Nihon: cròniques del viatge a Japó (part VIII)

Aquest article és la continuació d'aquest.

L'endemà al matí vam anar cap al barri de Jimbocho, prop de Suidobashi. Una zona potser no tan propera com l'Ace-Inn d'Akebonobashi, però més ben comunicada per metro i línies JR. El Sakura Hotel no està gens malament, ens vam agafar habitació de 4+1 estil occidental: lliteres de tota la vida. Tocava visitar barris nous. Aoyama és una mica el barri d'artistes, molt tranquil, amb algun museu i galeries, però en Ramon i jo aviat ens en vam cansar i vam tirar pel dret cap al Yoyogui Park. Un parc immens on hi ha racons tant per cel·lebrar-hi casaments, com per gent suposadament perillosa segons les guies. Un diumenge al matí no vam trobar res d'això, però al passar el pont per sobre les vies del tren vam arribar a Harajuku. Quina passada de lloc: és el barri on la gent va literalment disfressada. Flipats i flipades d'edats entre 15 i 25 (no n'estic segur) llueixen els seus modelets de tota mena. Noies amb cabells multicolors, goth-lolita's passejant-se entre la multitud, i botigues de roba de tota mena, que fins i tot semblen de disfresses. Inclús vam veure una curiosa botiga de vestidets per gossos: d'abella, de rocker, de princesa...i hi havia fotos de com quedava elgos amb el modelet...flipant.

Vam dinar per allà Harajuku i més tard vam anar cap a Shinjuku, en Ramon havia de preguntar uns temes de transports a la gran estació (sí, la que veu passar més de 3 milions de persones al dia) perquè l'endemà tenia previst anar cap al Fujiyama. Quin tiu en Ramón! Després vam tornar a Shibuya a veure alguns llocs interessants que ens haviem deixat, com l'Apple Store, la gran botiga de comics, figures i frikades Mandarake, i una mena de El Corte Ingles a la japonesa que es diu Tokyu Hands. Interessants articles, però no vam comprar res. En Ramón se'n va anar a descansar però jo encara tenia corda. Vaig anar cap a Roppongi, allà vaig pujar a la Tokyo Tower: una mini-reproducció de la torre Eiffel de París que ofereix unes magnífiques vistes. Una vegada més, mirés allà on mirés, la ciutat no s'acabava mai: Gratacels il·luminats, autopistes elevades, llums dels cotxes, i a la llunyania algun racó tranquilet com algun parc o temple. De tornada cap al metro vaig passar pel famós complex de Roppongi Hills, que és una mena d'Heron City amb moltes botigues, locals d'oci, cinemes, museus, forces llums i una curiosa mostra d'aquaris a l'aire lliure. Des d'allà vaig voltar una mica més per Roppongi, sense anar-me'n massa del centre i vaig acabar sopant a un Yoshinoya (que ja feia dies que els veia i tenia ganes de provar-los). Primera vegada però no l´última. Els Yoshinoya són una cadena de menjar ràpid tradicional d'arròs amb carn: gyūdon. No hi ha molta  varietat de plats, però per pocs yens et quedes tip i no has d'esperar gens (i aigua o tè gratis tant com vulguis). Més endavant convenceria als companys de viatge i el Yoshinoya o el Suki-ya a.k.a. Kinnikuman es convertiria en un recurs boníssim a l'hora de buscar llocs per dinar o sopar.

Després de sopar vaig baixar fins al Gonpachi, el restaurant on es va rodar la famosa escena de Kill Bill. Vaig treure una mica el cap, i veient que estava pleníssim de gent menjant, no vaig entrar massa per no donar la nota. Un cop vist, vaig marxar quedant-me amb ganes d'anar-hi algun dia a sopar. Fora hi havia la carta i tampoc eren preus tan cars.

De tornada amb metro em vaig trobar al Diego i la Sara (quina coincidència trobar-nos al mateix vagó, mateix tren, en aquell moment i en una ciutat tan gran!) que em van explicar que s'havien trobat amb en Biel. en Juan i en Xavi a Harajuku. Quines coincidències, del petit poblet Koyasan a trobar-nos a la gran metròpoli! Em van comentar que s'allotjaven prop del nostre Sakura, i vam comentar que l'endemà podriem anar junts al Tsukiji Fish Market, una mena de llotja on a primera hora es subasta el peix.

