Escapadeta a Tokyo -part 3-

Aquest article ve de la segona part.

El matí del diumenge el vam dedicar a anar a Harajuku. Vam sortir de casa d'en Jay ja equipats amb més roba perquè aniríem directament de Harajuku cap a Hakone.

Havíem quedat amb la Masayo, una noia que vaig conèixer mentre aprenia Coreà. Ella és japonesa, però ha voltat molt i té sang panamenya, el seu espanyol i anglès són prou bons, tot i que per comoditat per la HyeKyong vam acabar parlant coreà gairebé tota l'estona.

Harajuku, el barri on podem veure les tendències de moda més flipades (anava a dir frikis, però la paraula ja està molt sobada), els diumenges és el dia amb més afluència de gent. Cantants al carrer, actuacions rares, i molt cosplay (joves disfressats de personatge de manga o videojocs, amb disfresses molt i molt ben fetes). Però no tot és goth-lolitas. A la zona del parc de Yoyogui, els diumenges hi ha mercadillo, de roba, roba de segona mà de tot tipus, a preus d'escàndol. El parc de Yoyogui és inmens, és un lloc molt freqüentat per fotògrafs. Sovint hi ha nuvis fent-se fotos de casament, però aquesta vegada em va sorprendre veure que hi havia grups d'homes, ja grans, fent fotos a alguna jove molt guapa. La Masayo em va explicar que són models, i cobren una bona quantitat que els fotògrafs ajunten per poder-la fotografiar. Interessant.

El flea market de Harajuku és molt gran. I inclús anat ràpid, vam trigar gairebé tot el matí a recórrer els passadissos que formen els centenars de 'paradetes' (no són ni paradetes, tothom exposa el seu material al terra, muntanyes de roba, no hi ha cap mena d'estructura, ni tendal ni sostre ni res. La HyeKyong es va firar amb algunes peces de roba. Jo no vaig trobar res interessant a bon preu. Però vaig veure coses ben divertides.

Els venedors acostumen a ser simpàtics i disposats a regatejar.

Em va molar la trena de colors d'aquesta noia.

Em va fer gràcia veure aquest petit Oliver Atom (o Ozhora Tsubasa) 

Molta gent i molta roba.

 Kawaii. Sens dubte, aquestes coses només es poden veure per Japó... 

  

Després del mercadillo vam dinar i voltar una mica més per Harajuku. Aquesta vegada vam baixar cap a la zona més comercial, amb botigues i marques mundials.

 

De postre ens vam premiar amb un crepe d'una gran creperia amb moltíssima varietat per escollir

 

La febre K-pop també arrassa per Japó. 

Anuncis-camions (amb música a tot volum) del grup After School. 

No tot són noves tendències a Harajuku. També hi ha lloc pels tradicionals kimonos.

Ja a la tarda era hora d'acomiadar-nos de la Masayo i enfilar cap a Shinjuku. Al mostrador de la Odakyu Line vam comprar el Hakone Freepass (curiós, es diu free, però s'ha de pagar! -li diuen free perquè amb un sol ticket pots agafar tots els transports de la zona...ja veureu ja...-).

Des de l'estació de Shinjuku vam trigar gairebé dues hores fins a l'estació de Hakone-Yumoto. Allà vam canviar a un tren local per anar fins a l'estació de Tonosawa, on hi havia el Fukuzumiro, l'hotel-ryokan que havia reservat.

Quan vam a l'estació de Tonosawa ja podríem respirar un ambient màgic. Jo ja venia motivat perquè a l'estació de Yumoto vaig veure que venien caixes de mochis i altres dolços d'Evangelion i merchandising de Nerv! La mítica sèrie d'anime anomena Tokyo-3 al que en realitat és Hakone. Doneu un cop d'ull, fins i tot hi ha un combini Lawson tematitzat amb la sèrie!

A l'estació de Tonosawa només hi vam baixar nosaltres. Ja era fosc, eren les 8 o 9 del vespre. I no sabiem exactament cap on haviem d'anar. Tonosawa no és més que un carrer principal amb algunes cases i establiments. Alguns són ryokans, al qual vam entrar per equivocació mentre buscàvem el Fukuzumiro. Hi havia moments que em recordava algun poblet perdut pel pirineu aragonès. L'aigua del riu i la calma que s'hi respirava, amb totes les botigues tancades, i ningú pel carrer va fer que ens trobéssim molt còmodes passejant fins arribar al Fukuzumiro.

