The Killers i MTV s'ho curren

És espectacular el muntatge del grup The Killers amb el seu tema Human en la passada gala dels MTV Europe Music Awards a Liverpool. Aquesta banda s'ho curren, i són d'aquells que cuiden molt l'aspecte visual, com a mi m'agrada.

Ja queda poc per...LOST

L'espera es fa llarga, però d'aquí menys de dos mesos ja estarem veient la cinquena temporada de Lost. De moment, la gent de l'ABC han fet una promo videoclip amb el tema You found me de The Fray, i ja comencen a circular algunes promos oficials.

We have to go back!

Tràiler Ice Age 3

No sóc partidari de veure trailers, no m'argada que em revel·lin les trames abans d'hora. Però en aquest cas, la gent de la Fox sempre es curren unes seqüències del petit Scrat que no revel·len la trama de la pel·lícula, sino que mostren una petita aventureta de l'esquirol prehistòric. A riure!

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part VII)

Aquest article és la continuació d'aquest.

L'endemà al matí tocava canviar d'alberg. L'amabla recepcionista del Sakura ens havia facilitat lloc a un altre Sakura (aquesta vegada 'Hotel' en comptes de 'Hostel') però abans haviem de passar un parell de nits a l'Ace Inn Shinjuku. Així que vam fer combinacions de metro fins arribar a Akebonobashi (hi ha un acudit molt dolent en relació a aquest nom, algú s'atreveix a recordar-lo als comentaris?). Aquest alberg era una mica de l'estil càpsula, però molt internacional. Com ja anava sent habitual, descalçar-se només a l'entrar, omplir full de registre, i a deixar trastos a "l'habitació" que era un armari amb clau on deixar la motxilla, i un llit tipus càpsula, però ni tele ni ràdio. Almenys hi havia una sala comú al pis de dalt de tot, amb sofàs, tele i dvd's, cuina, etc. A la planta baixa alguns pc's amb connexió a internet de gratis, i al sòtan les dutxes i rentadores.

Un cop instal·lats (si és que es pot dir així) vam fer camí cap a Shinjuku centre, però ens vam desviar cap al gran Gyoen National Garden.  Un immens jardí amb diferents parts diferenciades: Estil francès, estil anglès i estil japonès. Amb algunes cases de tè tradicionals. S'hi estava a gust i vam reposar una mica fent plans de cap a on aniríem (mentida! vam estar discutint i rajant sobre modernitos, Dexter, de com estan pujant les noves generacions, i altres temes força recurrents durant el viatge). Finalment vam sortir del jardí per anar cap al centre de Shinjuku.

Gratacels i més gratacels, carrers netíssims, executius atrefegats parlant pel mòbil, i joves colegiales sortint d'escola i anant a comprar manga. Sucumbint a la insistència d'en Juan vam anar a parar a un McDonald's, però alerta! Almenys vam provar les especialitats d'allà: Hamburguesa de pollastre al teriyaki (també hi havia altres menús més nippons com entrepà de gamba). Un cop enmig de tot, envoltats de gent al carrer, decidim separar-nos. Tots volem veure moltes coses, i el millor és anar descobrint carrer a carrer, entrant a tot arreu i flipant amb tot. A l'anar-se fent fosc vaig anar a buscar les Goverment Towers, que pel que havia sentit, tenien unes magnífiques vistes. Preguntant, vaig anar a parar a l'Hotel Plaza, on un conserge molt expressiu (feia posicions gairebé en plan forces especials) em va dir que podia pujar fins ben amunt del mateix hotel. Dit i fet, vaig estar contemplant les magnífiques vistes de la infinita ciutat des de la planta 47 fins que vaig decidir trobar les Goverment Towers. Cap problema, preguntant s'arriba a tot arreu, i efectivament, les torres gaudien també d'unes grans finestres en una de les plantes superiors on es podia admirar la immensitat del barri (perquè Shinjuku ja era prou gran com perquè la vista arribés més enllà!).

Al vespre, haviem quedat amb en Ricard i els seus companys catalans de Sony. Vam sopar per Shibuya en un lloc on ens van donar uns curiosos bastonets salats (que semblaven bigotis de gamba, però segur que no ho eren). I ens vam trobar amb els soniers al creuament de Shibuya, envoltats d'una gran multitud de persones, edificis, pantalles, llums, músiques, colors i olors. Tot un desafiament pels sentits!

Els soniers ens van portar fins a un karaoke. Anàvem a passar una nit de festa al més pur estil tokyota! Els karaokes d'allà són ben diferents als que estem acostumats. Allà es lloguen habitacions privades per grups, amb els micros que es demanin, i cadscú es monta la seva pròpia festa: amb un comandament i un catàleg de milers i milers de cançons (tant japoneses com internacionals) es van afegint les cançons desitjades a una playlist, i el televisor va reproduïnt els videos. Tot ben acompanyat per les seves llums de colors al ritme de la música, i un bon equip de so. Si durant la cantarella tens set, només has de despenjar una mena d'intercomunicador que hi ha a la sala i demanar al cambrer què vols, al cap d'una estona t'ho porta tot en una safata, i a continuar gaudint de la festa. Cal dir que això que siguin sales privades millora molt el ritme i no hi ha la vergonya de cantar davant de desconeguts, és més, cada cançó es converteix en una festa on acaben cantant tota la colla...