Vaig tornar al Sakura per anar dormir d'hora, però ens van despertar en Diego i la Sara dient que l'endemà el mercat estava tancat. Així que ho vam postposar per més endavant. En comptes de mercat del peix, dilluns vam anar al Ryogoku Kokugikan, a veure unes 6 hores de sumo. Anar a veure sumo és passar-hi gairebé tot el dia. Primer surten els participants de les categories més baixes, van fent els combats un a un, però amb una calma impressionant. Si el combat en si potser dura 30 segons, almenys es tiren 6 minuts fent ritual, que si comença que si no comença... i clar, el públic (des de famílies senceres, fins a grups de joves passant per parelles d'avis) va allà amb tot de menjar preparat, cervesetes... com qui va a fer un pic-nic. Ben entrada la tarda ja arriben els de 1a categoria, aquests ja ofereixen molt d'espectacle i l'estadi és ple a rebentar. El públic s'emociona amb cada gest i els combats es tornen espectaculars. És tota una experiència veure i viure una jornada de sumo. He de reconèixer que tots vam tenir algun moment de migdiada entre tant combat...

De tornada (molta gentada) en Biel ens va abandonar i vam anar a buscar la línia Yurikamome, sense conductor, que va fins a l'illa artificial d'Odaiba per contemplar la Tokyo Bay i vistes del Rainbow Bridge. Allà vam gaudir d'uns moments tranquils a la platja vam fer una mica de reflexió del viatge i plans pels propers dies, òbviamnent va sortir Izu-shoto...

Tornant, en Ramon i en Juan van anar tirant cap al Sakura, però en Xavi i jo vam anar cap a Akihabara, al famós Yodobashi Camera a mirar no només gadgets, sino també joguines i frikades. De tornada cap a Suidobashi el veig convèncer per sopar a un Yoshinoya i en va quedar ben content. Quan faltava poc per arribar a 'casa' vaig aprofitar per comprar-me una tarja de memòria de 4gb, que les d'1 i 2 gb ja les estava a punt d'omplir del tot. Abans d'anar a dormir vam fer una mica de bugada, i aprofitar fent una mica d'internet de gratis a la recepció per quedar l'endemà amb la Yuiko, la noia que havia conegut a Kobe.

The Killers i MTV s'ho curren

És espectacular el muntatge del grup The Killers amb el seu tema Human en la passada gala dels MTV Europe Music Awards a Liverpool. Aquesta banda s'ho curren, i són d'aquells que cuiden molt l'aspecte visual, com a mi m'agrada.

Ja queda poc per...LOST

L'espera es fa llarga, però d'aquí menys de dos mesos ja estarem veient la cinquena temporada de Lost. De moment, la gent de l'ABC han fet una promo videoclip amb el tema You found me de The Fray, i ja comencen a circular algunes promos oficials.

We have to go back!

Tràiler Ice Age 3

No sóc partidari de veure trailers, no m'argada que em revel·lin les trames abans d'hora. Però en aquest cas, la gent de la Fox sempre es curren unes seqüències del petit Scrat que no revel·len la trama de la pel·lícula, sino que mostren una petita aventureta de l'esquirol prehistòric. A riure!

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part VII)

Aquest article és la continuació d'aquest.

L'endemà al matí tocava canviar d'alberg. L'amabla recepcionista del Sakura ens havia facilitat lloc a un altre Sakura (aquesta vegada 'Hotel' en comptes de 'Hostel') però abans haviem de passar un parell de nits a l'Ace Inn Shinjuku. Així que vam fer combinacions de metro fins arribar a Akebonobashi (hi ha un acudit molt dolent en relació a aquest nom, algú s'atreveix a recordar-lo als comentaris?). Aquest alberg era una mica de l'estil càpsula, però molt internacional. Com ja anava sent habitual, descalçar-se només a l'entrar, omplir full de registre, i a deixar trastos a "l'habitació" que era un armari amb clau on deixar la motxilla, i un llit tipus càpsula, però ni tele ni ràdio. Almenys hi havia una sala comú al pis de dalt de tot, amb sofàs, tele i dvd's, cuina, etc. A la planta baixa alguns pc's amb connexió a internet de gratis, i al sòtan les dutxes i rentadores.

Un cop instal·lats (si és que es pot dir així) vam fer camí cap a Shinjuku centre, però ens vam desviar cap al gran Gyoen National Garden.  Un immens jardí amb diferents parts diferenciades: Estil francès, estil anglès i estil japonès. Amb algunes cases de tè tradicionals. S'hi estava a gust i vam reposar una mica fent plans de cap a on aniríem (mentida! vam estar discutint i rajant sobre modernitos, Dexter, de com estan pujant les noves generacions, i altres temes força recurrents durant el viatge). Finalment vam sortir del jardí per anar cap al centre de Shinjuku.

