Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XVI)

Aquest article és la continuació d'aquest.

Gaudint l'últim trajecte en Shinkansen, els anuncis de les estacions, i deixant passar de llarg Himeji (queda pendent per un proper viatge a Japó) vam arribar a Nagoya. Gran ciutat, altra vegada gratacels (altíssimes torres les de l'estació de Japan Railway), i a buscar lloc on dormir.

Abans però, tocava dinar. Vam trobar un Sukiya (a.k.a. Kinnikuman) on vam menjar un plat d'oferta força picant amb ou. I vam anar a buscar un alberg. El cansansi ens va poder, i ens vam quedar a un alberg força cutre, edifici gran, antic, bastant ranci i amb molt poc ambient. De fet, semblava més un hotel de negocis de mala mort. Oblidant-nos del lloc on dormir, vamsortir a voltar, a veure la TV Tower, l'Oasis 21, una mica de carrers amb botigues interessants i curioses. Al vespre vam sopar al restaurant associat amb l'alberg un Youth Hostel Menú, gens malament. A l'arribar a l'habitació descobrim que ens toca compartir tatami amb un senyor australià que ronca i un xaval jove japonès que s'està recorrent en bici el país.

L'endemà al matí vam passar-lo al museu de la ciència. En general és bastant més cutre que el de Barcelona, però amb algunes coses diferents força interessants, sobretot el planetari. Vam acabar dinant un menú barat al Yoshinoya, on em va caure la sopa de miso al pantaló, i vaig portar la cuixa calenta i mullada durant una bona estona. Per compensar en Ramón em va deixar 'decidir' una mica la ruta següent-. Apple Store, i unes quantes botigues bastant frikis per curiosejar.

Al vespre vam fer un bon onsen i sopar al Kinnikuman i unes cerveses per relaxar-nos tot escoltant la banda sonora d'Amelie, comptant les hores que faltaven per marxar i fent balanç del viatge. L'últim dia a nagoya tenia el handicap que portavem les maletes a sobre, i no podíem tornar a l'alberg, amb la qual cosa vam fer temps a un McDonald's prop de l'estació per no pagar tant a la consigna. És increïble veure el moviment i la vida que hi ha en un McDonald's un matí entre setmana, Gent de totes les edats, menjant de tot i evidentment, connectats al mòbil, NDS i qualsevol altre aparellet amb pantalla.

Finalment vam deixar les bosses a l'estació i vam dinar al Nakau (una mena de Yoshinoya o Sukiya-Kinikuman, però amb màquina expenedora de tickets de menús, amb una mica més de glamour, i una taladrant banda sonora promocionant el nom del restaurant contínuament...). Vam passar la tarda voltant més, una estona al Eiden-Comp Mart, on vam aprofitar per fer les ultimes connexions a internet i massatgets amb els sofàs automàtics. Visites a galeries, al Tokyu Hands dins l'edifici central de JR. Cap a les 9 agafàvem el tren cap a l'aeroport de Nagoya, Centrair. Per fer temps, ja que el vol sortia l'endemà al matí, vam estar buscant wifi's, però res, cap sort. Quan estàvem ben còmodes dormient a una saleta amb sofàs, l'aeroport va tancar i ens van fer fora d'allà, amb la qual cosa vam haver d'anar a dormir fora, al vestíbul, no tan còmode, però vam dormir igualment. A quarts de 8 ja ens va despertar el rebombori dels primers viatgers, vam fer un cafè i a embarcar! La tornada va estar acompanyada del dinar a l'avió, una llarga conversa amb una parella de naturòpates que viatjàven sovint a Japó per motius de feina, i alguna pel·lícula visualitzada al sistema multimèdia dels seients de l'avió.

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XIV)

Aquest article és la continuació d'aquest.

L'endemà vam matinar en Ramón i jo i vam agafar un tren fins a les portes de Fushimi Inari Taisha. Espectacular, estàvem pràcticament sols, i caminant caminant, els toriis no s'acabaven mai. La pau que es respirava passejant es mesclava amb una olor de terra humida, molsa, i fusta mullada. Pel camí vam trobar autèntiques aranyes gegants, fotien por (la veritat és que encara no ho havia comentat, però a Japó hi ha unes aranyotes molt bèsties)., i bitxos de colors curiosos. Vam creuar-nos amb algun excursionista, i algú altre pintant una nova capa de pintura a algun dels toriis.