Alguns dels temes que vam berrejar (perquè cantar cantar...no gaire): Take on me dels A-ha, Sweet Child o'mine de G&R, The Final Countdown, Nathalie de Julio Iglesias, Don't look back in anger i Wonderwall d'Oasis, Thriller, Bohemian Rhapsody, Master Of Puppets, Dragostea din tei, New york New York... i en un moment inesperat ens va interrompre una sueca tot cridant en anglès: que érem uns putus afortunats, que érem a l'habitació on es va rodar la famosa escena de Lost In Translation. Sense acabar-nos-ho de creure del tot, ens vam fer algunes fotos memorables i vam cantar el tema que canta Bill Murray a la peli de la Coppola: More Than This, i en Xavi era feliç (i es va animar a escriure-ho).

Per acabar va caure un Ready Or Not dels Fugees amb un flow espectacular i no recordo quines més... Hora de marxar, abans però, toca passar per la planta baixa a tornar els micros i pagar. Sent encara d'hora, decidim (ja estava decidit feia dies...) anar al Womb. Una de les discoteques més emblemàtiques de Tokyo (allà s'hi van rodar algunes escenes de la pel·lícula Babel (de l'Iñárritu). Al Womb sonava música electro i techno i altres, i l'ambient estava molt bé. El local impressionava amb el seu equip de so i una il·luminació espectacular. Els japonesos cuiden molt l'aspecte tecnològic, i els locals competeixen i obtenen prestigi pels seus equips d'última tecnologia.

L'endemà, una mica ressacosos vam estar per Shibuya de dia. S'ha de veure el moviment de masses al famós encreuament des del cafè Starbucks: Al·lucinant. Voltem una mica (molt) pel barri, mirem botigues, entrem al famós Shibuya 109, però en sortim aviat, Tower Records...els grans establiments 'del barri'. També ens trobem enmig d'un festival al carrer, una rua, i el Shibuya Sound Paradise, on una banda de batucada tocava una versió del Magalenha del Carlinhos Brown. Decidim fer bondat (i perquè estem rebentats) i tornar a l'Ace a sopar uns fideus instantanis i a dormir. L'endemà tocar canviar d'alberg.

Més fotos i vídeos de Tokyo aquí.

Miss Kittin i la seva BatBox

La francesa Miss Kittin va publicar a principis d'any el disc BatBox. Després dels singles Kittin Is High, i Grace, demà arriba al The Loft (Razzmatazz) a presentar els temes d'aquest disc i a fer ballar el públic amb els anteriors.

He de dir que tret dels temes més coneguts, de la Kittin només m'agrada el disc de Golden Boy with Miss Kittin: Or, on totes les pistes són autèntics temes. Després de discos més aviat fluixets com Radio Caroline o I Com, aquest BatBox arriba amb uns temes que m'encanten.

Aquest és el video del primer single Kittin Is High.

I aquest tema, Pollution Of The Mind és un dels meus preferits. El vídeo no té res a veure, l'he trobat per youtube i és d'una obra-performance que curiosament lliga bastant amb la música...





Aquesta és la tracklist del disc:

Miss Kittin – Batbox
01 – Kittin Is High
02 – Batbox
03 – Grace
04 – Solidsarockstar
05 – Barefoot Tonight
06 – Play Me A Tape
07 - Pollution Of The Mind
08 – Wash N Dry
09 – Metalhead
10 – Machine Joy
11 – Sunset Trip
12 – Playmate Of The Century
13 – Mightmaker

Ne-Yo VS Craig David

No es tracta d'un enfrontament, però a l'escoltar el nou single de Craig David, Insomnia el qual serveix per presentar el seu recopilatori Greatest Hits em va venir ràpidament al cap el tema Closer de Ne-Yo, el qual vaig començar a sentir a finals de l'estiu (encara recordo el cridaner autocar promocional de Ne-Yo pels carrers de Shibuya...).

Totes dues cançons tenen aquest toc dance que tant de moda s'ha posat entre els artistes RnB. Un dels pioners d'aquesta moda va ser Timbaland, i Danja, un dels seus deixebles ha produit bona part dels temazos dels artistes que sonen últimament. En el cas de Ne-Yo i Craig David, el productor de Closer és l'equip noruec StarGate, responsables d'alguns èxits de Beyonce, Rihanna o el mateix Ne-Yo. I en canvi, l'Insomnia del Craig David és obra de Jim Beanz: molt més lligat a Timbaland i als grans Loose de Nelly Furtado o al Blackout de la Britney.

Però la música no és l'única similitud entre els dos temes. El videoclip juga amb elements semblants. Pocs colors, predomini de blanc i negre, jocs de llums de fons... no hauran aprofitat el plató?





He dir que personalment, tot i haver-se publicat més tard i poder-se haver inspirat en l'anterior, prefereixo l'Insomnia del Craig. A més, el títol rima amb el gran tema de la Rihanna: Disturbia (quin tros de tema!). En canvi, de videoclip, em quedo amb el de Ne-Yo...

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part VI)

Aquest article és la continuació d'aquest.

El viatge en Shinkansen fins a Tokyo (sí, ja sé que en català s'hauria d'escriure Tòquio, però odio les traduccions dels noms, i més si els originals molen tant com els noms japonesos!) crec va ser el trajecte en tren que se'm va fer més llarg de tot el viatge. Vam decidir dinar tard, però el bento que ens vam comprar ens el vam menjar tan tard que vam convertir-lo en el sopar. Entrant amb el tren a la gran metròpoli ja era tard. Crec que arrivàbem a Tokyo terminal al voltant de les deu de la nit.

