30 de des. 2011

Adéu 2011!

S'acaba aquest any 2011. I com cada any toca resumir una.mica. L'any 2011 va començar amb festa i xerinola a Barcelona, que va anar seguida d'un ressacós viatge amb familia a Bunyol.

Després de festes tornava a Seül per continuar amb el coreà i seguir fent feinetes diverses.

El primer trimestre de l'any va servir per continuar amb la meva integració al país i gaudir d'oportunitats de fer coses que ni m'havien passat pel cap.

Vaig començar noves feines, conèixer gent nova, fer nous amics...
Al juny acabava per fi les classes, i em llicenciava. Fet que em va obrir portes a més oportunitats de feina.

Treballant com a professor d'espanyol en una acadèmia i tenint prous ingressos, em vaig mudar: Adéu residència de la uni, hola colomar amb terrasseta!
 
L'estiu va passar ben ràpid sense poder anar de visita a casa. Però cap problema, tot rutlla bé i després d'un viatget a Japó ja he formalitzat del tot la meva situació. La tardor gairebé ni la vam ensumar, i ara en ple hivern, i amb els carrers nevats, ja espero amb ganes la primavera.

Acaba un any on ha passat de tot, i on he tancat el meu cicle d'estudiant a Corea. Ja sé què és treballar a Seül, i no em puc queixar.

Encaro aquest 2012 amb molta il·lusió i com.sempre, amb ganes de fer moltes coses, seguir fent les que m'agraden, i provar-ne de noves.

A tots els lectors de Bits & Beats, Bon any 2012!

27 de des. 2011

Escapadeta a Tokyo -part 2-

Ve de la primera part.

Vam tornar a casa amb algun dels últims metros. És increïble la quantitat de gent que agafa el metro a aquelles hores de la nit d'un divendres. Semblava hora punta. Un cop a casa vam xerrar una estona amb el Jay i a dormir

L'endemà vam quedar amb la Natsumi i el J.B. a l'estació de Shin-Okubo. Allà hi ha l'anomenat Korea Town, la zona amb restaurants i botigues amb productes coreans. Està guanyant molta popularitat gràcies al hallyu, la onada de cultura moderna coreana. Especialment els cantants  'idol groups'. Hi ha botigues on venen alguns productes típics coreans, i no tan típics. Des de fideus 'shin Ramyeon', els més populars a Corea, fins a coixins i mitjons estampats amb fotos dels ídols de torn, passant per cosmètics i altres productes coreans d'interès pels japonesos, o millor dit, per les japoneses, ja que un 90% dels visitants són noies a la caça de material dels seus cantants o actors o grups preferits... Una autèntica febre que ja està estesa a la resta del món.



Learn Korean in Shin-Okubo Korea Town!

 Petites guies per aprendre coreà...

Òvbiament, els restaurants de menjar coreà d'allà són més cars que a Corea, però no esperava que arribéssin a triplicar el preu. Fet que em va fer apreciar més el menjar barat de Corea. Així que vam passar de menjar allà i vam anar directe a Akihabara, el barri de l'electrònica.

Japan dog 
 Aquest gos típic japones estava custodiant un restaurant coreà. 
Sembla que li hagin pintant la unicella.

Altra vegada allà, després de 3 anys, sortir del metro i veure els grans edificis dedicats al manga, anime, videojocs i productes electrònics...Ganes d'entrar a tot arreu, de provar-ho tot. Voltant amb els nostres amics, vam fer parada obligatòria a un saló recreatiu, bé, a més d'un. Al·lucinant amb la quantitat i nivell de frikisme que arriben els jocs i màquines recreatives coreanes: des d'apostes en carreres de cavalls virtuals, fins a lluites de robots controlades per cartes al més pur estil magic, o cues de gent esperant a jugar a l'últim hit de joc musical on es toca la pantalla al ritme de la música acompanyada d'imatges d'anime...Fins i tot una burrada de 'joc' on s'han de donar cops a una taula fins a posar-la cap per avall i fer la màxima trencadissa possible (veient en pantalla un escenari amb ambient d'oficina i com reaccionen als cops del 'treballador estressat' fins que explota), molt divertit de veure.

