30 d’oct. 2008

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part IV)

Aquest article és la continuació d'aquest.
Sense haver d'agafar Shinkansen des d'Osaka, vam arribar en tren normal a Nara, allà teniem reservat un alberg (gràcies a la maca i amable recepcionista de l'Hotel Chuo d'Osaka). Per arribar a l'alberg havíem d'agafar un bus, cosa que encara no havíem fet en tot el viatge... Sort que a l'oficina de turisme de l'estació central ens van indicar exactament quin bus agafar, on baixar i la direcció per arribar al Naraken Seisyonen-Kaikan Youth Hostel. La zona era molt tranquila, amb el bus haviem recorregut part de la ciutat i es podia apreciar que gairebé no hi havia edificis alts, i la majoria de carrers no són amples, això és el que buscàvem, una mica de tranquilitat.

Vistes des de l'alber de Nara (panoràmica)

L'alberg, tot i estar una mica apartat del centre, era acollidor. Calçat fora només entrar, i habitació inmensa estil japonès. Genial. Per no perdre massa temps desplaçant-nos vam decidir llogar unes bicis per només 500 yens tot el dia. Amb l'estómac remugant, vam parar per dinar a un lloc bastant a l'atzar i la vam clavar. El lloc no només era acollidor, molt tradicional, sino que estàvem sols i podiem allargar-nos tan com volguéssim a l'hora de demanar el menjar... Però el ja clàssic "おすすめ-ひん は なん です か?" (osusume-hin wa nan desu ka? = què em recomana?) va funcionar i la cambera ens va servir un plat molt típic: おこのみやき (okonomiyaki = una mena de pizza-truita amb una gran barreja d'ingredients, verdures i carn) en una safata, acompanyat de sopa de miso i un bol amb verduretes. No cal dir que ens vam fotre les botes a molt bon preu.

Okonomiyaki a Nara

Un cop dinats, vam anar cap al temple 東大寺 (Tōdai ji), però pel camí en bicicleta ens vam començar a trobar cèrvols creuant tranquilament pel carrer, i uns nens molt simàtics que sabien quatre paraules d'anglès. El temple és immens i alberga l'estatua de buda més gran sota sostre. També hi ha grans estàtues dels guardians, i l'edifici, tant per dins com per fora és espectacular. Els voltants del temple són preciosos. Un gran llac envoltat d'arbres i camins de pedra per on els cèrvols campen lliurement, i un llarg camí que ens va conduir cap a una zona elevada amb més temples, el 二月堂 (Nigatsu-dō). Allà vam contemplar una magnífica posta de sol.

Tōdai-ji (panoràmica)

JapanGo @ Tōdai-ji

Buda al Tōdai-ji

Nara sunset @ Nigatsu-dō

Voliem veure més temples, però allà s'hi estava tan bé que ens sabia greu marxar. Tornant cap al centre en bicicleta, vam colar-nos a dins una escola on estaven practicant beisbol i futbol. Típiques activitats extraescolars quan s'acaben les classes.


Baseball practice

Buscant un lloc per sopar, el Juan casi ens arrossega cap al McDonald's, però vam poder més que elli vam acabar a un restaurant on vam menjar una mica de tot, destacant un plat de tempura de verdures sensacional. En Juan va quedar content. Sabent que hi havia un parc d'atraccions abandonat prop de l'alberg, vam anar a fer unes cerveses pels voltants i provar d'entrar-hi, però semblava vigilat de manera que vam girar cua i cap a l'alberg a descansar i planejar una mica l'endemà. Per sort, vam enganxar l'ofuro abans que tanquéssin, i sense voler, la vam liar una mica amb l'aigua. També vam aprofitar per fer una mica de bugada i estendre la roba, que amb una mica de sort s'assecaria en la calurosa nit. A l'hora de dormir, com que estàvem tots a la mateixa habitació, els roncs eren perillosos. En Ramón es va fer un parapeto amb un biombo i tres mil mantes per evitar que el so es propagués tan fàcilment. No sé si va funcionar, però vaig dormir bé, tan bé que segons en Biel i en Xavi, vaig roncar (i en Juan també).
L'endemà encara ens quedaven coses per veure, però com una revel·lació, en Xavi va proposar anar a Koyasan, un poblet ben apartat, perdut entre muntanyes, on seria fàcil trobar-hi un temple budista per dormir-hi. Dit i fet, vam deixar el Naraken i mentre esperavem el bus cap a l'estació, des d'una escola van començar a aparèixer nens per les finestres, saludant-nos i cridant, molt emocionats. Deurien pensar que érem americans perquè feien gestos i crits una mica yankee hiphoperos...

