Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XI)

Aquest article és la continuació d'aquest.

Amb (poca) ressaca ens vam aixecar i fer maletes per marxar de l'Ace Inn Shinjuku. Enrera quedarien aquelles 'capsules' i les petites taquilles on deixar la roba i objectes personals... Abans de marxar, en Xavi s'ho va currar negociant amb la simpàtica recepcionista xinesa, que ens va ajudar a reservar allotjament a Kyoto. Així doncs, haviem d'anar cap a K's House, un dels albergs més modernets i amb més renom de Kyoto.

Deixàvem Tokyo, la capital, la gran metròpili plena de llums, colors, musiquetes i gent, per anar a l'antiga capital, on abunden els temples, la fusta i es respira l'ambient del misteri de les geishes. El trajecte en Shinkansen ens va ocupar bona part del matí. Pensant que arribaríem amb gana, en Xavi va aprofitar una parada per comprar alguna cosa per menjar. Aquí va arribar un petit ensurt, en el qual, en Xavi, que havia volgut gravar el Fuji des del tren...tenia el seu equipatge escampat mentre havia anat al lavabo. I tot just ja arrivàbem a Kyoto... Els altres 4, esperant-lo fora, intentant parlar amb un treballador del tren, intentant-li fer entendre que teniem encara un company dins, que el tren no marxés... El Xavi al veure'ns fora va recollir amb les presses tot, però la càmera, que la tenia tota desperdigada no (perquè l'havia recollit jo abans, intentant-lo gravar en el seu punt d'estrès des de l'andana). Finalment no hi van haver ferits i el tren va marxar amb tots nosaltres i les nostres coses a l'andana de l'estació de Kyoto. I per cert, quin tros d'estació!

No ens va costar trobar el K's House (tot i que he de reconèixer que Kyoto va ser la ciutat on menys em vaig saber orientar de tot el viatge... serà perquè em vaig relaxar i vaig deixar que els altres ens guiéssin allà on haviem d'anar?). L'alberg tenia de tot, i tot molt net i modernet: habitacions tant estil japonès com occidental, bugaderia, cuina, sala comú, ordinadors amb internet (de pagament), i una cafeteria amb un interessant esmorzar de bufet...

Ens vam dividir en 4 i 1. Un servidor no volia jugar-se a sorts la possibilitat de pringar (o de fer pringar als altres) amb els roncs... així que Biel, Juan, Ramón i Xavi van anar a una habitació de 4 estil japonès i jo a una de 4 estil occidental.

Vam descansar fins ben entrada la tarda, i ja fent-se fosc vam anar a voltar pels barris propers a veure què ens trobàvem. Ens va ploure una mica, però ho vam compensar entrant a un super i comprant algunes coses per menjar i beure. Pel camí va caure alguna biru, i tots sols ens allunyavem del centre per carrerons amb casetes de fusta molt tradicionals fins arribar al temple Kodaiji. Allà vam tenir una estona de tranquilitat. Fent un vinet, una sessió de fotos pel primer single dels JapanGo (Alone In Kyoto) i contemplant la pagoda Yasaka.

Mentre contemplavem meravellats les vistes de Kyoto, i queien 4 gotes s'ens va obrir la gana. La cosa va ser tocar la campana (quin soroll fotia!), i marxar d'allà a buscar un lloc per sopar. Dit i fet. Ben contents vam anar a parar a un lloc on l'entrada ja impressionava. Alerta! Aquí ens la podrien clavar! Però què coi, ja que érem allà...teniem curiositat per veure com era per dins i amb la gana que teniem tampoc estavem per voltar massa... Una senyora gran (tots coincidiem que deuria ser una ex-geisha que amb la seva pasta s'havia muntat aquell restaurant en aquella antiga okiya) ens va donar la benvinguda moltamablement i ens va acompanyar a una sala on només hi havia una parella sopant. Un simpàtica i guapíssima cambrera (ens falten fotos...Xavi! el video!) ens va prendre nota (estavem mirant la carta en anglès, la qual cosa ens havia de facilitar la feina a l'hora de decidir...però no va ser així...) jo com sempre, vaig utilitzar el ja clàssic: "おすすめ-ひん は なん です か?" (osusume-hin wa nan desu ka? = què em recomana?) i vaig triomfar amb una carn boníssima amb sèsam negre. Cal dir que tot el que ens van portar era boníssim, i ens ho cuinàvem nosaltres a les brases del centre de la taula. Ideal per anar xerrant mentre es couen els aliments. L'ex-geisha va voler oferir la seva companyia seient amb nosaltres, però veient que no era fàcil la comunicació...va abandonar la tasca.

