Röyksopp - The Girl And The Robot

Ja tenim nou single de Junior. Aquesta vegada és la col·laboració amb la cantant sueca Robyn. La segona pista del disc, i m'encanta que sigui single. El video no és espectacular, però no està malament. I per sort, han aparegut bons remixes, jo em quedo amb el de Chateau Marmont, i aquests grans canvis de ritme, m'encanta!

The Girl and The Robot (Chateau Marmont Remix) by Stayloose

The Girl And The Robot from Röyksopp on Vimeo.

L'escultura fluida

Espectacular escultura que deixa bocabadat...

Me la imagino a gran escala...i deu ser per flipar.

via alt1040

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XV)

Aquest article és la continuació d'aquest.

El Shinkansen ens va portar de Kyoto a Hiroshima, i vam arribar al vespre, una mica just per buscar allotjament per si ens fallava el primer on anàvem. Al sortir de l'estació vam veure que Hiroshima té una gran xarxa de tramvies i que ara, sent en Ramón i jo sols, i per tant menys ulls i cervells, ens costaria més moure'ns i trobar els llocs.

Per sort no va ser així, teniemm ben indicat quina combinacuió de tramvia agafar, i un petit mapa per arribar fins a l'alberg J-Hoppers. Però va resultar que estava ple. La simpàtica recepcionista ens va recomanar un ryokan en aquell mateix carrer. Van trigar molt a rebre'ns, però finalment, i vista l'hora que era, tampoc teniem gaires opcions, així que ens hi vam quedar. L'encarregada ens va mostrar el camí fins a l'habitació i l'ofuro, i vam quedar una mica al·lucinats de l'ambient tètric del lloc. Molt solitari, de fet nohi havia cap hoste més al voltant, i una saleta abans d'arribar a l'habitació amb cintes VHS de pelis de terror, prestatgeries amb nines, mobles antics...tot plegat feia una mica de por. Per no emparanoiar-nos amb el lloc, vam decidir fer un ofuro ràpid i anar al carrer a buscar un super Sunkus per sopar una mica. Vam sopar uns fideus al carrer, en una nit bastant calurosa, i una gent amb pinta de mafiosa caminant per allà el voltant. Al tornar al ryokan vam aprofitar l'internet de franc per fer la matrícula de la uni com vaig poder... i en Ramón va aprofitar per quedar-se mig clapat a la butaca que feia massatges. No vam anar a dormir gaire tard, l'endemà voliem marxar d'aquell lloc i provar sort altra vegada al J-Hoppers.

Per sort, vam trobar lloc al J-Hoppers, amb laqual cosa vam deixar les motxilles allà mateix,ja que no hi tornariem fins a la nit. Anàvem a Miyajima. Vam agafar un tren i un Ferry de la JR (evidentment sense pagar, ja que entrava dins el JR Pass) i com si es tractés de les típiques Golondrines de Barcelona, ens vam plantar a l'illa de Miyajima. Abans d'arribar al temple, i al famós tori, vam haver de creuar unes quantes botigues de souvenirs, i menjar típic. Allà ens vamcreuar amb un personatge que haviem conegut a l'alberg de Kyoto, en Bill, un tio peculiar, sino que us ho digui en Xavi...

Havent passat el matí a Miyajma, vam tornar a terra ferma per visitar el Hiroshima Castle, que té l'interior habilitat com a museu. Caminant caminant, vam fer gana i vam entrar a un gran centre comercial a veure què podiem dinar. Va costar decidir-nos, però finalment vam acabar menjant uns udon amb salsa de pastanaga que estaven tremendos. Sense cap dubte, va ser un dels àpats del viatge que més vam disfrutar.

Seguint el camí cap a l'alberg, ens venia de pas la A-Bomb Dome, l'edifici més proper al punt on va caure la bomba atòmica. Sorprenentment, l'edifici conserva part de les parets i l'estructura d'una cúpula a la part superior. Passejant pels voltants, posava la pell de gallina veure alguns dels elements amb plaques indicatives que informaven de la distància de l'hypocentre com un arbre afectat, o un monument als estudiants mobilitzats...

Per allà els voltants hi havia el gran estadi de beisbol, on feia pocs minuts havia acabat un partit, i els carrers es van inundar de seguidors, vestits amb la indumentària típica de beisbol,que van acabar omplint bona part dels tramvies de la zona, de manera que vam decidir tornar caminant fins a l'alberg mentre s'anava fent fosc.

