28 de maig 2009

Röyksopp - The Girl And The Robot

Ja tenim nou single de Junior. Aquesta vegada és la col·laboració amb la cantant sueca Robyn. La segona pista del disc, i m'encanta que sigui single. El video no és espectacular, però no està malament. I per sort, han aparegut bons remixes, jo em quedo amb el de Chateau Marmont, i aquests grans canvis de ritme, m'encanta!


The Girl And The Robot from Röyksopp on Vimeo.

13 de maig 2009

L'escultura fluida

Espectacular escultura que deixa bocabadat...

Me la imagino a gran escala...i deu ser per flipar.



12 de maig 2009

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XV)

Aquest article és la continuació d'aquest.

El Shinkansen ens va portar de Kyoto a Hiroshima, i vam arribar al vespre, una mica just per buscar allotjament per si ens fallava el primer on anàvem. Al sortir de l'estació vam veure que Hiroshima té una gran xarxa de tramvies i que ara, sent en Ramón i jo sols, i per tant menys ulls i cervells, ens costaria més moure'ns i trobar els llocs.

Per sort no va ser així, teniemm ben indicat quina combinacuió de tramvia agafar, i un petit mapa per arribar fins a l'alberg J-Hoppers. Però va resultar que estava ple. La simpàtica recepcionista ens va recomanar un ryokan en aquell mateix carrer. Van trigar molt a rebre'ns, però finalment, i vista l'hora que era, tampoc teniem gaires opcions, així que ens hi vam quedar. L'encarregada ens va mostrar el camí fins a l'habitació i l'ofuro, i vam quedar una mica al·lucinats de l'ambient tètric del lloc. Molt solitari, de fet nohi havia cap hoste més al voltant, i una saleta abans d'arribar a l'habitació amb cintes VHS de pelis de terror, prestatgeries amb nines, mobles antics...tot plegat feia una mica de por. Per no emparanoiar-nos amb el lloc, vam decidir fer un ofuro ràpid i anar al carrer a buscar un super Sunkus per sopar una mica. Vam sopar uns fideus al carrer, en una nit bastant calurosa, i una gent amb pinta de mafiosa caminant per allà el voltant. Al tornar al ryokan vam aprofitar l'internet de franc per fer la matrícula de la uni com vaig poder... i en Ramón va aprofitar per quedar-se mig clapat a la butaca que feia massatges. No vam anar a dormir gaire tard, l'endemà voliem marxar d'aquell lloc i provar sort altra vegada al J-Hoppers.

Ryokan merdós a Hiroshima 1

Ryokan merdós a Hiroshima 2

Avis i nét creuant

Per sort, vam trobar lloc al J-Hoppers, amb laqual cosa vam deixar les motxilles allà mateix,ja que no hi tornariem fins a la nit. Anàvem a Miyajima. Vam agafar un tren i un Ferry de la JR (evidentment sense pagar, ja que entrava dins el JR Pass) i com si es tractés de les típiques Golondrines de Barcelona, ens vam plantar a l'illa de Miyajima. Abans d'arribar al temple, i al famós tori, vam haver de creuar unes quantes botigues de souvenirs, i menjar típic. Allà ens vamcreuar amb un personatge que haviem conegut a l'alberg de Kyoto, en Bill, un tio peculiar, sino que us ho digui en Xavi...

Itsukushima

Raiden

Bambi a Miyajima

Souvenirs

Entrada al Castell

Pedazo castell!

Havent passat el matí a Miyajma, vam tornar a terra ferma per visitar el Hiroshima Castle, que té l'interior habilitat com a museu. Caminant caminant, vam fer gana i vam entrar a un gran centre comercial a veure què podiem dinar. Va costar decidir-nos, però finalment vam acabar menjant uns udon amb salsa de pastanaga que estaven tremendos. Sense cap dubte, va ser un dels àpats del viatge que més vam disfrutar.

Com disfruta el tio!

Seguint el camí cap a l'alberg, ens venia de pas la A-Bomb Dome, l'edifici més proper al punt on va caure la bomba atòmica. Sorprenentment, l'edifici conserva part de les parets i l'estructura d'una cúpula a la part superior. Passejant pels voltants, posava la pell de gallina veure alguns dels elements amb plaques indicatives que informaven de la distància de l'hypocentre com un arbre afectat, o un monument als estudiants mobilitzats...

A-Bomb Dome

Per allà els voltants hi havia el gran estadi de beisbol, on feia pocs minuts havia acabat un partit, i els carrers es van inundar de seguidors, vestits amb la indumentària típica de beisbol,que van acabar omplint bona part dels tramvies de la zona, de manera que vam decidir tornar caminant fins a l'alberg mentre s'anava fent fosc.