Al portar-nos el compte, vam flipar una mica. El preu final no corresponia a la suma mental que haviem fet dels nostres plats per separat. El problema és que ens haviem portat el compte basant-se amb els preus de la carta en japonès, i els preus de la carta en anglès (d'on vam demanar nosaltres) estaven 'antiquats'. Tot això va portar una llarga estona per fer-nos entendre, perquè allà amb prou feines parlaven l'anglès. Després de diverses intervencions tant de la ex-geisha, com de la cambrera, com d'un xaval jove que s'esforçava mil...la cosa va acabar amb una rebaixa de preu, que tot i que seguia sent un sablazo...vam acabar pagant pel bé que haviem menjat i que ens havien tractat fins llavors. Sortint, es van disculpar i fer diverses reverències. Encara tenim tots el dubte si ho van fer expressament per si colava, o si realment es van equivocar i els sabia greu... La propera vegada que anem a Kyoto ho esbrinarem.

Ja tornant cap a l'alberg, negre nit i els carrers humits, vam comentar els plans per l'endemà. Tocava visitar temples i natura. Així doncs, vam fer l'última no-xerrada a l'alberg i a dormir.

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part VI)

Aquest article és la continuació d'aquest.

El viatge en Shinkansen fins a Tokyo (sí, ja sé que en català s'hauria d'escriure Tòquio, però odio les traduccions dels noms, i més si els originals molen tant com els noms japonesos!) crec va ser el trajecte en tren que se'm va fer més llarg de tot el viatge. Vam decidir dinar tard, però el bento que ens vam comprar ens el vam menjar tan tard que vam convertir-lo en el sopar. Entrant amb el tren a la gran metròpoli ja era tard. Crec que arrivàbem a Tokyo terminal al voltant de les deu de la nit.

Disposats a caminar una mica vam agafar metro fins a Kanda station, que segons alguns vianants que haviem preguntat pel carrer era fàcil trobar-hi llocs per dormir que fossin baratets. Sota grans gratacels i carreteres elevades, ens vam plantar al barri de Kanda. Té molta vidilla, i vam pensar que no seria difícil trobar algun manga cafe (locals tipu ciber-cafès, amb servei de biblioteca, ordinadors amb internet, i cabines individuals amb sillons molt còmodes) a bon preu per descansar i passar-hi la nit. En vam veure un, pero a la resta del grup no li acabava de convèncer, total que vam seguir buscant. Vam veure un parell d'hotels, que els quedaven només una o dues habitacions lliures, però ens van semblar massa cars. Amb ganes de trobar un lloc, ens va venir la gana i vam sopar una mica a un restaurant xinès, res de l'altre món, però va servir per agafar forces per continuar amb la cerca. En aquell moment en Xavi va decidir treure el comodín d'en Ricard, un amic seu que estava treballant a Tokyo durants uns dies, dormint en un bon hotel pagat per l'empresa (Sony). Segons en Xavi, no hi hauria problema per dormir tots 5 al terra l'habitació de l'hotel d'en Ricard, i perfecte perquè també hi cabrien les motxilles.

Dit i fet, vam anar cap a Shinagawa, una zona molt de negocis, i allà vam esperar al Ricard prop del gran Prince Hotel. Després d'unna llarga espera buscant alternatives per si la cosa fallava amb les nostres PSP, DS i iPod touch xupant de wifis de la zona, finalment vam arribar en Ricard quan l'esperàvem al Yahoo! Cafe, un bar cyber dins de l'hotel. Allà el plan ens va petar a la cara quan va veure que erem tants i tantes bosses. Finalment, sense pressionar, només s'hi va quedar en Xavi, i la resta vam marxar a la recerca d'un lloc on dormir, cosa cada vegada més difícil perquè ja deurien ser les 12 de la nit.

