MDNA

L'esperat onzè album d'estudi de Madonna acaba de ser publicat sota el segell d'Interscope Records i com a primer disc després de signar amb el gran gegant promotor de concerts Live Nation després de molts anys amb Warner. Semblava que a la diva li interessava fer més calaix a base de concerts que currant-se un disc a l'estudi. Doncs sembla que no tant. En plena preparació de la nova gira d'aquest 2012, la reina del pop ha s'ha deixat portar aquesta vegada per la producció de Martin Solveig, William Orbit, i els germans Benassi.

El resultat és MDNA que els talifans diuen que bé pot ser joc de paraules entre MDMA (la popular èxtasi o droga de l'amor) i M DNA, que vindria a ser l'ADN de M (sí, a Madonna també se la coneix amb el sobrenom 'M'). El títol importa ben poc quan cliquem al play del nostre iTunes (algú encara compra i reprodueix el CD en un equip de música?). Tenim un bon grapat de temes, alguns pels quals ha valgut molt la pena esperar des d'aquell petit fail titulat Hard Candy, i alguns altres més aviat descartables. Anem un per un?

Girl Gone Wild: Intro que sona a Sorry, estil Confessions, però que aviat arrenca amb so Benassi i uns ritmes prou rapids com per fer venir ganes de ballar. Amb el recent videoclip, senzill però efectiu, i el single ja número a diversos països, GGW està clar que havia de ser single. Entra fàcil i no es complica. Molt de radiofórmula. Alerta a les remescles que ja corren per internet. La propia Madonna va pujar a l'escenari a introduir al DJ Avicii que va obrir la sessió de l'Ultra Music Festival amb el seu remix del tema.

Gang Bang: Un experiment? Una broma? Un "em puc permetre fer un tema així, que per alguna cosa sóc la reina de pop". Amb so molt fosc, i una temàtica encara més fosca, aquesta segona pista serveix per avisar que el disc també té la seva part dark made in Orbit i que tant m'agrada. Juga una mica amb el dubstep que tan tasten les dives del pop últimament. Alguns cops de guitarra elèctrica, i la parrafada polèmica final tan gratuïta la poden fer un dels plats forts de la gira. És la cançó preferida del disc de la pròpia Madonna.

I'm Addicted: Aquí tenim un viatge electrònic al més pur estil Impressive Instant. Sintetitzadors que es van afegint uns sobre els altres per arribar a un clímax repetint el títol de l'àlbum. Podria ser obra de Mirwais (on para aquest home?) però, tornen a ser els Benassi fent gala de la seva habilitat per produïr trencapistes.

Turn Up The Radio: I arribem a la primera pista produïda per Martin Solveig. La part 'light' (en el sentit de lluminós) del disc. Un xut d'adrenalina i bon rotllo, recordant molt al popular Hello amb Dragonette. Potencial single per rebentar subwoofers de cotxes tunejats i fer saltar la gent als xiringos de la platja. Molt efectiva.

Give Me All Your Luvin': Primer single que a aquestes alçades tot ja haureu avorrit. També a càrrec del Solveig. No gens representatiu de l'àlbum, i amb un parell de featurings que al principi semblaven posats amb calçador, però que acaben convencent. Nicki Minaj rapejant amb la seva inconfusible veu, i M.I.A. posant el toc irreverent com ella sap fer en la part dubstep de la canço. El single funciona, però no hem d'oblidar les remescles.

Some Girls: Una de les pistes que un no sap molt bé con prendre-se-la. Aquí Orbit fa una mica de llufa. La cançó no destaca per cap aspecte. Només es deixa escoltar però fa olor de farcit i cansa.

Superstar: Pel títol podria ser un tema autodedicat, però no. La cançó la dedica a algú altre amb frases com "I'm yout biggest fan, it's true. Hopelessly attracted to you". Cançó alegre i enganxosa, però no passarà a la història.

I Don't Give A: Madonna ja té una edat i ja fa temps que canta sobre el que li dóna la gana sense importar-li gens a qui ofengui. Aquest tema va precisament d'això. Nicki Minaj col·labora en el que podria haver sigut una bona castanya, però es queda només en un gran últim minut orquestral èpic amb coral inclosa. Bon intent.

I'm A Sinner: Molta gent ja la compara amb aquella Beautiful Stranger de l'era Ray Of Light. I sense dubte, aquí William Orbit deixa la seva empremta en un tema gens fosc, amb les guitarres, sintetitzadors i demés percussió pseudo-hindú que ens va captivar amb l'obra mestra d'àlbum de la diva.

