Nihon: cròniques del viatge a Japó (part VII)

Aquest article és la continuació d'aquest.

L'endemà al matí tocava canviar d'alberg. L'amabla recepcionista del Sakura ens havia facilitat lloc a un altre Sakura (aquesta vegada 'Hotel' en comptes de 'Hostel') però abans haviem de passar un parell de nits a l'Ace Inn Shinjuku. Així que vam fer combinacions de metro fins arribar a Akebonobashi (hi ha un acudit molt dolent en relació a aquest nom, algú s'atreveix a recordar-lo als comentaris?). Aquest alberg era una mica de l'estil càpsula, però molt internacional. Com ja anava sent habitual, descalçar-se només a l'entrar, omplir full de registre, i a deixar trastos a "l'habitació" que era un armari amb clau on deixar la motxilla, i un llit tipus càpsula, però ni tele ni ràdio. Almenys hi havia una sala comú al pis de dalt de tot, amb sofàs, tele i dvd's, cuina, etc. A la planta baixa alguns pc's amb connexió a internet de gratis, i al sòtan les dutxes i rentadores.

Un cop instal·lats (si és que es pot dir així) vam fer camí cap a Shinjuku centre, però ens vam desviar cap al gran Gyoen National Garden.  Un immens jardí amb diferents parts diferenciades: Estil francès, estil anglès i estil japonès. Amb algunes cases de tè tradicionals. S'hi estava a gust i vam reposar una mica fent plans de cap a on aniríem (mentida! vam estar discutint i rajant sobre modernitos, Dexter, de com estan pujant les noves generacions, i altres temes força recurrents durant el viatge). Finalment vam sortir del jardí per anar cap al centre de Shinjuku.

Gratacels i més gratacels, carrers netíssims, executius atrefegats parlant pel mòbil, i joves colegiales sortint d'escola i anant a comprar manga. Sucumbint a la insistència d'en Juan vam anar a parar a un McDonald's, però alerta! Almenys vam provar les especialitats d'allà: Hamburguesa de pollastre al teriyaki (també hi havia altres menús més nippons com entrepà de gamba). Un cop enmig de tot, envoltats de gent al carrer, decidim separar-nos. Tots volem veure moltes coses, i el millor és anar descobrint carrer a carrer, entrant a tot arreu i flipant amb tot. A l'anar-se fent fosc vaig anar a buscar les Goverment Towers, que pel que havia sentit, tenien unes magnífiques vistes. Preguntant, vaig anar a parar a l'Hotel Plaza, on un conserge molt expressiu (feia posicions gairebé en plan forces especials) em va dir que podia pujar fins ben amunt del mateix hotel. Dit i fet, vaig estar contemplant les magnífiques vistes de la infinita ciutat des de la planta 47 fins que vaig decidir trobar les Goverment Towers. Cap problema, preguntant s'arriba a tot arreu, i efectivament, les torres gaudien també d'unes grans finestres en una de les plantes superiors on es podia admirar la immensitat del barri (perquè Shinjuku ja era prou gran com perquè la vista arribés més enllà!).

Al vespre, haviem quedat amb en Ricard i els seus companys catalans de Sony. Vam sopar per Shibuya en un lloc on ens van donar uns curiosos bastonets salats (que semblaven bigotis de gamba, però segur que no ho eren). I ens vam trobar amb els soniers al creuament de Shibuya, envoltats d'una gran multitud de persones, edificis, pantalles, llums, músiques, colors i olors. Tot un desafiament pels sentits!