Ja cap al vespre, vam passar per un super per comprar sopar. Aquella nit vam cuinar a l'alberg, un bon tros de carn i una mica d'acompanyament, i provant noves cerveses i begudes gràcies al pràctic rètol a la cuina de l'alberg... Vam fer una mica de sobretaula veient algun capítol de Heroes que feien a la tele, un banyet i a dormir.

Soparet 'al fresco'!

L'endemà vam esmorzar Corn Flakes de Snoopy i vam dirigir-nos cap a l'estació central, a agafar el que serial'ultim Shinkansen, el que ens portaria fins a Nagoya, l'última parada del viatge.

Més videos i fotos d'Hiroshima aquí.

El video d'U2 de Magnificeent decepciona, el remix de Fred Falke mola

L'esperat segon single de No Line On The Horizon és el que hauria d'haver estat el primer, i la més gran cançó del disc. La resta, no és que decepcioni, però no m'acaben d'arribar... això no treu que tingui curiositat per saber com sonaran en directe!

El video de Magnificent ha estat rodat a Fez, barreja imatges del grup tocant en tota normalitat i de la ciutat destapant-se d'un gran vel blanc. El trobo bastant fluixet. Trobo que per aquest gran tema es podrien haver currat alguna cosa més impactant...o és que potser ja van abusar amb el pressupost del primer single Get On Your Boots.

El que m'agrada molt és el remix que ha fet Fred Falke, mantenint l'escència de l'original, però aprofitant el ritme del bombo de l'original per introduir alguns canvis i sons més electrònics, però que m'encanta.

Algo se muere en el alma...

...quan una sèrie s'acaba.

I més si ho fa amb el cap ben alt, i un capítol final espectacular, emocionant, i digne d'estar a un museu de la història de la televisió (si algun dia n'existeix un) com Battlestar Galactica.

Tal com ho va fer el final de Six Feet Under (A dos metros bajo tierra), el final d'una sèrie deixa aquell regust agredolç. La història acaba, els personatges arriben al final del camí, i nosaltres els deixem de veure.

Ningú tenia clar com acabaria aquesta gran epopeia audiovisual entre la raça humana i la raça cylon, durant 4 temporades les vam veure de tots colors, i tot i tenir alguns moments baixos, la sèrie va arribar al final amb un alt nivell de qualitat tant a nivell tècnic com artístic. Els girs argumentals dels últims episodis van fer-la arribar a uns nivell mai vostos en televisió. Els fans, esperàvem l'últim capítol amb cert temor. Por per què la història no ens defraudés i aquell sentiment que és té als comiats, on sabem que no ens tornaren a veure, però és un moment que sempre arriba i l'hem de viure.

No vull esguerrar la trama a ningú, no penso dir cap spoiler ni explicar res que pugui afectar aquells que la veuen, o aquells que encara no l'han vist, i que no em cansaré de recomanar-los aquesta gran sèrie. A tothom a qui n'he parlat, intento no espantar-lo dient-li que és una sèrie ambientada en una flota espacial, però no és una serie de ciència ficció típica de l'espai, viatges interestel·lars, etc. És una sèrie sobre la raça humana. Sobre aquells costums, aquells sentiments o aquelles debilitats que ens fan a tots humans, i com entren en conflicte quan una altra raça sembla ser o voler ser tant humana com la nostra. Amor, guerra, religió, política, amistat, malaltia, traició, societat...tot té cabuda a BSG i finalment veiem com una flota espacial d'humans d'una època no sabem com de distant a la nostra, acaba per passar completament com si fóssin companys contemporanis.

Amb un visionat amb projector, digne d'aquesta sèrie (i la posterior farra) ens vam acomiadar d'un dels millors productes televisius que he vist mai.

Per aquells fanàtics, o no iniciats, la Cris de Children At your Feet ha elaborat un extens i interessant pas a pas de les 4 temporades de la sèrie i tots els seus extres i informació imprescindible.

Battlestar Galactica ha acabat, però ens queda el record, i algunes novetats en forma de spin-off anomenat Caprica, situat 50 anys abans de l'inici de la sèrie, i una pel·lícula (dirigida per Edward James Olmos, l'actor que dóna vida a William Adama) titulada The Plan que explica l'atac Cylon a les colònies des del punt de vista dels Cylons.

