Visita ràpida a Tòquio -part 2-

Dissabte vam matinar a Shinjuku i des de l'estació vam agafar un tren cap al Fuji. Vam fer un canvi de tren a l'estació d'Otsuki. I vam continuar amb el tren que deixa a les portes del Fuji Q Highland. 

De camí a l'estació de Shinjuku vora les 7 del matí.

El parc en si no és molt gran, i al contrari d'altres parcs, no està gaire tematitzat. Les atraccions estan escampades sense agrupar-se per zones temàtiques, ni les cues d'espera tenen cap decoració especial. Sí que tenen televisors amb videos promocionals, i videos amb instruccions de l'atracció on esperes. El Fuji Q és conegut pels seus rècords Guiness d'algunes de les seves atraccions: Takabisha és la muntanya russa més inclinada (caiguda de 121 graus), Eejanaika té el rècord de 14 voltes, 7 inversions de seient...una bogeria. I la Fujiyama tenia el rècords de: més alta (79m), més ràpida (130 km/h), i un recorregut de 2km. El parc també té atraccions més típiques com la caiguda lliure, i altres més normals que podem trobar en altres parcs.

Mola, no?

Vistes al Fuji

Vam escalfar amb una petita muntanya russa, mentre obrien les grans. Un cop motivats, vam esmorzar uns ramen i a fer cua per la gran muntanya russa titulada Fujiyama. També anomenada 'King Of Coasters'. Si heu provat la Shambala de Port Aventura, la sensació és similar, però afegint que la sensació d'alçada i caiguda és més forta, ja que el parc ja està a uns quants centenars de metres a nivell del mar. I mentre pugem i pugem tenim vistes de la muntanya Fuji. I al mes de febrer, a aquelles alçades, fa fred! Vam baixar amb les cames fent-nos figa, la cara vermella i plena de llàgrimes pel vent, i el cor ben accelerat.

La Fujiyama sembla petita, però un cop ets a dalt...caca!

Després vam anar a provar la Dodonpa. Una acceleradora a 172 km/s en menys de 2 segons. Similar al Furious Baco de PA, però amb una pujada i baixada vertical en comptes d'un torçament. Curta però intensa!

Després vam fer cua pel Haunted Hospital o 'la casa encantada'. Amb el rècord mundial de recorregut més llarg (700m) en una casa encantada. Ens van explicar que el parc havia comprat un hospital abandonat que no s'havia arribat a utilitzar com a hospital. Al principi de l'atracció ens mostren un video on expliquen amb imatges esfereïdores com l'hospital acollia pacients amb els quals alguns doctors van començar a experimentar proves genètiques, mutacions etc. Però els resultats van sortir malament i van haver de tancar als pacients en una zona aïllada en quarantena. Un dia els pacients es van escapar, bojos, i van assassinar a doctors, infermeres i tot el personal. Però d'alguna manera, encara corren per l'hospital... I aquí comença el recorregut pels passadissos de l'hospital, per les diferents sales i zones com maternitat, rajos x, quiròfans, el tanatori i altres llocs molt ben decorats, amb poca llum, i detalls molt macabres i escabrosos. En un grup de quatre, portàvem una petita llanterna, la qual cosa augmenta la sensació de realisme i podem anar il·luminant allò que ens interessa, projectant ombres involuntàriament que fan sospitar de moviments de personatges amagats. Potser 700 metres de recorregut sona a poc. Però el laberint de sales, portes tancades, portes obertes, pujades i baixades d'escales, racons foscos, actors amagats, i no tan amagats fan que l'experiència duri uns 50 minuts tranquilament. Em va recordar el videojoc Silent Hill. Espectacular. Pel camí, hi ha portes d'emergència per aquelles persones sensibles que no es veuen amb cor de continuar. A la sortida es podia veure més d'una jove plorant per haver passat tanta por. Haunted Hospital és considerada una de les atraccions més terrorífiques del món, i potser la primera de Japó.

Un cop passada la por, vam provar una atracció nova tematitzada en una presó d'alta seguretat, la Zetsubou, on els visitants han d'escapar resolent una sèrie d'enigmes i jocs mentals. Va resultar ser un bluff que ningú entenia, i al cap de 20 minuts entrant i sortir de cel·les i sales, la cosa va acabar amb tots fora, sense cap guanyador ni saber ben bé què passava. Quina cagada!

La 'presó' de merda.

Per treuren's el mal gust de boca i recuperar-nos de la decepció vam anar forts i vam pujar a l'Eejanaika. Una bogeria de muntanya russa amb loopings, torçades, i girs dels propis seients...Potser la millor atracció del parc. I no gens curta!

Eejanaika. Bestial!

Abans de que tanquéssin el parc, vam fer una visita al Evangelion World. Un museu centrat en la sèrie Evangelion amb instal·lacions, figures, sales i models a tamany real. Espectacular! Al sortir, la gran botiga de merchandising tenia masses coses i ens quedàvem sense temps per agafar el tren de tornada...Així que no ens vam entretenir gaire i vam tornar cap a Shinjuku.

L'Evangelion World és espectacular. Reproduccions a mida real, material original, i una botiga de merchanidising amb milers d'articles!