Love Spent: Potser la cançó més maca del disc. Musicalment sublim, i líricament agradable. Només al binomi Madonna/Orbit se li acudiria començar amb un banjo per seguir amb cordes orquestrals per acabar amb una explosió de sintetitzadors que fan d'aquesta pista un pic en el recorregut del disc. Corre també una interessant versió acústica que fa molt difícil decidir-se sobre quina versió és millor. En directe, sense dubte volem la versió electrònica amb molta canya i pirotècnia. Amaga uns acords de Hung Up/Gimme gimme gimme. Potser part de la màgia de la cançó?

Masterpiece: Per relaxar-nos del clímax de l'anterior pista, Madonna col·loca aquesta balada que forma part de la banda sonora original de W.E., la pel.lícula dirigida per ella estrenada l'any passat i guanyadora del Globus d'Or a la millor cançó. La lletra, comparant l'amor amb una obra d'art...es pot prendre en broma o seriosament, però s'ha de dir que la cançó en conjunt compleix la seva funció.

Falling Free: Si algú dubtava de les capacitats vocals de Madonna, aquí es demostra que encara pot fer una balada amb cara i ulls sense l'ús de l'auto-tune ni vocoders. Una cançó maca per tancar el disc. En cas que no sigui la...

Deluxe Edition, compta amb 5 pistes més. Algunes pur farcit que ni calia publicar, i algunes de bones que podrien reemplaçar algunes de la versió estàndard del disc.

Beautiful Killer: Hi ha gran divisió d'opinions d'aquest alegre tema produït per Martin Solveig. No té res d'especial i potser per això forma part del CD2 de l'edició Deluxe. Però podria ocupar perfectament el lloc de Some Girls i el disc milloraria.

I Fucked Up: Una mid-tempo on Madonna s'autoculpa i que instrumentalment no té res més que uns moments d'acceleració que no acaben de convèncer. Descaradament i desgraciadament una cara-B, que ni hi arriba.

B-Day Song: Altra vegada l'alegria de Solveig, aquesta vegada amb l'ajuda de M.I.A. en una cançó que sembla molt teenager. No quadra gens en un disc així. Només uns últims cors són aprofitables, i haurien servit per millorar Give Me All Your Luvin'.

Best Friend: Amb un so que recorda el passat Hard Candy, els germans Benassi ho proven amb un tema no destinat a les pistes de ball, i se'n surten prou bé. Tot i així, no acaba de passar el llistó general del disc.

Give Me All Your Luvin' (Party Rock Remix): Els populars LMFAO remesclen el primer single del disc, i sense tenir la força dels seus singles més exitosos, el tema funciona. No hauria de ser l'única col·laboració entre Madonna i LMFAO. El remix/mash-up de Music VS Party Rock Anthem que van deixar anar a l'actuació de la SuperBowl no pintava gens malament.

En general MDNA és un bon retorn de la Reina del Pop, i els temes que més brillen són els produïts per William Orbit (amb excepció de Turn Up The Radio). Madonna demostra que té ull per fer èxits i encara té corda per estona. Ara falta veure amb quin espectacle en directe ens sorprèn.

Escapadeta a Tokyo -part 5- (i última)

Aquest article és la continuació de la quarta part,

Vam aprofitar la ta tornada al vespre des de Hakone amb el còmode Romancecar per dormir una mica. I païr un púding (una mena de natilles, en un envàs en forma d'ou. -els japonesos són uns mestres en el pàckaging i poden fer que ens vingui de gust menjar caca de tant bé que presenten i emboliquen els productes-) que havíem compreat a l'estació d'Odakyu-Hakone.

Vam arribar a Shinjuku cap a les 7, i con que encara no haviem voltat per allà vam decidir fer una ullada a la bogeria de botigues i consum que es respira per aquella zona. Vam sopar a un Yoshinoya i vam anar cap al a la zona del Golden Gai. Uns pocs carrerons amb petits bars amb molt poc aforament portats per gent bastant bohèmia del món de la faràndula, però en un estil molt íntim. Em va fer il·lusió passejar per aquells carrerons després de 3 anys. Gairebé no havia canviat res. Inclús seguia havent el 'bar flamenco Nana'.

Després ja queia la nit i vam voltar una mica més per Shinjuku. El cansament ens va poder, i no vam tornar tard a casa, on ens esperava en Jay per acollir-nos en la nostra última nit a casa seva.