I per acabar, l'última cançó que sona a la sèrie (per cert, amb una boníssima banda sonora): All along the watchtower, versionada pel gran Jimmy Hendrix.

Intolerable!

Més d'un mes sense escriure cap article...
I no és perquè no vulgui...simplement ha estat una època d'aquelles que mai trobes el moment...i dónes prioritat a altres coses, com l'activitat al Facebook...

Des d'avui, 1 de maig, dia del treballador, m'autoimposo més regularitat en els articles de Bits & Beats!

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XIV)

Aquest article és la continuació d'aquest.

L'endemà vam matinar en Ramón i jo i vam agafar un tren fins a les portes de Fushimi Inari Taisha. Espectacular, estàvem pràcticament sols, i caminant caminant, els toriis no s'acabaven mai. La pau que es respirava passejant es mesclava amb una olor de terra humida, molsa, i fusta mullada. Pel camí vam trobar autèntiques aranyes gegants, fotien por (la veritat és que encara no ho havia comentat, però a Japó hi ha unes aranyotes molt bèsties)., i bitxos de colors curiosos. Vam creuar-nos amb algun excursionista, i algú altre pintant una nova capa de pintura a algun dels toriis.

Més tard ens vam reunir amb en Xavi en bicicleta i vam pedalejar lluny fins al Nijô Castle, conegut també com el Kyoto Castle. Vam veure que hi havia un pàrquing de bicis, però vam aparcar-les a fora. Després de la visiteta pel castell, molt gran, amb uns jardins espectaculars, al sortir vam veure que ens havien ficat les 3 bicis a dins el pàrquing. Per treure-les ens volien fer pagar 200 yens per cap. Cosa que trobàvem absurda perquè no vam ser nosaltres els qui les haviem ficat dins el pàrquing. L'aventura va ser nostra per comunicar-nos amb el segurata de l'aparcament, que es negava a deixar-nos sortir, i es penjava la medalla d'haver-nos fet el favor de tenir-les dins el pàrking perquè si les bicis es quedaven fora, podia venir la poli i endur-se-les (es veu que en algunes zones està prohibit deixar la bici, per això hi ha zones d'aparcament repartides, però els llestos, havien de pagament l'única zona d'aparcament prop del castell). En Xavi es negava rotundament apagar, amb molta tibantor entre ell i el guarda, en Ramón i jo estàvem disposats a pagar, ja per poder marxar, perquè aquell tio ens estava deixant un rollo que ens feia perdre molt de temps. Finalment la insistència d'en Xavi va poder amb l'home, que ens va acabar tornant els calers, una mica ofès. No crec que arribés a entendre que en Xavi li volia dir que no teniem perquè pagar si no les hi haviem ficat nosaltres al pàrking, el cas és que vam marxar d'allà i ens vam separar.

Amb en Ramón vam anar a buscar el Ryoan-ji (龍安寺), on hi ha el famós jardí zen (per flipar les teories i història de la situació de les pedres). Pel camí, que no va ser pas curt, vam trobar alguns temples i zones interessants que no vam dubtar a visitar. Després de la visita pel Ryoan-ji, es feia tard i havien quedar a l'alberg amb la resta.

Vam dinar a un McDonald's, fent feliç a en Juan en el dinar de comiat. Era l'hora dels adéus, tocava separar-nos d'en Biel, en Juan i en Xavi després de 20 dies viatjant junts, compartint grans moments. Ells es quedaven a Kyoto aquella nit i l'endemà anirien cap a Nagoya a agafar el vol de tornada. En Ramón i jo no teníem clar cap on anar, o si quedar-nos algun dia més a Kyoto.

Finalment ens vam decidir per anar a Hiroshima, en Ramón em va convèncer. Una ciutat amb tanta història com aquella no la podiem deixar escapar. Intentant reservaar algun alberg per no arribar amb les mans buides, vam localitzar-ne un, però no el vam reservar. Vam confiar en que a l'arribar tindrien lloc per dues persones... I així ens vam dirigir cap a l'estació de Kyoto  (on de casualitat vam enganxar un festival musical escolar de gran escala) per agafar un Shinkansen cap a Hiroshima...