Un cop a Shinjuku la Natsumi i el J.B. havíen reservat taula al bar hawaià Tiki Tiki de Shinjuku. Vam picar unes amanides, pollastres i mariscos ben bons, i unes cerveses i còctels encara més bons. Després vam buscar algun lloc més per anar a prendre algo, però vam acabar al arcade i després el cansament ens podia i vam anar a dormir relativament d'hora.

Shibuya, un dissabte a la nit.

Visita ràpida a Tòquio -Part 1-

La segona setmana de febrer no és una bona època per comprar bitllets d'avió (o de tren). Es cel·lebra l'any nou lunar, i són dates importants per als coreans. La gent va de la ciutat al poble, a casa dels seus pares o avis i passen 2 o 3 dies junts. De manera que es considera temporada alta, i això vol dir bitllets cars. Però no tenia més dies lliures. Així que vaig agafar un vol de Gimpo a Haneda amb Asiana.

L'aeroport de Haneda està molt més a prop de Tòquio, així que eviteu el de Narita, que us haureu de cruspir un parell d'hores de tren per arribar a la ciutat.

De Haneda vaig anar fins a Keikyu Kamata, un barri tranquil, net i sense res especial. I de Kamata fins a Shimomaruko per fer parada tècnica i deixar trastos. Després vam visitar el barri al voltant de l'estació de Jiyugaoka, i vam caminar fins al Nakane Park. Abans però vam per una ullada a algun saló recreatiu, una de les coses que més m'atrauen de Japó. Vam provar un joc bastant recent: Dark Escape 3D: Un joc de survival horror, una mica a l'estil saga House Of The Dead, però en 3D, so 5.1, seient vibratori i sortidors d'aire que fan l'experiència molt més realista i esfereidora. Després, un cop al Nakane Park, petit i tranquil, normal per ser un bon matí de divendres. Un cop vista la zona vam agafar el tren a Toritsudaigaku cap a l'agitada Shibuya.

 

Arribar i començar a veure coses que molen com aquesta...

 

El barri de Jiyugaoka és molt tranquil, especialment un divendres al matí.

 

Bonics detalls que la gent posa al seu jardí de casa

L'estació de Shibuya és la quarta més concorreguda de Japó, amb 2.5 milions de passatgers per dia. No era la primera vegada que trepitjava la famosa cruïlla. Però la sensació va ser semblant a la primera vegada, envoltat de grans edificis, pantalles gegants amb anuncis ben flipats, i missatges en kanjis que no entenc. Aquesta vegada potser m'hi sentia més familiar i ja sabia cap on havia d'anar. Després de dinar un arròs amb carn ràpid (estil Sukiya o Yoshinoya), vam fer una ullada al Club Sega, i alguna partida al Project DIVA, i veure una mica les novetats en m`quines arcade recreatives.

 

No és una manifestació, és gent acumulada al semàfor esperant a creuar

 

Gent caminant cap a totes direccions...des de ben amunt deuen semblar formigues perdudes

Podria dir que no vaig notar gran canvi en els 5 anys que han passat des de la meva primera visita a Japó. Segurament els natius i la gent que freqüenta, pot dir que alguns locals han desaparegut, i n'han aparegut de nous. Però els emblemàtics com Starbucks, Tower Records, Shibuya 109 evidentment perduren.

 

Fascinats

 

Típica foto de guiris. Els toquiotes deuen estar farts de veure-ho

A la tarda vam quedar amb en J.B i la Natsumi i ens van portar al Kyomatikoishigure, un restaurant tradicional ambientat en l'antic Kyoto, amb una decoració i servei espectacular (el lloc era massa fosc com per posar-me allà a fer fotos amb la gent passant, però podeu veure una bona selecció a la web). Vam demanar diversos plats i nomihodai (barra lliure durant 2 hores).

Després de provar una bona quantitat de plats i begudes i atipar-nos, vam anar al Ping-Pong Ponzo Bar. Un bar on tenen diversos jocs de taula i cartes, una taula de ping-pong en una terrassa, màquines de dards, i... Super Famicom! (Super Nintendo). Amb una caixa amb una bon grapat de cartutxos per escollir. I multitap i quatre mandos (sí, em nego a dir 'comandament de joc', un controlpad sempre ha sigut un mando, i per mi ho seguirà sent). Vam fer unes bones partides a clàssics japonesos com Super Mario Kart, Puyo-puyo, Super Bomberman. Entre dards, jocs de cartes, i begudes vam passar una bona nit interactuant amb personatges de les taules properes. I quan el cansament va poder amb nosaltres, va arribar l'hora d'anar a descansar, que l'endemà tocava matinar per agafar un tren cap al FujiQ!

7 anys de Bits & Beats - 7 años de Bits & Beats - 7 years of Bits & Beats - 비트스 안 비트스 7세

Aquesta setmana el blog Bits & Beats fa 7 anys! SET ANYS! Quin bon número! No vull dir el mateix que vaig dir als anteriors aniversaris...

Simplement un gran: Per molts anys Bits & Beats!

---

Esta semana el blog Bits & Beats cumple 7 años! SIETE AÑOS!  Qué buen número! No quiero decir lo mismo que ya dije en los anteriores aniversarios...