Gratacels i més gratacels, carrers netíssims, executius atrefegats parlant pel mòbil, i joves colegiales sortint d'escola i anant a comprar manga. Sucumbint a la insistència d'en Juan vam anar a parar a un McDonald's, però alerta! Almenys vam provar les especialitats d'allà: Hamburguesa de pollastre al teriyaki (també hi havia altres menús més nippons com entrepà de gamba). Un cop enmig de tot, envoltats de gent al carrer, decidim separar-nos. Tots volem veure moltes coses, i el millor és anar descobrint carrer a carrer, entrant a tot arreu i flipant amb tot. A l'anar-se fent fosc vaig anar a buscar les Goverment Towers, que pel que havia sentit, tenien unes magnífiques vistes. Preguntant, vaig anar a parar a l'Hotel Plaza, on un conserge molt expressiu (feia posicions gairebé en plan forces especials) em va dir que podia pujar fins ben amunt del mateix hotel. Dit i fet, vaig estar contemplant les magnífiques vistes de la infinita ciutat des de la planta 47 fins que vaig decidir trobar les Goverment Towers. Cap problema, preguntant s'arriba a tot arreu, i efectivament, les torres gaudien també d'unes grans finestres en una de les plantes superiors on es podia admirar la immensitat del barri (perquè Shinjuku ja era prou gran com perquè la vista arribés més enllà!).

Al vespre, haviem quedat amb en Ricard i els seus companys catalans de Sony. Vam sopar per Shibuya en un lloc on ens van donar uns curiosos bastonets salats (que semblaven bigotis de gamba, però segur que no ho eren). I ens vam trobar amb els soniers al creuament de Shibuya, envoltats d'una gran multitud de persones, edificis, pantalles, llums, músiques, colors i olors. Tot un desafiament pels sentits!

Els soniers ens van portar fins a un karaoke. Anàvem a passar una nit de festa al més pur estil tokyota! Els karaokes d'allà són ben diferents als que estem acostumats. Allà es lloguen habitacions privades per grups, amb els micros que es demanin, i cadscú es monta la seva pròpia festa: amb un comandament i un catàleg de milers i milers de cançons (tant japoneses com internacionals) es van afegint les cançons desitjades a una playlist, i el televisor va reproduïnt els videos. Tot ben acompanyat per les seves llums de colors al ritme de la música, i un bon equip de so. Si durant la cantarella tens set, només has de despenjar una mena d'intercomunicador que hi ha a la sala i demanar al cambrer què vols, al cap d'una estona t'ho porta tot en una safata, i a continuar gaudint de la festa. Cal dir que això que siguin sales privades millora molt el ritme i no hi ha la vergonya de cantar davant de desconeguts, és més, cada cançó es converteix en una festa on acaben cantant tota la colla...

Alguns dels temes que vam berrejar (perquè cantar cantar...no gaire): Take on me dels A-ha, Sweet Child o'mine de G&R, The Final Countdown, Nathalie de Julio Iglesias, Don't look back in anger i Wonderwall d'Oasis, Thriller, Bohemian Rhapsody, Master Of Puppets, Dragostea din tei, New york New York... i en un moment inesperat ens va interrompre una sueca tot cridant en anglès: que érem uns putus afortunats, que érem a l'habitació on es va rodar la famosa escena de Lost In Translation. Sense acabar-nos-ho de creure del tot, ens vam fer algunes fotos memorables i vam cantar el tema que canta Bill Murray a la peli de la Coppola: More Than This, i en Xavi era feliç (i es va animar a escriure-ho).

Per acabar va caure un Ready Or Not dels Fugees amb un flow espectacular i no recordo quines més... Hora de marxar, abans però, toca passar per la planta baixa a tornar els micros i pagar. Sent encara d'hora, decidim (ja estava decidit feia dies...) anar al Womb. Una de les discoteques més emblemàtiques de Tokyo (allà s'hi van rodar algunes escenes de la pel·lícula Babel (de l'Iñárritu). Al Womb sonava música electro i techno i altres, i l'ambient estava molt bé. El local impressionava amb el seu equip de so i una il·luminació espectacular. Els japonesos cuiden molt l'aspecte tecnològic, i els locals competeixen i obtenen prestigi pels seus equips d'última tecnologia.