Els soniers ens van portar fins a un karaoke. Anàvem a passar una nit de festa al més pur estil tokyota! Els karaokes d'allà són ben diferents als que estem acostumats. Allà es lloguen habitacions privades per grups, amb els micros que es demanin, i cadscú es monta la seva pròpia festa: amb un comandament i un catàleg de milers i milers de cançons (tant japoneses com internacionals) es van afegint les cançons desitjades a una playlist, i el televisor va reproduïnt els videos. Tot ben acompanyat per les seves llums de colors al ritme de la música, i un bon equip de so. Si durant la cantarella tens set, només has de despenjar una mena d'intercomunicador que hi ha a la sala i demanar al cambrer què vols, al cap d'una estona t'ho porta tot en una safata, i a continuar gaudint de la festa. Cal dir que això que siguin sales privades millora molt el ritme i no hi ha la vergonya de cantar davant de desconeguts, és més, cada cançó es converteix en una festa on acaben cantant tota la colla...

Alguns dels temes que vam berrejar (perquè cantar cantar...no gaire): Take on me dels A-ha, Sweet Child o'mine de G&R, The Final Countdown, Nathalie de Julio Iglesias, Don't look back in anger i Wonderwall d'Oasis, Thriller, Bohemian Rhapsody, Master Of Puppets, Dragostea din tei, New york New York... i en un moment inesperat ens va interrompre una sueca tot cridant en anglès: que érem uns putus afortunats, que érem a l'habitació on es va rodar la famosa escena de Lost In Translation. Sense acabar-nos-ho de creure del tot, ens vam fer algunes fotos memorables i vam cantar el tema que canta Bill Murray a la peli de la Coppola: More Than This, i en Xavi era feliç (i es va animar a escriure-ho).

Per acabar va caure un Ready Or Not dels Fugees amb un flow espectacular i no recordo quines més... Hora de marxar, abans però, toca passar per la planta baixa a tornar els micros i pagar. Sent encara d'hora, decidim (ja estava decidit feia dies...) anar al Womb. Una de les discoteques més emblemàtiques de Tokyo (allà s'hi van rodar algunes escenes de la pel·lícula Babel (de l'Iñárritu). Al Womb sonava música electro i techno i altres, i l'ambient estava molt bé. El local impressionava amb el seu equip de so i una il·luminació espectacular. Els japonesos cuiden molt l'aspecte tecnològic, i els locals competeixen i obtenen prestigi pels seus equips d'última tecnologia.

L'endemà, una mica ressacosos vam estar per Shibuya de dia. S'ha de veure el moviment de masses al famós encreuament des del cafè Starbucks: Al·lucinant. Voltem una mica (molt) pel barri, mirem botigues, entrem al famós Shibuya 109, però en sortim aviat, Tower Records...els grans establiments 'del barri'. També ens trobem enmig d'un festival al carrer, una rua, i el Shibuya Sound Paradise, on una banda de batucada tocava una versió del Magalenha del Carlinhos Brown. Decidim fer bondat (i perquè estem rebentats) i tornar a l'Ace a sopar uns fideus instantanis i a dormir. L'endemà tocar canviar d'alberg.

Més fotos i vídeos de Tokyo aquí.

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part V)

Aquest article és la continuació d'aquest.

L'arribada a Koyasan es va fer llarga, però el trajecte en tren i funicular fins allà ja val molt la pena. Paratges naturals amb una gran gamma de tonalitats de vegetació que no estem acostumats a veure. Tal com vam baixar del funicular calia anar al lavabo, allà ja ens vam trobar el primer amic que ens va fer adonar que estàvem a zona de muntanya.

Koyasan (o muntanya Koya) és un poble d'uns 7000 habitants on hi ha uns 100 temples budistes dels Shingon, va ser fundat per 空海 (Kūkai) / 弘法大師 (Kōbō-Daishi) (diferents noms per la mateixa persona). Es diu que aquest monjo va ser el qui va inventar el sistema d'escriptura japonès kana a partir dels seus coneixements del xinès. El 2004 Koyasan va ser declarat patrimoni de la humanitat, i no és per menys, és un lloc preciós.