Simplemente un gran: Felicidades Bits & Beats!

---

This week Bits & Beats blog turns 7 years old! SEVEN YEARS! What a good number! I don't want to say the same things I said on past anniversaries...

Just a big: Congratulations Bits & Beats!

---

이번두 Bits & Beats 블로그가 7 주년이다! 7살! 이 숫자 좋네요! 지난 주년들에 말했던걸 되풀이하기 싫어서...

이번에 그냥 근: 생일 축하해요 Bits & Beats!

Escapadeta a Guam -part 3 (de3)-

Ve de la part 2.

L'endemà al matí ens vam despertar ben motivats. El cel clar i la bona temperatura van apagar les nostres preocupacions. De bon matí ens van venir a buscar a l'hotel el servei de recollida del Alupang Beach Club. Després d'arribar al lloc, rebre explicacions, etc. Un autobús ens va portar a un petit port de la badia d'Agana on ja havíem passat el dia anterior. Des d'allà surten les barques per anar a alta mar a fer banana boat i vol nàutic (parasailing). En el nostre cas, només vol nàutic. El parasailing original, és individual. Equipat amb un arnés i un parapent, vas lligat darrera la barca i quan aquesta avança, el parapent s'eleva i et fa volar. En el nostre cas, era un vol nàutic per a dos persones. En comptes d'anar subjectats amb arnés, anem asseguts a una mena de seient per a dues persones. Sense cap arnés. Bastant còmode. La cosa s'aixeca uns 20 o 25 metres. Suficient per tenir la sensació de volar, i amb bones vistes de la costa. La barca fa algunes curves que fan girar el seient, donant una mica de moviment i emoció. No és una muntanya russa, però la sensació s'hi assembla. Al cap d'una estona, la barca comença a recollir el cable que ens té enganxats, però al final va deixar-nos caure un parell de cops a l'aigua, rebent la primera remullada del dia.

Un cop tornats al centre, que estava ple de turistes japonesos i només japonesos (amb raó el personal natiu del club parlava japonès tan bé! són els seus millors clients!), vam descansar una mica mentres esperàvem el nostre torn per...Jet Ski! Motos aquàtiques. Sempre havia volgut provar-ne, però aquesta va ser la primera vegada. I he de dir que mola molt! Al principi anava lent, s'ha de ser prudent. Però un cop acostumat al circuit circular, gran i sense perills. I afegint que els altres no li fotien massa canya, em vaig deixar anar i vaig prémer gas a fons tots l'estona. Alguns bots i curves ràpides ho feien més emocionant, però l'aigua que aixecava anva directa a la cara, divertit, però a la llarga, els ulls picaven cosa fina de tanta aigua salada! "Sarna con gusto no pica" que diuen. Va ser un plaer córrer i cridar durant una estona. De tanta tensió i esforça aguantant el manillar, els braços em van quedar ben cansats. De fet, quan vam anar a dinar una mica (bufet de pollastre, arròs, amanida i curri inclòs) em tremolava la mà quan agafava el pollastre o la forquilla.

Després de dinar va arribar la millor activitat: Snorkel. Buceig amb tub. La platja de Tamuning és neta i no hi ha gaire gent. Els del ABC tenen una zona delimitada, on els clients poden agafar canoes, patins d'aigua i altres aparells per desplaçar-se mar endins. Fins a unes boies on tenen un panell indicatiu amb la fauna i flora marina que podem trobar just a sota. Després d'acostumar-nos una mica al moviment de l'aigua, i voltar per allà, vam anar una mica més per lliure.

Sota l'aigua sembla que no passi el temps. Contemplar els peixos, els colors de les roques i coralls, els moviments de les algues...és com explorar un nou món. I bucejar sense presses, sense gent al voltant, envoltat d'aigua clara i calenta proporciona una sensació ben agradable.

Tot allò estava molt bé, però encara podia ser millor. Vam recordar que en Joey ens havia aconsellat algun altre lloc per anar a bucejar. Abans de marxar, un dels encarregats d'allà ens va donar un tros de pà per a que el donéssim als peixos. Espectacular com desenes de peixos s'acostaven a picar de la mà! Un cop acabat el pà si que vam plegar d'allà, vam tornar amb el patí a la platja i vam anar cap a Tumon.

Un autobús ens va deixar davant del Hotel Hilton, que queda just davant de la platja d'Ypao. Ypao és una de les platges més recomanades. Tot i estar en una zona turística, hi ha poca gent, i els fons submarí és ric i variat. En Joey ens havia aconsellat submergir-nos per allà. Així que ens vam colar pel Hilton, i vam deixar els nostres trastos a una de les tumbones. Deurien ser les 3 de la tarda, molt poca gent a l'aigua i alguns rics prenent el sol a les tumbones. Vam agafar el nostre equipament i vam nedar mar endins. El panorama subaquàtic era ben diferent de la platja de Tamuning! Moltíssims més peixos, i moltíssima més varietat. Els millor de tot és que gairebé no hi havia ningú. Teníem una gran àrea per a nosaltres solets, per deixar-nos portar per les corrents marines, i per bucejar entre els bancs de peixos. Espectacular. Era com descobrir un altre planeta, amb moltíssimes espècies noves i sense cap més testimoni que nosaltres. Vam voltar i nedar, aquí i allà, vam tocar peixos, acariciar algues, enfonsar els peus en la sorra, trepitjar roques, caminar entre coralls...No hi havia ganes de plegar!