L'endemà al matí vam aprofitar per passar per l'hipermercat Ario del mateix barri de Kameari i per L'Ito Yokado per gastar les últimes monedes de yens en marranades del súper. Altra cop tocava anar a Azabu Juban al consulat a recollir papers. Com que érem a prop de Roppongi, vam dinar un sushi ràpid i vam pujar cap a Roppongi Hills. Allà hi ha la seu de TV Asahi i una gran zona de merchandising d'en Doraemon i altres sèries populars. Més tard vam anar a l'edifici de Konami, esperant veure alguna cosa novedosa sobre videojocs, però només vam arribar a veure una botiga de merchandising dels videojocs de la marca: Molt material de Metal Gear Solid, algunes coses de Pop'n Music...i poc més. Això sí, una gran col·lecció de CD's amb les bandes sonores de videojocs del seu catàleg, especialment els exitosos Dance Dance Revolution, Reflect Beat, JuBeat, i la resta de beatmania...

 

 Ja la tarda era l'hora de tornar cap a l'aeroport de Haneda i dir adéu una vegada més al noestre estimat país del sol naixent, no sense disfrutar unes cerveses Kirin i Suntory Premium que estaven d'escàndol.

Fins aviat Japó!

L'Imperi LEGO contraataca...

Avui he anat al Lotte Mart de l'estació de Cheongnyagni. És un centre comercial que comunica amb una estació de metro-tren bastant gran. I on hi ha restaurants, botigues, supermercat, cinemes, cafeteries...etc. A la part de super mercat, concretament al departament de Toys 'R Us hi havia aquest gran diorama de LEGO representant la famosa saga de Star Wars, en l'episodi 6. Empire Strickes Back (o el Imperio Contraataca, com la coneixem la majoria de nosaltres).

En fi, callo i millor que mireu la currada! 

Dos cinemes coreans al top 10 mundail de CCN GO

La web de CNN GO, popular pels seus rànkings i llistes de coses de tota mena d’arreu del món ha fet pública una llista de 10 sales de cinema, no les més grans, però les més cool o més interessants. La llista no l’encapçala Corea, però podem presumir de tenir-hi 2 llocs.


En número 5 hi tenim les sales 4DX, de la cadena CGV. Que són sales de cinema on les projeccions són en 4D. Imagineu l’experiència de veure la pel·lícula en 3D, afegint efectes com seients en moviment, vent, llums, fum, aigua, olors que s’escampen per la sala, i uns cops de seient, tant a l’esquena com als peus, que ens fan viure les escenes en primera persona. Encara que la pel·lícula no sigui en 3D, les sales 4DX ofereixen les pel·lícules més taquilleres amb una acurada programació d’efectes que en molts casos millora la pel·lícula (bé, no el film en sí, sino l’experiència d’anar al cinema). Els moviments no són tan exagerats com per tirar-nos les crispetes per sobre, però sí com accelerar-nos la respiració i espantar-nos amb algun cop a l’esquena si a la pel·lícula s’estan repartint castanyes.

L’altra cinema, en vuitena posició, també de la cadena CGV són les sales anomenades Cine de Chef. Una experiència luxosa on abans de la pel·lícula degustem exquisitats d’aquelles on mimem el nostre paladar i on es veu més superfície blanca de plat que no pas quantitat de menjar. Els preus compleixen perfectament els estàndards de luxe (veure pdf amb la carta). Durant la pel·lícula, podem seguir degustant els postres i la copa mentre reposem còmodes a la butaca dissenyada especialment per a Cine de Chef.

I ella li diu a ell: "la propera vegada, passem abans pel McDonald's, ok?"

Si tan una com l’altra us queden lluny (de distància, o de pressupost) sempre podeu fer una visita a les instal·laciones des de la seva pàgina web.

Ultra Music Festival

Des de l'any 1999 se cel·lebra a Miami l'Ultra Music Festival. Un gran esdeveniment de música electrònica on participen DJ's d'arreu del món amb gran reconeixement internacional.

Aquest any 2012 la franquícia amplia fronteres i arriba a 5 països més: Argentina, Brasil, Corea del Sud, Espanya i Polònia.

Amb dates totalment separades i molts artistes encara per confirmar, la cosa promet molt!

---

Des de el año 1999 se celebra e Miami el Ultra Music Festival. Un gran evento de música electrónica donde participan DJ's de todo el mundo con reconocimiento internacional.

Este año 2012 la franquícia amplia fronteras y llega a 5 países más: Argentina, Brasil, Corea del Sur, España y Polonia.

Con fechas muy separadas y muchos artistas todavía por confirmar, la cosa promete!

---

Since 1999 Ultra Music Festival takes place in Miami. UMF is a huge electronic dance music festival with most popular DJs from all over the world.

This year 2012 the franchise goes beyond and reaches 5 more countries: Argentina, Brazil, South Korea, Spain and Poland.

With very different dates and lots of artists still to be confirmed on the line up, looks promising!

