Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XIV)

Aquest article és la continuació d'aquest.

L'endemà vam matinar en Ramón i jo i vam agafar un tren fins a les portes de Fushimi Inari Taisha. Espectacular, estàvem pràcticament sols, i caminant caminant, els toriis no s'acabaven mai. La pau que es respirava passejant es mesclava amb una olor de terra humida, molsa, i fusta mullada. Pel camí vam trobar autèntiques aranyes gegants, fotien por (la veritat és que encara no ho havia comentat, però a Japó hi ha unes aranyotes molt bèsties)., i bitxos de colors curiosos. Vam creuar-nos amb algun excursionista, i algú altre pintant una nova capa de pintura a algun dels toriis.

Més tard ens vam reunir amb en Xavi en bicicleta i vam pedalejar lluny fins al Nijô Castle, conegut també com el Kyoto Castle. Vam veure que hi havia un pàrquing de bicis, però vam aparcar-les a fora. Després de la visiteta pel castell, molt gran, amb uns jardins espectaculars, al sortir vam veure que ens havien ficat les 3 bicis a dins el pàrquing. Per treure-les ens volien fer pagar 200 yens per cap. Cosa que trobàvem absurda perquè no vam ser nosaltres els qui les haviem ficat dins el pàrquing. L'aventura va ser nostra per comunicar-nos amb el segurata de l'aparcament, que es negava a deixar-nos sortir, i es penjava la medalla d'haver-nos fet el favor de tenir-les dins el pàrking perquè si les bicis es quedaven fora, podia venir la poli i endur-se-les (es veu que en algunes zones està prohibit deixar la bici, per això hi ha zones d'aparcament repartides, però els llestos, havien de pagament l'única zona d'aparcament prop del castell). En Xavi es negava rotundament apagar, amb molta tibantor entre ell i el guarda, en Ramón i jo estàvem disposats a pagar, ja per poder marxar, perquè aquell tio ens estava deixant un rollo que ens feia perdre molt de temps. Finalment la insistència d'en Xavi va poder amb l'home, que ens va acabar tornant els calers, una mica ofès. No crec que arribés a entendre que en Xavi li volia dir que no teniem perquè pagar si no les hi haviem ficat nosaltres al pàrking, el cas és que vam marxar d'allà i ens vam separar.

Amb en Ramón vam anar a buscar el Ryoan-ji (龍安寺), on hi ha el famós jardí zen (per flipar les teories i història de la situació de les pedres). Pel camí, que no va ser pas curt, vam trobar alguns temples i zones interessants que no vam dubtar a visitar. Després de la visita pel Ryoan-ji, es feia tard i havien quedar a l'alberg amb la resta.

Vam dinar a un McDonald's, fent feliç a en Juan en el dinar de comiat. Era l'hora dels adéus, tocava separar-nos d'en Biel, en Juan i en Xavi després de 20 dies viatjant junts, compartint grans moments. Ells es quedaven a Kyoto aquella nit i l'endemà anirien cap a Nagoya a agafar el vol de tornada. En Ramón i jo no teníem clar cap on anar, o si quedar-nos algun dia més a Kyoto.

Finalment ens vam decidir per anar a Hiroshima, en Ramón em va convèncer. Una ciutat amb tanta història com aquella no la podiem deixar escapar. Intentant reservaar algun alberg per no arribar amb les mans buides, vam localitzar-ne un, però no el vam reservar. Vam confiar en que a l'arribar tindrien lloc per dues persones... I així ens vam dirigir cap a l'estació de Kyoto  (on de casualitat vam enganxar un festival musical escolar de gran escala) per agafar un Shinkansen cap a Hiroshima...

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XIII)

Aquest article és la continuació d'aquest.

Queia la tarda al barri de Pontocho, i vam decidir aparcar les bicicletes una estona per seure i fer unes patatetes i unes cervesetes (òbviament comprades en un Seven Eleven d'allà el costat). L'ambient era molt agradable, i es respirava certa motivació per sortir aquella nit. Per algun extrany motiu que desconeixíem, la zona s'anava omplint de grup de joves que cada cert temps desapareixien. Vam pensar que seria gent que feien viatges amb algun autobus-llançadera cap a algún local o club.