Disposats a caminar una mica vam agafar metro fins a Kanda station, que segons alguns vianants que haviem preguntat pel carrer era fàcil trobar-hi llocs per dormir que fossin baratets. Sota grans gratacels i carreteres elevades, ens vam plantar al barri de Kanda. Té molta vidilla, i vam pensar que no seria difícil trobar algun manga cafe (locals tipu ciber-cafès, amb servei de biblioteca, ordinadors amb internet, i cabines individuals amb sillons molt còmodes) a bon preu per descansar i passar-hi la nit. En vam veure un, pero a la resta del grup no li acabava de convèncer, total que vam seguir buscant. Vam veure un parell d'hotels, que els quedaven només una o dues habitacions lliures, però ens van semblar massa cars. Amb ganes de trobar un lloc, ens va venir la gana i vam sopar una mica a un restaurant xinès, res de l'altre món, però va servir per agafar forces per continuar amb la cerca. En aquell moment en Xavi va decidir treure el comodín d'en Ricard, un amic seu que estava treballant a Tokyo durants uns dies, dormint en un bon hotel pagat per l'empresa (Sony). Segons en Xavi, no hi hauria problema per dormir tots 5 al terra l'habitació de l'hotel d'en Ricard, i perfecte perquè també hi cabrien les motxilles.

Dit i fet, vam anar cap a Shinagawa, una zona molt de negocis, i allà vam esperar al Ricard prop del gran Prince Hotel. Després d'unna llarga espera buscant alternatives per si la cosa fallava amb les nostres PSP, DS i iPod touch xupant de wifis de la zona, finalment vam arribar en Ricard quan l'esperàvem al Yahoo! Cafe, un bar cyber dins de l'hotel. Allà el plan ens va petar a la cara quan va veure que erem tants i tantes bosses. Finalment, sense pressionar, només s'hi va quedar en Xavi, i la resta vam marxar a la recerca d'un lloc on dormir, cosa cada vegada més difícil perquè ja deurien ser les 12 de la nit.

Sense ganes de complicar-nos més la vida, vam dir de tornar a Kanda i anar a un d'aquells hotels, o inclús al manga-cafe. Però preguntant a un taxista, s'ens va acudir la idea d'anar a l'hotel càpsula més proper. I allà ens vam plantar, no recordo el nom de l'hotel, però era baratet. No sabiem com funcionava exactament el tema dels hotels càpsula, però no és gens complicat. Com a molts dels allotjaments, toca descalçar-se només a l'entrar. Allà vam demanar 4 places al recepcionista, que ens va donar una clau per l'armari del bany (on hi ha raspall, yukata) i on s'indica el número d'habitació. Cal dir que aquell hotel (i molts altres capsula o business hotel) era només per a homes. Total que vam anar a deixar trastos a "l'habitació". No hi havia armaris, només els llits o nínxols, així que confiant en la seguretat del lloc i la bona fe, vam deixar les motxilles per allà al mig. El gran punt va ser el ofuro que hi havia a la planta baixa, on amb aixua ben calenta ens vam relaxar i dutxar per afrontar l'endemà. Abans d'anar a dormir va caure alguna cervesa per comentar les impressions i fer una mica de plans ara que ja teniem llit i sostre (almenys per una nit!). La capsula és còmode, i al contrari del que sembla, no dóna cap sensació de claustrofòbia. És prou ample i llarga com per dormir-hi còmodament. Com a prestacions, té televisió, ràdio, despertador, i llum regulada. El que cal per adormir-se i desperar-se. Ens vam posar en contacte amb en Xavi via mail perquè busqués algun allotjament per l'endemà i vam anar a dormir tranquils, pensant en que ja estàvem a la gran metròpoli i ens quedava infinit per veure i disfrutar.

L'endemà al matí haviem quedat amb en Xavi a Kanda, vam esmorzar i vam anar cap al barri d'Asakusa, on hi ha el Sakura Hostel, que forma part d'una cadena d'albergs i allotjaments. La llarga patejada i la pluja fins arribar ens va fer estar descansant i dinar uns fideus instantanis a l'hostal mateix. Vam aprofitar per buscar, trucar i reservar un nou allotjament més barat, i respirar tranquils de cara a l'endemà.

A la tarda vam anar a Akihabara (molta i bona info aquí), l'Electric Town, o el barri de l'electrònica. Allà es concentren el major nombre de botigues de gadgets, informàtica, foto, video, so, videojocs i manga del món. Vam estar pululant i alucinant amb tot. I vam entrar a un Taito Station per veure una mica les màquines arcade: Street Fighter IV (que per cert, vaig provar, i mentre guanyava un parell de combats contra la CPU, algún em va desafiar online i em va rebentar!), Tekken 6...i moltes més jocs i plataformes que mai veurem per les nostres terres (com el joc de cartes que el Juan va voler provar). Cap al tard, hi havia temptacions de comprar-nos alguna cosa, però no ens decidíem...càmera reflex? iPod dels nous?

Camí a l'hostal, vam buscar algun lloc on sopar tranquils. Passant dels restaurants a peu de carrer, ens vam ficar en un petit local escales avall que va resultar ser un dels punt més recordats del viatge. Amb el clàssic impediment de l'idioma, vam comunicar-nos amb les simpàtiques cuineres demanant una recomanació que va resultar ser un assortit de pinxos. Genial per combinar amb les Go biru que ja havíem demanat. Al cap de poca estona, quan unes clientes van marxar, les cuineres ens van demanar si podiem canviar de lloc, entenent que la taula on érem estava reservada per un grup gran de persones que havien d'arribar d'un moment a l'altre. Cap problema, a la taula nova vam votar per beure i menjar alguna cosa més, i ho vam expressar intentant dir que voliem una cosa semblant, però la dona no semblava entendren's...fins que vam acabar dient el ja clàssic: "Repeat all. Everything again. But a little difeferent". Allò va semblar posar contenta a la cuinera, que de seguida es va posar a fer una altra ronda de pinxos. Entre birus i una ampolleta de sake que vam demanar, vam tenir una bona estona d'entreteniment i Silenci's...Fins que el compte ens va fer veure que ens haviem flipat una mica, de totes maneres, el preu era més car que a la resta de llocs on haviem menjat, però no deixava de ser barat comparat amb Barcelona i comptant la gran quantitat de teca que haviem consumit.