---

1999년 부터 Ultra Music Festival 미국의 마이아미에서 개최된다. UMF가 막대한 일랙트러닉 댄스 음악 축제 이고 여러나라의 제일 유명한 디제이 행한다.

올해 2012년 이 상표가 더 그진다. 5게 나라에도 까지 이른다: 알젠티나, 브라질, 대한민국, 스페인 하고 폴란드.

날짜들이 다르고 아직 라인업 다 안나왔는데... 너무 기대한다!

---

Mentre esperem...podrem anar al cinema a veure 'Can You Feel It'.

Mientras espreamos...podremos ir al cine a ver 'Can You Feel It'.

While we wait, we can go to the cinema to watch 'Can You Feel It'.

기다리면서...영화관에 'Can you Feel It'을 보러 갈 수 있다.

The Wire, the end.

Per fi! Fa unes setmanes vaig tenir el temps i l'empenta suficients per posar-me a veure i acabar la cinquena i última temporada d'aquesta sèrie obra mestra de la televisió.

Ja n'havia parlat fa molt de temps al blog, però un cop acabada i fent un cop d'ull al passat la cosa canvia.

És molt interessant veure com cada temporada es centra en un tema que dóna molt de si, i en el cas de la cinquena temporada, basada en els mitjans de comunicació, bàsicament la premsa, la conclusió o idea que em va venir al cap és que "la cosa està fatal" o citant al meu bon amic Joe "it's all fucked up".
I és que el retrat que fa David Simon de Baltimore no dista molt de la realitat que ens envolta, alemenys així ens ho fa creure. I aquí és on The Wire guanya molt: el realisme. Pot semblar una sèrie lenta, de fet, no té un ritme narratiu gaire televisiu, he arribat a sentir comparacions amb noveles, i parlant clar, no es pot comparar amb altres sèries. Veure com en 12 episodis d'una hora es va teixint una trama que es resol lligant tots els caps a la recta final és un plaer. I com els personatges tenen tants matissos i acaben estant relacionats els uns amb els altres, especialment en la última temporada, amb aquells 5 minuts d'epíleg on veiem com les coses segueixen el seu curs.

---

Por fin! Hace unas semanas que tuve el tiempo y las ganas suficientes para ponerme a ver y terminar la quinta y última temporada de esta obra maestra de la televisión.

Ya había hablado de ella hace tiempo en este blog, pero una vez terminada y echando la vista atrás al pasado la cosa cambia.

Es muy interesante ver como cada temporada se centra en un tema que da mucho de si, y en el caso de la quinta temporada, basada en los medios de comunicación, básicamente la prensa, la conclusión o idea que me hace venir a la cabeza es que "la cosa está fatal" o citando a mi buen amigo Joe, "it's all fucked up". Y es que el retraro que hace David Simon de Baltimore no dista mucho de la realidad que nos rodea, o por lo menos así nos lo hace creer. Y es aquí donde The Wire gana mucho: el realismo. Puede parecer una serie lenta, de hecho, no tiene un ritmo narrativo muy televisivo, he llegado a escuchar comparaciones con novelas, y hablando claro, no se puede comparar con otras series. Ver com en 12 episodios de una hora se teje una trama que se resuelve atando todos los cabos en la recta final és un placer. Y como los personajes tienen tantos matices y acaban estando relacionados los unos con los otros, especialmente en la última temporada, con esos 5 minutos de epílogo donde vemos como las cosas siguen su curso.

---

Finally! A few weeks ago I had the time and the guts to start again and watch and finish the fifth and last season of this masterpiece of television.

I already talked about it on this blog long time ago, but once finished and looking back, things change.

It's really interesting to see how each season focuses on one topic that gives food for thought, and specially fifth season, based on media, basically the press, and the conclusion or idea that comes to my mind is -quoting my good friend Joe- "it's all fucked up". Because David Simons portrays a Baltimore city that is not far from the world around us, or at least, he makes us believe so. And that's the point where The Wire beats it: realism. It can seem a slow show, and in fact, it doesn't have a television narrative rythm, and I even heard comparisons to novels, and honestly, it can't be compared to other shows and series. Watching how in 12 episodes of one hour long a plot is woven and it's solved tying up the loose ends on the final stage is a true pleasure. And how the characters have so many sides and they end up being linked to each other, specially in the last season, with that 5 last minutes of epilogue where we see how everything follow its own path.

---

드디어! 몇주전에 시간이 있어서 너무 보고 싶었던 TV의 걸작 드라마 The Wire, 마지막 5시즌을 다 봤다.
이미 이블로그에서 The Wire대해 다루었는데, 일단 다 보고나서 되돌아보면 모든 것들은 변한다.
각 시즌마다 어떤 생각할 거리를 주는 한가지(one)주제에 집중하는것이 재미있다.