Més tard ens vam reunir amb en Xavi en bicicleta i vam pedalejar lluny fins al Nijô Castle, conegut també com el Kyoto Castle. Vam veure que hi havia un pàrquing de bicis, però vam aparcar-les a fora. Després de la visiteta pel castell, molt gran, amb uns jardins espectaculars, al sortir vam veure que ens havien ficat les 3 bicis a dins el pàrquing. Per treure-les ens volien fer pagar 200 yens per cap. Cosa que trobàvem absurda perquè no vam ser nosaltres els qui les haviem ficat dins el pàrquing. L'aventura va ser nostra per comunicar-nos amb el segurata de l'aparcament, que es negava a deixar-nos sortir, i es penjava la medalla d'haver-nos fet el favor de tenir-les dins el pàrking perquè si les bicis es quedaven fora, podia venir la poli i endur-se-les (es veu que en algunes zones està prohibit deixar la bici, per això hi ha zones d'aparcament repartides, però els llestos, havien de pagament l'única zona d'aparcament prop del castell). En Xavi es negava rotundament apagar, amb molta tibantor entre ell i el guarda, en Ramón i jo estàvem disposats a pagar, ja per poder marxar, perquè aquell tio ens estava deixant un rollo que ens feia perdre molt de temps. Finalment la insistència d'en Xavi va poder amb l'home, que ens va acabar tornant els calers, una mica ofès. No crec que arribés a entendre que en Xavi li volia dir que no teniem perquè pagar si no les hi haviem ficat nosaltres al pàrking, el cas és que vam marxar d'allà i ens vam separar.

Amb en Ramón vam anar a buscar el Ryoan-ji (龍安寺), on hi ha el famós jardí zen (per flipar les teories i història de la situació de les pedres). Pel camí, que no va ser pas curt, vam trobar alguns temples i zones interessants que no vam dubtar a visitar. Després de la visita pel Ryoan-ji, es feia tard i havien quedar a l'alberg amb la resta.

Vam dinar a un McDonald's, fent feliç a en Juan en el dinar de comiat. Era l'hora dels adéus, tocava separar-nos d'en Biel, en Juan i en Xavi després de 20 dies viatjant junts, compartint grans moments. Ells es quedaven a Kyoto aquella nit i l'endemà anirien cap a Nagoya a agafar el vol de tornada. En Ramón i jo no teníem clar cap on anar, o si quedar-nos algun dia més a Kyoto.

Finalment ens vam decidir per anar a Hiroshima, en Ramón em va convèncer. Una ciutat amb tanta història com aquella no la podiem deixar escapar. Intentant reservaar algun alberg per no arribar amb les mans buides, vam localitzar-ne un, però no el vam reservar. Vam confiar en que a l'arribar tindrien lloc per dues persones... I així ens vam dirigir cap a l'estació de Kyoto  (on de casualitat vam enganxar un festival musical escolar de gran escala) per agafar un Shinkansen cap a Hiroshima...

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XIII)

Aquest article és la continuació d'aquest.

Queia la tarda al barri de Pontocho, i vam decidir aparcar les bicicletes una estona per seure i fer unes patatetes i unes cervesetes (òbviament comprades en un Seven Eleven d'allà el costat). L'ambient era molt agradable, i es respirava certa motivació per sortir aquella nit. Per algun extrany motiu que desconeixíem, la zona s'anava omplint de grup de joves que cada cert temps desapareixien. Vam pensar que seria gent que feien viatges amb algun autobus-llançadera cap a algún local o club.

