28 de març 2012

MDNA

L'esperat onzè album d'estudi de Madonna acaba de ser publicat sota el segell d'Interscope Records i com a primer disc després de signar amb el gran gegant promotor de concerts Live Nation després de molts anys amb Warner. Semblava que a la diva li interessava fer més calaix a base de concerts que currant-se un disc a l'estudi. Doncs sembla que no tant. En plena preparació de la nova gira d'aquest 2012, la reina del pop ha s'ha deixat portar aquesta vegada per la producció de Martin Solveig, William Orbit, i els germans Benassi.




El resultat és MDNA que els talifans diuen que bé pot ser joc de paraules entre MDMA (la popular èxtasi o droga de l'amor) i M DNA, que vindria a ser l'ADN de M (sí, a Madonna també se la coneix amb el sobrenom 'M'). El títol importa ben poc quan cliquem al play del nostre iTunes (algú encara compra i reprodueix el CD en un equip de música?). Tenim un bon grapat de temes, alguns pels quals ha valgut molt la pena esperar des d'aquell petit fail titulat Hard Candy, i alguns altres més aviat descartables. Anem un per un?

Girl Gone Wild: Intro que sona a Sorry, estil Confessions, però que aviat arrenca amb so Benassi i uns ritmes prou rapids com per fer venir ganes de ballar. Amb el recent videoclip, senzill però efectiu, i el single ja número a diversos països, GGW està clar que havia de ser single. Entra fàcil i no es complica. Molt de radiofórmula. Alerta a les remescles que ja corren per internet. La propia Madonna va pujar a l'escenari a introduir al DJ Avicii que va obrir la sessió de l'Ultra Music Festival amb el seu remix del tema.


Gang Bang: Un experiment? Una broma? Un "em puc permetre fer un tema així, que per alguna cosa sóc la reina de pop". Amb so molt fosc, i una temàtica encara més fosca, aquesta segona pista serveix per avisar que el disc també té la seva part dark made in Orbit i que tant m'agrada. Juga una mica amb el dubstep que tan tasten les dives del pop últimament. Alguns cops de guitarra elèctrica, i la parrafada polèmica final tan gratuïta la poden fer un dels plats forts de la gira. És la cançó preferida del disc de la pròpia Madonna.

I'm Addicted: Aquí tenim un viatge electrònic al més pur estil Impressive Instant. Sintetitzadors que es van afegint uns sobre els altres per arribar a un clímax repetint el títol de l'àlbum. Podria ser obra de Mirwais (on para aquest home?) però, tornen a ser els Benassi fent gala de la seva habilitat per produïr trencapistes.

Turn Up The Radio: I arribem a la primera pista produïda per Martin Solveig. La part 'light' (en el sentit de lluminós) del disc. Un xut d'adrenalina i bon rotllo, recordant molt al popular Hello amb Dragonette. Potencial single per rebentar subwoofers de cotxes tunejats i fer saltar la gent als xiringos de la platja. Molt efectiva.

Give Me All Your Luvin': Primer single que a aquestes alçades tot ja haureu avorrit. També a càrrec del Solveig. No gens representatiu de l'àlbum, i amb un parell de featurings que al principi semblaven posats amb calçador, però que acaben convencent. Nicki Minaj rapejant amb la seva inconfusible veu, i M.I.A. posant el toc irreverent com ella sap fer en la part dubstep de la canço. El single funciona, però no hem d'oblidar les remescles.


Some Girls: Una de les pistes que un no sap molt bé con prendre-se-la. Aquí Orbit fa una mica de llufa. La cançó no destaca per cap aspecte. Només es deixa escoltar però fa olor de farcit i cansa.

Superstar: Pel títol podria ser un tema autodedicat, però no. La cançó la dedica a algú altre amb frases com "I'm yout biggest fan, it's true. Hopelessly attracted to you". Cançó alegre i enganxosa, però no passarà a la història.

I Don't Give A: Madonna ja té una edat i ja fa temps que canta sobre el que li dóna la gana sense importar-li gens a qui ofengui. Aquest tema va precisament d'això. Nicki Minaj col·labora en el que podria haver sigut una bona castanya, però es queda només en un gran últim minut orquestral èpic amb coral inclosa. Bon intent.