Sense ganes de complicar-nos més la vida, vam dir de tornar a Kanda i anar a un d'aquells hotels, o inclús al manga-cafe. Però preguntant a un taxista, s'ens va acudir la idea d'anar a l'hotel càpsula més proper. I allà ens vam plantar, no recordo el nom de l'hotel, però era baratet. No sabiem com funcionava exactament el tema dels hotels càpsula, però no és gens complicat. Com a molts dels allotjaments, toca descalçar-se només a l'entrar. Allà vam demanar 4 places al recepcionista, que ens va donar una clau per l'armari del bany (on hi ha raspall, yukata) i on s'indica el número d'habitació. Cal dir que aquell hotel (i molts altres capsula o business hotel) era només per a homes. Total que vam anar a deixar trastos a "l'habitació". No hi havia armaris, només els llits o nínxols, així que confiant en la seguretat del lloc i la bona fe, vam deixar les motxilles per allà al mig. El gran punt va ser el ofuro que hi havia a la planta baixa, on amb aixua ben calenta ens vam relaxar i dutxar per afrontar l'endemà. Abans d'anar a dormir va caure alguna cervesa per comentar les impressions i fer una mica de plans ara que ja teniem llit i sostre (almenys per una nit!). La capsula és còmode, i al contrari del que sembla, no dóna cap sensació de claustrofòbia. És prou ample i llarga com per dormir-hi còmodament. Com a prestacions, té televisió, ràdio, despertador, i llum regulada. El que cal per adormir-se i desperar-se. Ens vam posar en contacte amb en Xavi via mail perquè busqués algun allotjament per l'endemà i vam anar a dormir tranquils, pensant en que ja estàvem a la gran metròpoli i ens quedava infinit per veure i disfrutar.

L'endemà al matí haviem quedat amb en Xavi a Kanda, vam esmorzar i vam anar cap al barri d'Asakusa, on hi ha el Sakura Hostel, que forma part d'una cadena d'albergs i allotjaments. La llarga patejada i la pluja fins arribar ens va fer estar descansant i dinar uns fideus instantanis a l'hostal mateix. Vam aprofitar per buscar, trucar i reservar un nou allotjament més barat, i respirar tranquils de cara a l'endemà.

A la tarda vam anar a Akihabara (molta i bona info aquí), l'Electric Town, o el barri de l'electrònica. Allà es concentren el major nombre de botigues de gadgets, informàtica, foto, video, so, videojocs i manga del món. Vam estar pululant i alucinant amb tot. I vam entrar a un Taito Station per veure una mica les màquines arcade: Street Fighter IV (que per cert, vaig provar, i mentre guanyava un parell de combats contra la CPU, algún em va desafiar online i em va rebentar!), Tekken 6...i moltes més jocs i plataformes que mai veurem per les nostres terres (com el joc de cartes que el Juan va voler provar). Cap al tard, hi havia temptacions de comprar-nos alguna cosa, però no ens decidíem...càmera reflex? iPod dels nous?

Camí a l'hostal, vam buscar algun lloc on sopar tranquils. Passant dels restaurants a peu de carrer, ens vam ficar en un petit local escales avall que va resultar ser un dels punt més recordats del viatge. Amb el clàssic impediment de l'idioma, vam comunicar-nos amb les simpàtiques cuineres demanant una recomanació que va resultar ser un assortit de pinxos. Genial per combinar amb les Go biru que ja havíem demanat. Al cap de poca estona, quan unes clientes van marxar, les cuineres ens van demanar si podiem canviar de lloc, entenent que la taula on érem estava reservada per un grup gran de persones que havien d'arribar d'un moment a l'altre. Cap problema, a la taula nova vam votar per beure i menjar alguna cosa més, i ho vam expressar intentant dir que voliem una cosa semblant, però la dona no semblava entendren's...fins que vam acabar dient el ja clàssic: "Repeat all. Everything again. But a little difeferent". Allò va semblar posar contenta a la cuinera, que de seguida es va posar a fer una altra ronda de pinxos. Entre birus i una ampolleta de sake que vam demanar, vam tenir una bona estona d'entreteniment i Silenci's...Fins que el compte ens va fer veure que ens haviem flipat una mica, de totes maneres, el preu era més car que a la resta de llocs on haviem menjat, però no deixava de ser barat comparat amb Barcelona i comptant la gran quantitat de teca que haviem consumit.