Però el dia continuava i els temps passava. El 2012 arribava al seu final. Just al sortir de l'aigua, es va posar a ploure una mica, i un gran arc de Sant Martí es va formar a la badia de Tumon. Vam tornar cap al hotel, una dutxa ràpida, una migdiada i cap al centre a sopar i a veure què trobàvem per la nit de cap d'any. Un taxista ens va acostar a The Beach Bar, a la Gun beach. Una platja bonica, recomanada per a bucejar, però que el bar en qüestió havia acaparat i servia més com a bar-lounge nocturn, de luxe, a peu de platja. No era la mena de lloc on volíem anar, teníem gana. I voliem provar menjar local. Al Chamorro Island Bar Bar B.Q. Allà vam provar alguns plats tradicionals chamorros: Arròs vermell, i kelaguen (aquí una llista del que no us podeu perdre si aneu a Guam). I per beure, va caure una Mina Gof!, una cervesa artesanal d'una microdestileria fundada per un japonès a Guam. Boníssima.

Més tard, passejant pel passeig, i veient que tot estava molt més buit del que ens pensàvem, vam decidir entrar a l'aquiari. ja era de nit, i a aquella hora no hi havia visites normals, però sí la opció de bar en un túnel aquàtic. Vam prendre còctel normalet, mentre taurons, rajades i altres peixos que no vam trobar mentre fèiem snorkel passàven per sobre dels nostres caps.

Abans de la mitjanit vam acostar-nos a la platja, prop d'Ypao, per veure els populars focs artificials de cap d'any. Vam recórrer la badia de Tumon una bona estona, pensant-nos que ens trobaría una gentada, però enlloc d'això, ens va sorprendre gratament que només hi havia petits grups d'amics, parelles o famílies, sense fer gaire soroll. També alguns nens jugant a l'aigua, en plena foscor, alguna petita carpa familiar on les neveres portàtils plenes de gel i cerveses i les barbacoes ens fèien tornar a venir gana, i petites torxes clavades a la sorra. Un bon ambient tranquil per seure, reposar de tota l'activitat del dia, i acomiadar l'any veient uns bons focs artificials.

L'endemà tocava fer maletes, i anar cap a l'aeroport, però abans vam fer una visita al recomanat Micronesia Mall. Un centre comercial amb alguns restaurants internacionals i locals, i botiques per comprar algun record. Res de l'altre món. Però tampoc podíem anar gaire lluny havent d'agafar un vol al cap de poques hores. Altra cop a l'aeroport, agradable temperatura, i pensant en el fred que ens esperava a l'arribar a Seül. Efectivament l'aterratge ja va ser fred i des de la finestra veiem caure la neu a l'aeroport d'Incheon. Tornada a la freda Seül després d'haver gaudit uns dies al paradís...i amb ganes de tornar-hi!

Com que una imatge val més que mil paraules, i un video són més de mil imatges...aquí va el vídeo amb alguns dels millors moments del viatge. Clar homenatge a la sèrie Lost.

Guam from sunxez on Vimeo.

Escapadeta a Guam -part 2-

Ve de la -part 1-

L'endemà (de fet, ja era el mateix dia quan vam anar a dormir) ens vam aixecar amb energia i ganes de voltar. El temps acompanyava molt. Caloreta i una lleugera brisa que movia les grans fulles de les palmeres que vèiem des del nostre balcó.

La idea inicial era fer camí cap a la platja, volíem anar a Cocos Island. Però la llunyania i la mala combinació de transports, ens van fer canviar d'opinió. Guam no té una gran xarxa de transports públics que diguem. Només hi ha uns pocs busos, bàsicament pensats per turistes ja que paren als punts més turístics, i fan la ruta parant als hotels més grans. La opció de moure's en taxi no està malament, de fet vam utilitzar taxis unes quantes vegades. Però acaba resultant car si ens movem en llargues distàncies.

Un taxi ens va deixar a l'Agana Shopping Center, allà mentre esperàvem el bus vam degustar uns wraps i smoothies de fruites tropicals de la cadena Froots: Molt bò i sà (i prou barat). Però el bus semblava que no arribava, així que mirant el mapa, vam veure que la platja i la badia d'Agana no quedava tant lluny. Vam caminar una estona. Aquella zona era poc transitada i semblava una mica morta: algun restaurant tancat, alguna biblioteca tancada... Al passar per la Catedral Basílica del Dulce Nombre de María (on hi havia la primera església a Guam) vam saber que anàvem per bon camí. En res vam creuar la carretera de la costa, i ja estàvem davant del mar. Un petit port amb embarcaciones esportives ens va fer moure'ns més al sud per buscar una bona platja. I la vam trobar.