 Després d'atonyinar al J.B. vaig fulminar a 2 japonesos que semblaven bons. Aquell dia els punys d'en Ken, els seus Sho-ryu-ken's i els meus dits estàvem en harmonia.

 A part de videojocs, vam voler provar un dels establiments estrella d'Akihabara. Els maid cafe. Maid vol dir serventa, i els maid cafe's són cafeteries on totes les cambreres van vestides de serventa, amb el típic uniforme blanc i negre, amb davantal i còfia. I amb un maquillatge bastant extremat, lens de contacte de colors, i pentinats bastant artificials. Algunes arriben a fer por (sense voler-ho, ja que la seva intenció és ser kawaii -mones-). A l'entrar al cafè ens dónen la benvinguda al regne o país de les marevelles, ens dónen les instruccions de com demanar, etc. Ens assignen una cambrera a la nostra taula que ens demana que per cridar-la quan volguem alguna cosa, l'avisem a base de miols fent gestos com un gat amb la mà. I ens demana imitar els seus gestos 'màgics' donant la benvinguda a les begudes i menjars que ens porta. Una cosa molt surrealista, però que els japonesos del nostre voltant semblaven prendre's amb serietat, sempre amb un somriure a la cara, però gaudint amb el tema. Aquí em vaig adonar altra vegada, que alguns japonesos són molt...diferents. Però al contrari del què pensava, la clientela del maid cafè no eren només joves 'frikis' lletjos i solitaris solters, també hi havia grups d'amics, homes de negocis amb el seu uniforme i maleta, i fins i tot parelles i petites famílies. En un moment concret, es van apagar els llums generals i es van encendre uns llums de discoteca, algunes cambreres van començar a ballar una coreografia, fins i tot pujant a una mena de podi per deixar-se veure millor. Aquí també vaig flipar bastant. La gent ho acompanyava amb palmades i emoció. Nosaltres aprofitàvem l'estar bocabadats per anar endrapant les nostres megacopes de gelats en forma de conill i osset.

Jordi & Hyekyong @ maid Cafe 
 Alerta a la forma dels geladets! 

Un cop acabada l'aventura al món de les serventes, tocava anar cap a Yokohama. On haviem quedat amb en Take, un altre amic, per anar a visitar el museu del ramen (ramen vol dir fideus). Yokohama queda als afores de Tokyo, però a l'estació Shin-Yokohama (Shin perquè és una de les estacions on hi ha Shinkansen, tren bala) s'hi arriba ràpid. Ja es feia fosc i va ser un bon moment per ficar-se dins d'algun lloc. El museu del ramen és una recreació d'alguna ciutat antiga de Japó dels 60 (això m'ho acabo d'inventar, no sabria dir en quina època és l'ambient del museu, però és antic, segur). Dins el museu ho podem trobar una mica d'història, algun espectacle de malabars que no té res a veure amb els fideus, però entretén a la canalla, i com no, diferents restaurants de ramen, a l'estil tradicional, i molt, molt bons! No vam deixar escapar l'oportunitat de provar-los.



Japó antic


Acompanyament de ramen
 Quan mengeu ramen, no oblideu els condiments!

Black Donkochu Ramen 
 La Hyekyon es va cruspir uns donkotchu ramen.


Soyu Ramen

 I jo uns soyu ramen amb un fort gust de caldo de porc!


A l'acabar ja era hora d'acomiadar-nos i tornar cap a casa a dormir. L'endemà hi havia plans d'anar a Harajuku i el plat fort del viatge... Hakone!

-continuarà-


15 de des. 2011

Escapada a Tokyo -part 1-

Per temes de visat, vaig haver de sortir de Corea i anar a una ambaixada coreana fora Corea del Sud. I un dels llocs que queden més a prop i barats des de Seül és el meu estimat Japó.