La Caputxeta Vermella amb infogràfics (estil Remind Me)

Gràcies al genial blog d'en Xavi (a.k.a. Patilles) he vist un boníssim video. La idea: La caputxeta vermella. La forma: infografies al més pur estil Remind Me dels Röyksopp.

Genial videoclip! Sí algú en sap d'altres semblants, que ho digui!

Slagsmålsklubben - Sponsored by destiny from Tomas Nilsson on Vimeo.

El sisè sentit que ens dóna la tecnologia

No és que em quedés completament al·lucinat al veure el què s'esta aconseguint avui dia. Però em va encantar, i crec que mereix ser vist.

Ahir, durant una classe de Polítiques de Comunicació, tractant el tema de la convergència tecnològica, i com estan canviant els hàbits de consum (ja no només de consum d'informació), vaig veure un video d'una conferència on Pattie Maes i Pranav Mistry, (de l'Institut Tecnològic de Massachussets) mostren un aparell que el bategen com el sisè sentit. No trobo que sigui ben bé això, sinó més aviat un reforç o una barreja dels altres sentits, que amb certa interconnexió fa que un individuu pugui semblar una màquina (no físicament, sino per la quantitat d'informació que manipula i com la tracta).


La idea és ben simple, no deixa de ser un ordinadoret connectat a internet, algun software, i la clau de tot: la interfície. Els perifèrics "desapareixen" i dónen pas autilitzar el cos humà com a pantalla, teclat, escàner-lector...

Millor que veieu el video (en anglès i sense subtítols...).

Xarop de bastó pels estudiants que s'expressen

Gran demostració de força la que han fet els Mossos d'Esquadra atonyinant a tort i a dret. Han rebut estudiants que exercient el dret a manifestar-se, periodistes que informàven, tothom ho ha vist. Si més no, s'ha de conèixer i saber en quina mena de país vivim...

Les imatges parlen per sí soles...

Amb la meva ment videoclipera...no puc evitar pensar en Out Of Control, dels meus estimats The Chemical Brothers.

El retorn del Rei del Pop

Avui es posen a la pre-venda les entrades dels primers concerts que Michael Jackson va anunciar la setmana passada en una brevíssima roda de premsa (de fet no se li pot dir ni així) el seu retorn als escenaris. Tres paraules: This Is It. Una mena de "això és tot" que inclina a pensar que seràn els seus últims concerts. This Is It no es pot dir que sigui una gira, ja que no es mou de l'O2 Arena de Londres.  Tot i que ja es rumoregen més dates i ciutats (a Ticketmaster ja hi ha algunes dates noves).

Interessant muntatge de vídeo amb les espectaculars actuacions de la seva bona època... Comença el hype!

Preview de 'Junior' de Röyksopp

A JunoDownload ja es pot escoltar un preview de totes les pistes del nou disc dels Röyksopp titulat Junior. El disc es publicarà el proper 23 de març. La continuació de l'àlbum es titularà Senior i arribarà abans d'acabar aquest any.

Fent una primera escolta ràpida dels temes... aquest nou disc promet, ja queda poc per escoltar els temes sencers...i qui sap si ben aviat en directe!

Va de vídeos!

Algunes novetats de videos.

El nou single dels Pet Shop Boys, Love etc. ja compta amb un video amb una estètica molt de videojoc dels 80-90... La canço em té força enganxat, té tots els típics elements que fan grans els èxits dels PSB: ritme marcat, melodia agre-dolça i cors d'himne...

L'altre video és per Happy Up Here, dels Royksopp. Primer single del nou àlbum Junior (que tot i existir una versió prèvia no oficial, finalment ha aparegut un digne vídeo força original).

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XIII)

Aquest article és la continuació d'aquest.

Queia la tarda al barri de Pontocho, i vam decidir aparcar les bicicletes una estona per seure i fer unes patatetes i unes cervesetes (òbviament comprades en un Seven Eleven d'allà el costat). L'ambient era molt agradable, i es respirava certa motivació per sortir aquella nit. Per algun extrany motiu que desconeixíem, la zona s'anava omplint de grup de joves que cada cert temps desapareixien. Vam pensar que seria gent que feien viatges amb algun autobus-llançadera cap a algún local o club.