L'endemà, una mica ressacosos vam estar per Shibuya de dia. S'ha de veure el moviment de masses al famós encreuament des del cafè Starbucks: Al·lucinant. Voltem una mica (molt) pel barri, mirem botigues, entrem al famós Shibuya 109, però en sortim aviat, Tower Records...els grans establiments 'del barri'. També ens trobem enmig d'un festival al carrer, una rua, i el Shibuya Sound Paradise, on una banda de batucada tocava una versió del Magalenha del Carlinhos Brown. Decidim fer bondat (i perquè estem rebentats) i tornar a l'Ace a sopar uns fideus instantanis i a dormir. L'endemà tocar canviar d'alberg.

Més fotos i vídeos de Tokyo aquí.

Miss Kittin i la seva BatBox

La francesa Miss Kittin va publicar a principis d'any el disc BatBox. Després dels singles Kittin Is High, i Grace, demà arriba al The Loft (Razzmatazz) a presentar els temes d'aquest disc i a fer ballar el públic amb els anteriors.

He de dir que tret dels temes més coneguts, de la Kittin només m'agrada el disc de Golden Boy with Miss Kittin: Or, on totes les pistes són autèntics temes. Després de discos més aviat fluixets com Radio Caroline o I Com, aquest BatBox arriba amb uns temes que m'encanten.

Aquest és el video del primer single Kittin Is High.

I aquest tema, Pollution Of The Mind és un dels meus preferits. El vídeo no té res a veure, l'he trobat per youtube i és d'una obra-performance que curiosament lliga bastant amb la música...





Aquesta és la tracklist del disc:

Miss Kittin – Batbox
01 – Kittin Is High
02 – Batbox
03 – Grace
04 – Solidsarockstar
05 – Barefoot Tonight
06 – Play Me A Tape
07 - Pollution Of The Mind
08 – Wash N Dry
09 – Metalhead
10 – Machine Joy
11 – Sunset Trip
12 – Playmate Of The Century
13 – Mightmaker

Ne-Yo VS Craig David

No es tracta d'un enfrontament, però a l'escoltar el nou single de Craig David, Insomnia el qual serveix per presentar el seu recopilatori Greatest Hits em va venir ràpidament al cap el tema Closer de Ne-Yo, el qual vaig començar a sentir a finals de l'estiu (encara recordo el cridaner autocar promocional de Ne-Yo pels carrers de Shibuya...).

Totes dues cançons tenen aquest toc dance que tant de moda s'ha posat entre els artistes RnB. Un dels pioners d'aquesta moda va ser Timbaland, i Danja, un dels seus deixebles ha produit bona part dels temazos dels artistes que sonen últimament. En el cas de Ne-Yo i Craig David, el productor de Closer és l'equip noruec StarGate, responsables d'alguns èxits de Beyonce, Rihanna o el mateix Ne-Yo. I en canvi, l'Insomnia del Craig David és obra de Jim Beanz: molt més lligat a Timbaland i als grans Loose de Nelly Furtado o al Blackout de la Britney.

Però la música no és l'única similitud entre els dos temes. El videoclip juga amb elements semblants. Pocs colors, predomini de blanc i negre, jocs de llums de fons... no hauran aprofitat el plató?





He dir que personalment, tot i haver-se publicat més tard i poder-se haver inspirat en l'anterior, prefereixo l'Insomnia del Craig. A més, el títol rima amb el gran tema de la Rihanna: Disturbia (quin tros de tema!). En canvi, de videoclip, em quedo amb el de Ne-Yo...

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part VI)

Aquest article és la continuació d'aquest.

El viatge en Shinkansen fins a Tokyo (sí, ja sé que en català s'hauria d'escriure Tòquio, però odio les traduccions dels noms, i més si els originals molen tant com els noms japonesos!) crec va ser el trajecte en tren que se'm va fer més llarg de tot el viatge. Vam decidir dinar tard, però el bento que ens vam comprar ens el vam menjar tan tard que vam convertir-lo en el sopar. Entrant amb el tren a la gran metròpoli ja era tard. Crec que arrivàbem a Tokyo terminal al voltant de les deu de la nit.