Ja cap al vespre, vam passar per un super per comprar sopar. Aquella nit vam cuinar a l'alberg, un bon tros de carn i una mica d'acompanyament, i provant noves cerveses i begudes gràcies al pràctic rètol a la cuina de l'alberg... Vam fer una mica de sobretaula veient algun capítol de Heroes que feien a la tele, un banyet i a dormir.

Soparet cuinat 'a casa'
Soparet 'al fresco'!

L'endemà vam esmorzar Corn Flakes de Snoopy i vam dirigir-nos cap a l'estació central, a agafar el que serial'ultim Shinkansen, el que ens portaria fins a Nagoya, l'última parada del viatge.

Més videos i fotos d'Hiroshima aquí.

8 de maig 2009

El video d'U2 de Magnificeent decepciona, el remix de Fred Falke mola

L'esperat segon single de No Line On The Horizon és el que hauria d'haver estat el primer, i la més gran cançó del disc. La resta, no és que decepcioni, però no m'acaben d'arribar... això no treu que tingui curiositat per saber com sonaran en directe!

El video de Magnificent ha estat rodat a Fez, barreja imatges del grup tocant en tota normalitat i de la ciutat destapant-se d'un gran vel blanc. El trobo bastant fluixet. Trobo que per aquest gran tema es podrien haver currat alguna cosa més impactant...o és que potser ja van abusar amb el pressupost del primer single Get On Your Boots.


El que m'agrada molt és el remix que ha fet Fred Falke, mantenint l'escència de l'original, però aprofitant el ritme del bombo de l'original per introduir alguns canvis i sons més electrònics, però que m'encanta.

2 de maig 2009

Algo se muere en el alma...

...quan una sèrie s'acaba.

I més si ho fa amb el cap ben alt, i un capítol final espectacular, emocionant, i digne d'estar a un museu de la història de la televisió (si algun dia n'existeix un) com Battlestar Galactica.
Tal com ho va fer el final de Six Feet Under (A dos metros bajo tierra), el final d'una sèrie deixa aquell regust agredolç. La història acaba, els personatges arriben al final del camí, i nosaltres els deixem de veure.
Ningú tenia clar com acabaria aquesta gran epopeia audiovisual entre la raça humana i la raça cylon, durant 4 temporades les vam veure de tots colors, i tot i tenir alguns moments baixos, la sèrie va arribar al final amb un alt nivell de qualitat tant a nivell tècnic com artístic. Els girs argumentals dels últims episodis van fer-la arribar a uns nivell mai vostos en televisió. Els fans, esperàvem l'últim capítol amb cert temor. Por per què la història no ens defraudés i aquell sentiment que és té als comiats, on sabem que no ens tornaren a veure, però és un moment que sempre arriba i l'hem de viure.
No vull esguerrar la trama a ningú, no penso dir cap spoiler ni explicar res que pugui afectar aquells que la veuen, o aquells que encara no l'han vist, i que no em cansaré de recomanar-los aquesta gran sèrie. A tothom a qui n'he parlat, intento no espantar-lo dient-li que és una sèrie ambientada en una flota espacial, però no és una serie de ciència ficció típica de l'espai, viatges interestel·lars, etc. És una sèrie sobre la raça humana. Sobre aquells costums, aquells sentiments o aquelles debilitats que ens fan a tots humans, i com entren en conflicte quan una altra raça sembla ser o voler ser tant humana com la nostra. Amor, guerra, religió, política, amistat, malaltia, traició, societat...tot té cabuda a BSG i finalment veiem com una flota espacial d'humans d'una època no sabem com de distant a la nostra, acaba per passar completament com si fóssin companys contemporanis.
Amb un visionat amb projector, digne d'aquesta sèrie (i la posterior farra) ens vam acomiadar d'un dels millors productes televisius que he vist mai.
Per aquells fanàtics, o no iniciats, la Cris de Children At your Feet ha elaborat un extens i interessant pas a pas de les 4 temporades de la sèrie i tots els seus extres i informació imprescindible.
Battlestar Galactica ha acabat, però ens queda el record, i algunes novetats en forma de spin-off anomenat Caprica, situat 50 anys abans de l'inici de la sèrie, i una pel·lícula (dirigida per Edward James Olmos, l'actor que dóna vida a William Adama) titulada The Plan que explica l'atac Cylon a les colònies des del punt de vista dels Cylons.
I per acabar, l'última cançó que sona a la sèrie (per cert, amb una boníssima banda sonora): All along the watchtower, versionada pel gran Jimmy Hendrix.

Intolerable!

Més d'un mes sense escriure cap article...
I no és perquè no vulgui...simplement ha estat una època d'aquelles que mai trobes el moment...i dónes prioritat a altres coses, com l'activitat al Facebook...

Des d'avui, 1 de maig, dia del treballador, m'autoimposo més regularitat en els articles de Bits & Beats!