 특히  미디어-신문에 집중하는 5시즌, 그리고 내가 생각해 낸 결론: 엉망진창이야!! (내 좋은 친구 Joe장희의 말을 빌리자면 "it's all fucked up").

 왜냐하면 David Simon이 그린 Baltimore는 우리 주변에 세상과 다르지 않다.. 적어도 이렇게 믿게 만든다.

이것은 The Wire가 말하고자 하는 바이다. : 현실주의. 느린 드라마 인것 같고 사실은 TV 묘사 속도 도 없지만 다른드라마에 비교할 수 없다. 

1시간 긴 12회가 동안 결말을 짓는것을 보니까 잔짜 즐겁게 봤다.

 그리고 모든 것이 하나로 종결되는 마지막 시즌의 마지막 5분 에필로그에서는
다양한 캐릭터들이 결국에는 다 연결이 되는 것을 알 수 있다.

6 anys de Bits & Beats - 6 años de Bits & Beats - 6 years of Bits & Beats - 비트스 안 비트스 6세

Avui és el sisè aniversari de Bits & Beats. Aquest blog ja té 6 anys! Durant aquest temps han canviat moltes coses, tan a internet com a la meva vida. Però em fa molta il·lusió que aquest blog que vaig començar fa temps, encara respiri i rebi visites.

Tot que útlimament utilitzo més Twitter i altres xarxes socials, no deixo d'escriure i pensar temes interessants pel blog. Tinc molts articles en projecte, i poc a poc els aniré publicant.

Moltes vegades he pensat en deixar-lo i canviar-lo per un tumblr o alguna cosa més simple. Però em feia pena, i què coi, tot i que no escrigui tan sovint com abans, fa molta il·lusió mantenir un blog com aquest actiu durant 6 anys! 

Per molts anys Bits & Beats! 1 - 2 - 3 - 4 - 5

---

Hoy es el sexto aniversario de Bits & Beats. Este blog ya tiene 6 años! Durante este tiempo han cambiado muchas cosas, tanto en internet como en mi vida. Pero me hace mucha ilusión que este blog que empecé hace tiempo, todavía respire y reciba visitas.

Aunque últimamente uso más Twitter y otras redes sociales, no dejo de escribir y pensar temas interessantes para el blog. Tengo muchos artículos en proyecto, y poco a poco los iré publicando.

Muchas veces he pensado en dejarlo y cambiarlo por un tumblr o algo más simple. Pero me daba pena, y qué carai, aunque no escriba tan a menudo como antes, hace mucha ilusión mantener un blog como este activo durante 6 años!

Felicidades Bits & Beats! 1 - 2 - 3 - 4 - 5

---

Today is the 6th anniversary of Bits & Beats. This blog is already 6! During this time lots of things changed, in the internet and also in my life. But I'm so excited because this blog, that I started quite long ago, still breathes and gets some visits.

Even though I recently use more Twitter and other social networks, I don't quit writting and thinking about interesting subjects for the blog. I have lots of articles in project, and slowly I'll keep posting them.

Many times I've thought about quitting and switch to some tumblr or simpler. But I felt sorry, and what the hell, though I don't write as often as I used to, I look forward keeping a blog like this active for 6 years!

Happy Birthday Bits & Beats! 1 - 2 - 3 - 4 - 5

---

오늘은 비트스안비트스 6 주년이다. 이 블로그가 벌써 6세 이구나! 그동안 많은 것이 바뀌었다, 인터넷과 그리고 내 인생에서도. 그런데 옛날에 시작한 블로그가 아직 살아있고 사람들이 방문해주어서 기쁘다.

요즘에 트위터와 다른SNS을 쓰고 있지만 글쓰기와 재미있는 주제를 생각하기를 포기하지 않는다. 여러가지 많이 쓸 것들이 있는데 천천히 올릴려고 한다.

몇번 포기할려고 생각했고 텀블을이나 비슷한 쉬운것으로 바꾸려고했다. 하지만 아까워서 젠장~ 예전처럼 자주 쓰지않더라도, 이렇게 6년 동안 존속하는 블로그 계속 유지하길 기대한다!

생일축하 합니다 비트스안비트스! 1 - 2 - 3 - 4 - 5

L'Infant de Clazzi

El líder de Clazziquai Project (DJ Clazzi, Alex, Horan), ha deixat de banda el projecte conjunt per centrar-se en un àlbum en solitari que porta per títol Infant.

Leader of Clazziquai Project (DJ Clazzi, Alex, Horan), left the project for a while to focus on its own album titles Infant.