 Gran memorable assortit de pinxos

Finalment quan ja anàvem a l'hostal, vam trobar-nos amb tot un personatge, un home de negocis, amb una borratxera molt alegre que ens va dir que li encantava Espanya i l'espanyol i s'ens va posar a cantar el Cuando calienta el sol i Bésame mucho. El tio tenia bona veu, però no vam poder parar de riure mentre el gravàvem en vídeo amb la càmara d'en Xavi. Finalment vam fer una última biru pels voltants de l'hostal i vam anar a dormir...

Més fotos i videos de Tokyo aquí.

El nou single de Coldplay

Coldplay presenta el seu quart single del disc Viva la Vida. Després de Violet Hill, Viva la Vida, Lost (del qual encara corre un concurs de videoclips) ara li toca el torn a Lovers In Japan.

El tema en si no és gran cosa, en la línia del grup. Però com que últimament em crida l'atenció tot allò relacionat amb el Japó... La cançó només fa referència al japó en una frase: "under the Osaka sun". El videoclip ja és una altra cosa: una mica d'efectes especials (ja tocava senyors de Coldplay!) i algunes imatges de fons al més pur estil nippon (entre elles una imatge de l'entrada a Dotonbori! el barri de festa d'Osaka).

Pel que he llegit, la versió utilitzada al videoclip és l'Osaka sun mix, però sincerament no li trobo cap diferència amb la album version del tema.

Gaudiu del video!

Silent Scream a la KMK

Diumenge passat els Silent Scream van oferir un concert en motiu de la KMK (Kustom Matinal Kastefa), una trobada-festa de moteros. L'ambient era d'allò més agradable. Activitats per a tots els públics, mercadillo motero, bar, molt de sol, motos espectaculars, i l'escenari on Silent Scream van impressionar al públic.

Després d'una estona d'espera, els Silent van irrompre a l'escenari amb la seva nova intro (que ja van estrenar a l'anterior concert a Gavà): Germinator, una versió metalera del tema principal de la banda sonora de Terminator. Els tres següents temes: Delirios, Gritos i Tu Final eren poc habituals, doncs formen part del nou àlbum que tenen en procés de gravació. Tot i que Tu Final es va filtrar uns mesos com a primer single del disc i és un gran tema, va ser corejat pels seus seguidors. Cal dir que la posta en escena de Gritos va ser espectacular, després que el cantant Daniel es traiés el barret i la gabardina (vestuari cuidat per entrar a escena amb Delirios) va agafar una llança-estandart i la va onejar mentre emulava als espartans.

Com a sorpresa, la banda tenia preparades un parell de versions per mostrar al públic motero: Enter Sandman de Metallica, i Born To Be Wild de Steppenwolf. Després va arribar el ja conegut Victoria o Derrota on Xavi va donar-ho tot no només al baix sinó també als coros. I tot seguit va arribar la Guitar Battle entre en Dani i en Chus, com sempre espectacular. En Louiska va continuar l'espectacle amb el seu solo de bateria, que va deixar als presents bocabadats. La cosa va continuar amb una altra versió: Breaking the Law dels Judas Priest. El següent tema va ser Noche y niebla, un clàssic d'El Preludio la seva primera maqueta. I per acabar, el que s'està convertint ja en el tema per acabar els concerts: Sin Destino, amb un ending espectacular.

El públic no va parar de demanar més canya, però els horaris s'han de complir i hi havia un altre grup esperant a tocar. Els Silent Scream, després d'haver-ho donat tot a ple sol, es van acomiadar del públic agraïnt la seva presència i esperant veure'ls en la propera cita.

Després, alguns de la colla de fans vam anar a fer un mos a la platja, que quedava al costat. Inclús alguns ens vam banya aprofitant el bon temps que feia. Possiblement va ser l'últim bany del 2008.

Amb aquest concert, els Silent Scream ja consoliden el seu potencial a l'escenari, ara toca esperar a rebre el seu material d'estudi. No trigueu Silents!!

P.D: Podeu veure algunes fotos de la KMK aquí i del concert aquí (by Amonratore)

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part V)

Aquest article és la continuació d'aquest.

L'arribada a Koyasan es va fer llarga, però el trajecte en tren i funicular fins allà ja val molt la pena. Paratges naturals amb una gran gamma de tonalitats de vegetació que no estem acostumats a veure. Tal com vam baixar del funicular calia anar al lavabo, allà ja ens vam trobar el primer amic que ens va fer adonar que estàvem a zona de muntanya.

Koyasan (o muntanya Koya) és un poble d'uns 7000 habitants on hi ha uns 100 temples budistes dels Shingon, va ser fundat per 空海 (Kūkai) / 弘法大師 (Kōbō-Daishi) (diferents noms per la mateixa persona). Es diu que aquest monjo va ser el qui va inventar el sistema d'escriptura japonès kana a partir dels seus coneixements del xinès. El 2004 Koyasan va ser declarat patrimoni de la humanitat, i no és per menys, és un lloc preciós.

