25 de febr. 2009

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XIII)

Aquest article és la continuació d'aquest.
Queia la tarda al barri de Pontocho, i vam decidir aparcar les bicicletes una estona per seure i fer unes patatetes i unes cervesetes (òbviament comprades en un Seven Eleven d'allà el costat). L'ambient era molt agradable, i es respirava certa motivació per sortir aquella nit. Per algun extrany motiu que desconeixíem, la zona s'anava omplint de grup de joves que cada cert temps desapareixien. Vam pensar que seria gent que feien viatges amb algun autobus-llançadera cap a algún local o club.
Birres a Pontocho

Contemplant l'ambient de Pontocho

Després de comentar si empalmar directament o anar a l'alberg, vam decidir passar per 'casa' a descansar una mica, i sortir a sopar. Vora l'alberg vam trobar un curiós restaurant en una 2a planta que a l'entrar ens vam sorprendre no només per la zero clientel·la que hi havia, sinó per una samarreta del Barça que hi havia penjada a l'entrada. La parella de cambrers/cuiners ens van servir amablement i una vegada més el おすすめひんわなんですか? (cal que a aquestes alçades del viatge expliqui que vol dir: "què em recomana?") va funcionar. Excepte per en Juan, que rabiava amb els seu no-vegetables perquè hi havia algues quan ell volia carnaca, i la ràbia era major quan veia per la finestra que teniem el nostre amic McDonald's a l'edifici de davant. Finalment li van canviar el plat per un de nou sense cap verdura. Ens van portar uns bols de fideus amb molts condiments (no puc assegurar si era yakisoba) i unes cerveses.
La nit prometia, i vam decidir sortir a prendre alguna cosa. En Ramón i en Xavi van abandonar, de manera que Biel, Juan i jo vam decidir anar cap a Pontocho mentre aprofitàvem els Seven Eleven's pel camí. Pel carrer vam conèixer a 3 noies amb qui ens vam fer unes fotos en una màquina de purikura i vam riure una bona estona. Ens van comentar que estarien per una disco anomenada Sam&Dave, no sonava malament.

Purikura @ Kyoto
Curiós i divertit entreteniment el purikura...
Vam seguir el passeig, i en un altre Seven Eleven vam conèixer uns personatges peculiars. En Biel portava una samarreta de Ramones, i dos japonesos molt flipats se li van acostar a preguntar-li molt motivats "Do you like...Ramones?" (tot tocant-li la samarreta, més aviat a la zona del mugró...l'expressió d'en Biel era impagable). Altres noms de grups com Joy Division van sortir de la boca del company. Al sortir del Seven ens vam trobar un altre noi que anava amb ells, amb un estat etílic considerable, eixugant-se la boca amb una banderola d'un bar, i fent esforços per aguantar-se dret mentre es mirava una taca de sang que portava a la samarreta. Seguint la recerca d'algun local interessant, vam trobar el famós Sam&Dave (a la 3a o 4a planta d'un edifici) però no vam arribar a sortir de l'ascensor, la música i l'ambient de guiris ens va fer enrera. Pel carrer, vam trobar una noia ens va guiar fins al World. Abans d'entrar ens ho vam rumiar tot fent una copa, i visquent una situació curiosa quan una japonesa d'uns quaranta anys s'ens va fotre a ballar al lavabo. Després d'allò en Biel va decidir marxar, així que el vam acompanyar al taxi indicant-li on havia d'anar (tot i així, el taxista es va equivocar i en Biel va haver de caminar), total, que vam ser en Juan i jo qui vam acabar anant de festa al World. El local estava molt bé, era una mena de soterrani, amb unes columnes i arcades que semblava una església. La música prou bona (hi han punxat cracks de la talla de Shinichi Osawa, 2many DJ's), i l'ambient curiós, amb alguns estudiants no japonesos amb qui vam creuar algunes paraules. Després d'una bona estona ballant, en Juan es va cansar de 'l'escalfadora de Massachussets' i vam marxar caminant fins l'alberg.
No!!!!!!!!! Drugs
L'endemà vam anar amb en Ramón al temple de Sanju Sangendo, no dels més grans, però sí un dels més bonics i amb molt d'encant. Amb les bicis vam anar a buscar les portes de Fushimi Inari Taisha, però pel camí ens va agafar una gran pluja que no va parar en tot el dia. Vam arribar xops a l'alberg i allà ens vam quedar fent uns UNO's amb en Xavi, gran partida. Amb l'arribada d'en Juan i en Biel (que havien anat a la caça de més geishes) vam anar a sopar al Sukiya (altrament conegut com Kinnikuman), allà vam creuar com podíem algunes paraules amb un grup d'avis que no sé si van arribar a entendre que veníem de Barcelona... Vam anar a dormir aviat perquè l'endemà encara hi havia coses per veure i era l'últim dia sencer a Kyoto d'en Biel, Juan i Xavi...
Sanjusangendo
Sanjusangendo
Sanjusangendo
Sanjusangendo
Abans de la tempesta
Minuts després d'aquest moment estava caient el gran diluvi
pesteapies
L'entrada a l'alberg presentava aquest aspecte a qualsevol hora del dia
Més fotos i vídeos de Kyoto aquí.