Després de comentar si empalmar directament o anar a l'alberg, vam decidir passar per 'casa' a descansar una mica, i sortir a sopar. Vora l'alberg vam trobar un curiós restaurant en una 2a planta que a l'entrar ens vam sorprendre no només per la zero clientel·la que hi havia, sinó per una samarreta del Barça que hi havia penjada a l'entrada. La parella de cambrers/cuiners ens van servir amablement i una vegada més el おすすめひんわなんですか？ (cal que a aquestes alçades del viatge expliqui que vol dir: "què em recomana?") va funcionar. Excepte per en Juan, que rabiava amb els seu no-vegetables perquè hi havia algues quan ell volia carnaca, i la ràbia era major quan veia per la finestra que teniem el nostre amic McDonald's a l'edifici de davant. Finalment li van canviar el plat per un de nou sense cap verdura. Ens van portar uns bols de fideus amb molts condiments (no puc assegurar si era yakisoba) i unes cerveses.

La nit prometia, i vam decidir sortir a prendre alguna cosa. En Ramón i en Xavi van abandonar, de manera que Biel, Juan i jo vam decidir anar cap a Pontocho mentre aprofitàvem els Seven Eleven's pel camí. Pel carrer vam conèixer a 3 noies amb qui ens vam fer unes fotos en una màquina de purikura i vam riure una bona estona. Ens van comentar que estarien per una disco anomenada Sam&Dave, no sonava malament.

Curiós i divertit entreteniment el purikura...

Vam seguir el passeig, i en un altre Seven Eleven vam conèixer uns personatges peculiars. En Biel portava una samarreta de Ramones, i dos japonesos molt flipats se li van acostar a preguntar-li molt motivats "Do you like...Ramones?" (tot tocant-li la samarreta, més aviat a la zona del mugró...l'expressió d'en Biel era impagable). Altres noms de grups com Joy Division van sortir de la boca del company. Al sortir del Seven ens vam trobar un altre noi que anava amb ells, amb un estat etílic considerable, eixugant-se la boca amb una banderola d'un bar, i fent esforços per aguantar-se dret mentre es mirava una taca de sang que portava a la samarreta. Seguint la recerca d'algun local interessant, vam trobar el famós Sam&Dave (a la 3a o 4a planta d'un edifici) però no vam arribar a sortir de l'ascensor, la música i l'ambient de guiris ens va fer enrera. Pel carrer, vam trobar una noia ens va guiar fins al World. Abans d'entrar ens ho vam rumiar tot fent una copa, i visquent una situació curiosa quan una japonesa d'uns quaranta anys s'ens va fotre a ballar al lavabo. Després d'allò en Biel va decidir marxar, així que el vam acompanyar al taxi indicant-li on havia d'anar (tot i així, el taxista es va equivocar i en Biel va haver de caminar), total, que vam ser en Juan i jo qui vam acabar anant de festa al World. El local estava molt bé, era una mena de soterrani, amb unes columnes i arcades que semblava una església. La música prou bona (hi han punxat cracks de la talla de Shinichi Osawa, 2many DJ's), i l'ambient curiós, amb alguns estudiants no japonesos amb qui vam creuar algunes paraules. Després d'una bona estona ballant, en Juan es va cansar de 'l'escalfadora de Massachussets' i vam marxar caminant fins l'alberg.

L'endemà vam anar amb en Ramón al temple de Sanju Sangendo, no dels més grans, però sí un dels més bonics i amb molt d'encant. Amb les bicis vam anar a buscar les portes de Fushimi Inari Taisha, però pel camí ens va agafar una gran pluja que no va parar en tot el dia. Vam arribar xops a l'alberg i allà ens vam quedar fent uns UNO's amb en Xavi, gran partida. Amb l'arribada d'en Juan i en Biel (que havien anat a la caça de més geishes) vam anar a sopar al Sukiya (altrament conegut com Kinnikuman), allà vam creuar com podíem algunes paraules amb un grup d'avis que no sé si van arribar a entendre que veníem de Barcelona... Vam anar a dormir aviat perquè l'endemà encara hi havia coses per veure i era l'últim dia sencer a Kyoto d'en Biel, Juan i Xavi...

Minuts després d'aquest moment estava caient el gran diluvi

L'entrada a l'alberg presentava aquest aspecte a qualsevol hora del dia

Més fotos i vídeos de Kyoto aquí.