A l'arribar ens va a venir a rebre la Kazuko, l'okami del Fukuzumiro. Okami és la gerent d'un ryokan i s'ocupa d'esperar i rebre als hostes, mostrar-los les instal·lacions i acompanyar-los a l'habitació. La Kazuko era una dona d'uns 60 anys i parlava una mica d'anglès, i amb alguna paraula nostra en japonès ens vam entendre prou bé. Era molt amable i ens va explicar tot el funcionament de l'habitació (molt gran, amb terra de tatami, dos matalassos i mantes de sobra, calefacció, televisió,  portes corredisses, i un petit balcó amb vistes al jardí... ) i de l'onsen (bany d'aigües termals d'origen volcànic) . També ens va explicar una mica sobre el mapa quins eren els punts més interessants de l'excursió per Hakone, quan es trigava a veure cada cosa, etc. Com que ja era tard, no quedava gairebé ningú a l'onsen privat, així que el teníem tot per nosaltres. Després d'un bon bany durant una llarga estona, a l'habitació ens va entrar gana. La cuina ja havia tancat així que ens va tocar desplaçar-nos una estona en plena nit. A uns 10 minuts vam trobar un combini i vam comprar fideus, snacks i cervesa de la bona per anar bevent mentre planejàvem l'endemà. 

 

 

Aquell passeig nocturn va ser un dels millors moments del viatge. Recordo mirar al cel i veure milers d'estrelles, amb el so del riu de fons mentre caminàvem vora la carretera, sense ningú més. 

Un cop més a l'habitació vam relaxar-nos llegint la història del Fukuzumiro, i els poetes, artistes i samurais que s'hi havien hospedat molts anys enrera. 

L'endemà al matí tocava matinar i començar l'excursió...

-continuarà-

 

David LaChapelle a Seül

El fotògraf David LaChapelle exposa fins a finals de febrer al Seoul Arts Center. Més de 200 fotografies de les seves últimes sèries de gran format omplen el Hangarim Design Museum al SAC de Seül.

LaChapelle és famós per las seves atrevides fotografies d'icones de la cultura pop. Té un estil molt reconeixible marcat per colors llampants i imatges molt plàstiques i tracta temàtiques com el sexe, el consumisme, o la religió.

Al SAC hi havia cua per entrar. Segurament perquè és diumenge i els coreans ja van prou ocupats durant la setmana. Així que després d'esperar uns minuts de cua hem pogut gaudir d'una bona estona de fotografies, i sobretot rient amb els títols d'algunes de les imatges.

Podeu fer un cop d'ulla a la seva web. O aquí deixo algunes imatges i una entrevista al programa Silenci? del Canal33. I alguna perla de vídeo que ha dirigit ell, com la famosa promo de Lost per a la tv britànica.

Adéu 2011!

S'acaba aquest any 2011. I com cada any toca resumir una.mica. L'any 2011 va començar amb festa i xerinola a Barcelona, que va anar seguida d'un ressacós viatge amb familia a Bunyol.

Després de festes tornava a Seül per continuar amb el coreà i seguir fent feinetes diverses.

El primer trimestre de l'any va servir per continuar amb la meva integració al país i gaudir d'oportunitats de fer coses que ni m'havien passat pel cap.

Vaig començar noves feines, conèixer gent nova, fer nous amics...
Al juny acabava per fi les classes, i em llicenciava. Fet que em va obrir portes a més oportunitats de feina.

Treballant com a professor d'espanyol en una acadèmia i tenint prous ingressos, em vaig mudar: Adéu residència de la uni, hola colomar amb terrasseta!
 
L'estiu va passar ben ràpid sense poder anar de visita a casa. Però cap problema, tot rutlla bé i després d'un viatget a Japó ja he formalitzat del tot la meva situació. La tardor gairebé ni la vam ensumar, i ara en ple hivern, i amb els carrers nevats, ja espero amb ganes la primavera.