L'ambaixada de Corea a Japó està a Tokyo, a la part de Shinjuku. Així que vaig buscar vols i per sort, JAL tenia unes ofertes interessants per anar-hi entre setmana. El tema de l'allotjament no em preocupava. El Couchsurfing ha funcionat bé cada vegada que he anat a Japó. Així que vaig enviar algunes peticions i ben aviat vaig obtenir algunes respostes positives, vaig poder triar entre alguns couchsurfers que estaven encantats d'acollir-nos. Finalment vam escollir anar a casa del Jay, un xef que va resultar ser una celebritat gràcies al seu programa de TV, a una vintena de llibres sobre cuina i  alimentació i estil de vida, i a altres mogudes en el món dels mitjans de comunicació.

Vaig sortir un dijous al matí des de l'aeroport de Gimpo (més petit que el d'Incheon, dedicat a vols nacionals i a alguns de països propers) i en dues hores ja era a Haneda, agafant el tren i el metro en direcció a Kameari. El barri on viu en Jay.

La xarxa de metro i trens de Tokyo és una bestialitat. Hi ha diverses línies gestionades per diverses companyies, la qual cosa fa que hi hagi una gran quantitat d'estacions amb transbords i canvis de línia. Per sort, les tarifes estan totes integrades, però la compra de bitllet senzill resulta una mica incòmode ja que s'ha de comprar en unes màquines i varien de preu segons a quina estació anem. Tot i que molta gent encara va amb aquest sistema, ja fa temps que hi ha la tarja Suica, que permet pagar a tot arreu (inclús en botigues i establiments fora del metro)i recarregar diners.

Sense perdre'm gaire, vaig arribar a Kameari cap a les 4-5 de la tarda. Al baixar del metro hi havia un bonica posta de sol que no vaig voler deixar escapar. Al final de l'andana hi havia un home gran amb dues càmeres, però no feia fotos. Em va dir alguna cosa en japonès, fent gestos amb els braços. Jo vaig respondre amb un somriure i com vaig poder, barrejant una mica d'anglès i poc japonès li vaig dir que allò era molt bonic, però l'home seguia dient alguna cosa, i vaig decidir esperar.

Sunset from Kameari St.


Al cap de poc, quan el sol es va amagar, l'home va assenyalar cap a la llunyania i llavors ho vaig entendre. el Fujisan, Fujiyama, o la muntanya Fuji es podia veure clarament, dibuixant una mena d'ombra fosca al cel...llavors va venir un altre fotògraf més amb un tele objectiu dels cars. Allò devia ser un lloc privilegiat per veure la posta de sol amb el Fuji a la llunyania. Em va donar molt bon rollo, quina gran benvinguda!

Fuji
Sí! El Fuji és com màgic!

Vaig seguir el viatge i vaig trucar al Jay i em venir a recollir a l'estació. Va venir amb ulleres de sol que ja no feia sol, símbol clar de la seva condició de celebritat-divo. Vam caminar fins a casa, a 5 minuts de l'estació.

El barri de Kameari és sorprenentment tranquil i acollidor. No hi ha grans gratacels, i les petites botigues i restaurants el fan molt atractiu. Es podria dir que era una mica com un poble, però amb el centre de Tokyo a mitja hora de metro, fet que encareix els preus de la vivenda de la zona. Kameari és famós pel manga Kochikame, sobre una estació de policia al propi barri. Hi ha dibuixos i figures del protagonista per tot arreu, feu un cop d'ull aquí.

El pis del Jay és dels més alts del barri, un pis senzill, bastant gran per a una persona. Dues habitacions, bany i vàter separats, cuina gran i saló-menjador amb molt bones vistes de la ciutat. Vam xerrar una mica, vam fer alguna partida a la play i el vaig acompanyar el súper per curiosejar una mica. M'encanta passejar i mirar la inmensa varietat de productes tan diferents dels nostres que tenen en uns grans magatzems. Després vaig anar a dormir d'hora, que l'endemà tocava anar a l'ambaixada.

L'ambaixada de Corea a Tokyo es troba l'estació de metro de Yotsuya-Sanchome, ben a prop de Shinjuku. Però jo vaig haver d'anar al consulat, que es troba a Azabu-juban. Feta la paperassa vaig quedar amb la Hyekyong que ja havia aterrat i ens vam trobar de camí de cal Jay.