Disposats a caminar una mica vam agafar metro fins a Kanda station, que segons alguns vianants que haviem preguntat pel carrer era fàcil trobar-hi llocs per dormir que fossin baratets. Sota grans gratacels i carreteres elevades, ens vam plantar al barri de Kanda. Té molta vidilla, i vam pensar que no seria difícil trobar algun manga cafe (locals tipu ciber-cafès, amb servei de biblioteca, ordinadors amb internet, i cabines individuals amb sillons molt còmodes) a bon preu per descansar i passar-hi la nit. En vam veure un, pero a la resta del grup no li acabava de convèncer, total que vam seguir buscant. Vam veure un parell d'hotels, que els quedaven només una o dues habitacions lliures, però ens van semblar massa cars. Amb ganes de trobar un lloc, ens va venir la gana i vam sopar una mica a un restaurant xinès, res de l'altre món, però va servir per agafar forces per continuar amb la cerca. En aquell moment en Xavi va decidir treure el comodín d'en Ricard, un amic seu que estava treballant a Tokyo durants uns dies, dormint en un bon hotel pagat per l'empresa (Sony). Segons en Xavi, no hi hauria problema per dormir tots 5 al terra l'habitació de l'hotel d'en Ricard, i perfecte perquè també hi cabrien les motxilles.

Dit i fet, vam anar cap a Shinagawa, una zona molt de negocis, i allà vam esperar al Ricard prop del gran Prince Hotel. Després d'unna llarga espera buscant alternatives per si la cosa fallava amb les nostres PSP, DS i iPod touch xupant de wifis de la zona, finalment vam arribar en Ricard quan l'esperàvem al Yahoo! Cafe, un bar cyber dins de l'hotel. Allà el plan ens va petar a la cara quan va veure que erem tants i tantes bosses. Finalment, sense pressionar, només s'hi va quedar en Xavi, i la resta vam marxar a la recerca d'un lloc on dormir, cosa cada vegada més difícil perquè ja deurien ser les 12 de la nit.

Sense ganes de complicar-nos més la vida, vam dir de tornar a Kanda i anar a un d'aquells hotels, o inclús al manga-cafe. Però preguntant a un taxista, s'ens va acudir la idea d'anar a l'hotel càpsula més proper. I allà ens vam plantar, no recordo el nom de l'hotel, però era baratet. No sabiem com funcionava exactament el tema dels hotels càpsula, però no és gens complicat. Com a molts dels allotjaments, toca descalçar-se només a l'entrar. Allà vam demanar 4 places al recepcionista, que ens va donar una clau per l'armari del bany (on hi ha raspall, yukata) i on s'indica el número d'habitació. Cal dir que aquell hotel (i molts altres capsula o business hotel) era només per a homes. Total que vam anar a deixar trastos a "l'habitació". No hi havia armaris, només els llits o nínxols, així que confiant en la seguretat del lloc i la bona fe, vam deixar les motxilles per allà al mig. El gran punt va ser el ofuro que hi havia a la planta baixa, on amb aixua ben calenta ens vam relaxar i dutxar per afrontar l'endemà. Abans d'anar a dormir va caure alguna cervesa per comentar les impressions i fer una mica de plans ara que ja teniem llit i sostre (almenys per una nit!). La capsula és còmode, i al contrari del que sembla, no dóna cap sensació de claustrofòbia. És prou ample i llarga com per dormir-hi còmodament. Com a prestacions, té televisió, ràdio, despertador, i llum regulada. El que cal per adormir-se i desperar-se. Ens vam posar en contacte amb en Xavi via mail perquè busqués algun allotjament per l'endemà i vam anar a dormir tranquils, pensant en que ja estàvem a la gran metròpoli i ens quedava infinit per veure i disfrutar.

L'endemà al matí haviem quedat amb en Xavi a Kanda, vam esmorzar i vam anar cap al barri d'Asakusa, on hi ha el Sakura Hostel, que forma part d'una cadena d'albergs i allotjaments. La llarga patejada i la pluja fins arribar ens va fer estar descansant i dinar uns fideus instantanis a l'hostal mateix. Vam aprofitar per buscar, trucar i reservar un nou allotjament més barat, i respirar tranquils de cara a l'endemà.

A la tarda vam anar a Akihabara (molta i bona info aquí), l'Electric Town, o el barri de l'electrònica. Allà es concentren el major nombre de botigues de gadgets, informàtica, foto, video, so, videojocs i manga del món. Vam estar pululant i alucinant amb tot. I vam entrar a un Taito Station per veure una mica les màquines arcade: Street Fighter IV (que per cert, vaig provar, i mentre guanyava un parell de combats contra la CPU, algún em va desafiar online i em va rebentar!), Tekken 6...i moltes més jocs i plataformes que mai veurem per les nostres terres (com el joc de cartes que el Juan va voler provar). Cap al tard, hi havia temptacions de comprar-nos alguna cosa, però no ens decidíem...càmera reflex? iPod dels nous?