Acaba un any on ha passat de tot, i on he tancat el meu cicle d'estudiant a Corea. Ja sé què és treballar a Seül, i no em puc queixar.

Encaro aquest 2012 amb molta il·lusió i com.sempre, amb ganes de fer moltes coses, seguir fent les que m'agraden, i provar-ne de noves.

A tots els lectors de Bits & Beats, Bon any 2012!

Escapadeta a Tokyo -part 2-

Ve de la primera part.

Vam tornar a casa amb algun dels últims metros. És increïble la quantitat de gent que agafa el metro a aquelles hores de la nit d'un divendres. Semblava hora punta. Un cop a casa vam xerrar una estona amb el Jay i a dormir

L'endemà vam quedar amb la Natsumi i el J.B. a l'estació de Shin-Okubo. Allà hi ha l'anomenat Korea Town, la zona amb restaurants i botigues amb productes coreans. Està guanyant molta popularitat gràcies al hallyu, la onada de cultura moderna coreana. Especialment els cantants  'idol groups'. Hi ha botigues on venen alguns productes típics coreans, i no tan típics. Des de fideus 'shin Ramyeon', els més populars a Corea, fins a coixins i mitjons estampats amb fotos dels ídols de torn, passant per cosmètics i altres productes coreans d'interès pels japonesos, o millor dit, per les japoneses, ja que un 90% dels visitants són noies a la caça de material dels seus cantants o actors o grups preferits... Una autèntica febre que ja està estesa a la resta del món.

 Petites guies per aprendre coreà...

Òvbiament, els restaurants de menjar coreà d'allà són més cars que a Corea, però no esperava que arribéssin a triplicar el preu. Fet que em va fer apreciar més el menjar barat de Corea. Així que vam passar de menjar allà i vam anar directe a Akihabara, el barri de l'electrònica.

 

 Aquest gos típic japones estava custodiant un restaurant coreà. 

Sembla que li hagin pintant la unicella.

Altra vegada allà, després de 3 anys, sortir del metro i veure els grans edificis dedicats al manga, anime, videojocs i productes electrònics...Ganes d'entrar a tot arreu, de provar-ho tot. Voltant amb els nostres amics, vam fer parada obligatòria a un saló recreatiu, bé, a més d'un. Al·lucinant amb la quantitat i nivell de frikisme que arriben els jocs i màquines recreatives coreanes: des d'apostes en carreres de cavalls virtuals, fins a lluites de robots controlades per cartes al més pur estil magic, o cues de gent esperant a jugar a l'últim hit de joc musical on es toca la pantalla al ritme de la música acompanyada d'imatges d'anime...Fins i tot una burrada de 'joc' on s'han de donar cops a una taula fins a posar-la cap per avall i fer la màxima trencadissa possible (veient en pantalla un escenari amb ambient d'oficina i com reaccionen als cops del 'treballador estressat' fins que explota), molt divertit de veure.

 Després d'atonyinar al J.B. vaig fulminar a 2 japonesos que semblaven bons. Aquell dia els punys d'en Ken, els seus Sho-ryu-ken's i els meus dits estàvem en harmonia.

 A part de videojocs, vam voler provar un dels establiments estrella d'Akihabara. Els maid cafe. Maid vol dir serventa, i els maid cafe's són cafeteries on totes les cambreres van vestides de serventa, amb el típic uniforme blanc i negre, amb davantal i còfia. I amb un maquillatge bastant extremat, lens de contacte de colors, i pentinats bastant artificials. Algunes arriben a fer por (sense voler-ho, ja que la seva intenció és ser kawaii -mones-). A l'entrar al cafè ens dónen la benvinguda al regne o país de les marevelles, ens dónen les instruccions de com demanar, etc. Ens assignen una cambrera a la nostra taula que ens demana que per cridar-la quan volguem alguna cosa, l'avisem a base de miols fent gestos com un gat amb la mà. I ens demana imitar els seus gestos 'màgics' donant la benvinguda a les begudes i menjars que ens porta. Una cosa molt surrealista, però que els japonesos del nostre voltant semblaven prendre's amb serietat, sempre amb un somriure a la cara, però gaudint amb el tema. Aquí em vaig adonar altra vegada, que alguns japonesos són molt...diferents. Però al contrari del què pensava, la clientela del maid cafè no eren només joves 'frikis' lletjos i solitaris solters, també hi havia grups d'amics, homes de negocis amb el seu uniforme i maleta, i fins i tot parelles i petites famílies. En un moment concret, es van apagar els llums generals i es van encendre uns llums de discoteca, algunes cambreres van començar a ballar una coreografia, fins i tot pujant a una mena de podi per deixar-se veure millor. Aquí també vaig flipar bastant. La gent ho acompanyava amb palmades i emoció. Nosaltres aprofitàvem l'estar bocabadats per anar endrapant les nostres megacopes de gelats en forma de conill i osset.