Després de comentar si empalmar directament o anar a l'alberg, vam decidir passar per 'casa' a descansar una mica, i sortir a sopar. Vora l'alberg vam trobar un curiós restaurant en una 2a planta que a l'entrar ens vam sorprendre no només per la zero clientel·la que hi havia, sinó per una samarreta del Barça que hi havia penjada a l'entrada. La parella de cambrers/cuiners ens van servir amablement i una vegada més el おすすめひんわなんですか？ (cal que a aquestes alçades del viatge expliqui que vol dir: "què em recomana?") va funcionar. Excepte per en Juan, que rabiava amb els seu no-vegetables perquè hi havia algues quan ell volia carnaca, i la ràbia era major quan veia per la finestra que teniem el nostre amic McDonald's a l'edifici de davant. Finalment li van canviar el plat per un de nou sense cap verdura. Ens van portar uns bols de fideus amb molts condiments (no puc assegurar si era yakisoba) i unes cerveses.

La nit prometia, i vam decidir sortir a prendre alguna cosa. En Ramón i en Xavi van abandonar, de manera que Biel, Juan i jo vam decidir anar cap a Pontocho mentre aprofitàvem els Seven Eleven's pel camí. Pel carrer vam conèixer a 3 noies amb qui ens vam fer unes fotos en una màquina de purikura i vam riure una bona estona. Ens van comentar que estarien per una disco anomenada Sam&Dave, no sonava malament.

Curiós i divertit entreteniment el purikura...

Vam seguir el passeig, i en un altre Seven Eleven vam conèixer uns personatges peculiars. En Biel portava una samarreta de Ramones, i dos japonesos molt flipats se li van acostar a preguntar-li molt motivats "Do you like...Ramones?" (tot tocant-li la samarreta, més aviat a la zona del mugró...l'expressió d'en Biel era impagable). Altres noms de grups com Joy Division van sortir de la boca del company. Al sortir del Seven ens vam trobar un altre noi que anava amb ells, amb un estat etílic considerable, eixugant-se la boca amb una banderola d'un bar, i fent esforços per aguantar-se dret mentre es mirava una taca de sang que portava a la samarreta. Seguint la recerca d'algun local interessant, vam trobar el famós Sam&Dave (a la 3a o 4a planta d'un edifici) però no vam arribar a sortir de l'ascensor, la música i l'ambient de guiris ens va fer enrera. Pel carrer, vam trobar una noia ens va guiar fins al World. Abans d'entrar ens ho vam rumiar tot fent una copa, i visquent una situació curiosa quan una japonesa d'uns quaranta anys s'ens va fotre a ballar al lavabo. Després d'allò en Biel va decidir marxar, així que el vam acompanyar al taxi indicant-li on havia d'anar (tot i així, el taxista es va equivocar i en Biel va haver de caminar), total, que vam ser en Juan i jo qui vam acabar anant de festa al World. El local estava molt bé, era una mena de soterrani, amb unes columnes i arcades que semblava una església. La música prou bona (hi han punxat cracks de la talla de Shinichi Osawa, 2many DJ's), i l'ambient curiós, amb alguns estudiants no japonesos amb qui vam creuar algunes paraules. Després d'una bona estona ballant, en Juan es va cansar de 'l'escalfadora de Massachussets' i vam marxar caminant fins l'alberg.

L'endemà vam anar amb en Ramón al temple de Sanju Sangendo, no dels més grans, però sí un dels més bonics i amb molt d'encant. Amb les bicis vam anar a buscar les portes de Fushimi Inari Taisha, però pel camí ens va agafar una gran pluja que no va parar en tot el dia. Vam arribar xops a l'alberg i allà ens vam quedar fent uns UNO's amb en Xavi, gran partida. Amb l'arribada d'en Juan i en Biel (que havien anat a la caça de més geishes) vam anar a sopar al Sukiya (altrament conegut com Kinnikuman), allà vam creuar com podíem algunes paraules amb un grup d'avis que no sé si van arribar a entendre que veníem de Barcelona... Vam anar a dormir aviat perquè l'endemà encara hi havia coses per veure i era l'últim dia sencer a Kyoto d'en Biel, Juan i Xavi...

Minuts després d'aquest moment estava caient el gran diluvi

L'entrada a l'alberg presentava aquest aspecte a qualsevol hora del dia

Més fotos i vídeos de Kyoto aquí.