Un cop a l'estació de Nara, vam haver d'agafar una bona combinació de trens, pel paissatge i la poca gent que anavem trobant, era evident que ens estavem allunyant de la civilització. Finalment un funicular ens va acostar fins l'estacio de busos que porten cap a Koyasan. Estàvem enmig d'una vall, perduts entre el verd de les muntanyes, a punt de conviure entre monjos...

(Més fotos i videos de Nara aquí)

20 d’oct. 2008

Moby picant

El nou videoclip de Moby per al single Ooh Yeah! segueix aquesta moda de rescatar una mica el porno cutre vuitanter. No arriba a l'extrem del genial anunci de Diesel XXX, però la cançó està bé. A veure si en surten bones remescles...

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part III)

Aquest article és la continuació d'aquest.
Ja acostumats a les estacions de Shinkansen i els passadissos de metro i la JR, no ens va ser difícil trobar l'estació de Shin-Imamiya, al sud d'Osaka. L'Hotel Chuo estava al costat, però l'orientació d'en Juan ens va jugar una petita malapassada en forma de caminata en sentit contrari carregats amb les motxilles i a ple sol. Rebentats, vam arribar a l'hotel: una mica cutrillo, però per 2600 ¥ la nit estem en habitacions individuals, tatami, futó, aire condicionat, tele i vistes xules des del balcó i el terrat. (curiós el parc d'atraccions que portava anys tancat amb muntanya russa passant enmig dels edificis).

Kimonos El Corte Inglés

Entrada a Dotonbori



Vam descansar una estona per anar amb piles carregades al centre d'Osaka: gratacels, llums,...ja es començava a respirar l'estrès de la gran metròpoli. Però en volíem més. Mirant les guies vam decidir anar a buscar més moguda encara. A un restaurant de cuina espanyola vam conèixer al Yoshi, un japonès que parlava espanyol que ens va ajudar amablement a trobar la millor combinació per arribar a America-mura (o com diuen ells, Ame-mura): El barri fashion amb influència yankee total. L'estació que ens deixa prop és Namba station, un pedazo estació que conté centre comercial, restaurant...Dirigint-nos cap a Ame-mura, ja es respira l'ambient: Botigues Nike, Apple, Levi's...i la gent amb unes pintes de fashion victims total. Ideal per seure a un banc i flipar amb el personal. Empalmant amb Ame-mura hi ha Dotombori, un barri també molt de jovent, però ple de bars, restaurants i botigues molt cool i trendy. Botigues de videojocs i manga, botigues de discos molt interessants, roba de tot tipus... Admirant tot allò se'ns fa fosc i decidim anar a sopar i canviar-nos de roba per sortir de festa. Abans però, ens quedem una estona veient els grups de ballarins amateurs a Namba Station. Tot un espectacle, ja que si tan tímids són els japonesos...perquè es foten a ballar davant de tothom i no els importa que els facin fotos? Cal dir que uns ballaven amb més estil que altres. Això de portar-se l'iPod o el mòvil amb uns petits altaveus, escalfar, i marcar-se unes coreografies amb els amics és d'allò més curiós.