 

 Alerta a la forma dels geladets! 

Un cop acabada l'aventura al món de les serventes, tocava anar cap a Yokohama. On haviem quedat amb en Take, un altre amic, per anar a visitar el museu del ramen (ramen vol dir fideus). Yokohama queda als afores de Tokyo, però a l'estació Shin-Yokohama (Shin perquè és una de les estacions on hi ha Shinkansen, tren bala) s'hi arriba ràpid. Ja es feia fosc i va ser un bon moment per ficar-se dins d'algun lloc. El museu del ramen és una recreació d'alguna ciutat antiga de Japó dels 60 (això m'ho acabo d'inventar, no sabria dir en quina època és l'ambient del museu, però és antic, segur). Dins el museu ho podem trobar una mica d'història, algun espectacle de malabars que no té res a veure amb els fideus, però entretén a la canalla, i com no, diferents restaurants de ramen, a l'estil tradicional, i molt, molt bons! No vam deixar escapar l'oportunitat de provar-los.

Japó antic

 Quan mengeu ramen, no oblideu els condiments!

 

 La Hyekyon es va cruspir uns donkotchu ramen.

 I jo uns soyu ramen amb un fort gust de caldo de porc!

A l'acabar ja era hora d'acomiadar-nos i tornar cap a casa a dormir. L'endemà hi havia plans d'anar a Harajuku i el plat fort del viatge... Hakone!

-continuarà-

Escapada a Tokyo -part 1-

Per temes de visat, vaig haver de sortir de Corea i anar a una ambaixada coreana fora Corea del Sud. I un dels llocs que queden més a prop i barats des de Seül és el meu estimat Japó.

L'ambaixada de Corea a Japó està a Tokyo, a la part de Shinjuku. Així que vaig buscar vols i per sort, JAL tenia unes ofertes interessants per anar-hi entre setmana. El tema de l'allotjament no em preocupava. El Couchsurfing ha funcionat bé cada vegada que he anat a Japó. Així que vaig enviar algunes peticions i ben aviat vaig obtenir algunes respostes positives, vaig poder triar entre alguns couchsurfers que estaven encantats d'acollir-nos. Finalment vam escollir anar a casa del Jay, un xef que va resultar ser una celebritat gràcies al seu programa de TV, a una vintena de llibres sobre cuina i  alimentació i estil de vida, i a altres mogudes en el món dels mitjans de comunicació.

Vaig sortir un dijous al matí des de l'aeroport de Gimpo (més petit que el d'Incheon, dedicat a vols nacionals i a alguns de països propers) i en dues hores ja era a Haneda, agafant el tren i el metro en direcció a Kameari. El barri on viu en Jay.

La xarxa de metro i trens de Tokyo és una bestialitat. Hi ha diverses línies gestionades per diverses companyies, la qual cosa fa que hi hagi una gran quantitat d'estacions amb transbords i canvis de línia. Per sort, les tarifes estan totes integrades, però la compra de bitllet senzill resulta una mica incòmode ja que s'ha de comprar en unes màquines i varien de preu segons a quina estació anem. Tot i que molta gent encara va amb aquest sistema, ja fa temps que hi ha la tarja Suica, que permet pagar a tot arreu (inclús en botigues i establiments fora del metro)i recarregar diners.