Després de la primera remullada de peus, mirant al mapa ens vam adonar que estàvem relativament a prop del poblat Chamorro. Més petit del que ens pensàvem, la Chamorro Village té alguns restaurants i botigues petites d'artesania i coses fetes a mà. Em va recordar la típica urbanització humil, amb nens jugant a pilota al carrer i a la plaça, i amb olors de barbacoa que ens temptàven a quedar-nos. Però vam seguir passejant fins arribar al Paseo de Susana Park, on casualment hi havia una concentració de moteros de Harley Davidson: Autèntics moterus americans/guamenys lluïnt indumentària i unes motos monstruoses, gaudint d'un bon matí amb cerveses a la mà i barbacoes portàtils sense parar de coure carnaca. Per un moment vam pensar en quedar-nos, però mirant al mar, la platja ens atreia més. I seguint seguint, vam arribar a la costa de Tamuning. On sí que ja ens vam banyar com tocava i vaig poder provar la càmera GoPro sota l'aigua amb control remot via wi-fi des del mòbil. Tot correcte! (videos coming soon!)

Semblava mentida: una platja tan neta i bonica, i només nosaltres dos sols gaudint-ne. Pensava que Guam seria una mica més massiu, però la zona d'Agana i Tamuning és poc turística i normalment no hi ha ningú. On es concentren els hotels i turistes és a Tumon.

Seguint passejant per la platja vam arribar al ABC (Alupang Beach Club), un centre d'activitats aquàtiques. Volíem fer diverses activitats, però ja era tard i tancàven, així que vam reservar per a l'endemà, al matí. Aprofitant el servei de recollida gratis a l'hotel. Com que havíem reservat per fer snorkeling (submarinisme amb tub), ens calia l'equip (allà al ABC mateix en venien, però semblava una mica lleig i massa car), així que seguint el passeig ens vam topar amb Mark's Sporting Goods. Una botiga d'equipament esportiu on el jove Joey ens va atendre i ajudar molt amablement. Ens vam firar les ulleres+tub, i un calçat per anar per sota aigua i no fer-nos mal al trepitjar roques o corall. En Joey va resultar molt amable i com que estàvem una mica perduts ens va oferir d'acostar-nos en cotxe al GPO (Guam Premier Outlets) des d'on podríem agafar un bus per anar a altres platges. Ens va explicar que treballava a la botiga d'esports perquè era un negoci familiar, però el seu somni era portar la seva pròpia granja i cultivar el seu propi hort. Estudia agricultura, i ell mateix reconeix que té un caràcter molt relaxat i li rellisca bastant del que passa al món, típic de gent d'illes. Ens va donar el seu número i tot, per si necessitàvem qualsevol cosa o ens trobàvem perduts. Si haguéssim passat més temps a Guam, hauríem quedat amb ell segur, però curts de temps com anàvem...teníem altres llocs on anar i gaudir pel nostre compte. La propera vegada Joey!

Des del GPO vam agafar un bus que parava davant dels hotels més grans, i vam baixar davant del PIC (Pacific Islands Club), aprofitant per mirar una botiga amb records (ABC Store) i sopar al Jamaican Grill. Unes costelles amb salsa JaMango, amanida amb fruites tropicals i una bona cervesa Red Stripe jamaicana. He de dir que tant el menjar, com el personal eren genials. Les cambreres eren molt amables i atentes, i el menjar, potser perquè ja veníem amb molta gana, fabulós.

Després ens vam colar al hotel Pacific Islands Club i d'allà vam sortir a la platja. Molta gent dins l'hotel i poca gent fora gaudint de la platja... burros! Generalment els hotels de Guam estan ocupats per japonesos, però el PIC és més popular entre els coreans. Cosa que vam poder comprovar passejant per la platja, on vam sentir més coreà que japonès.

Piscina del PIC

Per descansar bé i agafar forces per l'endemà, vam agafar taxi per tornar cap a l'hotel, a dormir i carregar bateries (literalment) per fer fotos i gravar molt l'endemà!

continuarà...

Semipermanent, documentals sobre expatriats a Seül.

Semipermanent és el títol d'una sèrie de documentals que he descobert recentment per casualitat navegant per Internet. S'emeten per la cadena de TV Arirang.

Conduït per dos expatriats que fan la seva nova vida a Seül, ens presenten altres expatriats que es guanyen la vida a Seül com a cuiners, músics, artistes, i altres temes.

M'han semblat uns documentals molt ben realitzats i ben cuidats (fugint dels típics videos que estic acostumat a veure i que acaben semblant videos promocionals de turisme i/o restaurants). Tot i que no aprofundeixen massa i cauen una mica en la monotonia (gairebé tots els expatriats que presenten són americans).

Però val la pena veure'ls per descobrir una mica més Seül i com de gran és i la gran quantitat de coses que es mouen i s'hi couen.

Enganxo el primer capítol, però la resta els podeu veure al seu canal de Vimeo.

 
Episode 1: "The Expat Life" from Semipermanent on Vimeo.

Escapadeta a Guam -part 1-

L'hivern a Corea és fred, molt fred. Aquest any, aprofitant uns pocs dies de vacances, volia anar a algun lloc càlid, però sense gastar massa. Skyscanner va ajudar a trobar vols barats en les dates que buscava. La opció Okinawa pintava bé, però ja hem estat a Japó varies vegades o volíem un altre país. Van sonar noms com Tailàndia, Filipines, Malàsia... Finalment la opció més barata i més atractiva era Guam.