Un cop baixats del funicular i pixats, haviem d'agafar un bus que porta fins al poble en si. Davant la parada hi havia l'oficina de turisme, on tenen registrats una gran quantitat de temples oberts al públic on s'hi pot reservar allotjament. Ens va semblar una mica Port Aventura, tant de tràmit amb l'oficina de turisme...però en el fons és una manera de controlar i gestionar tots els allotjaments i facilitar feina al visitant. Allà vam reservar nit a l'Ekô-In, però com que el check-in no era fins les dues vam parar a un petit súper a comprar dinar: fideus instantanis, una mica d'snacks i platans, bé, aquí algú va comprar coses rares que van resultar ser mig fastigoses mig delicioses... Després de que caiguéssin quatre gotes vam anar l'Ekô-In amb un sol espatarrant. No ens va costar trobar-lo. La majoria de temples estan a tocar el carrer principal del poble, la qual cosa fa que es pugui veure tot tranquilament sense haver de perdre's per carrerons o zones llunyanes.

A l'Ekô-In ens van rebre uns monjos força joves amb la seva túnica, i la seva calma ens van donar les indicacions del lloc (amb un anglès una mica patilleru, això si): sopar a les 17:00, tancament de portes a les 22:00, llevar-se a les 6:00 per anar al ritual, 6:30 emorzar a l'habitació, 10:00 check-out. Perfecte! vam voltar una estona pel temple, un lloc molt tranquil i molt maco per allà on es mirés. Semblava la pròpica casa d'en Ranma (però molt més gran): Un jardí central, passadissos de fusta, biombos, sales de meditació, i escales per tot arreu...i una llum solar que il·luminava els racons amb un encant especial. Sabent l'hora a la que haviem de tornar a sopar, vam sortir a passejar entrant a cases i temples del poble. Llocs espectaculars, jardins molt ben cuidats, i alguns monjos passejant. Quan s'acostava l'hora de sopar ja vam veure quina mena d'horaris portaven allà: els nens ja tornaven de l'escola a casa, els monjos tots a cobert, les botigues tancant i ben pocs cotxes pel carrer.

El sopar va ser tota una sorpresa. Ens el van portar a la mateixa habitació (una habitació molt gran dividida en dos per una porta corredissa de paper, on vilment en Biel i en Xavi es van quedar sols al·legant que en Juan i jo havíem roncat la nit abans a Nara, i per tant ens tocava estar aïllats amb en Ramón...) en unes safates amb potes. No recordo exactament què era cada cosa, però hi havia tofu, sopa de miso, algues, verdures vàries, fideus, tempura i pera-nashi, ah! i un gran bol d'arròs per tots, per servir-nos el que volíem i que no ens vam poder acabar. Alguns no es van poder/voler acabar el sopar. Jo que ho vaig menjar tot, he de dir que hi havia coses que valien molt la pena, i hi havia coses prescindibles. A destactar les 'cebetes'(?) de colors, que semblaven caramels.

Després de sopar vam anar al gran cementiri budista d'Okuno-in. Ja de nit, vam estar passejant entre les tombes amb una tranquilitat absoluta, escoltant els grills i els ocells, i veient algun esquirol volador saltant entre els alts arbres. Vam fer algunes fotos amb llarga exposició, i seguint el passeig vam arribar al gran musoleu de Kōbō-Daishi: espectacular. Ens va semblar sentir càntics de monjos, estaven fent un ritual, però el templeestava tancat, vam intentar mirar entre les escletxes de les grans portes de fusta, veient alguna cosa. Darrera del temple vam flipar amb els que ens vam trobar: unes dones amb els seus fills, tots descalços, anant de punta a punta d'un camí de pedra, parant a dir unes plegàries cada vegada que arrivaben a l'extrem. He de dir que entre aquesta imatge, l'olor d'encens que es respirava, i l'atmòsfera en gerenal, se'm va posar la pell de gallina. D'aquesta zona no en tinc fotos perquè estava prohibit, i per respecte, no vaig treure la càmera. Aquelles imatges mes les quedo jo al meu cap...

Ja tornant, passejant tranquilament, però sense pausa perquè a les deu ens tancàven l'Ekô-In, vam acabar de fer algunes fotos i a dormir. En Juan ja dormia quan vaig entrar a l'habitació (i va rabiar perquè entrava fred amb la porta oberta), i a mi em va costar degut als roncs de ja sabeu qui. Vaig rabiar una mica desperant-lo, però crec que no vaig trigar a adormir-me.