Camí a l'hostal, vam buscar algun lloc on sopar tranquils. Passant dels restaurants a peu de carrer, ens vam ficar en un petit local escales avall que va resultar ser un dels punt més recordats del viatge. Amb el clàssic impediment de l'idioma, vam comunicar-nos amb les simpàtiques cuineres demanant una recomanació que va resultar ser un assortit de pinxos. Genial per combinar amb les Go biru que ja havíem demanat. Al cap de poca estona, quan unes clientes van marxar, les cuineres ens van demanar si podiem canviar de lloc, entenent que la taula on érem estava reservada per un grup gran de persones que havien d'arribar d'un moment a l'altre. Cap problema, a la taula nova vam votar per beure i menjar alguna cosa més, i ho vam expressar intentant dir que voliem una cosa semblant, però la dona no semblava entendren's...fins que vam acabar dient el ja clàssic: "Repeat all. Everything again. But a little difeferent". Allò va semblar posar contenta a la cuinera, que de seguida es va posar a fer una altra ronda de pinxos. Entre birus i una ampolleta de sake que vam demanar, vam tenir una bona estona d'entreteniment i Silenci's...Fins que el compte ens va fer veure que ens haviem flipat una mica, de totes maneres, el preu era més car que a la resta de llocs on haviem menjat, però no deixava de ser barat comparat amb Barcelona i comptant la gran quantitat de teca que haviem consumit.

 Gran memorable assortit de pinxos

Finalment quan ja anàvem a l'hostal, vam trobar-nos amb tot un personatge, un home de negocis, amb una borratxera molt alegre que ens va dir que li encantava Espanya i l'espanyol i s'ens va posar a cantar el Cuando calienta el sol i Bésame mucho. El tio tenia bona veu, però no vam poder parar de riure mentre el gravàvem en vídeo amb la càmara d'en Xavi. Finalment vam fer una última biru pels voltants de l'hostal i vam anar a dormir...

Més fotos i videos de Tokyo aquí.

El nou single de Coldplay

Coldplay presenta el seu quart single del disc Viva la Vida. Després de Violet Hill, Viva la Vida, Lost (del qual encara corre un concurs de videoclips) ara li toca el torn a Lovers In Japan.

El tema en si no és gran cosa, en la línia del grup. Però com que últimament em crida l'atenció tot allò relacionat amb el Japó... La cançó només fa referència al japó en una frase: "under the Osaka sun". El videoclip ja és una altra cosa: una mica d'efectes especials (ja tocava senyors de Coldplay!) i algunes imatges de fons al més pur estil nippon (entre elles una imatge de l'entrada a Dotonbori! el barri de festa d'Osaka).

Pel que he llegit, la versió utilitzada al videoclip és l'Osaka sun mix, però sincerament no li trobo cap diferència amb la album version del tema.

Gaudiu del video!

Silent Scream a la KMK

Diumenge passat els Silent Scream van oferir un concert en motiu de la KMK (Kustom Matinal Kastefa), una trobada-festa de moteros. L'ambient era d'allò més agradable. Activitats per a tots els públics, mercadillo motero, bar, molt de sol, motos espectaculars, i l'escenari on Silent Scream van impressionar al públic.

Després d'una estona d'espera, els Silent van irrompre a l'escenari amb la seva nova intro (que ja van estrenar a l'anterior concert a Gavà): Germinator, una versió metalera del tema principal de la banda sonora de Terminator. Els tres següents temes: Delirios, Gritos i Tu Final eren poc habituals, doncs formen part del nou àlbum que tenen en procés de gravació. Tot i que Tu Final es va filtrar uns mesos com a primer single del disc i és un gran tema, va ser corejat pels seus seguidors. Cal dir que la posta en escena de Gritos va ser espectacular, després que el cantant Daniel es traiés el barret i la gabardina (vestuari cuidat per entrar a escena amb Delirios) va agafar una llança-estandart i la va onejar mentre emulava als espartans.

Com a sorpresa, la banda tenia preparades un parell de versions per mostrar al públic motero: Enter Sandman de Metallica, i Born To Be Wild de Steppenwolf. Després va arribar el ja conegut Victoria o Derrota on Xavi va donar-ho tot no només al baix sinó també als coros. I tot seguit va arribar la Guitar Battle entre en Dani i en Chus, com sempre espectacular. En Louiska va continuar l'espectacle amb el seu solo de bateria, que va deixar als presents bocabadats. La cosa va continuar amb una altra versió: Breaking the Law dels Judas Priest. El següent tema va ser Noche y niebla, un clàssic d'El Preludio la seva primera maqueta. I per acabar, el que s'està convertint ja en el tema per acabar els concerts: Sin Destino, amb un ending espectacular.