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XI)

Aquest article és la continuació d'aquest.

Amb (poca) ressaca ens vam aixecar i fer maletes per marxar de l'Ace Inn Shinjuku. Enrera quedarien aquelles 'capsules' i les petites taquilles on deixar la roba i objectes personals... Abans de marxar, en Xavi s'ho va currar negociant amb la simpàtica recepcionista xinesa, que ens va ajudar a reservar allotjament a Kyoto. Així doncs, haviem d'anar cap a K's House, un dels albergs més modernets i amb més renom de Kyoto.

Deixàvem Tokyo, la capital, la gran metròpili plena de llums, colors, musiquetes i gent, per anar a l'antiga capital, on abunden els temples, la fusta i es respira l'ambient del misteri de les geishes. El trajecte en Shinkansen ens va ocupar bona part del matí. Pensant que arribaríem amb gana, en Xavi va aprofitar una parada per comprar alguna cosa per menjar. Aquí va arribar un petit ensurt, en el qual, en Xavi, que havia volgut gravar el Fuji des del tren...tenia el seu equipatge escampat mentre havia anat al lavabo. I tot just ja arrivàbem a Kyoto... Els altres 4, esperant-lo fora, intentant parlar amb un treballador del tren, intentant-li fer entendre que teniem encara un company dins, que el tren no marxés... El Xavi al veure'ns fora va recollir amb les presses tot, però la càmera, que la tenia tota desperdigada no (perquè l'havia recollit jo abans, intentant-lo gravar en el seu punt d'estrès des de l'andana). Finalment no hi van haver ferits i el tren va marxar amb tots nosaltres i les nostres coses a l'andana de l'estació de Kyoto. I per cert, quin tros d'estació!

No ens va costar trobar el K's House (tot i que he de reconèixer que Kyoto va ser la ciutat on menys em vaig saber orientar de tot el viatge... serà perquè em vaig relaxar i vaig deixar que els altres ens guiéssin allà on haviem d'anar?). L'alberg tenia de tot, i tot molt net i modernet: habitacions tant estil japonès com occidental, bugaderia, cuina, sala comú, ordinadors amb internet (de pagament), i una cafeteria amb un interessant esmorzar de bufet...

Ens vam dividir en 4 i 1. Un servidor no volia jugar-se a sorts la possibilitat de pringar (o de fer pringar als altres) amb els roncs... així que Biel, Juan, Ramón i Xavi van anar a una habitació de 4 estil japonès i jo a una de 4 estil occidental.

Vam descansar fins ben entrada la tarda, i ja fent-se fosc vam anar a voltar pels barris propers a veure què ens trobàvem. Ens va ploure una mica, però ho vam compensar entrant a un super i comprant algunes coses per menjar i beure. Pel camí va caure alguna biru, i tots sols ens allunyavem del centre per carrerons amb casetes de fusta molt tradicionals fins arribar al temple Kodaiji. Allà vam tenir una estona de tranquilitat. Fent un vinet, una sessió de fotos pel primer single dels JapanGo (Alone In Kyoto) i contemplant la pagoda Yasaka.

Mentre contemplavem meravellats les vistes de Kyoto, i queien 4 gotes s'ens va obrir la gana. La cosa va ser tocar la campana (quin soroll fotia!), i marxar d'allà a buscar un lloc per sopar. Dit i fet. Ben contents vam anar a parar a un lloc on l'entrada ja impressionava. Alerta! Aquí ens la podrien clavar! Però què coi, ja que érem allà...teniem curiositat per veure com era per dins i amb la gana que teniem tampoc estavem per voltar massa... Una senyora gran (tots coincidiem que deuria ser una ex-geisha que amb la seva pasta s'havia muntat aquell restaurant en aquella antiga okiya) ens va donar la benvinguda moltamablement i ens va acompanyar a una sala on només hi havia una parella sopant. Un simpàtica i guapíssima cambrera (ens falten fotos...Xavi! el video!) ens va prendre nota (estavem mirant la carta en anglès, la qual cosa ens havia de facilitar la feina a l'hora de decidir...però no va ser així...) jo com sempre, vaig utilitzar el ja clàssic: "おすすめ-ひん は なん です か?" (osusume-hin wa nan desu ka? = què em recomana?) i vaig triomfar amb una carn boníssima amb sèsam negre. Cal dir que tot el que ens van portar era boníssim, i ens ho cuinàvem nosaltres a les brases del centre de la taula. Ideal per anar xerrant mentre es couen els aliments. L'ex-geisha va voler oferir la seva companyia seient amb nosaltres, però veient que no era fàcil la comunicació...va abandonar la tasca.