Tan bé deuriem dormir que gairebé no vam sentir el monjo que ens va picar a la porta per avisar-nos del ritual matinal. Com a autèntics turistes, ara ve una bona cagada: no només vam arribar tard a la cerimònia, sino que en Ramón i jo, sense saber quina roba portar, ens vam posar les yukata (el kimono d'estiu, per anar al bany i tal, com si fos un barnús o una bata). Sorpresa la nostra quan ningú mes a la cerimònia portava yukata, tothom anava amb roba de carrer, excepte els monjos, clar. En Juan va fer alguna foto. A l'acabar aquella cerimònia, ens esperava un monjo amb cara de mala llet que fotent-li un cop al braç del Ramón i estirant-me a mí de la yukata ens va deixar anar un "Go. Change. Your Room". No calien més paraules. Entrar al ritual amb yukata havia suposat una gran ofensa a buda (qui va amb barnús a una església?). Ràpidament vam anar a canviar-nos i al tornar vam anar a un altre lloc a seguir el ritual. Cal dir que no ens vam sentir tan malament com podriem, perquè tampoc havien donat explicacions, així que simplement va ser un error de comunicació. Al sortir del segon ritual vam conèixer al Diego i la Sara, uns espanyols que li van demanar fotos al Juan.

A l'arribar a l'habitació ja teniem l'esmorzar preparat. I quin esmorzar! Una bona quantitat d'arròs, i no recordo massa, però era de l'estil del sopar de la nit abans. Com que ens havíem quedat amb les ganes de veure el cementiri de dia vam anar-hi a fer un vol. De dia també tenia el seu encant (però és que de nit era bestial!).

Més tard, quan ja haviem fet motxilles i vam seure davant l'ordinador (sí, aquests monjos la saben llarga, ordinadors amb internet, teles planes...) a buscar allotjament per la propera destinació: Tokyo! Ja tocava aparcar el tema rural i temples. Voliem l'estrès de la gran metròpoli. Veure gratacels, llums de neó i perdre'ns entre la multitud. En Diego i la Sara ens van dir alguns llocs on allotjar-nos, però trucant des del temple vam saber que estaven plens. Finalment vam creure que sense reservar res, podriem trobar algun lloc on dormir, al cap i a la fi és una de les ciutats més grans i més poblades del món. Dit i fer, en Xavi va trucar al Ricard, un amic seu estava durant uns dies treballant a Japó, i si no trobàvem res, potser podriem anar al seu hotel.

El camí de tornada va ser per parlar de frikades i intercanviar opinions del viatge i els llocs amb la Sara i el Diego, que ens van convidar a visitar la part més underground d'Amsterdam si algun dia els anem a visitar. També vam aprofitar per dormir l'estona que els monjos no ens havien deixat. Uns quants trens regionals...un Shinkansen...i cap a Tokyo!

Més fotos de Koyasan aquí.

TalkConmigo, una bona manera d'intercanviar idiomes

Gràcies a genbeta, he trobat una web que ofereix un servei que feia temps que buscava. Per la meva dèria d'aprendre japonès (encara no m'atreveixo a anar a una escola per aprendre'n), crec que m'aniria molt bé conèixer gent de Japó que vulguin aprendre català o castellà, i fins i tot anglès.

TalkConmigo és una xarxa que ofereix buscar persones amb ganes d'aprendre un idioma i que ofereix el seu per intercanviar. Una cosa força normal, però que no he vist molt extesa per Internet. No sé si està destinat només a gent de Barcelona, suposo que si la finalitat és veure's en persona sí. Però jo tamé veig viable començar per enviar-se uns correus, o xerrar vía skype o messenger.

De moment ja m'hi he registrat i enviat unes quantes sol·licituds a persones que parlen japonès que volen aprendre català i castellà.