Sense perdre'm gaire, vaig arribar a Kameari cap a les 4-5 de la tarda. Al baixar del metro hi havia un bonica posta de sol que no vaig voler deixar escapar. Al final de l'andana hi havia un home gran amb dues càmeres, però no feia fotos. Em va dir alguna cosa en japonès, fent gestos amb els braços. Jo vaig respondre amb un somriure i com vaig poder, barrejant una mica d'anglès i poc japonès li vaig dir que allò era molt bonic, però l'home seguia dient alguna cosa, i vaig decidir esperar.

Al cap de poc, quan el sol es va amagar, l'home va assenyalar cap a la llunyania i llavors ho vaig entendre. el Fujisan, Fujiyama, o la muntanya Fuji es podia veure clarament, dibuixant una mena d'ombra fosca al cel...llavors va venir un altre fotògraf més amb un tele objectiu dels cars. Allò devia ser un lloc privilegiat per veure la posta de sol amb el Fuji a la llunyania. Em va donar molt bon rollo, quina gran benvinguda!

Sí! El Fuji és com màgic!

Vaig seguir el viatge i vaig trucar al Jay i em venir a recollir a l'estació. Va venir amb ulleres de sol que ja no feia sol, símbol clar de la seva condició de celebritat-divo. Vam caminar fins a casa, a 5 minuts de l'estació.

El barri de Kameari és sorprenentment tranquil i acollidor. No hi ha grans gratacels, i les petites botigues i restaurants el fan molt atractiu. Es podria dir que era una mica com un poble, però amb el centre de Tokyo a mitja hora de metro, fet que encareix els preus de la vivenda de la zona. Kameari és famós pel manga Kochikame, sobre una estació de policia al propi barri. Hi ha dibuixos i figures del protagonista per tot arreu, feu un cop d'ull aquí.

El pis del Jay és dels més alts del barri, un pis senzill, bastant gran per a una persona. Dues habitacions, bany i vàter separats, cuina gran i saló-menjador amb molt bones vistes de la ciutat. Vam xerrar una mica, vam fer alguna partida a la play i el vaig acompanyar el súper per curiosejar una mica. M'encanta passejar i mirar la inmensa varietat de productes tan diferents dels nostres que tenen en uns grans magatzems. Després vaig anar a dormir d'hora, que l'endemà tocava anar a l'ambaixada.

L'ambaixada de Corea a Tokyo es troba l'estació de metro de Yotsuya-Sanchome, ben a prop de Shinjuku. Però jo vaig haver d'anar al consulat, que es troba a Azabu-juban. Feta la paperassa vaig quedar amb la Hyekyong que ja havia aterrat i ens vam trobar de camí de cal Jay.

Abans d'arribar a casa vam dinar uns bons fideus i despres de deixar trastos a casa vam anar cap a Omotesando i Gaiame, volíem veure la famosa avinguda dels arbres de les nous ginko, el Icho Namiki.

Mentre passejàvem i feia fotos, vaig tenir un moment d'empanada mental mentre feia aquesta foto. Havia posat el mòbil sota la càmera per aixercar-la una mica i fer una foto amb disparador automàtic. Fins aquí tot bé, la foto va sortir bé i vam continuar...Però més tard, em vaig palpar la butxaca i...no tenia mòbil! M'havia desaparegut, bé, no. Evidentment me l'havia descuidat allà al terra, uns quants metres enrera. Malhauradament quan vaig arribar ja no hi era, i des del mòbil de la Hyekyong truca que truca, finalment algú va respondre al meu telèfon: La persona que l'havia trobat el va portar a l'oficina de policia de Asakasa, a uns 10 minuts d'allà. Sort en vam tenir! Però recuperar el mòbil va resultar més llarg del que em pensava! Allà a la policia ens van estar una bona estona omplint formulari d'objectes perduts, preguntant on l'havia perdut exactament, i per un moment vaig pensar que no el recuperaria, però finalment després de molta paperassa i cares dels policies aparentment dubitatius, vaig recuperar el telèfon.

Aquí em teniu, omplint un formulari d'objectes perduts (que ja havien trobat).

Continuant el nostre passeig, vam tornar a passar per Icho Namiki, i vam enfilar cap a Shibuya on havíem quedat amb la Natsumi i el J.B., uns amics de la Hyekyong.