Un cop dutxats i arreglats sortim a sopar a un yakitori de Dotombori, on coneixem uns cambrers molt motivats que ens acaben regalant caramels i Chupa-chups (després d'un atracón de yakitori). Al carrer coneixem uns espanyols que ja porten dies per allà i anem junts al Jellyfish, un bar molt maco a una 4a planta d'un edifici. Allà en Xavi intenta ajudar a la DJ, una mica inexperta. Després d'unes copes anem a la plaça Triangle, a petar de gent, per decidir on anem. Les opcions eren Triangle o Twice. Mig convençuts, i ja entrant el Triangle, ens fem enrera perquè és molt car, acabem anant al Twice. El Twice resulta ser una discoteca una mica per guiris, relativament petita, però amb molt d'ambient i bon rollo. Els Dj's convidats d'aquella nit eren Jaxx Da Fishworks i Brotherman (deconeguts per mi, però sembla que amb cert renom a Japó). Allà fem uns bailoteos (i quins bailoteos!), coneixem gent, fem una invasió de l'escenari que el DJ es queda flipant...i acabem suats, molt suats. A l'acabar la música al Twice, en Juan en Biel i en Xavi ja havien marxat cansats, i en Ramón i jo acabem amb un grup de guiris, entre ells la peruana, el mexivan i la franco-turca amb el turmell cascat, que ja de dia ens acaben guiant fins una mena d'after: el Mad Kafe. Entrada gratis i música bona a tot volum. Una atmosfera al principi una mica estranya, gent de moltes edats diferents, executius de cel·lebració, projeccions d'Star-Trek, i finalment molt ambient amb tothom ballant i de bon rollo, molt casolà. En Ramón parlant amb el DJ i tocant-li els plats, i jo ajudant a un tio a col·locar bé un altaveu... Ja rebentats marxem d'allà, piquem alguna cosa d'esmorzar i tornem a l'hotel per afrontar...la Resaca d'Osaka.
Llums d'Osaka

Dormir a l'Hotel Chuo no és un plaer per l'esquena...i no vam dormir ni descansar tant com esperàvem. Acabem dinants uns fideus instantanis al mateix hotel i sortim a voltar amb la idea d'anar a prop. Descobrim el barri vintage de Shinsekai, botigues molt retro, salons recreatius...molts neons...alguns el comparen amb Blade Runner. D'allà vam anar a parar al Den Den Town. Un barri ple de botigues d'electrònica, gadgets i moltes musiquetes i llums. A la nit anem a sopar a l'hotel i ens relaxem fent una mica d'ofuro (bany calent tradiconal), que resulta ser tot un descobriment que anirem practicant al llarg del viatge). L'endemà al matí acabem de veure un barri interessant prop de l'hotel, amb molta pobresa, però molt d'ordre. Tot i que Osaka és molti molt gran (crec que és la 2a ciutat de Japó) entre tots votem que ja cansa i decidim anar una mica a veure ambient rural d'interior: Fem camí cap a Nara.

Shinsekai


Brigada de neteja

(Més fotos i vídeos d'Osaka aquí)

19 d’oct. 2008

Keane es reinventen?

Curiós i interessant el gir que Keane han fet al seu estil amb el nou album Perfect Symmetry (publicat aquesta setmana passada). Almenys amb el primer single Spiralling, produït per Stuart Price. Un so vuitanter, amb un toc de gamberrisme, i molt apte per pistes de ball. Pel que he pogut escoltar de la resta del disc, no s'assembla massa a Spiralling, però tampoc sonen com els anteriors 2 discs.

El segon single, The Lovers are Losing no té massa ganxo, així que millor ens quedem amb el video de Spiralling.

14 d’oct. 2008

Una mica al dia amb les sèries

Estant al Japó, amb la resta de companys comentàvem que just tornant ja començarien les sèries que seguim, entre elles Dexter i Heroes. Aquí va una mica d'opinió sobre què m'han semblat els inicis de temporada:
Dexter: Va començar diumenge 28, i la vam veure junts amb en Juan. Vam coincidir en que el primer capítol no és gran cosa. Bo, però acostumats al altíssim nivell que ens va deixar la segona temporada, aquesta tercera es presenta una mica com 'más de lo mismo' amb l'agreujant que té pinta de convertir-se en una mica de drama-culebrón. Perill! Esperem que millori, ja es poden aconseguir el 2n i 3r capítol, confio en que millorarà i el nostre assassí ens oferirà un bon entreteniment! Per cert, al canal oficial de Showtime de YouTube podeu veure els capítols sencers online (sense subtítols).