El públic no va parar de demanar més canya, però els horaris s'han de complir i hi havia un altre grup esperant a tocar. Els Silent Scream, després d'haver-ho donat tot a ple sol, es van acomiadar del públic agraïnt la seva presència i esperant veure'ls en la propera cita.

Després, alguns de la colla de fans vam anar a fer un mos a la platja, que quedava al costat. Inclús alguns ens vam banya aprofitant el bon temps que feia. Possiblement va ser l'últim bany del 2008.

Amb aquest concert, els Silent Scream ja consoliden el seu potencial a l'escenari, ara toca esperar a rebre el seu material d'estudi. No trigueu Silents!!

P.D: Podeu veure algunes fotos de la KMK aquí i del concert aquí (by Amonratore)

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part V)

Aquest article és la continuació d'aquest.

L'arribada a Koyasan es va fer llarga, però el trajecte en tren i funicular fins allà ja val molt la pena. Paratges naturals amb una gran gamma de tonalitats de vegetació que no estem acostumats a veure. Tal com vam baixar del funicular calia anar al lavabo, allà ja ens vam trobar el primer amic que ens va fer adonar que estàvem a zona de muntanya.

Koyasan (o muntanya Koya) és un poble d'uns 7000 habitants on hi ha uns 100 temples budistes dels Shingon, va ser fundat per 空海 (Kūkai) / 弘法大師 (Kōbō-Daishi) (diferents noms per la mateixa persona). Es diu que aquest monjo va ser el qui va inventar el sistema d'escriptura japonès kana a partir dels seus coneixements del xinès. El 2004 Koyasan va ser declarat patrimoni de la humanitat, i no és per menys, és un lloc preciós.

Un cop baixats del funicular i pixats, haviem d'agafar un bus que porta fins al poble en si. Davant la parada hi havia l'oficina de turisme, on tenen registrats una gran quantitat de temples oberts al públic on s'hi pot reservar allotjament. Ens va semblar una mica Port Aventura, tant de tràmit amb l'oficina de turisme...però en el fons és una manera de controlar i gestionar tots els allotjaments i facilitar feina al visitant. Allà vam reservar nit a l'Ekô-In, però com que el check-in no era fins les dues vam parar a un petit súper a comprar dinar: fideus instantanis, una mica d'snacks i platans, bé, aquí algú va comprar coses rares que van resultar ser mig fastigoses mig delicioses... Després de que caiguéssin quatre gotes vam anar l'Ekô-In amb un sol espatarrant. No ens va costar trobar-lo. La majoria de temples estan a tocar el carrer principal del poble, la qual cosa fa que es pugui veure tot tranquilament sense haver de perdre's per carrerons o zones llunyanes.

A l'Ekô-In ens van rebre uns monjos força joves amb la seva túnica, i la seva calma ens van donar les indicacions del lloc (amb un anglès una mica patilleru, això si): sopar a les 17:00, tancament de portes a les 22:00, llevar-se a les 6:00 per anar al ritual, 6:30 emorzar a l'habitació, 10:00 check-out. Perfecte! vam voltar una estona pel temple, un lloc molt tranquil i molt maco per allà on es mirés. Semblava la pròpica casa d'en Ranma (però molt més gran): Un jardí central, passadissos de fusta, biombos, sales de meditació, i escales per tot arreu...i una llum solar que il·luminava els racons amb un encant especial. Sabent l'hora a la que haviem de tornar a sopar, vam sortir a passejar entrant a cases i temples del poble. Llocs espectaculars, jardins molt ben cuidats, i alguns monjos passejant. Quan s'acostava l'hora de sopar ja vam veure quina mena d'horaris portaven allà: els nens ja tornaven de l'escola a casa, els monjos tots a cobert, les botigues tancant i ben pocs cotxes pel carrer.

El sopar va ser tota una sorpresa. Ens el van portar a la mateixa habitació (una habitació molt gran dividida en dos per una porta corredissa de paper, on vilment en Biel i en Xavi es van quedar sols al·legant que en Juan i jo havíem roncat la nit abans a Nara, i per tant ens tocava estar aïllats amb en Ramón...) en unes safates amb potes. No recordo exactament què era cada cosa, però hi havia tofu, sopa de miso, algues, verdures vàries, fideus, tempura i pera-nashi, ah! i un gran bol d'arròs per tots, per servir-nos el que volíem i que no ens vam poder acabar. Alguns no es van poder/voler acabar el sopar. Jo que ho vaig menjar tot, he de dir que hi havia coses que valien molt la pena, i hi havia coses prescindibles. A destactar les 'cebetes'(?) de colors, que semblaven caramels.