Com que ens sobrava temps vam voltar una mica i sopar un deliciós donkatsu. I finalment ens vam trobar. Vam deixar-nos portar per ells, que havien reservat a The Lockup, un bar-restaurant temàtic ambientat en una cova-presó. Allà no vam parar de menjar i beure, podíem demanar contínuament durant 3 hores... El lloc està ambientat com una presó, i les cel·les són les nostres sales-menjador privades. Cada cert temps, hi ha algun esdeveniment, "algú" s'escapa de la seva cel·la i hi ha una mena de motí, canvien els llums, sona l'alarma...i alguns delinqüents o monstres campen lliures per la presó i ens venen a espantar mentre mengem, fins que els guardes els atrapen de nou. Vaig a arribar a inclús riure més pels crits de por que feien les japoneses que hi havia per allà que no pas pels propis 'delinqüents'. Vam passar una nit molt entretinguda, vam menjar molt i molt bé i vam provar còctels de tot tipus! La propera vegada serà al restaurant ninja!

No només fritanga, també amanides i carn ben bona!

Un còctel al nostre gust, afegint amb comptagotes allò que volguem a la base de...llet!

Continuarà...

Els Chems van al cinema

Quan parlem de concerts de música electrònica, l'apartat visual és molt important. Acompanyar la música amb imatges impactants i que ajudin a descarregar adrenalina fan que un concert es converteixi no només en un plaer pel sentit de l'oïda, sinó també una experiència audiovisual (d'aquí que jo defensi el cinema en 3D i en 4D!)

The Chemical Brothers saben què es fan quan pugen a l'escenari. Els seus visuals queden gravats a les retines i ments dels seus afortunats espectadors.

Anem per parts: Recordeu el video interactiu a Youtube que van penjar per promocionar el seu darrer disc Further?

Doncs ara apareix el documental "The Chemical Brothers: Making of the Visuals". Un interessant acostament a com estan fets aquests videos, i la veritat és que és molt interessant. Sembla que els ordinadors no ho són tot i a aquesta gent els agrada experimentar!

Però això no és el més important d'aquest post. Él més important s'anomena Don't Think. Un documental-concert de The Chemical Brothers rodat el passat estiu en la seva darrera gira Further en el festival Fuji Rocks 2011 a Japó (un clàssic).

Pinta bé, no? No està de més saber que Don't Think és una canço que forma part de la banda sonora de The Black Swan (Cisne Negro) i és tralla de la bona.

L'hivern ja ha arribat a Seül

Després de passar un estiu no gaire calurós, però si amb bastantes pluges, la tardor, una de les estacions més maques a Corea s'ha vist escurçada per l'arribada del fred.

El període de fulles vermelles, grogues i taronges està passat ben ràpid. I la majoria dels arbres ja comencen a estar pelats.

Els establiments i oficines han canviat l'aire condicionat per la calefacció i estufes, les botigues de roba ja promocionen roba d'abric i complements per a combatre el que diuen que serà un dels hiverns més freds a Seül.

La cadena de supermercats E-mart ven estufes ben econòmiques.

Els coreans en general són pràctics, i a l'hora d'abrigar-se no importa massa la moda. Els abrics i jaquetes de ploma amb michelins és el més típic entre els homes, i per les dones, pell sintètica en jerseis o bufandes i altres complements és de les coses que més abunda. Tot i que a les cames, no deixen de lluïr silueta. No és estrany veure noies amb malles o leggins amb minifaldilla, o uns shorts texans. Però el que no pot faltar són els mitjons peluts. A Corea hi ha moltíssima varitetat de mitjons, tant en dissenys, com en teixits. I quan fa fred, la varietat que toca, és la d'abric. Una altra roba important és el nebok, una mena de pijama-roba interior per portar a sota de la roba de carrer, molt pràctic!

La marca japonesa UNIQLO presenta els seus texans 'windproof'. Amb una capa extra interior per combatre el l'aire fred.

Els mitjons peluts són un dels productes més típics de Corea a l'hivern.

El nebok és més utilitzat entre la gent gran. Tot i que alguns joves també l'utilitzen

.