Heroes: Amb les expectatives força altes després de les promeses dels guionistes a l'acabar la segona, he de dir que aquesta tercera no s'aguanta per enlloc. Ja no sorprèn res perquè ens han fet creue que tot és possible i pot passar de tot. D'un episodi a un altre canvien les coses radicalment. Trobo que ja no hi ha evolució de la trama (i molt menys dels personatges!), és tot un gran despiporre. Tot i així, la seguiré veient a veure si millora. En Hiro, amb l'apreci que li tenia...cada dia l'odio més, està molt atontat.
Desperate Housewives: Un plat fort que mai decep. La quarta temporada va acabar amb la sorpresa d'un salt temporal de cinc anys. Així doncs, se'ns presenten les desesperades amb unes vides força canviades (factor ideal per enganxar nou públic), i amb alguns flashbacks al més pur estil Lost que ens expliquen una mica perquè es troben en la situació actual, o què les ha portat a acabar així. Interessant l'evolució dels fills dels Scavo, que s'han convertit en uns petits delinquents juvenils. Un sèrie entretinguda que no deixaré de veure (aquesta temporada m'he atrevit a veure-la sense subtítols, i sembla que me'n surto!).

Prison Break: Quèee? Hi ha nova temporada de Prison Break? Doncs sí. Després del final precipitat (i de merda) de la tercera, sembla que els guionistes s'han posat les piles i han replantejat la sèrie. De fet ja no cal que es digui Prison Break: en el primer capítol trenquen amb tot el passat, s'obliden de les anteriors temporades i van de cara a barraca: Scofield i els seus es converteixen en una mena d'Ocean's Eleven que per encàrrec han d'enfonsar La Companyia. No pinta malament, li donarem una oportunitat...

Fringe: El nou projecte del creador de Lost, J.J. Abrams és una mena d'Expediente X actualitzat. Una agent de l'FBI és fitxada per una unitat per investigar casos força paranormals, amb una suposada connexió entre tots ells. Efectes especials, conspiració, misteris...ingredients que se li donen bé a Arbams, però que per mi no va més lluny. Cada episodi planteja un cas diferent que es resol (d'aquella manera) en el mateix episodi, a part de la trama principal que avança (o no) capítol a capítol. De moment em sembla una mica patillera. És molt atractiva visualment, les introduccions als misteris dels capítols són genials, però perden força durant el capítol. És com una tia bona que no té res a explicar. A veure si amb el quart capítol la cosa millora.


True Blood: Del creador de Six Feet Under (A dos metros bajo tierra), Alan Ball i una garantia per la cadena on s'emet HBO): Ens planteja un futur proper on els vampirs conviuen amb els humans, però problemes com que la seguretat social no abasteixi de la sang que necessiten o que hi hagi cert racisme contra aquests fan que no sigui la típica història de vampirs. Només he vist el capítol pilot, així que tampoc puc opinar massa: provarem de veure'n alguns a veure què tal.


Les dues grosses (Lost i Galactica) no tornen fins al febrer, així que ens tocarà esperar...

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part II)

Aquest article és la continuació d'aquest.

El Shinkansen és una passada, és com anar amb avió, però molt més còmode. Gràcies al JR Pass podiem agafar tots els Shinkansen que corren per Japó, excepte el Nozomi: la línia que fa menys parades, i per tant, va més ràpid i triga menys. Però el mateix model Hikari o inclús el Kodama, permeten plantar-se en poques hores a les ciutats més importants i més distanciades. És interessant el tema del Shinkansen, ja que les estacions estan molt més cuidades que la resta de trens. Hi ha sales d'espera quasi de luxe, i tota mena de botigues de menjar de la cadena, com si ens trobéssim un 'El rebost de l'Ave'. Així podem degustar tota mena de bentos (caixes de menjar preparat) ideal per menjar durant el trajecte. De fet és el que fa la majoria d'executius japonesos que viatgen en Shinkansen.