El primer que em va venir al cap va ser:

Però nosaltres sí que hi anàvem.

Guam és una illa que forma part de les illes Marianes. Al est de les Filipines. Descoberta per Magallanes, va ser colònia epsanyola fins que va a passar a ser part d'Estats Units. Després va ser ocupada per Japó durant la segona guerra mundial. I fa uns 30 anys va aconseguir certa autonomia com a territori no incorporat del Estats Units.

Això va ser la primera sorpresa a l'aterrar: Jo no tenia visat per visitar els Estats Units. De manera que al passar el control em van portar a una saleta on vam haver de tramitar el permís. La cosa va ser ràpida i el poli que em va ajudar era molt amable. Semblava un poli de pel·lícula americana! Tot rapat, musculós, els braços plens de tatuatges. Una mica com el Doakes o com el Keith. Al principi, estava una mica cagat, però la cosa va anar ràpid i tranquila. Si heu de visitar Estats Units, heu de solicitar a ESTA el permís, que l'aproven en 5 minuts. Això vaig fer, i pagant els 14$, ja estava legalment com a turista a Guam.

Només sortir de l'aeroport, vam notar la calor i humitat tropical. Un xoc, tenint en compte que veniem ben abrigats des de Seül on teniem temperatures de -10C i des d'on l'avia havia sortit amb gairebé una hora de retard degut a la quantitat de neu i el gel a les ales (o això ens van dir).

Vam esperar una estona el servei de recollida de l'hotel, eren les 4 de la matinada, i ja ens temíem que si no venien ens tocaria caminar per carreters fosques. Però després d'una trucada, van venir, ens van recollir i llestos. L'hotel Palmridge Inn no és res de l'altre món. Una mica cutre i barat, i lluny de tot arreu, però és l'únic que vaig trobar. Quan vaig fer la reserva tots els altres allotjaments estaven plens (es veu que Guam és una destinació popular per passar-hi el Nadal o el Cap d'Any, especialment pels japonesos). Com que gairebé ja era l'hora d'esmorzar, vaig preguntar si ja el servien, però en comptes d'esmorzar tenien uns donuts recent arribats. Una capsa de deliciosos donuts amb cobertura de xocolata i coco. Genial benvinguda.

Ens vam instal·lar, vam veure l'exterior de l'hotel. Per sort el balcó no donava a la carretera, i vam veure el trenc d'alba envoltats de palmeres i escoltant ocellets. Hora de descansar una mica, l'endemà tocava voltar i disfrutar.

Continuarà...

Top K-Pop 2012

Ja ha acabat l'any i com és habitual, faig un petit recull del que K-pop que més ha sonat a Corea el 2012. No és cap llista de vendes, ni popularitat. Simplement el que crec que més ha sonat pels carrers, televisió i per tot arreu.

Ya ha terminado el año, y como es habitual, aquí va una pequeña muestra del K-Pop que más ha sonado en Corea este 2012. No és ninguna lista de ventas, ni popularidad. Simplemente lo que creo que más he oído por las calles, televisión y por todas partes.

Year 2012 is over, and as usual, here comes a list of the mosts played K-Pop tracks in Corea last 2012. It's not a best sellers lists or popularity chart. Just the songs i've heard the most along the streets, on TV and all around.

2012년이 이미 끝났다, 그래서 결론적으로 제일 등은 K-Pop 노래들을 소개할겠다. 다매한 음악 아니고 제일 인기 있는 노래 말고, 그냥 길거기에서, TV에서, 여기저기 들은 노래들이다.

Sense cap ordre...
Sin ningún orden...
Not in particular order...
하지 특정 순서로...

 PSY - Gangnam Style (Of course...too much. Sick of it, I'm not posting it!)

Big Bang - Fantastic Baby (Wow! Fantastic Baby! good track, good visuals)


T-Ara - Sexy Love (this one...played so much, sick!)


Miss A - Touch (better than this one)


GaIn - Bloom (2 minutes intro? you kiddin?? well, worthy to see the sexy dancey GaIn :-P)


Sunny Hill - Grasshopper song (nice song, even better meaning!)


IU - You & I (the orchestra gives more quality? could be. people says she's cute...)


Big Bang - Monster (An underrated Big Bang song. Good visuals as usual)


G-Dragon - Crayon (crazy G having fun)


4 Minute - Volume Up (that saxo was so deep...i heard so much in summer)


Kara - Pandora ('más de lo mismo')


Sistar - Alone (oh yeah, elegance baby...)



Bonus track :-P
Boa - The Shadow

La part còmica de les eleccions coreanes

Dimecres 19 de desembre de 2012. Corea del Sud vota el seu proper president.

Sense entrar en temes de política, em vull centrar en com la televisió cobreix l'esdeveniment.

Sobretot el canal SBS (Seoul Broadcasting Service), que s'ha currat uns videos dels candidats en diferents situacions per representar els percentatges per províncies, i ciutats.

Des de combats d'esgrima, fins a aventures d'Indiana Jones, passant per carreres pels carrers de Seül.


