Oviedo i Màlaga. I ja posats, vull expressar el meu immens incomformisme amb ServiCaixa. Resulta que per 'problemes tècnics' al terminal on vaig intentar retirar les entrades no es van imprimir, i quan ho vaig poder fer en un terminal que sí funcionava només em va imprimir 3 de les 4 entrades que havia comprat. Per sort, la gent de guixetes del cinema va poder solucionar el problema en un instant. Senyors de ServiCaixa, poseu-vos les piles!!