Old man eating in the Shinkansen

De Nagoya anem a Shin-Kobe (l'estació de Shinkansen a Kobe) aprofitant per dormir una mica en els amples i còmodes seients. L'arribada a Kobe és una mica caòtica, però a base de transbords a Sannomiya (a.k.a. solomillo) anem (sense JR) fins al metro més proper a l'alberg: Uozaki. Al sortir de l'estació veiem un bonic barri residencial, amb un riu net i ple de vegetació, carrers tranquils, i una autopista que s'ens creua davant nostre i ens impedeix creuar per arribar a l'alberg que es troba al sud (minami). Per saber per on podem creuar li pregunto a un trempat ciclista que resulta ser un repartidor de peix, dels autèntics, tot de blanc, amb botes, tovallola lligada al cap, suant molt i fent una ferum de peix que tira enrera. L'home no només ens diu per on creuar (en japonès clar, res d'anglès), sino que a base d'anar preguntant, ens va guiant per uns quants carrers fins que arribem a l'alberg. El Kobe Dears Backpackers. En senyal d'agraïment li donem al peixeter una xapa de Barcelona'92 tot dient-li おくりもの (okurimono=regal) gràcies a la meva fantàstica guia. El tio ens ho agraeix i no marxa fins que ens veu pujar l'escala de l'alberg.
Entrem a l'alberg, primer impacte: tot de bambes i sabates pel terra, ens hem de descalçar per entrar. L'Andrew, el marit de l'Aiko amb qui havia contactat des de Barcelona prèviament per fer la reserva ens atén i ens explica una mica les normes i facilitats de l'alberg. En realitat no té pinta d'alberg, és com una casa, amb el seu menjador-saleta, cuina, 4 dormitoris i 2 banys. El Dears mola: lliteres, portes corredisses típicament japoneses, vàter que escalfa la tassa i neteja el cul amb un raig d'aigua...(de fet, a partir d'aquí la gran majoria de vàters que ens hem trobat són així, amb alguna diferència que ja explicaré quan arribi el moment...), un pc (en japonès) amb internet de franc, cafè i tè gratis, racó de free food (restes de cereals, etc.), tele plana gran per passar l'estona a la saleta...i bon ambient.
Descansem fent unes becaines (el vol i tant de tren ens han deixat baldats) fins que es fa l'hora de sopar. La primera nit anem a passejar pel barri. Descobrim un super 24h, un 7Eleven on comprem uns fideus instantanis per sopar. El que mola dels súpers 24h és que tenen llocs per escalfar el menjar, et donen aigua calenta per fer-te els fideus, i et regalen bastonets i tovallons. Acompanyant el sopar provem una mica les cerveses, totes bones, a preus raonables. Sopem tirats en una mena de parc al costat del seven i més tard, passejant pel barri a veure si trobem una mica d'ambient coneixem als petats Antonio/Jason, i Byron/Lord Vader: un occidental i un japonès una mica beguts amb ganes de xerrar i vés a saber si alguna cosa més...acabem passant d'ells i anem a dormir a l'alberg. En Xavi i jo ens haviem anticipat i vam agafar el primer dormitori amb 2 llits lliures, això significa que en Juan i en Biel coneixerien els roncs del Ramón...
L'endemà dutxa i cap al centre de Kobe (a Sannomiya). Haviem de quedar amb en Tomohiro, però van ser mil pegues, haver-lo de trucar més tard, "oblidar-nos", total que al final no hi vam quedar. Buscant un lloc per dinar, vam entrar a un lloc bastant guarro on tenien funcionant la tele amb la telenovela. Per començar: ごびる (go biru = cinc birres) i després ja pensariem com demanar el menjar. No ens vam complicar massa i vam fer uns noodles amb porc, boníssim. Després de dinar vam passejar una mica buscant el Kitano Meister Garden sense èxit i el Sorakuen Garden al qual ens vam negar a entrar pagant i ens van fotre fora amablement mentre intentàvem fer una migdiada a l'entrada. Buscant un lloc on apalancar-nos vam acabar a un parc fent unes partides d'Uno per més tard descobrir unes interessants galeries comercials que conduien fins a Motomachi i Nankin-machi (china town).
Kobe at night 2
Kobe Port Tower
Acabem al port, on pugem a la Kobe Port Tower: magnífiques vistes de la ciutat, allà s'ens fa fosc i aprofitem per fer unes quantes fotos. Després decidim buscar un lloc per sopar. Acabem a un lloc acollidor on hi ha uns salarymen fotent-se fins al cul de birres amb els quals compartim uns brindis i intentem comunicar-nos una mica com podem, ja que només un d'ells xapurreja poc l'anglès. Després d'uns kampai i fotos se'ns fa tard i anem a buscar el metro, no sense abans comprar una ampolla de sake pel llarg camí que ens espera fins l'alberg. Sorprenentment no ens perdem, passem una estona en un parc: és increïble la tranquilitat que es respirava en aquell barri de Kobe a aquelles hores de la nit.