Un cop baixats del funicular i pixats, haviem d'agafar un bus que porta fins al poble en si. Davant la parada hi havia l'oficina de turisme, on tenen registrats una gran quantitat de temples oberts al públic on s'hi pot reservar allotjament. Ens va semblar una mica Port Aventura, tant de tràmit amb l'oficina de turisme...però en el fons és una manera de controlar i gestionar tots els allotjaments i facilitar feina al visitant. Allà vam reservar nit a l'Ekô-In, però com que el check-in no era fins les dues vam parar a un petit súper a comprar dinar: fideus instantanis, una mica d'snacks i platans, bé, aquí algú va comprar coses rares que van resultar ser mig fastigoses mig delicioses... Després de que caiguéssin quatre gotes vam anar l'Ekô-In amb un sol espatarrant. No ens va costar trobar-lo. La majoria de temples estan a tocar el carrer principal del poble, la qual cosa fa que es pugui veure tot tranquilament sense haver de perdre's per carrerons o zones llunyanes.

A l'Ekô-In ens van rebre uns monjos força joves amb la seva túnica, i la seva calma ens van donar les indicacions del lloc (amb un anglès una mica patilleru, això si): sopar a les 17:00, tancament de portes a les 22:00, llevar-se a les 6:00 per anar al ritual, 6:30 emorzar a l'habitació, 10:00 check-out. Perfecte! vam voltar una estona pel temple, un lloc molt tranquil i molt maco per allà on es mirés. Semblava la pròpica casa d'en Ranma (però molt més gran): Un jardí central, passadissos de fusta, biombos, sales de meditació, i escales per tot arreu...i una llum solar que il·luminava els racons amb un encant especial. Sabent l'hora a la que haviem de tornar a sopar, vam sortir a passejar entrant a cases i temples del poble. Llocs espectaculars, jardins molt ben cuidats, i alguns monjos passejant. Quan s'acostava l'hora de sopar ja vam veure quina mena d'horaris portaven allà: els nens ja tornaven de l'escola a casa, els monjos tots a cobert, les botigues tancant i ben pocs cotxes pel carrer.

El sopar va ser tota una sorpresa. Ens el van portar a la mateixa habitació (una habitació molt gran dividida en dos per una porta corredissa de paper, on vilment en Biel i en Xavi es van quedar sols al·legant que en Juan i jo havíem roncat la nit abans a Nara, i per tant ens tocava estar aïllats amb en Ramón...) en unes safates amb potes. No recordo exactament què era cada cosa, però hi havia tofu, sopa de miso, algues, verdures vàries, fideus, tempura i pera-nashi, ah! i un gran bol d'arròs per tots, per servir-nos el que volíem i que no ens vam poder acabar. Alguns no es van poder/voler acabar el sopar. Jo que ho vaig menjar tot, he de dir que hi havia coses que valien molt la pena, i hi havia coses prescindibles. A destactar les 'cebetes'(?) de colors, que semblaven caramels.

Després de sopar vam anar al gran cementiri budista d'Okuno-in. Ja de nit, vam estar passejant entre les tombes amb una tranquilitat absoluta, escoltant els grills i els ocells, i veient algun esquirol volador saltant entre els alts arbres. Vam fer algunes fotos amb llarga exposició, i seguint el passeig vam arribar al gran musoleu de Kōbō-Daishi: espectacular. Ens va semblar sentir càntics de monjos, estaven fent un ritual, però el templeestava tancat, vam intentar mirar entre les escletxes de les grans portes de fusta, veient alguna cosa. Darrera del temple vam flipar amb els que ens vam trobar: unes dones amb els seus fills, tots descalços, anant de punta a punta d'un camí de pedra, parant a dir unes plegàries cada vegada que arrivaben a l'extrem. He de dir que entre aquesta imatge, l'olor d'encens que es respirava, i l'atmòsfera en gerenal, se'm va posar la pell de gallina. D'aquesta zona no en tinc fotos perquè estava prohibit, i per respecte, no vaig treure la càmera. Aquelles imatges mes les quedo jo al meu cap...

Ja tornant, passejant tranquilament, però sense pausa perquè a les deu ens tancàven l'Ekô-In, vam acabar de fer algunes fotos i a dormir. En Juan ja dormia quan vaig entrar a l'habitació (i va rabiar perquè entrava fred amb la porta oberta), i a mi em va costar degut als roncs de ja sabeu qui. Vaig rabiar una mica desperant-lo, però crec que no vaig trigar a adormir-me.

Tan bé deuriem dormir que gairebé no vam sentir el monjo que ens va picar a la porta per avisar-nos del ritual matinal. Com a autèntics turistes, ara ve una bona cagada: no només vam arribar tard a la cerimònia, sino que en Ramón i jo, sense saber quina roba portar, ens vam posar les yukata (el kimono d'estiu, per anar al bany i tal, com si fos un barnús o una bata). Sorpresa la nostra quan ningú mes a la cerimònia portava yukata, tothom anava amb roba de carrer, excepte els monjos, clar. En Juan va fer alguna foto. A l'acabar aquella cerimònia, ens esperava un monjo amb cara de mala llet que fotent-li un cop al braç del Ramón i estirant-me a mí de la yukata ens va deixar anar un "Go. Change. Your Room". No calien més paraules. Entrar al ritual amb yukata havia suposat una gran ofensa a buda (qui va amb barnús a una església?). Ràpidament vam anar a canviar-nos i al tornar vam anar a un altre lloc a seguir el ritual. Cal dir que no ens vam sentir tan malament com podriem, perquè tampoc havien donat explicacions, així que simplement va ser un error de comunicació. Al sortir del segon ritual vam conèixer al Diego i la Sara, uns espanyols que li van demanar fotos al Juan.