Després de comentar si empalmar directament o anar a l'alberg, vam decidir passar per 'casa' a descansar una mica, i sortir a sopar. Vora l'alberg vam trobar un curiós restaurant en una 2a planta que a l'entrar ens vam sorprendre no només per la zero clientel·la que hi havia, sinó per una samarreta del Barça que hi havia penjada a l'entrada. La parella de cambrers/cuiners ens van servir amablement i una vegada més el おすすめひんわなんですか？ (cal que a aquestes alçades del viatge expliqui que vol dir: "què em recomana?") va funcionar. Excepte per en Juan, que rabiava amb els seu no-vegetables perquè hi havia algues quan ell volia carnaca, i la ràbia era major quan veia per la finestra que teniem el nostre amic McDonald's a l'edifici de davant. Finalment li van canviar el plat per un de nou sense cap verdura. Ens van portar uns bols de fideus amb molts condiments (no puc assegurar si era yakisoba) i unes cerveses.

La nit prometia, i vam decidir sortir a prendre alguna cosa. En Ramón i en Xavi van abandonar, de manera que Biel, Juan i jo vam decidir anar cap a Pontocho mentre aprofitàvem els Seven Eleven's pel camí. Pel carrer vam conèixer a 3 noies amb qui ens vam fer unes fotos en una màquina de purikura i vam riure una bona estona. Ens van comentar que estarien per una disco anomenada Sam&Dave, no sonava malament.

Curiós i divertit entreteniment el purikura...

Vam seguir el passeig, i en un altre Seven Eleven vam conèixer uns personatges peculiars. En Biel portava una samarreta de Ramones, i dos japonesos molt flipats se li van acostar a preguntar-li molt motivats "Do you like...Ramones?" (tot tocant-li la samarreta, més aviat a la zona del mugró...l'expressió d'en Biel era impagable). Altres noms de grups com Joy Division van sortir de la boca del company. Al sortir del Seven ens vam trobar un altre noi que anava amb ells, amb un estat etílic considerable, eixugant-se la boca amb una banderola d'un bar, i fent esforços per aguantar-se dret mentre es mirava una taca de sang que portava a la samarreta. Seguint la recerca d'algun local interessant, vam trobar el famós Sam&Dave (a la 3a o 4a planta d'un edifici) però no vam arribar a sortir de l'ascensor, la música i l'ambient de guiris ens va fer enrera. Pel carrer, vam trobar una noia ens va guiar fins al World. Abans d'entrar ens ho vam rumiar tot fent una copa, i visquent una situació curiosa quan una japonesa d'uns quaranta anys s'ens va fotre a ballar al lavabo. Després d'allò en Biel va decidir marxar, així que el vam acompanyar al taxi indicant-li on havia d'anar (tot i així, el taxista es va equivocar i en Biel va haver de caminar), total, que vam ser en Juan i jo qui vam acabar anant de festa al World. El local estava molt bé, era una mena de soterrani, amb unes columnes i arcades que semblava una església. La música prou bona (hi han punxat cracks de la talla de Shinichi Osawa, 2many DJ's), i l'ambient curiós, amb alguns estudiants no japonesos amb qui vam creuar algunes paraules. Després d'una bona estona ballant, en Juan es va cansar de 'l'escalfadora de Massachussets' i vam marxar caminant fins l'alberg.

L'endemà vam anar amb en Ramón al temple de Sanju Sangendo, no dels més grans, però sí un dels més bonics i amb molt d'encant. Amb les bicis vam anar a buscar les portes de Fushimi Inari Taisha, però pel camí ens va agafar una gran pluja que no va parar en tot el dia. Vam arribar xops a l'alberg i allà ens vam quedar fent uns UNO's amb en Xavi, gran partida. Amb l'arribada d'en Juan i en Biel (que havien anat a la caça de més geishes) vam anar a sopar al Sukiya (altrament conegut com Kinnikuman), allà vam creuar com podíem algunes paraules amb un grup d'avis que no sé si van arribar a entendre que veníem de Barcelona... Vam anar a dormir aviat perquè l'endemà encara hi havia coses per veure i era l'últim dia sencer a Kyoto d'en Biel, Juan i Xavi...

Minuts després d'aquest moment estava caient el gran diluvi

L'entrada a l'alberg presentava aquest aspecte a qualsevol hora del dia

Més fotos i vídeos de Kyoto aquí.

The musical is back!