Aquest és el més formal i senzill, uns renders de llocs representatius de les províncies i ciutats.



Aquí ja comencen a flipar, curses.


I més curses.


Combats d'esgrima, cada assalt és en una ciutat. Touché!


I per últim...Les increïbles aventures d'Indiana Jones, amb altres elements de cultura cinemàtogràfica...flipeu!

Què us sembla? Quin us agrada més? Què en penseu de tractar la política (o els polítics, els futurs presidents) així? Fer-ho menys seriós fa perdre credibilitat? Fer-ho més amè i còmic acosta a la gent?

El Hobbit, en 3D i HFR

La preqüela de LOTR és una de les estrenes més esperades de l'any, i motius no n'hi falten. Peter Jackson porta molts mesos penjant a youtube els diaris de producció: una mena de videoblog on el director ens mostra els detalls i secrets del rodatge d'aquesta super mega producció de Hollywood. He de dir que veure els diaris de producció m'ha despertat molta expectativa, i m'ha arruinat poc les sorpreses de la peli, és a dir, no hi ha gaires spoilers de l'argument. De manera que trobo un encert el fet de mostrar com fan la peli, com busquen els escenaris i munten els decorats, com resolen problemes tècnics...Ajuda a augmentar el hype tant dels fans com els no fans de la saga. Al cap i a la fi, trobo que és una bona eina de màrketing. I fa l'espera més lleugera per a l'estrena. Haver d'esperar a les edicions exteses dels DVD amb tot el making of ja acaba fent mandra.

Deixant de banda la l'argument, el factor que que està despertant més atenció de la crítica és el HFR, o High Frame Rating. El que podem traduïr com fotogrames a alta freqüència. El cinema normal sol ser a 24 fps (imatge per segon), aquest HFR és el doble en el cas de The Hobbit. El que fa que al veure la peli, tinguem una sensació ben diferent del que estem acostumats. Una sensació més propera a la televisió. Molta gent ja ha criticat el film dient que sembla una telesèrie de gran pressupost, o un documental currat de la BBC sobre Nova Zelanda. Personalment el HFR no em sembla una equivocació. Estem acostumats als 24 fps, sí. Però si el director l'ha volgut rodar i mostrar així, s'ha de respectar. Al principi costa acostumar-se al moviment de la imatge, es fa una mica extrany. Però crec que guanya en realisme. A més, al ser en 3D la cosa millora. No acabo d'entendre els que diuen que això del HFR desconnecta l'espectador de la peli i no s'hi acaba d'integrar. Per mi, al contrari, els 24fps dónen a una peli aire de cinema. Aquests 48fps de The Hobbit la doten de més realisme (una altra cosa és que ens poguem creure l'existència de criatures com hobbits, nans, trolls i elfs). Les escenes d'acció estàn cuidades al detall i no s'escapa res. Els escenaris, com ja ens tenen acostumats juguen un paper important. Els moviments de càmera aeris per sobre i per l'interior de coves, castells i fortaleses són espectaculars. El tema del 3D podria aprofitar-se més. Però en general, és una peli experiència que val la pena veure viure al cinema. Estic esperant que l'estrenin en 4D, Avatar va deixar el llistó molt alt, i espero una bona programació d'efectes especials a la sala. Fora els puristes del cinema! Al cinema anem a viure experiències i somnis, si el 3D i el 4D hi ajuden, quin mal hi ha? Per gaudir de bones històries i bons arguments, em quedo amb les sèries de televisió.

Il·luminació nadalenca a Seül.

Corea del Sud té una gran part de la població seguidora de l'església cristiana (dividida entre catòlics i protestants), i a diferència d'altres països asiàtics, com per exemple Japó, el 25 de desembre és festa. La cel·lebració no és tan en família com a Catalunya, aquí s'acostuma a quedar amb la parella i/o els amics. I com no, la festa ja fa anys que es va convertir en una oportunitat d'augmentar el consum. Els comerços decoren els seus locals i les marques més importants competeixen per la millor i·luminació nadalenca.

Aquí alguns exemples que podem trobar passejant des de City Hall (l'Ajuntament, fins a Myeong-Dong).

 L'Ajuntament (City Hall) de Seül. Renovat i amb un gran arbre al mig de la Seoul Plaza.

 L'Hotel Western Chosun, prop de City Hall.

El famós i luxós Lotte Hotel.  

 L'entrada al Lotte Hotel.

 L'arbre a l'exterior del Lotte Hotel.

 La Noon Square, un centre comercial on hi ha el famós H&M i els cinemes CGV de Myeong-Dong.

La botiga de cosmètics Innisfree, s'han currat una bona façana aquest any!

Les millors paròdies del Gangnam Style

A aquestes alçades el fenòmen PSY ja ha arribat a tot arreu. Jo ja vaig aportar el meu granet de sorra en aquest article per al diari La Vanguardia.

I com tot bon video viral, és el torn de les versions i paròdies. Aquí van algunes de les millors que he trobat!











Quina mola més?

I segur que n'hi ha de millors!

Michael Jackon - BAD25

It's amazing how time flies. It's been 3 years since The King of Pop left us. And it's been 25 since the first release of Michael Jackson's album Bad. As Sony did with Thriller on its 25th anniversary releasing a special edition. This time it's the turn for the multi-single album Bad. They call this edition Bad 25.