Al portar-nos el compte, vam flipar una mica. El preu final no corresponia a la suma mental que haviem fet dels nostres plats per separat. El problema és que ens haviem portat el compte basant-se amb els preus de la carta en japonès, i els preus de la carta en anglès (d'on vam demanar nosaltres) estaven 'antiquats'. Tot això va portar una llarga estona per fer-nos entendre, perquè allà amb prou feines parlaven l'anglès. Després de diverses intervencions tant de la ex-geisha, com de la cambrera, com d'un xaval jove que s'esforçava mil...la cosa va acabar amb una rebaixa de preu, que tot i que seguia sent un sablazo...vam acabar pagant pel bé que haviem menjat i que ens havien tractat fins llavors. Sortint, es van disculpar i fer diverses reverències. Encara tenim tots el dubte si ho van fer expressament per si colava, o si realment es van equivocar i els sabia greu... La propera vegada que anem a Kyoto ho esbrinarem.

Ja tornant cap a l'alberg, negre nit i els carrers humits, vam comentar els plans per l'endemà. Tocava visitar temples i natura. Així doncs, vam fer l'última no-xerrada a l'alberg i a dormir.

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part X)

Aquest article és la continuació d'aquest.

En Xavi, en Juan i jo vam matinar relativament per anar a Nikko. Un poble no gaire llunyà de Tokyo on és típic fer-hi una excursió per passar-hi el dia, sobretot pels paissatges de muntanya, els temples i els onsens que hi ha.

En Xavi controlava com arribar-hi, així que ens vam deixar guiar per ell. Descansant i gaudint del paissatge en tren fins arribar-hi.

Un cop allà, vam veure que no estava tant ple de turistes com ens pensàvem, potser era el dia. Però les botigues de souvenirs estaven més aviat buides (per no dir desertes). Sense cap pressa vam anar enfilant carretera amunt, aquell dia era per desconnectar una mica de tanta ciutat. I així va ser!

Teníem intenció de veure molts temples i paissatges naturals, Nikko està considerat patrimoni de la humanitat per la Unesco. Però a la que vam entrar a l'onsen la mandra i el relax es van apoderar de nosaltres. 500 yens l'entrada, bé. Era com una mena de balneari, la clientela eren majoritàriament gent gran, molt tranquils, que es miraven les telenoveles a una mena de sala força gran amb sofas i coixins pel terra. Vam entrar als banys, ni banyador ni històries, tothom despullat, això sí, homes i dones separats. L'onsen tenia dues parts ben diferenciades: la zona interior, amb una mena de piscina d'aigua molt, molt calenta, les dutxes (d'aquestes d'estas assegut a un tamboret) i una piscineta petita d'hidromassatge, amb l'aigua molt calenta també. Una gran finestra de vidre separava la zona interior de l'exterior. A fora, l'onsen enmig de roques i arbres, i d'aigua també d'allò més calenta era de les experiències més relaxants que he tingut mai. El contrast del fresquet que corria entre els arbres amb l'aigua era genial. Amb en Xavi i en Juan vam anar combinant interior, exterior i sauna. No recordo quantes hores hi vam estar, però vam tenir aigua fins que ens en vam cansar.

Aprofitant que les instal·lacions tenien una cuina on feien alguns plats, vam decidir dinar allà mateix. Un bol de Gyudon i un altre de sopa amb uns orgàsmics udon, i un platet de tempura verdures, tot plegat per 1000 yens. Espectacular. I si no fos poc, unes simpàtiques àvies es van acostar a nosaltres per oferir-nos unes boles d'arròs marinat amb llimona i el que semblava pell de pollastre. No estava gens malament, però haviem menjat molt i estavem molt tips. Tot i així ens ho vam menjar exclamant un bon ありがとうarigatou (gràcies) i un おいしい　oishii (deliciós). Les iaies van somriure molt contentes i van seguir a la seva, no sense tornant-nos alguna mirada i somrient.