24 de febr. 2009

The musical is back!

Tal com va dir Hugh Jackman a la cerimònia dels Oscars, sembla que el gènere musical torna amb molta força.
Espectacular medley de cançons de Mamma Mia/ Hairspray/ High School Musical/Wizard Of Oz/ West Side Story/ Chicago/ Dreamgirls/ Grease/ Moulin Rouge/ Cadillac Records a càrrec de Zac Efron i Vanessa Hudgens (High School Musical), Amanda Seyfried, Dominic Cooper (Mamma Mia!) Beyonce i Hugh Jackman.


20 de febr. 2009

Els Brits de la Duffy i el gran retorn dels Pet Shop Boys


Dimecres es va cel·lebrar la gala dels Brit Awards, presentada per una auto-parodiada-homenatjada Kylie Minogue i que va estar sobretot protagonitzada pels Pet Shop Boys, que van rebre el premi a la contribució a la música i van oferir un gran medley produït per Stuart Price d'alguns dels seus èxits amb una espectacular posada en escena amb la col·laboració de Lady Gaga i Brandon Flowers (The Killers).




Els premis, van quedar repartits, destacant la clara victòria de Duffy sobre els Coldplay, que eren també favorits. Les actuacions, destacable la de U2 amb el seu nou single Get On Your Boots.
Aprofitant la seva actuació, els Pet Shop Boys van mostrar part del seu nou single Love etc. que forma part del nou disc Yes previst per aparèixer al mercat el proper 23 de març. Promet. En motiu del premi que es van endur, el propi segell discogràfic dels PSB, Parlophone, han publicat un video-medley amb molts dels seus èxits (i en falten uns altres més).

18 de febr. 2009

Pastora i el seu disc de remescles, RMX ED


Pastora edita un disc de remescles, que porta per títol RMX ED (l'ED ve d'Elegant Distortion). Les remescles corren a càrrec de Catcomplex i Sidechains i no sonen gens malament. De fet, Pastora ja tenen aquell punt ballable en alguns temes, de manera que no sembla que s'hagin destrossat els temes originals com moltes vegades passa.

Aquest és el tracklist:

  1. Cuánta Vida (Remix)
  2. Una Mañana (Remix)
  3. Invasión (Remix)
  4. Grandes Despedidas (Remix)
  5. Me Tienes Contenta (Remix)
  6. Mirona (Remix)
  7. Cósmica (Remix)
  8. 1.000 Kilómetros (Remix)
  9. Runner Tiempos Más Buenos (Remix)
  10. Lunes (Remix)
  11. Cuánta Vida (W. Lopez & D. Ferrero House Remix)
Personalment em quedo amb les que ja m'agradaven en original: Cuánta Vida, Grandes Despedidas, Mirona, Cosmica, 1000 Kms. I crec que posats a remesclar, haguéssin pogut fer un disc doble amb els bons temes que s'han deixat.
Ahir van fer una presentació del disc a l'Hotel ME de Madrid, per youtube ja corre algun video.
Si voleu escoltar el disc, a Spotify hi és sencer: Pastora RMX ED.