Arribant a l'alberg ens quedem al carrer fents uns Uno's, i en Xavi ens fa una confessió: va comprar el seu reproductor d'mp3 al MercaMarket! Cansadets de tant caminar i l'hora que és, anem a dormir. O almenys això ens pensàvem: Estem dividits 4 i 1, l'1 és en Ramón que no vol compartir els seus roncs amb nosaltres, ho acabem entenent. Segons abans d'anar a dormir en Juan para de riure i entra en modo profe i rabia: "Aquí no s'adorm ningú fins que no aparegui el mando de l'aire acondicionat" (cal dir que a moltes cases de Japó dormen amb l'aire acondicionat, a lo bèstia, i en Xavi i jo vam flipar durant la primera nit ja que les dues noies japoneses amb qui compartiem l'habitació s'aixecaven a fotre'l més fort si algú de nosaltres el baixava...resultat: l'endemà el coll fet caldo).
L'endemà tocava fer camí cap a Osaka, abans però, mentre m'afaitava, vaig conèixer la Yuiko, una simpàtica japonesa que s'estava recorrent el país tota sola visitant llocs on no havia estat mai. Em va facilitar les seves dades i es va oferir a fer-nos un tour si arrivàbem a visitar Yokohama, d'on era ella. La ruta fins a Osaka era senzilla: Shinkansen fins a Shin-Osaka, i des d'allà agafar la JR Loop Line que ens portaria fins a Shin-Imamiya: l'estació més propera a l'hotel Chuo que tan amablement ens havia reservat l'Aiko al Dears de Kobe. 

(Més fotos i vídeos de Kobe aquí)

13 d’oct. 2008

Lady Gaga - The Fame

Amb un nom atístic inspirat en la cançó de Queen, Radio Gaga, aquesta jove americana s'està fent un lloc en el panorama pop internacional. Des de ben joveneta ja corria pels clubs de Nova York actuant i més tard, gràcies a la fama aconseguida amb internet i les seves visualment cuidades actuacions presenta el seu primer disc: The Fame, amb llançament mundial a finals d'aquest mes d'octubre.
Lady Gaga ja tocava el piano als 4 anys, es va passar la infància i l'adolescència entre escenaris. Té una gran visió per les actuacions en viu, ella mateixa es dissenya la indumentària. Recentment ha escrit cançons per les Pussycat Dolls i pel proper treball de la Britney Spears, Circus.
El disc The Fame (aquí un video promocional on actua una mica de cada tema) obre amb el primer single: Just Dance, un potent tema ballable amb una cuidadíssima producció, on col·labora Colby Odonis (apadrinat per Akon). Altres temes destacables són la mid-tempo Paparazzi, i Poker-Face. Menció especial al tema Beautiful Dirty Rich, escollit per la cadena de televisió ABC per promocionar la sèrie Dirty Sexy Money.

Lady Gaga- The Fame

1.- Just Dance
2.- LoveGame
3.- Paparazzi
4.- Beautiful Dirty Rich
5.- (Eh Eh) Nothing Else I Can Say
6.- Poker Face
7.- The Fame
8.- Money Honey
9.- Starstuck (Ft. DJ Space Cowboy & Flo-Rida)*
10.- Boys Boys Boys
11.- Paper Gangsta*
12.- Brown Eyes
13.- Summer Boy
14.- I Like It Rough

I aquí teniu el video oficial de Just Dance, temazo on els hi hagi!