És el seu primer disc que edita per separat del projecte, però així i tot compta amb una llarga llista de col·laboracions vocals. Christina Chu (de la formació original dels Clazziquai), Lee Seung Yeol, Im Seol Yong de 2AM...i altres membres de grups com W&Whale, Urban Zakapa.

This is the first album that he releases without the Project, but still it has a lot of collaborations and vocal features such as Christina Chu (original Clazziquai), Lee Seung Yeol, Im Seol Yong from 2AM...and other artists from other bands like W&Whale, or Urban Zakapa.

El so del disc és 100% Clazzi. Bases electròniques, house, una mica de disco, funky, electro, i molts sintetitzadors. I la part vocal és molt correcte. Envoltat d'artistes més aviat mainstream del K-Pop coreà, com Kota i Jubi de SunnyHill, i els ja mencionats abans, és possible que atraigui el públic pop a l'escena electrònica que tan li deu últimament a tots els èxits K-Pop que sonen al país.

The album sounds so Clazzi. Electronic base, house, some disco, funk, electro and loads of synths. Vocals are also good. This time Clazzi got surrounded by more mainstream K-Pop singers from idol bands, like Kota and Jubi from SunnyHill, and the ones mentioned before. It's might be helpful to atract the mainstream audience to electro or club scene, that it has been so close to recent K-Pop hits along the country.

Clazzi - Infant

01. Bad Girl (With Whale Of W&Whale)
02. Love&Hate (With 이승열 / Rap MYK)
03. Where`s Dance (With 진실 Of Mad Soul Child)
04. 40 Nights (With 현송&수륜 Of THE KOXX)
05. Star Child (With Christina / Rap MYK)
06. 우리 변한거잖아 (With 임슬옹 Of 2AM)
07. Can Only Feel (With 김완선)
08. Loving You (With 장우혁, 현아 Of Urban Zakapa)
09. Sexy Doll (With 코타&주비 Of SunnyHill / Rap MYK)
10. Crazy For Love (With Christina)
11. 우리 변한거잖아 (Remix Ver.) (Bonus Track)

Els singles ja editats: Love&Hate, How We Feel, i Sexydoll.

There already 3 singles: Love&Hate, How We Feel, i Sexydoll.

Feu un cop d'ull als videos, però les millors cançons (per mi) vénen després, curiosament totes dues amb la col·laboració de Christina Chu: Starchild (la qual conté un sample de Camouflage - Want You Back) i Crazy For Love (amb una genial intro, molt Clazzi!).

Check out the videos, but for me, the bests songs come later, both of them featuring Christina: Starchils (which contains some sample from Camouflage - Want You Back) and Crazy For Love (with a great intro, reall Clazzi sound!)

Clazzi - Star Child (with Chrstina)

Clazzi - Crazy For Love (with Chrsitina)

I per si no fos poc, la gent de Eat Your Kimchi (lloc molt recomanable sobre l'escena pop coreana) van entrevistar a Clazzi.

And if it's not enough for you, the guy from Eat Your Kimchi interviewed Clazzi, take a look!

Escapadeta a Tokyo -part 4-

Aquest article ve de la tercera part.

 Teníem previst llevar-nos ben d'hora, però el cansament i la comoditat de l'habitació fa fer que no ens llevéssim fins l'amable despertar de la Kazuko, que ens estava preparant l'esmorzar al compartiment del costat. Per veure una mica quina varietat de menjar tenien, haviem demanat un esmorzar típic japonès i un occidental. Bona elecció, aixó podiem provar una mica de tot.

 

Va ser un d'aquells esmorzars que fa mandra aixecar-se de la taula i posar-se en marxa: pà, arròs, amanida, pernil, fruita, peix, algues, ous, sopa tè, cafè, suc, melmelada, salses... Un cop esmorzats vam recollir, vam acomiadar-nos de la Kazuko i vam deixar el Fukuzumiro molt satisfets i vam anar cap a l'estació de Hakone-Yumoto, que ja haviem conegut el dia abans.

 

 

Amb l'amable Kazuko Sato, la nostra okami.

Allà vam començar el primer tram de l'excursió amb el Hakone Tozan Bus, que recorre la part sud fins al llac Ashi. Durant el trajecte el bus para a diversos punts de visita , però la Kazuko ja ens havia recomanat els més importants, així que no vam baixar fins a Hakone Machi-ko, el poble amb el port. Abans del port, vam desviar-nos una mica per veure un bosc amb un important camí de cedres que data del 1618. El camí es va construir en l'era Edo, al costat de autopista Tokaido. Els grans arbres protegien del calurós sol a l'estiu i de la neu a l'hivern. Curiosament, quan vam arribar no hi havia gairebé ningú en aquella zona. Cosa que ens va ajudar a sentir-nos més a gust envoltants de natura de grans dimensions.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

També vam aprofitar per jugar una mica amb un gos que vam trobar en un petit jardí d'un cementiri.