16 de febr. 2009

De Slumdog Millionaire em quedo amb la música

La pel·lícula de la qual tothom parla i s'espera com a una de les favorites pels premis Oscar està començant a resultar sobrevalorada. Està molt bé la idea d'explicar la dura vida d'un noi a través de les preguntes que li van fent en un concurs com el 50x15. Però la cosa se'n va de carril quan descobrim el veritable motiu pel qual el noi és allà.
Dijous passat vaig veure l'esperada Slumdog Millionaire, de franc, gràcies a les preestrenes Verdi (en versió original subtitulada, és clar) de l'ETC de la UAB. Havia escoltat i llegit bones paraules sobre aquesta pel·lícula amb olor de curri però de factura anglesa. I la cosa al començament prometia.
He de dir que feia dies que anava escoltant el disc de la banda sonora, no sé exactament si composada o escollida per un tal A.R. Rahman. Una gran banda sonora, que em sembla genialment triada per cada moment i escena en què acompanya a la pel·lícula. Especialment la pista que obre el disc: O...Saya, també Paper Planes cantada per M.I.A., i una accelerada i electrònica Millionaire. I la més fluixeta Jai Ho, però que acompanya uns molt bons títols de crèdit finals.
Buscant per Spotify he trobat un recopilatori dels 25 millors temes d'A.R. Rahman, del qual em quedo amb el tema Fanna de la pel·lícula titulada Yuva.
Aqui en teniu el vídeo en l'escena de la pel·lícula on sona.

12 de febr. 2009

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part XII)

Aquest article és la continuació d'aquest.
El primer despertar a Kyoto va anar acompanyat d'un gran esmorzar de bufet en el mateix alberg. Esmorzar 'continental' amb molt greix i proteïnes, ideal omplir-nos la panxa i potser poder prescindir del dinar.
Paraigüerus

Tots 5 vam agafar un bus per anar cap a la zona de temples de de Nanzen-ji. Espectacular, i amb la sort que com que havia plogut hi havia poca gent de visita. Alguns temples estaven realment perduts i ens haviem d'endinsar cap al bosc. I enmig del bosc hi ha el Salt del Tigre, un espectacular salt d'aigua que aporta vida a tota la vegetació dels voltants. Passegem per més temples, coincidint amb els mateixos que visita Scarlett Johansson a la pel·lícula Lost In Translation: el mateix Nanzen-ji i el santuari Heian. Arribada l'hora de dinar, parem a una mena d'alberg on dinem una sopa i curry força bona i barats.
Rodatge
Vam enganxar un rodatge d'alguna peli o sèrie...
Alone in Kyoto
Salt del tigre
el salt del tigre
Jardinet senzill
Wood & stone
Pont cap al Salt del Tigre
Els amics d'en Juan (i d'en Xavi)
Per anar tornant cap a l'alberg vam agafar un altre bus, però aquesta vegada parant al barri de Gion, el barri tradicional de geishes i geikus. Allà vam descobrir que a Kyoto també hi ha molt d'ambient, i alguns carrers comercials (sense arribar als extrems aústicolor-lumínics de Tokyo o Osaka). Endinsar-se per Gion és com un conte, en qualsevol moment pot aparèixer una geisha sortint d'alguna casa, o arribant amb algun cotxe luxós i escapant-se per algún carreró sota la curiosa mirada de turistes. La sensació d'estar en aquell barri és difícil d'explicar, la novel·la Memories d'una geisha es queda curta describint el caliu i a la vegada el misteri que es respira per aquells carrers. En Juan havia entrat en mode fotògraf caçador i anava a la recerca d'alguna bona imatge de geishes, per això el vam perdre. Confiant que sabria tornar cap a l'hostal, en Biel, Xavi, Ramon i jo vam seguir passejant per Gion i fent camí cap a l'alberg, no sense abans parar per sopar a un petit lloc on vam fotre'ns un gran okonomi-yaki.
Sunset in Kyoto streets
Gion
Geisha fugint
Perruques per Geisha
Pop shop
El gos i el nen