11 d’oct. 2008

Nihon: cròniques del viatge a Japó (part I)

Havent matinat, ens vam plantar a El Prat on l'incompetent de Finnair ens assegurava que les motxilles que en Biel i en Xavi havien deixat a la cinta transportadora anirien cap a Nagoya també. Durant el vol ens en vam oblidar, i vam gaudir de l'arros amb pollastre al curri que ens van donar per...esmorzar? dinar? Arribada a Helsinki ben puntual. Fora l'aeroport plovia, i l'espera pel vol de Nagoya es va fer llarga, sobretot per la gana que teníem. Ens vam plantejar d'agafar trossos de pizza que sobraven als plats de la gent que havia marxat del restaurant, però en Juan ens va regalar unes gambetes de la seva pizzaca de mil euros. Davant la porta per embarcar ja es respirava un ambient diferent. Molts japonesos i japoneses ens miraven com dient "vosaltres heu de venir al nostre país?"... ja s'ho faran!

Pedazo vol

L'avió era un pedazo d'airbus on hi havia unes pantalles tàctils individuals a cada seient. Però fins ben enlairats no vam poder veure els continguts: pel·lícules (en molts idiomes i subtitols), capítols de sèries de tv, música, videojocs, documentals...en fi, una passada per passar les més de 8 hores de vol. Dormir en aquests vols no em resulta fàcil, així que entre pelis i sèries, amb en Juan vam fer una excursioneta fins la Business class, on no hi havia ningú, i per tant, era cantat que havíem de catar aquells comodíssims seients per dormir una estoneta. Al cap de poc, una hostessa japonesa va passar i es va quedar flipant al veure'ns allà. La nostra explicació intentant colar que no sabiem de què anava, i que ens voliem relaxar perquè feia molt de soroll, no li va servir i ens va fer tornar al nostre lloc.

Airbus

L'arribada a Nagoya és d'allò més agraida. Havent dormit ben poc a l'avió, arribem de bon matí a un aeroport on per sort hem de fer poca cua perquè ens revisin el passaport, ens agafin les empremptes dactilars, i ens facin una foto. L'espera es va fer amena tot contemplant una funcionària joveneta que feia guàrdia davant d'una porta, i s'estava adormint dreta per moments. Per combatre la son s'anava mossegant al braç, i movent una mica les cames...però que professional!!

Sorpresa desagradable al passar tots els controls: Les motxilles d'en Biel i d'en Xavi no han arribat! Per sort, l'amable Minagawa-san (a.k.a. pluma man) ofereix fer la paperassa i possibles solucions.

Sortint de l'aeroport i anant a buscar el tren cap a l'estació central de tren de Nagoya vam conèixer un home, ja gran, que parlava espanyol. Li agradava la llengua espanyola perquè sonava "romántica", "fuerte", "rrrr, rrrr". Sort d'ell, que ens va ajudar a comprar el bitllet i ens va indicar la via correcta. En el fons tampoc era tan complicat, preguntant als japonesos es pot arribar a trobar tot. No ens entenem en res, però la seva paciència i cordialitat els fa insistir fins que trobem el lloc.

A l'estació central de Nagoya localitzem l'oficina de la JR (Japan Railway, la principal empresa ferroviària d'allà) on bescanviem el cupó pel JR Pass, que ens permetrà agafar tots els trens que volguem durant 21 dies. Ja podem anar a buscar el Shinkansen (tren bala) cap a Kobe!

Nagoya Station

Japan Rail Pass

9 d’oct. 2008

'The comeback'

Molts dies han passat des de l'últim article a aquest blog. El dia 3 de setembre marxava a Japó 24 dies. La tornada està resultant dura: reentrada a la uni, economia pel terra, i solteria no desitjada. Un bon cacau per afrontar la tardor i l'hivern: aquestes estacions depriments, fredes, i sense llum solar.
Bits & Beats no es veurà afectat per totes aquestes circumstàncies, al contrari, torna amb més força que mai: més continguts, més canya, i més tonyina per tothom. Prepareu els ratolins i teclats que vull comentaris per tot!
Tinc molts temes per parlar. Entre ells una sèrie d'articles que narren les experiències i anècdotes viscudes a Japó, dels qual ja podeu anar veient fotos i videos al meu flickr. Moltes novetats musicals dignes de comentar. Tornada de sèries, cinema, curiositats, mogudes...