 Gran memorable assortit de pinxos

Finalment quan ja anàvem a l'hostal, vam trobar-nos amb tot un personatge, un home de negocis, amb una borratxera molt alegre que ens va dir que li encantava Espanya i l'espanyol i s'ens va posar a cantar el Cuando calienta el sol i Bésame mucho. El tio tenia bona veu, però no vam poder parar de riure mentre el gravàvem en vídeo amb la càmara d'en Xavi. Finalment vam fer una última biru pels voltants de l'hostal i vam anar a dormir...

Més fotos i videos de Tokyo aquí.

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part II)

Aquest article és la continuació d'aquest.

El Shinkansen és una passada, és com anar amb avió, però molt més còmode. Gràcies al JR Pass podiem agafar tots els Shinkansen que corren per Japó, excepte el Nozomi: la línia que fa menys parades, i per tant, va més ràpid i triga menys. Però el mateix model Hikari o inclús el Kodama, permeten plantar-se en poques hores a les ciutats més importants i més distanciades. És interessant el tema del Shinkansen, ja que les estacions estan molt més cuidades que la resta de trens. Hi ha sales d'espera quasi de luxe, i tota mena de botigues de menjar de la cadena, com si ens trobéssim un 'El rebost de l'Ave'. Així podem degustar tota mena de bentos (caixes de menjar preparat) ideal per menjar durant el trajecte. De fet és el que fa la majoria d'executius japonesos que viatgen en Shinkansen.

De Nagoya anem a Shin-Kobe (l'estació de Shinkansen a Kobe) aprofitant per dormir una mica en els amples i còmodes seients. L'arribada a Kobe és una mica caòtica, però a base de transbords a Sannomiya (a.k.a. solomillo) anem (sense JR) fins al metro més proper a l'alberg: Uozaki. Al sortir de l'estació veiem un bonic barri residencial, amb un riu net i ple de vegetació, carrers tranquils, i una autopista que s'ens creua davant nostre i ens impedeix creuar per arribar a l'alberg que es troba al sud (minami). Per saber per on podem creuar li pregunto a un trempat ciclista que resulta ser un repartidor de peix, dels autèntics, tot de blanc, amb botes, tovallola lligada al cap, suant molt i fent una ferum de peix que tira enrera. L'home no només ens diu per on creuar (en japonès clar, res d'anglès), sino que a base d'anar preguntant, ens va guiant per uns quants carrers fins que arribem a l'alberg. El Kobe Dears Backpackers. En senyal d'agraïment li donem al peixeter una xapa de Barcelona'92 tot dient-li おくりもの (okurimono=regal) gràcies a la meva fantàstica guia. El tio ens ho agraeix i no marxa fins que ens veu pujar l'escala de l'alberg.

Entrem a l'alberg, primer impacte: tot de bambes i sabates pel terra, ens hem de descalçar per entrar. L'Andrew, el marit de l'Aiko amb qui havia contactat des de Barcelona prèviament per fer la reserva ens atén i ens explica una mica les normes i facilitats de l'alberg. En realitat no té pinta d'alberg, és com una casa, amb el seu menjador-saleta, cuina, 4 dormitoris i 2 banys. El Dears mola: lliteres, portes corredisses típicament japoneses, vàter que escalfa la tassa i neteja el cul amb un raig d'aigua...(de fet, a partir d'aquí la gran majoria de vàters que ens hem trobat són així, amb alguna diferència que ja explicaré quan arribi el moment...), un pc (en japonès) amb internet de franc, cafè i tè gratis, racó de free food (restes de cereals, etc.), tele plana gran per passar l'estona a la saleta...i bon ambient.