Un cop al llac Ashi, vam agafar el vaixell que el creua, passant prop de Motohakone. Un vaixell estil antic, de 3 pisos, amb seients a dins i gairebé tota la coberta oberta al públic. Ideal per admirar el paissatge i veure com es va descobrint el Fuji entre la vall.

 

El vaixell ens va deixar a Togendai-ko, el poble on vam agafar el telefèric que porta fins a Ubako i Owakudani. A Ubako, veient que la cosa portaria el seu temps, vam aprofitar per canviar l'hora de la reserva del tren de tornada (un avantatge això de poder canviar-ho des de qualsevol de les estacions ja sigui de bus, telefèric, vaixell o tren). També ens vam adonar que arribariem tard per anar al museu Ghibli, així que...queda pendent pel proper viatge.

Durant el recorregut penjats d'un cable, podem veure l'espectacular paissatge format pel llac Ashi i la muntanya Fuji al fons.

Tot i que el temps no acompanyava gaire, era suficientment clar com per veure la majoria de muntanyes del voltant.

 

 

Owakudani (en japonès, gran vall bullent) és una petita vall rica volcànica amb molts onsens. Els ous negres (negre perquè són bullits en aigues riques en sulfur) són populars i es diu que allarguen 7 anys de vida als qui els mengen. Des d'Owakudani també es poden admirar vistes al Fuji i al llac i la resta de la vall. La majoria de turistes eren japonesos, però vam sentir també algunes veus coreanes.

L'olor fa que la gent no s'hi estigui massa estona, hi ha un petit circuit que porta fins a un mirador amb una de les millors vistes de la vall.

L'home dels ous negres. No, no els vaig voler tastar.

Galeta d'arròs i salsa de soja.

Magnífic al Fuji. Queda pendent el repte de pujar-hi.

Ja baixant, el telefèric ens va acostar fins a Sounzan on s'agafa el funicular que porta fins al poble de Gora. A Gora mateix ja queda poc per acabar l'excursió, i la gent aprofita per comprar els últims souvenirs. Nosaltres vam preferir veure el Hakone Gora Park, uns jardins no gaire espectaculars a la tardor, però que a la primavera deuen tenir una bona quantitat i varietat de flors i plantes.

Funicular de Sounzan a Gora

La font central del Gora Park

Per acabar, a Gora vam agafar l'últim tren cap a Hakone-Yumoto altra vegada. I des d'allà la línia Odakyu fins a Shinjuku. Haviem reservat el Romance Car, un tren que para a menys estacions i arriba a Shinjuku una hora abans.

L'excursió per Hakone la vam fer amb un dia. Anant ràpid. Però hi ha molts més punts d'interès, temples, museus boscos, onsens i la tira de llocs interessants, el que fa la compra del Hakone Free Pass obligatòria per estalviar-nos uns quants yens en transports.

 

Escapadeta a Tokyo -part 3-

Aquest article ve de la segona part.

El matí del diumenge el vam dedicar a anar a Harajuku. Vam sortir de casa d'en Jay ja equipats amb més roba perquè aniríem directament de Harajuku cap a Hakone.

Havíem quedat amb la Masayo, una noia que vaig conèixer mentre aprenia Coreà. Ella és japonesa, però ha voltat molt i té sang panamenya, el seu espanyol i anglès són prou bons, tot i que per comoditat per la HyeKyong vam acabar parlant coreà gairebé tota l'estona.

Harajuku, el barri on podem veure les tendències de moda més flipades (anava a dir frikis, però la paraula ja està molt sobada), els diumenges és el dia amb més afluència de gent. Cantants al carrer, actuacions rares, i molt cosplay (joves disfressats de personatge de manga o videojocs, amb disfresses molt i molt ben fetes). Però no tot és goth-lolitas. A la zona del parc de Yoyogui, els diumenges hi ha mercadillo, de roba, roba de segona mà de tot tipus, a preus d'escàndol. El parc de Yoyogui és inmens, és un lloc molt freqüentat per fotògrafs. Sovint hi ha nuvis fent-se fotos de casament, però aquesta vegada em va sorprendre veure que hi havia grups d'homes, ja grans, fent fotos a alguna jove molt guapa. La Masayo em va explicar que són models, i cobren una bona quantitat que els fotògrafs ajunten per poder-la fotografiar. Interessant.