I'm A Sinner: Molta gent ja la compara amb aquella Beautiful Stranger de l'era Ray Of Light. I sense dubte, aquí William Orbit deixa la seva empremta en un tema gens fosc, amb les guitarres, sintetitzadors i demés percussió pseudo-hindú que ens va captivar amb l'obra mestra d'àlbum de la diva.

Love Spent: Potser la cançó més maca del disc. Musicalment sublim, i líricament agradable. Només al binomi Madonna/Orbit se li acudiria començar amb un banjo per seguir amb cordes orquestrals per acabar amb una explosió de sintetitzadors que fan d'aquesta pista un pic en el recorregut del disc. Corre també una interessant versió acústica que fa molt difícil decidir-se sobre quina versió és millor. En directe, sense dubte volem la versió electrònica amb molta canya i pirotècnia. Amaga uns acords de Hung Up/Gimme gimme gimme. Potser part de la màgia de la cançó?

Masterpiece: Per relaxar-nos del clímax de l'anterior pista, Madonna col·loca aquesta balada que forma part de la banda sonora original de W.E., la pel.lícula dirigida per ella estrenada l'any passat i guanyadora del Globus d'Or a la millor cançó. La lletra, comparant l'amor amb una obra d'art...es pot prendre en broma o seriosament, però s'ha de dir que la cançó en conjunt compleix la seva funció.

Falling Free: Si algú dubtava de les capacitats vocals de Madonna, aquí es demostra que encara pot fer una balada amb cara i ulls sense l'ús de l'auto-tune ni vocoders. Una cançó maca per tancar el disc. En cas que no sigui la...



Deluxe Edition, compta amb 5 pistes més. Algunes pur farcit que ni calia publicar, i algunes de bones que podrien reemplaçar algunes de la versió estàndard del disc.

Beautiful Killer: Hi ha gran divisió d'opinions d'aquest alegre tema produït per Martin Solveig. No té res d'especial i potser per això forma part del CD2 de l'edició Deluxe. Però podria ocupar perfectament el lloc de Some Girls i el disc milloraria.

I Fucked Up: Una mid-tempo on Madonna s'autoculpa i que instrumentalment no té res més que uns moments d'acceleració que no acaben de convèncer. Descaradament i desgraciadament una cara-B, que ni hi arriba.

B-Day Song: Altra vegada l'alegria de Solveig, aquesta vegada amb l'ajuda de M.I.A. en una cançó que sembla molt teenager. No quadra gens en un disc així. Només uns últims cors són aprofitables, i haurien servit per millorar Give Me All Your Luvin'.

Best Friend: Amb un so que recorda el passat Hard Candy, els germans Benassi ho proven amb un tema no destinat a les pistes de ball, i se'n surten prou bé. Tot i així, no acaba de passar el llistó general del disc.

Give Me All Your Luvin' (Party Rock Remix): Els populars LMFAO remesclen el primer single del disc, i sense tenir la força dels seus singles més exitosos, el tema funciona. No hauria de ser l'única col·laboració entre Madonna i LMFAO. El remix/mash-up de Music VS Party Rock Anthem que van deixar anar a l'actuació de la SuperBowl no pintava gens malament.

En general MDNA és un bon retorn de la Reina del Pop, i els temes que més brillen són els produïts per William Orbit (amb excepció de Turn Up The Radio). Madonna demostra que té ull per fer èxits i encara té corda per estona. Ara falta veure amb quin espectacle en directe ens sorprèn.




20 de març 2012

Escapadeta a Tokyo -part 5- (i última)

Aquest article és la continuació de la quarta part,

Vam aprofitar la ta tornada al vespre des de Hakone amb el còmode Romancecar per dormir una mica. I païr un púding (una mena de natilles, en un envàs en forma d'ou. -els japonesos són uns mestres en el pàckaging i poden fer que ens vingui de gust menjar caca de tant bé que presenten i emboliquen els productes-) que havíem compreat a l'estació d'Odakyu-Hakone.
Vam arribar a Shinjuku cap a les 7, i con que encara no haviem voltat per allà vam decidir fer una ullada a la bogeria de botigues i consum que es respira per aquella zona. Vam sopar a un Yoshinoya i vam anar cap al a la zona del Golden Gai. Uns pocs carrerons amb petits bars amb molt poc aforament portats per gent bastant bohèmia del món de la faràndula, però en un estil molt íntim. Em va fer il·lusió passejar per aquells carrerons després de 3 anys. Gairebé no havia canviat res. Inclús seguia havent el 'bar flamenco Nana'.