Tal com va dir Hugh Jackman a la cerimònia dels Oscars, sembla que el gènere musical torna amb molta força.

Espectacular medley de cançons de Mamma Mia/ Hairspray/ High School Musical/Wizard Of Oz/ West Side Story/ Chicago/ Dreamgirls/ Grease/ Moulin Rouge/ Cadillac Records a càrrec de Zac Efron i Vanessa Hudgens (High School Musical), Amanda Seyfried, Dominic Cooper (Mamma Mia!) Beyonce i Hugh Jackman.

Els Brits de la Duffy i el gran retorn dels Pet Shop Boys

Dimecres es va cel·lebrar la gala dels Brit Awards, presentada per una auto-parodiada-homenatjada Kylie Minogue i que va estar sobretot protagonitzada pels Pet Shop Boys, que van rebre el premi a la contribució a la música i van oferir un gran medley produït per Stuart Price d'alguns dels seus èxits amb una espectacular posada en escena amb la col·laboració de Lady Gaga i Brandon Flowers (The Killers).

Els premis, van quedar repartits, destacant la clara victòria de Duffy sobre els Coldplay, que eren també favorits. Les actuacions, destacable la de U2 amb el seu nou single Get On Your Boots.

Aprofitant la seva actuació, els Pet Shop Boys van mostrar part del seu nou single Love etc. que forma part del nou disc Yes previst per aparèixer al mercat el proper 23 de març. Promet. En motiu del premi que es van endur, el propi segell discogràfic dels PSB, Parlophone, han publicat un video-medley amb molts dels seus èxits (i en falten uns altres més).

Pastora i el seu disc de remescles, RMX ED

Pastora edita un disc de remescles, que porta per títol RMX ED (l'ED ve d'Elegant Distortion). Les remescles corren a càrrec de Catcomplex i Sidechains i no sonen gens malament. De fet, Pastora ja tenen aquell punt ballable en alguns temes, de manera que no sembla que s'hagin destrossat els temes originals com moltes vegades passa.

Aquest és el tracklist:

1. Cuánta Vida (Remix)
2. Una Mañana (Remix)
3. Invasión (Remix)
4. Grandes Despedidas (Remix)
5. Me Tienes Contenta (Remix)
6. Mirona (Remix)
7. Cósmica (Remix)
8. 1.000 Kilómetros (Remix)
9. Runner Tiempos Más Buenos (Remix)
10. Lunes (Remix)
11. Cuánta Vida (W. Lopez & D. Ferrero House Remix)

Personalment em quedo amb les que ja m'agradaven en original: Cuánta Vida, Grandes Despedidas, Mirona, Cosmica, 1000 Kms. I crec que posats a remesclar, haguéssin pogut fer un disc doble amb els bons temes que s'han deixat.

Ahir van fer una presentació del disc a l'Hotel ME de Madrid, per youtube ja corre algun video.

Si voleu escoltar el disc, a Spotify hi és sencer: Pastora RMX ED.

De Slumdog Millionaire em quedo amb la música

La pel·lícula de la qual tothom parla i s'espera com a una de les favorites pels premis Oscar està començant a resultar sobrevalorada. Està molt bé la idea d'explicar la dura vida d'un noi a través de les preguntes que li van fent en un concurs com el 50x15. Però la cosa se'n va de carril quan descobrim el veritable motiu pel qual el noi és allà.

Dijous passat vaig veure l'esperada Slumdog Millionaire, de franc, gràcies a les preestrenes Verdi (en versió original subtitulada, és clar) de l'ETC de la UAB. Havia escoltat i llegit bones paraules sobre aquesta pel·lícula amb olor de curri però de factura anglesa. I la cosa al començament prometia.

He de dir que feia dies que anava escoltant el disc de la banda sonora, no sé exactament si composada o escollida per un tal A.R. Rahman. Una gran banda sonora, que em sembla genialment triada per cada moment i escena en què acompanya a la pel·lícula. Especialment la pista que obre el disc: O...Saya, també Paper Planes cantada per M.I.A., i una accelerada i electrònica Millionaire. I la més fluixeta Jai Ho, però que acompanya uns molt bons títols de crèdit finals.

Buscant per Spotify he trobat un recopilatori dels 25 millors temes d'A.R. Rahman, del qual em quedo amb el tema Fanna de la pel·lícula titulada Yuva.