Després de sopar vam anar al gran cementiri budista d'Okuno-in. Ja de nit, vam estar passejant entre les tombes amb una tranquilitat absoluta, escoltant els grills i els ocells, i veient algun esquirol volador saltant entre els alts arbres. Vam fer algunes fotos amb llarga exposició, i seguint el passeig vam arribar al gran musoleu de Kōbō-Daishi: espectacular. Ens va semblar sentir càntics de monjos, estaven fent un ritual, però el templeestava tancat, vam intentar mirar entre les escletxes de les grans portes de fusta, veient alguna cosa. Darrera del temple vam flipar amb els que ens vam trobar: unes dones amb els seus fills, tots descalços, anant de punta a punta d'un camí de pedra, parant a dir unes plegàries cada vegada que arrivaben a l'extrem. He de dir que entre aquesta imatge, l'olor d'encens que es respirava, i l'atmòsfera en gerenal, se'm va posar la pell de gallina. D'aquesta zona no en tinc fotos perquè estava prohibit, i per respecte, no vaig treure la càmera. Aquelles imatges mes les quedo jo al meu cap...

Ja tornant, passejant tranquilament, però sense pausa perquè a les deu ens tancàven l'Ekô-In, vam acabar de fer algunes fotos i a dormir. En Juan ja dormia quan vaig entrar a l'habitació (i va rabiar perquè entrava fred amb la porta oberta), i a mi em va costar degut als roncs de ja sabeu qui. Vaig rabiar una mica desperant-lo, però crec que no vaig trigar a adormir-me.

Tan bé deuriem dormir que gairebé no vam sentir el monjo que ens va picar a la porta per avisar-nos del ritual matinal. Com a autèntics turistes, ara ve una bona cagada: no només vam arribar tard a la cerimònia, sino que en Ramón i jo, sense saber quina roba portar, ens vam posar les yukata (el kimono d'estiu, per anar al bany i tal, com si fos un barnús o una bata). Sorpresa la nostra quan ningú mes a la cerimònia portava yukata, tothom anava amb roba de carrer, excepte els monjos, clar. En Juan va fer alguna foto. A l'acabar aquella cerimònia, ens esperava un monjo amb cara de mala llet que fotent-li un cop al braç del Ramón i estirant-me a mí de la yukata ens va deixar anar un "Go. Change. Your Room". No calien més paraules. Entrar al ritual amb yukata havia suposat una gran ofensa a buda (qui va amb barnús a una església?). Ràpidament vam anar a canviar-nos i al tornar vam anar a un altre lloc a seguir el ritual. Cal dir que no ens vam sentir tan malament com podriem, perquè tampoc havien donat explicacions, així que simplement va ser un error de comunicació. Al sortir del segon ritual vam conèixer al Diego i la Sara, uns espanyols que li van demanar fotos al Juan.

A l'arribar a l'habitació ja teniem l'esmorzar preparat. I quin esmorzar! Una bona quantitat d'arròs, i no recordo massa, però era de l'estil del sopar de la nit abans. Com que ens havíem quedat amb les ganes de veure el cementiri de dia vam anar-hi a fer un vol. De dia també tenia el seu encant (però és que de nit era bestial!).

Més tard, quan ja haviem fet motxilles i vam seure davant l'ordinador (sí, aquests monjos la saben llarga, ordinadors amb internet, teles planes...) a buscar allotjament per la propera destinació: Tokyo! Ja tocava aparcar el tema rural i temples. Voliem l'estrès de la gran metròpoli. Veure gratacels, llums de neó i perdre'ns entre la multitud. En Diego i la Sara ens van dir alguns llocs on allotjar-nos, però trucant des del temple vam saber que estaven plens. Finalment vam creure que sense reservar res, podriem trobar algun lloc on dormir, al cap i a la fi és una de les ciutats més grans i més poblades del món. Dit i fer, en Xavi va trucar al Ricard, un amic seu estava durant uns dies treballant a Japó, i si no trobàvem res, potser podriem anar al seu hotel.

El camí de tornada va ser per parlar de frikades i intercanviar opinions del viatge i els llocs amb la Sara i el Diego, que ens van convidar a visitar la part més underground d'Amsterdam si algun dia els anem a visitar. També vam aprofitar per dormir l'estona que els monjos no ens havien deixat. Uns quants trens regionals...un Shinkansen...i cap a Tokyo!

Més fotos de Koyasan aquí.