El flea market de Harajuku és molt gran. I inclús anat ràpid, vam trigar gairebé tot el matí a recórrer els passadissos que formen els centenars de 'paradetes' (no són ni paradetes, tothom exposa el seu material al terra, muntanyes de roba, no hi ha cap mena d'estructura, ni tendal ni sostre ni res. La HyeKyong es va firar amb algunes peces de roba. Jo no vaig trobar res interessant a bon preu. Però vaig veure coses ben divertides.

Els venedors acostumen a ser simpàtics i disposats a regatejar.

Em va molar la trena de colors d'aquesta noia.

Em va fer gràcia veure aquest petit Oliver Atom (o Ozhora Tsubasa) 

Molta gent i molta roba.

 Kawaii. Sens dubte, aquestes coses només es poden veure per Japó... 

  

Després del mercadillo vam dinar i voltar una mica més per Harajuku. Aquesta vegada vam baixar cap a la zona més comercial, amb botigues i marques mundials.

 

De postre ens vam premiar amb un crepe d'una gran creperia amb moltíssima varietat per escollir

 

La febre K-pop també arrassa per Japó. 

Anuncis-camions (amb música a tot volum) del grup After School. 

No tot són noves tendències a Harajuku. També hi ha lloc pels tradicionals kimonos.

Ja a la tarda era hora d'acomiadar-nos de la Masayo i enfilar cap a Shinjuku. Al mostrador de la Odakyu Line vam comprar el Hakone Freepass (curiós, es diu free, però s'ha de pagar! -li diuen free perquè amb un sol ticket pots agafar tots els transports de la zona...ja veureu ja...-).

Des de l'estació de Shinjuku vam trigar gairebé dues hores fins a l'estació de Hakone-Yumoto. Allà vam canviar a un tren local per anar fins a l'estació de Tonosawa, on hi havia el Fukuzumiro, l'hotel-ryokan que havia reservat.

Quan vam a l'estació de Tonosawa ja podríem respirar un ambient màgic. Jo ja venia motivat perquè a l'estació de Yumoto vaig veure que venien caixes de mochis i altres dolços d'Evangelion i merchandising de Nerv! La mítica sèrie d'anime anomena Tokyo-3 al que en realitat és Hakone. Doneu un cop d'ull, fins i tot hi ha un combini Lawson tematitzat amb la sèrie!

A l'estació de Tonosawa només hi vam baixar nosaltres. Ja era fosc, eren les 8 o 9 del vespre. I no sabiem exactament cap on haviem d'anar. Tonosawa no és més que un carrer principal amb algunes cases i establiments. Alguns són ryokans, al qual vam entrar per equivocació mentre buscàvem el Fukuzumiro. Hi havia moments que em recordava algun poblet perdut pel pirineu aragonès. L'aigua del riu i la calma que s'hi respirava, amb totes les botigues tancades, i ningú pel carrer va fer que ens trobéssim molt còmodes passejant fins arribar al Fukuzumiro.

A l'arribar ens va a venir a rebre la Kazuko, l'okami del Fukuzumiro. Okami és la gerent d'un ryokan i s'ocupa d'esperar i rebre als hostes, mostrar-los les instal·lacions i acompanyar-los a l'habitació. La Kazuko era una dona d'uns 60 anys i parlava una mica d'anglès, i amb alguna paraula nostra en japonès ens vam entendre prou bé. Era molt amable i ens va explicar tot el funcionament de l'habitació (molt gran, amb terra de tatami, dos matalassos i mantes de sobra, calefacció, televisió,  portes corredisses, i un petit balcó amb vistes al jardí... ) i de l'onsen (bany d'aigües termals d'origen volcànic) . També ens va explicar una mica sobre el mapa quins eren els punts més interessants de l'excursió per Hakone, quan es trigava a veure cada cosa, etc. Com que ja era tard, no quedava gairebé ningú a l'onsen privat, així que el teníem tot per nosaltres. Després d'un bon bany durant una llarga estona, a l'habitació ens va entrar gana. La cuina ja havia tancat així que ens va tocar desplaçar-nos una estona en plena nit. A uns 10 minuts vam trobar un combini i vam comprar fideus, snacks i cervesa de la bona per anar bevent mentre planejàvem l'endemà. 

 

 

Aquell passeig nocturn va ser un dels millors moments del viatge. Recordo mirar al cel i veure milers d'estrelles, amb el so del riu de fons mentre caminàvem vora la carretera, sense ningú més. 

Un cop més a l'habitació vam relaxar-nos llegint la història del Fukuzumiro, i els poetes, artistes i samurais que s'hi havien hospedat molts anys enrera. 

L'endemà al matí tocava matinar i començar l'excursió...

-continuarà-