A l'arribar a l'habitació ja teniem l'esmorzar preparat. I quin esmorzar! Una bona quantitat d'arròs, i no recordo massa, però era de l'estil del sopar de la nit abans. Com que ens havíem quedat amb les ganes de veure el cementiri de dia vam anar-hi a fer un vol. De dia també tenia el seu encant (però és que de nit era bestial!).

Més tard, quan ja haviem fet motxilles i vam seure davant l'ordinador (sí, aquests monjos la saben llarga, ordinadors amb internet, teles planes...) a buscar allotjament per la propera destinació: Tokyo! Ja tocava aparcar el tema rural i temples. Voliem l'estrès de la gran metròpoli. Veure gratacels, llums de neó i perdre'ns entre la multitud. En Diego i la Sara ens van dir alguns llocs on allotjar-nos, però trucant des del temple vam saber que estaven plens. Finalment vam creure que sense reservar res, podriem trobar algun lloc on dormir, al cap i a la fi és una de les ciutats més grans i més poblades del món. Dit i fer, en Xavi va trucar al Ricard, un amic seu estava durant uns dies treballant a Japó, i si no trobàvem res, potser podriem anar al seu hotel.

El camí de tornada va ser per parlar de frikades i intercanviar opinions del viatge i els llocs amb la Sara i el Diego, que ens van convidar a visitar la part més underground d'Amsterdam si algun dia els anem a visitar. També vam aprofitar per dormir l'estona que els monjos no ens havien deixat. Uns quants trens regionals...un Shinkansen...i cap a Tokyo!

Més fotos de Koyasan aquí.

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part IV)

Aquest article és la continuació d'aquest.

Sense haver d'agafar Shinkansen des d'Osaka, vam arribar en tren normal a Nara, allà teniem reservat un alberg (gràcies a la maca i amable recepcionista de l'Hotel Chuo d'Osaka). Per arribar a l'alberg havíem d'agafar un bus, cosa que encara no havíem fet en tot el viatge... Sort que a l'oficina de turisme de l'estació central ens van indicar exactament quin bus agafar, on baixar i la direcció per arribar al Naraken Seisyonen-Kaikan Youth Hostel. La zona era molt tranquila, amb el bus haviem recorregut part de la ciutat i es podia apreciar que gairebé no hi havia edificis alts, i la majoria de carrers no són amples, això és el que buscàvem, una mica de tranquilitat.

L'alberg, tot i estar una mica apartat del centre, era acollidor. Calçat fora només entrar, i habitació inmensa estil japonès. Genial. Per no perdre massa temps desplaçant-nos vam decidir llogar unes bicis per només 500 yens tot el dia. Amb l'estómac remugant, vam parar per dinar a un lloc bastant a l'atzar i la vam clavar. El lloc no només era acollidor, molt tradicional, sino que estàvem sols i podiem allargar-nos tan com volguéssim a l'hora de demanar el menjar... Però el ja clàssic "おすすめ-ひん は なん です か?" (osusume-hin wa nan desu ka? = què em recomana?) va funcionar i la cambera ens va servir un plat molt típic: おこのみやき (okonomiyaki = una mena de pizza-truita amb una gran barreja d'ingredients, verdures i carn) en una safata, acompanyat de sopa de miso i un bol amb verduretes. No cal dir que ens vam fotre les botes a molt bon preu.

Un cop dinats, vam anar cap al temple 東大寺 (Tōdai ji), però pel camí en bicicleta ens vam començar a trobar cèrvols creuant tranquilament pel carrer, i uns nens molt simàtics que sabien quatre paraules d'anglès. El temple és immens i alberga l'estatua de buda més gran sota sostre. També hi ha grans estàtues dels guardians, i l'edifici, tant per dins com per fora és espectacular. Els voltants del temple són preciosos. Un gran llac envoltat d'arbres i camins de pedra per on els cèrvols campen lliurement, i un llarg camí que ens va conduir cap a una zona elevada amb més temples, el 二月堂 (Nigatsu-dō). Allà vam contemplar una magnífica posta de sol.

Voliem veure més temples, però allà s'hi estava tan bé que ens sabia greu marxar. Tornant cap al centre en bicicleta, vam colar-nos a dins una escola on estaven practicant beisbol i futbol. Típiques activitats extraescolars quan s'acaben les classes.

Buscant un lloc per sopar, el Juan casi ens arrossega cap al McDonald's, però vam poder més que elli vam acabar a un restaurant on vam menjar una mica de tot, destacant un plat de tempura de verdures sensacional. En Juan va quedar content. Sabent que hi havia un parc d'atraccions abandonat prop de l'alberg, vam anar a fer unes cerveses pels voltants i provar d'entrar-hi, però semblava vigilat de manera que vam girar cua i cap a l'alberg a descansar i planejar una mica l'endemà. Per sort, vam enganxar l'ofuro abans que tanquéssin, i sense voler, la vam liar una mica amb l'aigua. També vam aprofitar per fer una mica de bugada i estendre la roba, que amb una mica de sort s'assecaria en la calurosa nit. A l'hora de dormir, com que estàvem tots a la mateixa habitació, els roncs eren perillosos. En Ramón es va fer un parapeto amb un biombo i tres mil mantes per evitar que el so es propagués tan fàcilment. No sé si va funcionar, però vaig dormir bé, tan bé que segons en Biel i en Xavi, vaig roncar (i en Juan també).