A casa, també m'he hagut de preparar. Ara que visc en un àtic, es nota molt la calor i el fred, i tot i tenir òndol, el terra calent típic de les llars coreanes, he comprat un petit calefactor per a moments puntuals. Els coreans noten grans diferències en les factures del gas o de la llum durant els mesos freds d'hivern. Però no cal preocupar-se, allà on anem, sempre tindrem alguna manera d'escalfar-nos. Ja sigui calefacció, estufes, seients calents al metro, o el que en diuen hot-pack: unes bosses adheribles sota la roba o per tenir a les butxaques per manterir el cos calent durant unes hores. Molt útil per als militars quan han de fer guàrdia, o altres feines en les quals s'ha d'estar a l'exterior sense moure's gaire.

I com tot canvi d'estació, també hi ha canvis en l'alimentació. Enrera queden les sopes de fideus fredes, i tot i que durant l'any ja són populars, ara més que mai és època de caldos i sopes calentes. Però sobretot el menjar calent al carrer cobra més protagonisme: No només les verdures fregides amb salsa tteokbokki, també el sundae (una mena de morcilla de porc amb fideus), Jjinpang i Hoppang, uns panets calents al vapor farcits de pasta de mongeta vermella, o les famoses galetes en forma de peix farcides del mateix. I com no, les parades que couen moniatos i castanyes al carrer desprenent una temptadora olor.

Galetes farcides de pasta de mongeta vermella o negra en forma de peix.

Publicitat i música, Big Bang i The North Face

 A Corea del Sud els lligams entre música i publicitat arriben a nivells que mai havia vist a cap altre lloc. Ja parlat moltes vegades de com les companyies de telèfons mòbiles fitxen a estrelles del K-Pop per promocionar els seus productes. Fins al punt de crear cançons exclusivament per l'aparell o campanya en qüestió.

El cas és que fins ara només ho havia vist amb marques coreanes: Samsung, LG i altres companyies poc conegudes fora de Corea. Però ahir, quan vaig anar al cinema a veure U23D (un espectacular concert en 3D dels U2 durant la gira de 2009 -llàstima, hauria pogut ser la gira recent de 360...- rodat a Buenos Aires), em va sorprendre veure un anunci-videoclip dels Big Bang anunciant la nord-americana The North Face, una marca força popular a Corea, i tot i que bastant cara, molt vista sobretot ara que s'acosta l'hivern. Els Big Bang preparen el la publicació d'un disc, i al desembre fan un gran concert amb la resta de la YG Family. 

Ja veieu que tot el que sigui aprofitar l'èxit entre productes i famosos del món de l'entreteniment per crear sinèrgies i poder augmentar les vendes és el pà de cada dia entre les empreses sudcoreanes, i sembla que ara, també de fora de Corea. Qui seràn els següents?

La meva aparició estel·lar en cinema coreà

Per fi ja es pot veure la meva aparició a la pel·lícula sud coreana 고지너 (Gojijeon), The Frontline. Rodada el 2011.

Berlin Calling i més coses d'en Paul Kalkbrenner

Recentment he estat escoltant música del DJ alemany Paul Kalkbrenner. Un home del qual ja havia escoltat una mica fa uns anys, quan vaig viatjar a Berlín per feina i un dels company me'l va recomanar.

Però feia temps que no l'havia tornat a escoltar. Va ser en una festa recent a Seül, on mentre jo estava fent de DJ, on un espanyol em va demanar algun tema d'en Kalkbrenner. Però no en tenia cap a mà.

De manera que fent una mica de recerca en el seu últim material, vaig topar-me amb la seva gran sessió Essential Mix per la BBC Radio1 gravada aquest mateix estiu. Dues hores de viatge techno que fan les meves bicicletades a la vora del riu una autèntica delícia.

Paul Kalkbrenner – Essential Mix (BBC Radio1) – 30-07-2011

I també vaig trobar que és l'autor de la banda sonora de la pel·lícula Berlin Calling. Un film del 2008 que protagonitza ell mateix posant-se a la pell d'un DJ amb problemes per tirar endavant el seu últim disc degut a algunes sobredosis de drogues (us sona d'alguna cosa?).

La peli no està malament, argumentalment i visualment no és res de l'altre món, però la banda sonora és bona!

Si encara teniu més ganes de la seva música, podeu donar un cop d'ull al seu documental rodat durant la gira del 2010.