Aqui en teniu el vídeo en l'escena de la pel·lícula on sona.

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XII)

Aquest article és la continuació d'aquest.

El primer despertar a Kyoto va anar acompanyat d'un gran esmorzar de bufet en el mateix alberg. Esmorzar 'continental' amb molt greix i proteïnes, ideal omplir-nos la panxa i potser poder prescindir del dinar.

Tots 5 vam agafar un bus per anar cap a la zona de temples de de Nanzen-ji. Espectacular, i amb la sort que com que havia plogut hi havia poca gent de visita. Alguns temples estaven realment perduts i ens haviem d'endinsar cap al bosc. I enmig del bosc hi ha el Salt del Tigre, un espectacular salt d'aigua que aporta vida a tota la vegetació dels voltants. Passegem per més temples, coincidint amb els mateixos que visita Scarlett Johansson a la pel·lícula Lost In Translation: el mateix Nanzen-ji i el santuari Heian. Arribada l'hora de dinar, parem a una mena d'alberg on dinem una sopa i curry força bona i barats.

Vam enganxar un rodatge d'alguna peli o sèrie...

el salt del tigre

Els amics d'en Juan (i d'en Xavi)

Per anar tornant cap a l'alberg vam agafar un altre bus, però aquesta vegada parant al barri de Gion, el barri tradicional de geishes i geikus. Allà vam descobrir que a Kyoto també hi ha molt d'ambient, i alguns carrers comercials (sense arribar als extrems aústicolor-lumínics de Tokyo o Osaka). Endinsar-se per Gion és com un conte, en qualsevol moment pot aparèixer una geisha sortint d'alguna casa, o arribant amb algun cotxe luxós i escapant-se per algún carreró sota la curiosa mirada de turistes. La sensació d'estar en aquell barri és difícil d'explicar, la novel·la Memories d'una geisha es queda curta describint el caliu i a la vegada el misteri que es respira per aquells carrers. En Juan havia entrat en mode fotògraf caçador i anava a la recerca d'alguna bona imatge de geishes, per això el vam perdre. Confiant que sabria tornar cap a l'hostal, en Biel, Xavi, Ramon i jo vam seguir passejant per Gion i fent camí cap a l'alberg, no sense abans parar per sopar a un petit lloc on vam fotre'ns un gran okonomi-yaki.

L'endemà vam repetir esmorzar de campions per agafar forces i pujar en bici fins a Kyomizu-dera, el que vindria a ser el reclam més turístic de Kyoto (batejat com el Port Aventura del temples, per en Juan o en Xavi si no recordo malament). L'arribada va ser una mica caòtica. Un carrer amb força pendent que ens va fer arribar cansats de pedalejar, i molta gent amunt i avall, ple de botigues de souvenirs curiosos i a la vegada inútils (com la majoria de souvenirs...). Bona part del matí el vam dedicar al Kyomizu, és prou gran i s'hi poden perdre fins i tot les xancles, com li va passar a en Xavi, que es va atrevir a culpar-me a mi dient que li havia amagat ;)

De tornada a recollir les bicis vam entrar a algunes botigues on oferien provar uns yatsuhashi (una mena de pasta tova dolça (feta de farina d'arròs) amb farcit d'alguna fruita (deliciós els de choco-banana, mora, maduixa...) molt típic de Kyoto. No cal dir que vam entrar a diverses botigues a 'tastar-ne' uns quants.

De baixada, vam anar cap a Gion, però aquesta vegada ens vam desviar una mica cap a la zona comercial, entrant a botigues de frikades (aquí tots vam caure amb alguna figureta de Dragon Ball o algun altre manga), i galeries diverses de moda i complements. Vam dinar ràpid a una mena de Yoshinoya i vam continuar el passeig fins al Nishiki Market, un gran mercat amb molta varietat de menjar, i amb molt bona pinta. Espectacular.

Més tard vam fer uns passejos en bici pels voltants del jardins on vam jugar una mica a tocar i parar amb bicicleta i ampolles d'aigua, en Xavi ho va disfrutar d'allò més ;). Vam estirar-nos tot observant la gent de per allà, gent fent coreografies, alguna altra gent jugant en rotllana... I d'allà vam anar cap a Pontocho, el barri que ens convenceria per sortir de festa aquella mateixa nit...

Més videos i fotos de Kyoto aquí.