Per païs tot allò vam canviar de sala i vam anar a fer una bona migdiada. La sala en qüestió deuria estar habilitada per això a aprt de per menjar. Algunes taules les ocupaven grups d'amics (sempre gent gran), que també s'havien posat les botes i es quedaven clapats una estona. La saludable migdiada ens va ocupar una bona estona (potser 2 hores?) i ens va treure les ganes de tornar a banyar-nos.

Ja marxant d'allà vam perdre el bus de tornada a l'estació de tren, total que vam anar caminant mentre comentavem l'excursió, i com no, alguns temes de cinema ja molt recurrents durant el viatge...

Un cop a l'estació, vam decidir fer un truc a les oficines que portem el tema dels ferries cap a Izu Shoto. Izu Shoto és un arxipèlag d'illes al sud de Tokyo, illes volcàniques amb una gran quantitat d'onsens naturals, on és gratuït acampar-hi. En Juan ens ho havia venut molt bé, i fins llavors haviem dubtat si podriem anar-hi o no. Per desgràcia, la meva trucada no va resultar positiva. L'endemà no hi havia ferries programats degut a la previsió de tifons per la zona. Què hi farem. La propera vegada serà!

Ja tornant cap a Tokyo ciutat, haviem d'anar al Sakura a recollir les motxilles i canviar altra vegada d'alberg. Tornàvem al Shinjuku Ace Inn! Allà ens vam retrobar amb el Ramón i en Biel, que havien fet coses diferents: En Ramón d'excursió al Fujiyama, i en Biel de compres per Ginza i altres zones de Tokyo. Un cop intercanviades les experiències del dia, vam aprofitar que erem allà i vam decidir sortir una estona per Shinjuku a veure si trobavem el Golden Gai. Abans però vam sopar a un Sukiya (a.k.a. Kinnikuman), en Ramón però, estava rebentat i es va quedara l'alberg a descansar.

El Golden-Gai és una petita zona de Shinjuku plena de petitíssims bars (dic petitíssims perque amb prou feines tenen 5 o 6 tamburets a la barra cadascun). Solen ser bars on anant amb els amics ja s'omplen, i estar en un bon ambient íntim, en plena interaccióamb el cambrer/a, que solen ser tota mena d'artistes, des de músics, pintors o cineastes,i això es veu reflectit en la decoració i l'ambient de cada un dels bars. Molts d'aquests bars només accepten clientela habitual, i es salven dels curiosos i guiris fent pagar una elevada taxa per entrar. De fet, són ben pocs els bars sense taxa, i un d'ells és el Nana: El bar d'estil flamenc on vam anar a parar.

Sonava Camarón, i les parets eren plenes de posters de flamenc, motius espanyols, i alguna guitarra penjada. Un petit grup de japonesos xerraven mentre el cambrer els anava servint vinet i altres begudes. Nosaltres ens vam asseure a la barra a veure uns vinets i unes cerveses mentre comentàvem l'ambient i intercanviàvem algunes paraules amb el cambrer, que anava ben fia base de Burbon a palo seco (segons en Juan). Amb un ambient una mica tens al principi, el tio es va enrollar i ens va convidar a unes tapes de pipes salades, unes gominoles rares i una mica de sofregit de tomàquet i pebrot.

Ja marxant, en Juan i en Biel van decidir agafar un taxi per tornar a l'Ace Inn. En Xavi i jo, per principis ens hi vam negar i vam tornar xino xano fent alguna cerveseta més pel camí, que en el fons no era tan llarg.

Un cop a l'Ace Inn, no vam trigar a anar a dormir. L'endemà tocava trasllat, deixariem Tokyo per anar a l'antiga capital nippona: Kyoto!

Més fotos i vídeos de Nikko i Tokyo, aquí i aquí.