Racó a Kyoto

L'endemà vam repetir esmorzar de campions per agafar forces i pujar en bici fins a Kyomizu-dera, el que vindria a ser el reclam més turístic de Kyoto (batejat com el Port Aventura del temples, per en Juan o en Xavi si no recordo malament). L'arribada va ser una mica caòtica. Un carrer amb força pendent que ens va fer arribar cansats de pedalejar, i molta gent amunt i avall, ple de botigues de souvenirs curiosos i a la vegada inútils (com la majoria de souvenirs...). Bona part del matí el vam dedicar al Kyomizu, és prou gran i s'hi poden perdre fins i tot les xancles, com li va passar a en Xavi, que es va atrevir a culpar-me a mi dient que li havia amagat ;)
L'aigua de Kiyomizu-dera
The Sanchez @ Kiyomizu
JapanGo @ Kiyomizu
Tradició i celulars
Pillant aigua (drinkable, clar!)
De tornada a recollir les bicis vam entrar a algunes botigues on oferien provar uns yatsuhashi (una mena de pasta tova dolça (feta de farina d'arròs) amb farcit d'alguna fruita (deliciós els de choco-banana, mora, maduixa...) molt típic de Kyoto. No cal dir que vam entrar a diverses botigues a 'tastar-ne' uns quants.
De baixada, vam anar cap a Gion, però aquesta vegada ens vam desviar una mica cap a la zona comercial, entrant a botigues de frikades (aquí tots vam caure amb alguna figureta de Dragon Ball o algun altre manga), i galeries diverses de moda i complements. Vam dinar ràpid a una mena de Yoshinoya i vam continuar el passeig fins al Nishiki Market, un gran mercat amb molta varietat de menjar, i amb molt bona pinta. Espectacular.
Kyoto Meikos
Reebok Monopoly
Vaya telas!
Nishiki food market 2
Nishiki food market 3
Nishiki food market 4
Nishiki food market 6
Nishiki food market 10
Nishiki food market 9
Nishiki food market 8
Nishiki food market 14

Nishiki food market


Més tard vam fer uns passejos en bici pels voltants del jardins on vam jugar una mica a tocar i parar amb bicicleta i ampolles d'aigua, en Xavi ho va disfrutar d'allò més ;). Vam estirar-nos tot observant la gent de per allà, gent fent coreografies, alguna altra gent jugant en rotllana... I d'allà vam anar cap a Pontocho, el barri que ens convenceria per sortir de festa aquella mateixa nit...
Més videos i fotos de Kyoto aquí.


8 de febr. 2009

El temazo de Christian Bale

Fa uns dies que corre per internet la bronca que el gran actor Christian Bale li va deixar anar a algun tècnic durant el reodatge de la nova pel·lícula de Terminator (Salvation), on Bale interpreta al John Connor del futur en la lluita contra les màquines.

La bronca no té pèrdua, però com en totes aquestes perles, ja han començat a aparèixer versions i remescles. Aquesta, d'un tal RevoLucian és de les més originals. Es convertirà en un èxit trencapistes? A mi m'encantaria!



L'audio de la bronca (sense mesclar) aquí.

4 de febr. 2009

3 anys de Bits & Beats


Aquest 2 de febrer Bits & Beats va fer 3 anys. Es diu ràpid! 3 anys de parlant de música, cinema, internet i tecnologia en general, curiositats, frikades i una mica de coses personals.
La veritat és que el ritme d'articles publicats ha baixat i no porto el que voldria. Pel canvi d'any ja em vaig proposar escriure més sovint, però costa agafar el ritme! I més amb un final de semestre universitari tan atapeït com l'actual. D'aquí res acabo examens i espero (una vegada més) augmentar el ritme i millorar el contingut!
Des d'aquí agraeixo als lectors que llegeixen, comenten i que fan que sigui més fàcil posar-se a escriure davant l'ordinador. I tal com vaig dir pel segon aniversari, espero que comenteu més! Que és gratis, i fomenta el coneixement i el debat!

2 de febr. 2009

El video de Wyoming esbroncant la becària. Realitat o muntatge?

El canal IntereconomiaTV ha publicat un video on es veu al presentador Gran Wyoming esbroncant una becària. Deu ni do amb el to i les paraules que es gasta. Ara la qüestió és: és un video real? Tenia un mal dia Wyoning? És un muntatge? Està tot preparat? (LaSexta ja en sap força d'això de preparar impactes).


Jo tinc els meus dubtes i no sabria què dir... Què en penseu?