Nana

Golden Gai street

Welcome to the Ghetto
Shinjuku lights
Shinjuku crossing

Després ja queia la nit i vam voltar una mica més per Shinjuku. El cansament ens va poder, i no vam tornar tard a casa, on ens esperava en Jay per acollir-nos en la nostra última nit a casa seva.

L'endemà al matí vam aprofitar per passar per l'hipermercat Ario del mateix barri de Kameari i per L'Ito Yokado per gastar les últimes monedes de yens en marranades del súper. Altra cop tocava anar a Azabu Juban al consulat a recollir papers. Com que érem a prop de Roppongi, vam dinar un sushi ràpid i vam pujar cap a Roppongi Hills. Allà hi ha la seu de TV Asahi i una gran zona de merchandising d'en Doraemon i altres sèries populars. Més tard vam anar a l'edifici de Konami, esperant veure alguna cosa novedosa sobre videojocs, però només vam arribar a veure una botiga de merchandising dels videojocs de la marca: Molt material de Metal Gear Solid, algunes coses de Pop'n Music...i poc més. Això sí, una gran col·lecció de CD's amb les bandes sonores de videojocs del seu catàleg, especialment els exitosos Dance Dance Revolution, Reflect Beat, JuBeat, i la resta de beatmania...

Sushi
Sushi bowl
Sushi maker 

 Ja la tarda era l'hora de tornar cap a l'aeroport de Haneda i dir adéu una vegada més al noestre estimat país del sol naixent, no sense disfrutar unes cerveses Kirin i Suntory Premium que estaven d'escàndol.


Fins aviat Japó!

18 de març 2012

L'Imperi LEGO contraataca...

Avui he anat al Lotte Mart de l'estació de Cheongnyagni. És un centre comercial que comunica amb una estació de metro-tren bastant gran. I on hi ha restaurants, botigues, supermercat, cinemes, cafeteries...etc. A la part de super mercat, concretament al departament de Toys 'R Us hi havia aquest gran diorama de LEGO representant la famosa saga de Star Wars, en l'episodi 6. Empire Strickes Back (o el Imperio Contraataca, com la coneixem la majoria de nosaltres).

En fi, callo i millor que mireu la currada! 


















5 de març 2012

Dos cinemes coreans al top 10 mundail de CCN GO

La web de CNN GO, popular pels seus rànkings i llistes de coses de tota mena d’arreu del món ha fet pública una llista de 10 sales de cinema, no les més grans, però les més cool o més interessants. La llista no l’encapçala Corea, però podem presumir de tenir-hi 2 llocs.


En número 5 hi tenim les sales 4DX, de la cadena CGV. Que són sales de cinema on les projeccions són en 4D. Imagineu l’experiència de veure la pel·lícula en 3D, afegint efectes com seients en moviment, vent, llums, fum, aigua, olors que s’escampen per la sala, i uns cops de seient, tant a l’esquena com als peus, que ens fan viure les escenes en primera persona. Encara que la pel·lícula no sigui en 3D, les sales 4DX ofereixen les pel·lícules més taquilleres amb una acurada programació d’efectes que en molts casos millora la pel·lícula (bé, no el film en sí, sino l’experiència d’anar al cinema). Els moviments no són tan exagerats com per tirar-nos les crispetes per sobre, però sí com accelerar-nos la respiració i espantar-nos amb algun cop a l’esquena si a la pel·lícula s’estan repartint castanyes.


L’altra cinema, en vuitena posició, també de la cadena CGV són les sales anomenades Cine de Chef. Una experiència luxosa on abans de la pel·lícula degustem exquisitats d’aquelles on mimem el nostre paladar i on es veu més superfície blanca de plat que no pas quantitat de menjar. Els preus compleixen perfectament els estàndards de luxe (veure pdf amb la carta). Durant la pel·lícula, podem seguir degustant els postres i la copa mentre reposem còmodes a la butaca dissenyada especialment per a Cine de Chef.

I ella li diu a ell: "la propera vegada, passem abans pel McDonald's, ok?"


Si tan una com l’altra us queden lluny (de distància, o de pressupost) sempre podeu fer una visita a les instal·laciones des de la seva pàgina web.