L'endemà encara ens quedaven coses per veure, però com una revel·lació, en Xavi va proposar anar a Koyasan, un poblet ben apartat, perdut entre muntanyes, on seria fàcil trobar-hi un temple budista per dormir-hi. Dit i fet, vam deixar el Naraken i mentre esperavem el bus cap a l'estació, des d'una escola van començar a aparèixer nens per les finestres, saludant-nos i cridant, molt emocionats. Deurien pensar que érem americans perquè feien gestos i crits una mica yankee hiphoperos...

Un cop a l'estació de Nara, vam haver d'agafar una bona combinació de trens, pel paissatge i la poca gent que anavem trobant, era evident que ens estavem allunyant de la civilització. Finalment un funicular ens va acostar fins l'estacio de busos que porten cap a Koyasan. Estàvem enmig d'una vall, perduts entre el verd de les muntanyes, a punt de conviure entre monjos...

(Més fotos i videos de Nara aquí)

Moby picant

El nou videoclip de Moby per al single Ooh Yeah! segueix aquesta moda de rescatar una mica el porno cutre vuitanter. No arriba a l'extrem del genial anunci de Diesel XXX, però la cançó està bé. A veure si en surten bones remescles...

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part III)

Aquest article és la continuació d'aquest.

Ja acostumats a les estacions de Shinkansen i els passadissos de metro i la JR, no ens va ser difícil trobar l'estació de Shin-Imamiya, al sud d'Osaka. L'Hotel Chuo estava al costat, però l'orientació d'en Juan ens va jugar una petita malapassada en forma de caminata en sentit contrari carregats amb les motxilles i a ple sol. Rebentats, vam arribar a l'hotel: una mica cutrillo, però per 2600 ¥ la nit estem en habitacions individuals, tatami, futó, aire condicionat, tele i vistes xules des del balcó i el terrat. (curiós el parc d'atraccions que portava anys tancat amb muntanya russa passant enmig dels edificis).

Vam descansar una estona per anar amb piles carregades al centre d'Osaka: gratacels, llums,...ja es començava a respirar l'estrès de la gran metròpoli. Però en volíem més. Mirant les guies vam decidir anar a buscar més moguda encara. A un restaurant de cuina espanyola vam conèixer al Yoshi, un japonès que parlava espanyol que ens va ajudar amablement a trobar la millor combinació per arribar a America-mura (o com diuen ells, Ame-mura): El barri fashion amb influència yankee total. L'estació que ens deixa prop és Namba station, un pedazo estació que conté centre comercial, restaurant...Dirigint-nos cap a Ame-mura, ja es respira l'ambient: Botigues Nike, Apple, Levi's...i la gent amb unes pintes de fashion victims total. Ideal per seure a un banc i flipar amb el personal. Empalmant amb Ame-mura hi ha Dotombori, un barri també molt de jovent, però ple de bars, restaurants i botigues molt cool i trendy. Botigues de videojocs i manga, botigues de discos molt interessants, roba de tot tipus... Admirant tot allò se'ns fa fosc i decidim anar a sopar i canviar-nos de roba per sortir de festa. Abans però, ens quedem una estona veient els grups de ballarins amateurs a Namba Station. Tot un espectacle, ja que si tan tímids són els japonesos...perquè es foten a ballar davant de tothom i no els importa que els facin fotos? Cal dir que uns ballaven amb més estil que altres. Això de portar-se l'iPod o el mòvil amb uns petits altaveus, escalfar, i marcar-se unes coreografies amb els amics és d'allò més curiós.

Un cop dutxats i arreglats sortim a sopar a un yakitori de Dotombori, on coneixem uns cambrers molt motivats que ens acaben regalant caramels i Chupa-chups (després d'un atracón de yakitori). Al carrer coneixem uns espanyols que ja porten dies per allà i anem junts al Jellyfish, un bar molt maco a una 4a planta d'un edifici. Allà en Xavi intenta ajudar a la DJ, una mica inexperta. Després d'unes copes anem a la plaça Triangle, a petar de gent, per decidir on anem. Les opcions eren Triangle o Twice. Mig convençuts, i ja entrant el Triangle, ens fem enrera perquè és molt car, acabem anant al Twice. El Twice resulta ser una discoteca una mica per guiris, relativament petita, però amb molt d'ambient i bon rollo. Els Dj's convidats d'aquella nit eren Jaxx Da Fishworks i Brotherman (deconeguts per mi, però sembla que amb cert renom a Japó). Allà fem uns bailoteos (i quins bailoteos!), coneixem gent, fem una invasió de l'escenari que el DJ es queda flipant...i acabem suats, molt suats. A l'acabar la música al Twice, en Juan en Biel i en Xavi ja havien marxat cansats, i en Ramón i jo acabem amb un grup de guiris, entre ells la peruana, el mexivan i la franco-turca amb el turmell cascat, que ja de dia ens acaben guiant fins una mena d'after: el Mad Kafe. Entrada gratis i música bona a tot volum. Una atmosfera al principi una mica estranya, gent de moltes edats diferents, executius de cel·lebració, projeccions d'Star-Trek, i finalment molt ambient amb tothom ballant i de bon rollo, molt casolà. En Ramón parlant amb el DJ i tocant-li els plats, i jo ajudant a un tio a col·locar bé un altaveu... Ja rebentats marxem d'allà, piquem alguna cosa d'esmorzar i tornem a l'hotel per afrontar...la Resaca d'Osaka.