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XII)

Aquest article és la continuació d'aquest.

El primer despertar a Kyoto va anar acompanyat d'un gran esmorzar de bufet en el mateix alberg. Esmorzar 'continental' amb molt greix i proteïnes, ideal omplir-nos la panxa i potser poder prescindir del dinar.

Tots 5 vam agafar un bus per anar cap a la zona de temples de de Nanzen-ji. Espectacular, i amb la sort que com que havia plogut hi havia poca gent de visita. Alguns temples estaven realment perduts i ens haviem d'endinsar cap al bosc. I enmig del bosc hi ha el Salt del Tigre, un espectacular salt d'aigua que aporta vida a tota la vegetació dels voltants. Passegem per més temples, coincidint amb els mateixos que visita Scarlett Johansson a la pel·lícula Lost In Translation: el mateix Nanzen-ji i el santuari Heian. Arribada l'hora de dinar, parem a una mena d'alberg on dinem una sopa i curry força bona i barats.

Vam enganxar un rodatge d'alguna peli o sèrie...

el salt del tigre

Els amics d'en Juan (i d'en Xavi)

Per anar tornant cap a l'alberg vam agafar un altre bus, però aquesta vegada parant al barri de Gion, el barri tradicional de geishes i geikus. Allà vam descobrir que a Kyoto també hi ha molt d'ambient, i alguns carrers comercials (sense arribar als extrems aústicolor-lumínics de Tokyo o Osaka). Endinsar-se per Gion és com un conte, en qualsevol moment pot aparèixer una geisha sortint d'alguna casa, o arribant amb algun cotxe luxós i escapant-se per algún carreró sota la curiosa mirada de turistes. La sensació d'estar en aquell barri és difícil d'explicar, la novel·la Memories d'una geisha es queda curta describint el caliu i a la vegada el misteri que es respira per aquells carrers. En Juan havia entrat en mode fotògraf caçador i anava a la recerca d'alguna bona imatge de geishes, per això el vam perdre. Confiant que sabria tornar cap a l'hostal, en Biel, Xavi, Ramon i jo vam seguir passejant per Gion i fent camí cap a l'alberg, no sense abans parar per sopar a un petit lloc on vam fotre'ns un gran okonomi-yaki.

L'endemà vam repetir esmorzar de campions per agafar forces i pujar en bici fins a Kyomizu-dera, el que vindria a ser el reclam més turístic de Kyoto (batejat com el Port Aventura del temples, per en Juan o en Xavi si no recordo malament). L'arribada va ser una mica caòtica. Un carrer amb força pendent que ens va fer arribar cansats de pedalejar, i molta gent amunt i avall, ple de botigues de souvenirs curiosos i a la vegada inútils (com la majoria de souvenirs...). Bona part del matí el vam dedicar al Kyomizu, és prou gran i s'hi poden perdre fins i tot les xancles, com li va passar a en Xavi, que es va atrevir a culpar-me a mi dient que li havia amagat ;)

De tornada a recollir les bicis vam entrar a algunes botigues on oferien provar uns yatsuhashi (una mena de pasta tova dolça (feta de farina d'arròs) amb farcit d'alguna fruita (deliciós els de choco-banana, mora, maduixa...) molt típic de Kyoto. No cal dir que vam entrar a diverses botigues a 'tastar-ne' uns quants.

De baixada, vam anar cap a Gion, però aquesta vegada ens vam desviar una mica cap a la zona comercial, entrant a botigues de frikades (aquí tots vam caure amb alguna figureta de Dragon Ball o algun altre manga), i galeries diverses de moda i complements. Vam dinar ràpid a una mena de Yoshinoya i vam continuar el passeig fins al Nishiki Market, un gran mercat amb molta varietat de menjar, i amb molt bona pinta. Espectacular.

Més tard vam fer uns passejos en bici pels voltants del jardins on vam jugar una mica a tocar i parar amb bicicleta i ampolles d'aigua, en Xavi ho va disfrutar d'allò més ;). Vam estirar-nos tot observant la gent de per allà, gent fent coreografies, alguna altra gent jugant en rotllana... I d'allà vam anar cap a Pontocho, el barri que ens convenceria per sortir de festa aquella mateixa nit...

Més videos i fotos de Kyoto aquí.