Abans d'arribar a casa vam dinar uns bons fideus i despres de deixar trastos a casa vam anar cap a Omotesando i Gaiame, volíem veure la famosa avinguda dels arbres de les nous ginko, el Icho Namiki.

Icho Namiki



Mentre passejàvem i feia fotos, vaig tenir un moment d'empanada mental mentre feia aquesta foto. Havia posat el mòbil sota la càmera per aixercar-la una mica i fer una foto amb disparador automàtic. Fins aquí tot bé, la foto va sortir bé i vam continuar...Però més tard, em vaig palpar la butxaca i...no tenia mòbil! M'havia desaparegut, bé, no. Evidentment me l'havia descuidat allà al terra, uns quants metres enrera. Malhauradament quan vaig arribar ja no hi era, i des del mòbil de la Hyekyong truca que truca, finalment algú va respondre al meu telèfon: La persona que l'havia trobat el va portar a l'oficina de policia de Asakasa, a uns 10 minuts d'allà. Sort en vam tenir! Però recuperar el mòbil va resultar més llarg del que em pensava! Allà a la policia ens van estar una bona estona omplint formulari d'objectes perduts, preguntant on l'havia perdut exactament, i per un moment vaig pensar que no el recuperaria, però finalment després de molta paperassa i cares dels policies aparentment dubitatius, vaig recuperar el telèfon.

Aquí em teniu, omplint un formulari d'objectes perduts (que ja havien trobat).

Continuant el nostre passeig, vam tornar a passar per Icho Namiki, i vam enfilar cap a Shibuya on havíem quedat amb la Natsumi i el J.B., uns amics de la Hyekyong.

Icho Namiki trees at night


Icho Namiki at night


Com que ens sobrava temps vam voltar una mica i sopar un deliciós donkatsu. I finalment ens vam trobar. Vam deixar-nos portar per ells, que havien reservat a The Lockup, un bar-restaurant temàtic ambientat en una cova-presó. Allà no vam parar de menjar i beure, podíem demanar contínuament durant 3 hores... El lloc està ambientat com una presó, i les cel·les són les nostres sales-menjador privades. Cada cert temps, hi ha algun esdeveniment, "algú" s'escapa de la seva cel·la i hi ha una mena de motí, canvien els llums, sona l'alarma...i alguns delinqüents o monstres campen lliures per la presó i ens venen a espantar mentre mengem, fins que els guardes els atrapen de nou. Vaig a arribar a inclús riure més pels crits de por que feien les japoneses que hi havia per allà que no pas pels propis 'delinqüents'. Vam passar una nit molt entretinguda, vam menjar molt i molt bé i vam provar còctels de tot tipus! La propera vegada serà al restaurant ninja!


Nomihodai, tabehodai

No només fritanga, també amanides i carn ben bona!

Playing chemistry
Un còctel al nostre gust, afegint amb comptagotes allò que volguem a la base de...llet!

Continuarà...

9 de des. 2011

Els Chems van al cinema

Quan parlem de concerts de música electrònica, l'apartat visual és molt important. Acompanyar la música amb imatges impactants i que ajudin a descarregar adrenalina fan que un concert es converteixi no només en un plaer pel sentit de l'oïda, sinó també una experiència audiovisual (d'aquí que jo defensi el cinema en 3D i en 4D!)

The Chemical Brothers saben què es fan quan pugen a l'escenari. Els seus visuals queden gravats a les retines i ments dels seus afortunats espectadors.

Anem per parts: Recordeu el video interactiu a Youtube que van penjar per promocionar el seu darrer disc Further?


Doncs ara apareix el documental "The Chemical Brothers: Making of the Visuals". Un interessant acostament a com estan fets aquests videos, i la veritat és que és molt interessant. Sembla que els ordinadors no ho són tot i a aquesta gent els agrada experimentar!



Però això no és el més important d'aquest post. Él més important s'anomena Don't Think. Un documental-concert de The Chemical Brothers rodat el passat estiu en la seva darrera gira Further en el festival Fuji Rocks 2011 a Japó (un clàssic).






Pinta bé, no? No està de més saber que Don't Think és una canço que forma part de la banda sonora de The Black Swan (Cisne Negro) i és tralla de la bona.