Bad was released on August 1987. And it's the album with highest number of released singles. 10 out of 11 tracks. (Any other pop star could/can do that?)

I started liking Michael Jackson thanks to Bad. I was only a kid when I was listening to my older brother's cassette tape. It was hard to catch his music videos on TV, but when it happened...man, that was pure magic. We both got excited in pijama hearing his Bad Tour from our bedroom window while he was performing in 1988 in FC Barcelona Stadium.

But that was 25 years ago. Now Sony is releasing Bad 25: A special edition which contains the original album, and a 2nd disc with unreleased tracks, demos (many of them you already might have heard), and some remixes. Tracklist here.

One of these remixes is Bad (Afrojack remix featuring Pitbull), which is still a shitty track even removing Pitbull's voice. But Nero's Speed Demon remix is good enough. Best of all, are the previously unreleased tracks, like 'Al Capone' which is clearly an early demo of what would become 'Smooth Criminal' and gives us back that feeling of the most inspirational and liked-by-all Michael.

The album will be released in many different formats: Double CD, vinyl, collector's edition... best of all might be the 4 disc edition containing the 2 CD's plus the Wembley Stadium concert from Bad Tour (yeah! when he still didn't lipsync in concerts!) in DVD and audio CD.

Movie direcetor Spike Lee presented his documentary of the making of Bad at the 2012 Venice Film Festival. Can't wait to watch it and get to know more little details and secrets from that great period from the great Michael.

And to make you feel even more nostalgic, here is a Bad album TV commercial. Enjoy.

Teatre de terror

Després de l'època de pluges, arribar la calor a Corea. Els aires acondicionats i ventiladors no paren, les cafeteries es posen les piles amb els patbingsus (팟빙수: mongeta vermella amb fruites i gel picat: un postre típic Corea que té gran èxiti a l'estiu, així com diverses variants d'altres sabors), i a la gent li ve de gust estar-se a llocs frescos.

Un bon lloc on passar una bona estona i estar fresc és el teatre. I quan parlem de teatre a Seül, la primera referència és la zona de Daehagno (대학로: en Corea vol dir 'carrer de les universitats). Daehagno és popular no només per ser una àrea amb moltes universitats i escoles d'art dramàtic i arts escèniques, també hi ha desenes de petits teatres de joves companyies. Tot això, combinat amb una gran quantitat i varietat de restaurants, i els locals típics que podme trobar a tot arreu com karaokes, bars i cadenes més típics fan de Daehagno un dels llocs més concorreguts per gent jove a Seül.

L'avantatge de tenir tants petits teatres junts, és que hi ha molt on triar, i hi ha competència, amb la qual cosa podem trobar bons preus i descomptes.

Ja havia anat alguna altra vegada a gaudir de petites obres de teatre (normalment en coreà i sense subtítols, però que més o menys puc entendre), i n'havia quedat satisfet.

Ahir vam anar a veure una obra de terror. El títol és 오래된 아이 (que podríem traduir com nen envellit). La història passa en un petit poble, una mare cega que portava a la seva petita filla Inu lligada amb una mena de corretja, un bon dia la perd. Al cap de deu anys, arriba un noi a la casa, dient que és Inu. Va desaparèixer una nena petita, i torna un noi? Evidentment, aquí hi ha alguna cosa que falla, però la mare està convençuda que és la seva filla. El pare, i la resta de veïns del poble sospiten alguna cosa, ja que sembla que saben més del que diuen tots estan relacionats amb la desaparició de la petita Inu 10 anys enrera.

La història combina escenes en condicions normals, i algunes que representen flashbacks i records d'alguns personatges. Però el que crida l'atenció són els ensurts que fan entre el públic, l'atmosfera de terror, els jocs de llum. Tot prou ben combinat per passar una hora i mitja entretinguts.

Sembla que no és l'única obrar de teatre de terror, a les notícies comenten l'èxit i la tendència a estrenar obres d'aquest gènere.

Ninano Nanda, future pansori

Crec que la primera vegada que vaig escoltar el duet Ninano Nanda va ser via aquest article sobre Reggae a Corea. Des de llavors em vaig interessar per ells i vaig intentar trobar la seva música i videos. Com que són poc coneguts, no corre gaire material seu per internet.

Ninano Nanda són un duet compost per la Jang Goon i el Shin Hang. Es dediquen a un gènere musical que ells mateixos bategen com future pansori, combinant el pansori (un tipus de cant narratiu tradicional coreà) amb la música electrònica.

Sempre és interessant descobrir propostes noves i atrevides com la dels Ninano Nanda. D'entre les seves cançons em va cridar l'atenció Ninano Rock.

Més tard vaig veure que actuaven al World DJ Festival 2012 a Seül, i va ser una bona oportunitat. Però degut al canvi d'horaris (per la caiguda de l'escenari principal) m'els vaig perdre.

Finalment, seguint-los al Facebook em vaig assabentar que feien un concert gratuït a l'aire lliure a un petit escenari a Sinchon, així que vaig decidir anar-hi i conèixer'ls en persona.