Descansem fent unes becaines (el vol i tant de tren ens han deixat baldats) fins que es fa l'hora de sopar. La primera nit anem a passejar pel barri. Descobrim un super 24h, un 7Eleven on comprem uns fideus instantanis per sopar. El que mola dels súpers 24h és que tenen llocs per escalfar el menjar, et donen aigua calenta per fer-te els fideus, i et regalen bastonets i tovallons. Acompanyant el sopar provem una mica les cerveses, totes bones, a preus raonables. Sopem tirats en una mena de parc al costat del seven i més tard, passejant pel barri a veure si trobem una mica d'ambient coneixem als petats Antonio/Jason, i Byron/Lord Vader: un occidental i un japonès una mica beguts amb ganes de xerrar i vés a saber si alguna cosa més...acabem passant d'ells i anem a dormir a l'alberg. En Xavi i jo ens haviem anticipat i vam agafar el primer dormitori amb 2 llits lliures, això significa que en Juan i en Biel coneixerien els roncs del Ramón...

L'endemà dutxa i cap al centre de Kobe (a Sannomiya). Haviem de quedar amb en Tomohiro, però van ser mil pegues, haver-lo de trucar més tard, "oblidar-nos", total que al final no hi vam quedar. Buscant un lloc per dinar, vam entrar a un lloc bastant guarro on tenien funcionant la tele amb la telenovela. Per començar: ごびる (go biru = cinc birres) i després ja pensariem com demanar el menjar. No ens vam complicar massa i vam fer uns noodles amb porc, boníssim. Després de dinar vam passejar una mica buscant el Kitano Meister Garden sense èxit i el Sorakuen Garden al qual ens vam negar a entrar pagant i ens van fotre fora amablement mentre intentàvem fer una migdiada a l'entrada. Buscant un lloc on apalancar-nos vam acabar a un parc fent unes partides d'Uno per més tard descobrir unes interessants galeries comercials que conduien fins a Motomachi i Nankin-machi (china town).

Acabem al port, on pugem a la Kobe Port Tower: magnífiques vistes de la ciutat, allà s'ens fa fosc i aprofitem per fer unes quantes fotos. Després decidim buscar un lloc per sopar. Acabem a un lloc acollidor on hi ha uns salarymen fotent-se fins al cul de birres amb els quals compartim uns brindis i intentem comunicar-nos una mica com podem, ja que només un d'ells xapurreja poc l'anglès. Després d'uns kampai i fotos se'ns fa tard i anem a buscar el metro, no sense abans comprar una ampolla de sake pel llarg camí que ens espera fins l'alberg. Sorprenentment no ens perdem, passem una estona en un parc: és increïble la tranquilitat que es respirava en aquell barri de Kobe a aquelles hores de la nit.

Arribant a l'alberg ens quedem al carrer fents uns Uno's, i en Xavi ens fa una confessió: va comprar el seu reproductor d'mp3 al MercaMarket! Cansadets de tant caminar i l'hora que és, anem a dormir. O almenys això ens pensàvem: Estem dividits 4 i 1, l'1 és en Ramón que no vol compartir els seus roncs amb nosaltres, ho acabem entenent. Segons abans d'anar a dormir en Juan para de riure i entra en modo profe i rabia: "Aquí no s'adorm ningú fins que no aparegui el mando de l'aire acondicionat" (cal dir que a moltes cases de Japó dormen amb l'aire acondicionat, a lo bèstia, i en Xavi i jo vam flipar durant la primera nit ja que les dues noies japoneses amb qui compartiem l'habitació s'aixecaven a fotre'l més fort si algú de nosaltres el baixava...resultat: l'endemà el coll fet caldo).

L'endemà tocava fer camí cap a Osaka, abans però, mentre m'afaitava, vaig conèixer la Yuiko, una simpàtica japonesa que s'estava recorrent el país tota sola visitant llocs on no havia estat mai. Em va facilitar les seves dades i es va oferir a fer-nos un tour si arrivàbem a visitar Yokohama, d'on era ella. La ruta fins a Osaka era senzilla: Shinkansen fins a Shin-Osaka, i des d'allà agafar la JR Loop Line que ens portaria fins a Shin-Imamiya: l'estació més propera a l'hotel Chuo que tan amablement ens havia reservat l'Aiko al Dears de Kobe. 

(Més fotos i vídeos de Kobe aquí)