Dormir a l'Hotel Chuo no és un plaer per l'esquena...i no vam dormir ni descansar tant com esperàvem. Acabem dinants uns fideus instantanis al mateix hotel i sortim a voltar amb la idea d'anar a prop. Descobrim el barri vintage de Shinsekai, botigues molt retro, salons recreatius...molts neons...alguns el comparen amb Blade Runner. D'allà vam anar a parar al Den Den Town. Un barri ple de botigues d'electrònica, gadgets i moltes musiquetes i llums. A la nit anem a sopar a l'hotel i ens relaxem fent una mica d'ofuro (bany calent tradiconal), que resulta ser tot un descobriment que anirem practicant al llarg del viatge). L'endemà al matí acabem de veure un barri interessant prop de l'hotel, amb molta pobresa, però molt d'ordre. Tot i que Osaka és molti molt gran (crec que és la 2a ciutat de Japó) entre tots votem que ja cansa i decidim anar una mica a veure ambient rural d'interior: Fem camí cap a Nara.

(Més fotos i vídeos d'Osaka aquí)

Keane es reinventen?

Curiós i interessant el gir que Keane han fet al seu estil amb el nou album Perfect Symmetry (publicat aquesta setmana passada). Almenys amb el primer single Spiralling, produït per Stuart Price. Un so vuitanter, amb un toc de gamberrisme, i molt apte per pistes de ball. Pel que he pogut escoltar de la resta del disc, no s'assembla massa a Spiralling, però tampoc sonen com els anteriors 2 discs.

El segon single, The Lovers are Losing no té massa ganxo, així que millor ens quedem amb el video de Spiralling.

Una mica al dia amb les sèries

Estant al Japó, amb la resta de companys comentàvem que just tornant ja començarien les sèries que seguim, entre elles Dexter i Heroes. Aquí va una mica d'opinió sobre què m'han semblat els inicis de temporada:

Dexter: Va començar diumenge 28, i la vam veure junts amb en Juan. Vam coincidir en que el primer capítol no és gran cosa. Bo, però acostumats al altíssim nivell que ens va deixar la segona temporada, aquesta tercera es presenta una mica com 'más de lo mismo' amb l'agreujant que té pinta de convertir-se en una mica de drama-culebrón. Perill! Esperem que millori, ja es poden aconseguir el 2n i 3r capítol, confio en que millorarà i el nostre assassí ens oferirà un bon entreteniment! Per cert, al canal oficial de Showtime de YouTube podeu veure els capítols sencers online (sense subtítols).

Heroes: Amb les expectatives força altes després de les promeses dels guionistes a l'acabar la segona, he de dir que aquesta tercera no s'aguanta per enlloc. Ja no sorprèn res perquè ens han fet creue que tot és possible i pot passar de tot. D'un episodi a un altre canvien les coses radicalment. Trobo que ja no hi ha evolució de la trama (i molt menys dels personatges!), és tot un gran despiporre. Tot i així, la seguiré veient a veure si millora. En Hiro, amb l'apreci que li tenia...cada dia l'odio més, està molt atontat.

Desperate Housewives: Un plat fort que mai decep. La quarta temporada va acabar amb la sorpresa d'un salt temporal de cinc anys. Així doncs, se'ns presenten les desesperades amb unes vides força canviades (factor ideal per enganxar nou públic), i amb alguns flashbacks al més pur estil Lost que ens expliquen una mica perquè es troben en la situació actual, o què les ha portat a acabar així. Interessant l'evolució dels fills dels Scavo, que s'han convertit en uns petits delinquents juvenils. Un sèrie entretinguda que no deixaré de veure (aquesta temporada m'he atrevit a veure-la sense subtítols, i sembla que me'n surto!).

Prison Break: Quèee? Hi ha nova temporada de Prison Break? Doncs sí. Després del final precipitat (i de merda) de la tercera, sembla que els guionistes s'han posat les piles i han replantejat la sèrie. De fet ja no cal que es digui Prison Break: en el primer capítol trenquen amb tot el passat, s'obliden de les anteriors temporades i van de cara a barraca: Scofield i els seus es converteixen en una mena d'Ocean's Eleven que per encàrrec han d'enfonsar La Companyia. No pinta malament, li donarem una oportunitat...

Fringe: El nou projecte del creador de Lost, J.J. Abrams és una mena d'Expediente X actualitzat. Una agent de l'FBI és fitxada per una unitat per investigar casos força paranormals, amb una suposada connexió entre tots ells. Efectes especials, conspiració, misteris...ingredients que se li donen bé a Arbams, però que per mi no va més lluny. Cada episodi planteja un cas diferent que es resol (d'aquella manera) en el mateix episodi, a part de la trama principal que avança (o no) capítol a capítol. De moment em sembla una mica patillera. És molt atractiva visualment, les introduccions als misteris dels capítols són genials, però perden força durant el capítol. És com una tia bona que no té res a explicar. A veure si amb el quart capítol la cosa millora.

True Blood: Del creador de Six Feet Under (A dos metros bajo tierra), Alan Ball i una garantia per la cadena on s'emet HBO): Ens planteja un futur proper on els vampirs conviuen amb els humans, però problemes com que la seguretat social no abasteixi de la sang que necessiten o que hi hagi cert racisme contra aquests fan que no sigui la típica història de vampirs. Només he vist el capítol pilot, així que tampoc puc opinar massa: provarem de veure'n alguns a veure què tal.

Les dues grosses (Lost i Galactica) no tornen fins al febrer, així que ens tocarà esperar...